Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Nocturn sense estrelles. L'assassí de la platja.

FAUSTO | 29 Juny, 2006 10:24

Nocturn sense estrelles, de l’escriptor Pere Joan Martorell, obtingué el VI premi de narrativa curta convocat l’any 2005 per l’Ajuntament de Sa Pobla. La novel·la, editada per Lleonard Muntaner, acaba de sortir a la venda.

L’autor, Pere Joan Martorell, (Lloseta 1972), que ha publicat ja un grapat de llibres de poesia amb els quals ha obtingut diversos premis, és llicenciat en psicologia i es nota.

El tema de Nocturn sense estrelles, la seva segona novel·la, tracta de la recerca d’un assassí en sèrie que actua per les platges mallorquines en plena temporada alta i que mutila i mata jovenetes entre 20 i 25 anys, quasi totes elles universitàries, causant una alarma social que posa en greu perill la indústria hotelera mallorquina.

La trama de la novel·la està estructurada de  manera que els distints protagonistes, cada un en capítols apart que es van alternant, ens expliquen en primera persona el desenvolupament dels esdeveniments amb un diferent nivell de llenguatge en funció del seu rol social i professional. Compareixen a la novel·la el propi assassí, l’inspector encarregat del cas, el psiquiatre que intenta descobrir les pautes de comportament de l’assassí, el periòdic que conta com van les investigacions i algun dels familiars de les víctimes.

 “L’assassí de la platja”, que obri la novel·la, se’ns revela com un típic psicòpata amb trastorns de personalitat que sent adoració per la seva mare i odia el seu pare, un maltractador físic i psicològic. L’assassí, tracta de justificar les raons que l’han duit a actuar d’aquesta manera amb un discurs bíblic i apocalíptic que usa, alhora, per fer proselitisme de la seva moral feixista i desgavellada, una moral que no el frena gens a l’hora de torturar i matar les víctimes.

Pere Joan Martorell, en boca de l’assassí de la platja (sens dubte el personatge més interessant i més treballat de la novel·la) i emprant un to literari proper a la poesia pura, ens va explicant la seva visió sobre el bé i el mal, sobre la solitud i la venjança, sobre la follia i la por i sobre les causes del comportament criminal; alhora que mitjançant les veus d’altres personatges, amb fina ironia, aprofita per riure’s de la fragilitat de la indústria hotelera, sotmesa sempre a crisi i daltabaixos.

Nocturn sense estrelles, al meu judici, és una novel·la valenta per dos motius. Primer, per la temàtica. Atrevir-se a contar les peripècies d’un assassí en sèrie és entrar en competència directe amb centenars de novel·les, telefilms i pel·lícules americanes que han usat i abusat del tema. I segon, per tractar la trama amb un nivell literari molt elevat (amb total absència de diàlegs que, en tot cas, s’han de sobreentendre en el monòleg del protagonista de cada capítol)  que no correspon a aquest tipus de novel·les i que pot despistar el possible lector afeccionat als best-sellers.

En tot cas, Pere Joan se’n surt dignament, i, tot i que no pot evitar caure en alguns dels tòpics que du implícits el tema, aporta elements originals d’estructura que, juntament amb la qualitat literària i la riquesa de vocabulari, fan de Nocturn sense estrelles una magnífica novel·la que s’ha llegir.

Tomeu Matamalas. 

Els Miserables. Victor Hugo i els immortals.

FAUSTO | 23 Juny, 2006 15:09

Los Miserables es una de esas obras que en la historia de la literatura han hecho desear a más hombres y mujeres de todas las lenguas y culturas un mundo más justo, más racional y más bello de aquel en el que vivían.

Mario Vargas Llosa.

La literatura està plena de grans herois i grans heroïnes. Si ens posem a fer memòria i els anem apuntant en una llista veurem com aquesta es va omplint de noms quasi fins l’infinit. El que és ben curiós és que molts d’aquests noms de personatges imaginaris sobreviuen i sobreviuran al pas del temps, mentre que els nostres, que corresponen a persones reals, possiblement en un parell de generacions ja no seran ni recordats.     

            Sembla aquesta una gran injustícia i probablement ho sigui. Ara bé, si girem fulla, no hem d’oblidar mai que aquests personatges dels que parlam són de ficció i com a tals no gaudeixen d’una vida “autèntica”. Més enllà del camí marcat que l’escriptor i nosaltres com a lectors de les seves andanes els hem fet recórrer, no hi ha res més que fulla en blanc. D’altra banda, no tots els personatges de ficció es converteixen en immortals, alguns ni tan sols veuran la llum i molts d’ells només viuran uns dies, uns mesos o, amb molta sort, uns quants anys. Per esdevenir immortal cal néixer d’un escriptor/a mortal que gràcies a la seva imaginació, al seu esforç i a la seva creació, és transformarà també en immortal. Però, qui dóna la vida eterna a qui?. El personatge a l’escriptor o l’escriptor al personatge?. Si ho pensem un poc sembla que està ben clar: el personatge una vegada convertit en immortal fa immortal l’escriptor. Però tot i així,  podríem seguir discutint una bona estona. Del que no hi ha cap dubte és que Víctor Hugo, per damunt de l’heroic Jean Valjean, de l’insaciable inspector Javert, del valent Gavroche, de l’encantadora Cosette i de molts altres personatges inoblidables que habiten Els Miserables, és el vertader protagonista de tota la novel·la i un dels pocs escriptors capaços d’autoproclamar-se immortal.

            Els Miserables és un llibre d’allò més fascinant. La història increïble que ens conta, se’ns fa tan real que pareix impossible que no hagi succeït i, meravellats de les aventures i desventures dels seus herois, és la nostra rutina diària la que ens assembla avorridíssima. Tanmateix, el pitjor que ens pot passar en acabar el llibre, és que ens demanem si a la conclusió de les nostres vides hi haurà també fulles en blanc.

 Fausto Puerto. 

Travesuras de la niña mala. Femme Fatale.

FAUSTO | 15 Juny, 2006 15:12

Estic convençut que l’art de saber  narrar és, en primer lloc, un do innat que es té o no es té i, en segon lloc, és el fruit d’anys i anys de total dedicació i absoluta estimació per les lletres. L’escriptor ha de conèixer en tot moment quin és el poder de la paraula escrita i, per tant,  quina és la seva responsabilitat a l’hora de convertir qualsevol idea en bona literatura. Per a dir bajanades ja hi ha prou aficionats, per escriure novel·les mediocres ja tenim escriptors que s’hi dediquen  i per editar tot aquest munt de brossa que es publica ja hi fan feina esbarts d’editors. Mario Vargas Llosa està per damunt de tot això,  té el do del gran narrador i 70 anys a l’esquena  per ser el bon professional que és.

            “Travesuras de la niña mala” és una enrevessada història d’amor: masoquista però tendra, trista però còmica, sexual però romàntica, odiosa però adorable. Ricardo és el “niño bueno”, i amb ell penso que s’identifica Mario Vargas Llosa i també el lector. Parlam d’un home senzill, de vida rutinària i modesta que es dedica a l’ofici de la traducció i que té com a màxima aspiració des de jove abandonar Perú i viure per sempre a Paris. Lily, Arlette, Madame Arnoux, Kuriko, etc, és la “niña mala”, i podríem dir que és la part fosca, l´alter ego amb qui no ens sentim identificats però a qui intentem comprendre i justificar. El problema és que sempre sortim espantats del que anem descobrint. La “niña mala” és ambiciosa i complexa fins els ossos. La seva màxima aspiració des de que era petita i vivia en un barri molt pobre de Lima és conquistar la felicitat que segons ella dóna el poder i la riquesa. Per tal d’arribar a complir aquest somni està disposada a ser tan freda, calculadora i puta com sigui necessari.

             Amb els anys, les vides dels dos protagonistes es van topant i separant en el marc de diferents ciutats com  París, Londres o Madrid. La fotografia que Vargas Llosa ens fa d’aquestes grans urbs ens resumeix a la vegada una època d’utopies i moviments socials d’una manera senzilla i molt eficaç. Ricardo es passa tota la vida bojament enamorat de la Lily però aquesta, rebutjant l’amor vertader que ell pot oferir-li, s’embarca  sempre en perilloses aventures que la van acostant lentament a una absoluta degradació física i moral. Per això penso, que un dels grans encerts de l’autor ha estat saber dotar la novel·la d’un caire còmic que ens fa més fàcil digerir la relació malaltissa dels seus protagonistes que, d’altra manera, se’ns faria  molt angoixant.

             Sense arribar al compromís sociopolític d’altres novel·les seves, però posant-se un llistó altíssim per a la pròxima singladura, “Travesuras de la niña mala” és el llibre d’un artesà que coneix bé quins són els nostres desitjos i quines  les seves responsabilitats.

Fausto Puerto.

Rayuela. All that Jazz.

FAUSTO | 08 Juny, 2006 16:00

 

El juego que empieza como travesura de haraganes se extrema hasta absorber la existencia, hasta convertirse en destino, en juego de vida o muerte, en juego del todo por el todo”.

Saul Yurkievich.

Sempre he pensat que quan Cortázar escrivia Rayuela ho feia, entre altres motius, amb la intenció de sacsejar el lector, d’involucrar-lo i de fer-lo participar en la construcció de la novel·la. És a dir, cercava  provocar un enfrontament entre la vasta cultura de l’escriptor intel·lectual i les possibles carències del lector mitjà per tal de motivar aquest a voler saber més, a voler conèixer de qui i de què li estan parlant.

            Rayuela és com una llarga i excepcional peça de jazz. Romp dràsticament amb l’establert; remou les bases més arrelades de la tradició conservadora; interpreta el món segons uns criteris molt personals; enalteix el caos i la improvisació en els passatges més surrealistes; justifica els excessos amb l’encert dels seus arranjaments; és discontinua com les notes que la composen; sorprenent com Lester Young; astuta com Clifford Brown; inoblidable com Carla Bley; distinta com Louis Armstrong; influent com Charlie Parker; obsessiva i romàntica com John Coltrane; difícil i exquisida com Miles Davies; elegant i poderosa com Billie Holiday;  perfeccionista i sublim con Ella Fitzgerald; polifacètica i políglota com Ronald Kirk.

             Rayuela és tot això i molt més: filosofia vestida d’atzar, fum sense prohibicions, sexe explícit de paraules genials, reflexions esglaiadores sobre la realitat, descripcions encertadíssimes en idiomes impossibles com el gliglico, prosa poètica i visceral, respostes a preguntes mai formulades, pàgines enigmàtiques que ens confonen... Però  per damunt de tot Rayuela és La Maga i Oliveira, Cortazar i París.

             Aquest llibre era i és encara una cosa nova, un experiment, un cub de rubik amb infinites possibilitats. En definitiva una genialitat d’un dels més grans. 

 Fausto Puerto.

La utopia del lector a domicili.

FAUSTO | 05 Juny, 2006 15:34

Nadie rebaje a lágrima o reproche                    
esta declaración de la maestría
de Dios, que con magnífica ironía
me dio a la vez los libros y la noche.

De una ciudad de libros hizo dueños
a estos ojos sin luz, que sólo pueden
leer en las bibliotecas de los sueños
los insensatos párrafos que ceden

las albas a su afán. En vano el día
les prodiga sus libros infinitos,
arduos como los arduos manuscritos
que perecieron en Alejandría.

De hambre y de sed, (narra una historia griega),
muere un rey entre fuentes y jardines:
Yo fatigo sin rumbo los confines
de esta alta y honda biblioteca ciega.

Jorge Luis Borges.

L’altre dia va entrar a la llibreria una al·lota i em va demanar si podia penjar un cartell a la porta. Es tracta d’un anunci rectangular, petit però vistos, ben dissenyat (com es pot comprovar a la imatge) i que comença amb aquesta pregunta: tens gana de lectura?

            Aquesta al·lota nom Eulari i em va semblar una d’aquestes persones alegres, valentes i suficientment decidides com per emprendre un projecte tan utòpic i romàntic com és aquest. Eulari, s’ofereix com a lectora per persones majors que viuen soles, persones amb alguna discapacitat que els impedeix llegir, estrangers que vulguin millorar l´idioma, nins/es amb manca de temps per part dels seus pares, grups de persones majors, residències, hospitals, etc. Els gèneres de lectura són diversos: novel·la, relat, conte, assaig, poesia, premsa, etc. I el lloc: domicili particular, espais públics, biblioteques, etc.

             Quan Borges va quedar cec recorria els estants de la Biblioteca Nacional, de la qual n’era el director,  palpant els lloms dels llibres. Sembla aquest un acte simbòlic que evoca els mites del laberint grec, però el que Borges desitjava realment com a lector incurable, era endinsar-se dins els llibres i per a aconseguir-ho necessitava, entre altres, d’una figura com Waldemar Verdugo, el seu jove assistent de nacionalitat xilena, que l’ajudava en les  feines, passejades i lectures.

             Fa temps que existeix el lector a domicili, sobretot a les grans capitals i ciutats europees. Per això em sembla admirable que avui en dia i aquí, a Mallorca, algú es decideixi a promocionar aquesta figura així com ho fa n’Eulari. Així que des d’aquí, li desitjam molta sort!!.

 Deixam anotats telèfon i adreça del correu electrònic de n’Eulari.

971 525446  / 610381025  lecturaadomicili@hotmail.com

 

Fausto Puerto. 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS