Món de Llibres

Hi ha llibres que no s’obliden mai. Llibres que, una vegada llegits, es converteixen en un referent, es guanyen el seu lloc a l’estant d’una biblioteca on només el millors tenen cabuda i mantenen un poder d’atracció que ens fa tornar a ells una vegada i una altra. Llibres que envelleixen amb el pas del temps com les mans que els subjecten, com el dits que giren les seves fulles, com els ulls que cerquen respostes entre les seves paraules. “El desierto de los tártaros” és un d’aquests llibres.

            Figura important de les avantguardes europees de postguerra Dino Buzzati (1906-1972) va néixer a Belluno ( Itàlia ) i va escriure “El desierto de los tártaros” el 1940.  L’editorial Gadir reedita aquest llibre amb una nova traducció de Carlos Manzano. Deia Borges en el pròleg d’aquesta edició que les generacions venidores no oblidaran aquest autor. Qui pot contradir-lo?. Extensa i variada, la seva obra d’atmosfera màgica i surrealista, ens presenta la quotidianitat d’una manera inquietant i ens transporta més enllà de la realitat que coneixem fent veritable l’impossible com feien Kafka o Cortázar, no deixant mai el lector indiferent.

            “El desierto de los tártaros” ens parla de muralles i muntanyes que ens protegeixen però que també ens aïllen, de deserts plens i de cases buides, de silencis i d’esperes, de sorolls de cisternes que gotegen a les llargues nits, de l’home i dels  fantasmes que sempre  l’acompanyen, del que esperam i del que no arriba,  del que tenim i no gosam abandonar per por de quedar-nos sols. Però sobretot, ens parla del temps que passa imparable. I aquesta, és una constant o més aviat una obsessió en tota l’obra de Buzzati: el pas del temps i el que feim amb aquest temps que, durant la joventut sembla infinit, però que no ens perdona ni un alè, ni un parpelleig , ni un segon de demés. A l’espera d’uns enemics que vendran del desert, els anys passen i la que hagués pogut esser la vida dels protagonistes es difumina  fora de les muralles velles i imponents d’aquesta fortalesa de parets llimoses, altíssimes, com les esperances de glòria dels soldats que hi fan guàrdia, mentre els hiverns i els estius es trepitgen i es confonen.

            Mai no he llegit un principi tan ple de promeses com el d’aquest llibre, mai una història amb el temps com a vertader protagonista, mai un final tan èpic.