Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Crónicas marcianas. El preu de la democràcia.

FAUSTO | 31 Març, 2006 14:47

¿Qué ha hecho este hombre de Illinois, me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me llenen de terror y de soledad? ¿Cómo pueden tocarme estas fantasías, y de una manera tan íntima?(…) En este libro de apariencia fantasmagórica, Bradbury ha puesto sus largos domingos vacíos, su tedio americano , su soledad…

Jorge Luis Borges.                                                                                                                                 

 

            Com si de la conquesta d’un continent es tractés, poc a poc, d’expedició en expedició, els homes amb els seus coets, les seves il·lusions i les seves pors arriben a Mart. Al principi, tots fracassen. Els marcians ens assemblen aterridors, implacables, metafísics. Però les coses ben aviat canvien: tot el que ens és desconegut serà descobert, tot el que és verge serà  posseït, tot el que és posseït serà aniquilat. Una simple grip pot acabar amb tota una civilització ben igual que una bomba acaba amb la credibilitat de l’home que la llança. Després exportarem la nostra democràcia, la nostra forma de vida, el nostre menjar i les nostres excursions programades. Els marcians, que abans ens feien por, provoquen ara la nostra aflicció i s’acaben convertint en mites, en llegendes,  en nostàlgica poesia. Amb el temps només ens quedarà el remordiment i la cultura mil·lenària extingida,  el silenci sec de les ciutats abandonades i els arenals vermells d’un terra que es mor, i per damunt de tot això l´humanitat inflada de sí mateixa seguirà cercant un déu fugitiu,  un motiu per seguir endavant o un sentit a les coses quan ja no tenen remei.

             Inquietants i imprescindibles, aquestes cròniques són de Mart però podrien ser de la Terra, perquè són reals, tan reals com la sang que es filtra cada dia per uns mons no tan llunyans...

 Fausto Puerto. 

Bogeries de Brooklyn. Un conte de Nadal.

FAUSTO | 23 Març, 2006 17:54

Aquests dies ha sortit a la venda la darrera novel·la de Paul Auster, Bogeries de Brooklyn , de l’editorial Edicions 62, potser la més optimista de totes les seves obres.

Nathan Glas, un ex venedor d’assegurances de seixanta anys que ha sobreviscut a un càncer i a un divorci després de trenta tres anys de matrimoni, torna a Brooklyn —el lloc on va néixer i on va viure la seva infantesa— disposat a passar de qualsevol manera els pocs anys que pensa que li queden de vida. Però el que Nathan Glas no havia previst és que a Brooklyn es trobarà amb Tom, un nebot seu,  i també amb un grapat més de personatges (molts d’ells femenins) que li canviaran la vida fins al punt de convertir-lo en un home feliç.

En essència, Bogeries de Brooklyn és la típica novel·la de personatges amb històries que s’entrecreuen. En ella Paul Auster tracta una vegadamés tots els tòpics que el cinema i la literatura americana ens han presentat fins a l’embafament: homosexuals, estafadors, transformistes, prostitució, drogues, sectes religioses, etc, etc, però ho fa amb la precisió i la perícia dels grans narradors. Amb un llenguatge exacte i directe, fora floritures literàries i cent per cent al servei de la narració, ens va explicant la vida d’uns personatges  presentats, la majoria d’ells, com a bons i vitalistes, perquè a Bogeries de Brooklyn Paul Auster sembla estar molt interessat a defensar la bondat de la gent. També, com en altres novel·les seves, l’autor torna a insistir en l’atzar, les casualitats i en la capacitat de l’home de refer la seva vida. En aquest sentit, la novel·la seria una mica una faula sobre les segones oportunitats. També, com sempre, aprofita algun dels personatges per retre homenatge als seus escriptors preferits: Poe, Whitman, Kafka, Thoreau...

Tot i que crec que Bogeries de Brooklyn és una bona novel·la, personalment no la considero la millor de Paul Auster, en canvi sí que penso que és la més fàcil de llegir i la més entretinguda. M’atreveixo a dir, però, que Auster, segurament conscient de la seva indubtable mestria, ha descuidat alguns detalls que a un autor menys famós se li criticarien. Per exemple, la resolució d’alguns personatges és una mica precipitada, i la línia argumental té algunes petites descompensacions. També, al meu criteri, el perfecte lligat final entre tots els personatges resulta una mica forçat.

Una vegada resolta la novel·la, sense cap justificació argumental comprensible, Auster ens afegeix vuit línies conclusives apocalíptiques, tremendistes i patrioteres sobre l’atemptat de les torres bessones que em semblen absolutament fora de lloc. Però vaja, estam parlant d’un autor sempre molt interessant i d’una novel·la que s’ha de llegir.

Tomeu Matamalas 

Els viatges. Descobrint el món àrab.

FAUSTO | 17 Març, 2006 18:41

Més de trenta anys voltant pel món i saber-ho explicar té mèrit. I si tot això té lloc al s VIII de l’Hègira, això és, el nostre s XIV, ja ni us ho dic.

            Trobareu el seu nom real a la plana set del pròleg d’aquesta traducció. Impossible repetir-lo. N’hi ha prou amb saber que l’anomenaven Ibn Batuta, que vol dir «fill de l’aneget», i que era nat a Tànger. 

            Afirmen els seus traductors que la seva fou una ruta de més de 120.000 kilòmetres i, que surtit del nord d’Àfrica, vistà l’Egipte, l’Aràbia, Palestina, Síria, l’Irak i Pèrsia fins anar a espategar a la Xina, i que de retorn a casa visità Sardenya, l’Andalus, el Sahara i Mali.

             Vell i cansat. de retorn a casa, el sultà del Marroc li encarregà d’escriure les seves aventures pel món. Li proporcionà un secretari granadí. Entre tots dos van poder acomplir les gairebé mil pàgines de la seva proesa. Sabem, perquè ens ho diu ell mateix, que el secretari anava farcint els discurs amb poemes de la seva pròpia collita i amb comentaris escaients. 

            De tot plegat, en sortí una bellísima història de viatges, carregada d’anècdotes simpàtiques, d’observacions agudes i de pensaments intel·ligents. La formació religiosa estricte no s’està de posar de relleu tot allò que troba poc ortodox fins i tot entre els seus correligionaris.

            Diu el seu prologuista que era enginyós i llest com un guineu a l’hora de fer-se amb tots aquells que li poguessin oferir llit i ajuda per seguir el seu camí.

            El llibre impressiona pel seu volum, però no et pots estar de donarli un cop d’ull. Llavors et veus obligat a continuar la lectura. Amé i savi, no cal llegir-lo tot de cop com una novel·la, són històries que ens porten lluny, però tampoc tan lluny com podia semblar, ja que els problemes i les situacions que hi descriu estan a l’origen dels conflictos que pateix avui encara el món musulmà.

            L’autor, o el secretari, són llests com una fura, i furguen fins a les arrels de tot el que troben.

            Llibre, per tant recomanable en tots els sentits. Tant per passar una bona estona, com per poder intentar aprendre el que realment importa i importava al món musulmà.

Francesc Garriga 

Quan salives. " La carn, crec, és amor "

FAUSTO | 11 Març, 2006 17:16

Hi trobareu vida, hi trobareu poesia, hi trobareu sentències amb regust blaibonetià, en aquest recull inicial i iniciàtic del calongí Pau Vadell. De títol humit i lubricant, “Quan salives” és el guanyador, ben merescut és segur, del premi Bernat Vidal i Tomàs d’enguany.

            Els poemes de Vadell són curts, i més que salivar, de vegades semblen escopir al lector veritats com temples, o com punys. Veritats agressives i feridores, fruit, es veu, d’una reflexió profunda que no és cosa d’un dia. S’hi coneix, l’experiència de cada dia: “He après a callar quan no tenc temps de discutir”. Discutir sobre el que hom sap, que no té per què ser molt, basta saber on és el límit de cada un: “D’opinió no en tenc, però faig la meva feina, que és la de llegir el que em diuen”. Massa coses per aprendre, massa vida per viure, massa dubtes davant tot, i el primordial, al cap i a la fi, roman també vestit de misteri: “La carn, crec, és amor”. Anau-ho a cercar, si teniu coratge.

 Antoni Riera. 

Huckleberry Finn. Polissonades existencials.

FAUSTO | 11 Març, 2006 17:01

            “Et tanques al lavabo, petit santuari pudent de sols allargats que t’agombolen, fluorescents”. Tot, per a Martí Sales, és poetitzable si de veres li serveix per reflectir el desempar que viu l’home d’avui dins la societat metropolitana. Solitud, desubicació, i tanmateix, gust per aquesta nova situació. Sales escriu, parla, s’expressa, des de la Barcelona més profunda i mostra desencisos, frustracions, esperances. Però és igual. Expressar-ho des de l’àmbit més urbà, més plasticós, més industrial, no vol dir que sigui Barcelona la culpable de tot plegat. Barcelona, la gran ciutat, és el nou agombolament de l’home i les seves dèries. El nou hàbitat. Per ventura, les manies del nou home són les mateixes de segles enrere, però aquí expressades ds d’un nou àmbit... I tot això, amanit amb un llenguatge fresc, nou, diferent, urbà, modern, però acurat i d’alta volada poètica. Poètica... Sí, al cap i a la fi, el poeta vist aquí més com a nosa que com a salvador del món: “és ben rocambolesc, extirpar-se”.

Huckleberry Finn. Marti sales. Editorial Moll.

Antoni Riera.  

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS