Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Cumbres borrascosas. L’amor encadenat a l´infern.

FAUSTO | 27 Juliol, 2006 08:58

Cumbres borrascosas se talló en un taller natural, con herramientas sencillas y materiales del lugar. La escultora encontró un bloque de granito en un páramo solitario: Mirándolo, vio que de la peña podía hacerse la cabeza, salvaje, oscura, siniestra. Una forma modelada al menos con un elemento grandioso: fuerza. Trabajó con un cincel tosco y sin modelo, sólo con la visión de sus reflexiones; y ahí está: colosal, oscura y amenazadora, medio estatua y medio roca. En el primer sentido, terrible y diabólica; en el segundo, casi hermosa, pues su tono es de un gris suave y la cubre el musgo del páramo; y el brezo, con sus campanillas radiantes y su balsámica fragancia, crece fielmente al pie del gigante.

Charlotte Brontë

             L’any 1847 les tres germanes Brontë publicaren les seves novel·les més famoses: Charlotte Brontë, Jane Eyre; Anne Brontë, Inés Grey; Emily Brontë, Cumbres borrascosas. Possiblement no es tornarà a repetir que tres germanes es dediquin a la literatura amb tan bons resultats, ni que publiquin les seves millors novel·les dins el mateix any, ni que, a sobre, dues d’elles, Charlotte i Emily, es converteixin en escriptores immortals beneïdes amb el do de la genialitat.

            Cumbres borrascosas era un anacronisme a la seva època. El doble mortal amb els ulls tancats i sense parany que va fer Emily Brontë escrivint aquest llibre suposà un bot arriscadíssim que només una persona molt visionari pot culminar amb èxit. Ens enfrontem a una obra endimoniada com si d’una tempesta es tractés. Una obra en la que contínuament trona i llampega i on no trobarem espais per refugiar-nos. Heathcliff és un dels personatges més forts que la imaginació d’un escriptor ha parit; amoral, antisocial,  mancat de dogmes, fosc com un animal de la nit, imponent i, sobre tot, crònicament enamorat. D’altra banda, Catherine tampoc no queda al darrera i és capaç de portar el seu amor més enllà de tots els límits establerts i permesos. Gabriel Rossetti va dir d’aquesta novel·la que és un llibre malèvol, un monstre increïble, i que la seva acció transcorre a l´infern, només que allà els llocs i les persones tenen noms anglesos. Encertadíssimes aquestes paraules que ens deixen també imaginar quines degueren ser les reaccions dels lectors quan es va publicar. Criticat, incomprès i relegat durant un temps, Cumbres borrascosas ens demostra que no sempre estam preparats per segons quins esdeveniments.

             A diferència de la seva germana Charlotte, que amb Jane Eyre no et dóna treva ni per pensar, Emily ens deixa respirar però no adormir-nos, interpretar els esdeveniments però no preveure’ls, gratar dins les seves pàgines però no arribar als seus fonaments, intuir els motius dels seus personatges però mai per justificar-los. En resum, ens deixa tenir fe fins que un llamp o la mà dictatorial de Heathcliff ens ho desbaraten tot.

        Poques coses més es poden escriure d’una obra de la que ja està tot dit: només desitjar als lectors que per primer cop s’acosten pels voltants d’aquets paratges gòtics i fantasmals una “agradable” i fructífera passejada.

 Fausto Puerto 

L’enamorat de l’Ossa major. L’ofici d’aventurer i l’èpica de sobreviure. ( II )

FAUSTO | 20 Juliol, 2006 11:27

Vivíem com reis. Bevíem vodka a raig fet. Ens estimaven noies boniques. Tiràvem de veta. Pagàvem amb or, plata i dòlars. Ho pagàvem tot: la vodka i la música. L’amor el pagàvem amb amor, l’odi amb odi. (...) M’agradaven els meus companys, perquè no m’havien defraudat mai. Eren gent senzilla, sense educació. Però de vegades sabien ser tan extraordinaris que em deixaven bocabadat. I en aquells moments jo donava gràcies a la Naturalesa pel fet de ser un ésser humà.

Sergiusz Piasecki.

            L’única cosa que costa de creure d’aquesta enormement divertida  autobiografia novel·lada és la quantitat indecorosa de vodka que arriben a beure els seus protagonistes. Sembla que aturen d’aixecar el colze només quan dormen, tot i que no sabem el que somien. Quan fan feina beuen, quan juguen a cartes beuen, quan descansen beuen, quan estan amb dones beuen  i quan acaben d’estar amb elles beuen més. El més sorprenent de tot és que només l’agafen grossa quan hi ha qualque cosa important a celebrar.  

            L’enamorat de l’Ossa major, escrita el 1937 per Sergiusz Piasecki, és una d’aquestes novel·les  que no podem amollar. Ell és el narrador i vertader heroi de dubtós caire romàntic que ens farà de guia i ens mostrarà una forma de vida que sorprendrà al lector per tan desconeguda, arriscada i intensa com pot arribar a ser. Plenes de traïcions, enveges, venjances i un sens fi d’actes heroics, les aventures de Piasecki són molt reals, perquè les conta de primera mà ja que les va viure intensament i també  les va patir amb totes les seves conseqüències.  

Ell i els seus companys són contrabandistes que feinegen a la frontera que divideix Polònia i Rússia. Les seves excursions a l’altra banda, transcorren en les nits d’hivern més fosques i fredes, i els reptes als que s’enfronten són infinits: els soldats russos estan a l’aguait, els polonesos també vigilen incessantment i ells, carregats amb la mercaderia que cobrarà  un  valor molt elevat una vegada lliurada, se juguen la pell constantment per tal de guanyar uns diners per mantenir les seves famílies i els seus vicis.  

            Avui en dia, en aquesta societat en que ens movem i que d’una manera pertorbadora anomenem el primer món, (continuo ara traduint textualment a Pío Baroja) “A quasi ningú li ocorre res digne de ser contat. La generalitat dels homes  nedam dins l’oceà de la vulgaritat. Ni els nostres amors, ni les nostres aventures, ni els nostres pensaments tenen bastant d’interès com per a ser comunicats als altres a no ser que els exagerem i els transformem. La societat va uniformant la vida, les idees, les aspiracions de tots”. No es tracta de desitjar una vida on el perill sigui un company de viatge, ni d’arriscar com si fóssim bojos tot allò que podem perdre. Es tracta de no queixar-nos de la nostra condició de privilegiats, ben sopats, ben vestits, ben, perillosament, confiats. I es tracta també de no oblidar que a altres parts d’aquest món, que no és tan gran com pareix, hi ha gent que es veu forçosament obligada a viure de l’ofici d’aventurer i a sobreviure d’una manera tan o més èpica com la que ens pugui contar la literatura o el cinema. 

                        I pel que fa al cinema, mentre llegia L’enamorat de l’Ossa major, imaginava que tal vegada es podria fer una bona adaptació d’aquest llibre a la gran pantalla, el problema és que l’únic director que en la meva opinió seria capaç de fer-ho, John Ford, lamentablement és mort. Ell sí que sabia contar històries sense necessitat de exagerar-les. Ford, Piasecki, London i molts d’altres creadors amb ànima d’aventurers no nedaven precisament dins l’oceà de la vulgaritat.

Fausto Puerto

La nit dels peixos. L’inquietant trànsit de la passió al record.

FAUSTO | 13 Juliol, 2006 11:06

Baldat i amb por m’adormo com els peixos. Amb aquest vers del primer poema de La nit dels peixos Francesc Garriga Barata ens introdueix dins un món oníric en el qual sembla voler-se instal·lar, perplex davant el pas del temps, davant la llunyania de les passions viscudes al llarg de tota una vida. Unes passions, uns records, que dins aquest món del son ictiològic, tanmateix glateixen en un racó no gaire amagat de la consciència: Alguns records s’amaguen per salvarse de ser oblidats, diu. I encara més: Al barri antic dels meus records les pedres són encara les pedres, no runa. Conscient, però no obsedit, Garriga, remata l’anhel de l’experiència viscuda amalgamant la decadència provocada pels anys passats amb la dignitat del qui se sent satisfet per l’energia i l’entrega lliurada al deure de viure al dia, sense guardar res per a demà: Els vells s’orinen al rovell dels anys sense esperança. En l’or dels seus orins les pedres dormen el neguit dels justos.

            Tanmateix, Garriga, no té inconvenient a sortir de les terres de Morfeo i els peixos i reconeix, coherent amb la divisa vitalista, que somriu a la pomera la llum immarcescible de flors de neu. Sota la neu, el Prat encara verd. I més encara: carícia de mans, l’arruga és tendra encara. Una passió, però, que s’apaga... : potser no serem àngels, els vells (...) i ens queda massa amunt el pis del que estimem.

              Sigui com sigui, el poeta no deixa de ser un esperit plenament humà, perseguit per la por de l’inconegut, de la decrepitud, de la soledat: conec la por. Rumia al ventre de la vida. El vell que sóc l’abriga, llençols de pànic i bolquers de sexe.

              I diu: avui viatjo sol, potser més lliure, però l’ahir s’enfila per la pell. el poeta es proposa la lluita, la rebel·lió, gairebé desesperada, contra els records com a aliment del que avui li toca viure: afanya’t. Escriu el teu present als murs de la ciutat.

              Garriga Barata es lamenta de la innocència perduda, del temps que passa inexorablement, i es mostra escèptic amb l’efecte catàrtic que sobre totes aquestes preocupacions pugui tenir la poesia. Les paraules semblen fum per al poeta, el que queda és l’eternitat del moment apassionat, no la fredor d’unes paraules que tanmateix només poden deixar un lleu aroma de nostàlgia... Analfabets i savis maleïrem vint segles de paraules perquè n són les lletres les que ens parlen, sinó el blanc de la plana. I ho remata: qui mana són els dits, les mans, els peus... sóc lluny de les paraules.

              I no podem acabar sense parlar de la mort, a qui Garriga s’acosta amb confiança, irònic, juganer, divertit, però molt, molt, intrigat... gairebé sempre amb preguntes: tindrem proa temps per veure qui s’acosta? O també: de quin costat arribarà la pluja? I per cloure el poemari, un inquietant: Vés a saber qui ve !

 Per a joves que encara han d’aprendre a viure i per a vells que ja no n’aprendran mai.

 Antoni Riera

La quimera del oro. L'ofici d'aventurer i l'èpica de sobreviure. ( I )

FAUSTO | 07 Juliol, 2006 15:05

Nadie como London - ni Bret Harte ni Kipling - es capaz de hacer experimentar al lector tan intensamente la sensación  de ansiedad, peligro o desesperación: son esos instantes trascendentales en los que sus personajes, enfrentados a una situación límite, buscan una salida hacia la muerte o hacia la ansiada supervivencia.

Francisco Cabezas.

             Imaginem un paratge immens, glaçat, hostil i salvatge, on el sol només brilla uns pocs mesos a l’any i on el silenci, el gran silenci blanc, que fa de cada batec del cor un sacrilegi, és per tot arreu com si d’una presència es tractés. Perdut, dins d’aquesta enorme solitud, imaginem un home cansat, desarmat, amb els peus conglaçats i embolicats en pells gastades, que amb les seves poques forces lluita per arribar no sabem a on. Ara imaginem un llop solitari que des de lluny l’ensuma i el vigila, en un instant en compareix un altre i finalment són una dotzena enredoltant aquell desconegut que, esgotat, els llença blasfèmies per tal d’allunyar-los. Imaginem llavors que aquell home som nosaltres mateixos i que només el gran silenci blanc ens escolta.

             Ja tenim un començament o un final per un dels contes de Jack London. I també una petita idea del que ens trobarem al llarg de tota la seva obra.

             De tots els llibres de London aquest és el que més m’agrada. La primera vegada que el vaig llegir tenia tretze anys, el recordo molt bé perquè va ser una lectura obligada del col·legi i, per cert,  una de les més encertades. El llibre em va impressionar  des del principi i amb ell penso que, per primer cop, vaig començar a llegir com un adult. Desconeixedor encara de l’obra d’en Conrad, d’en Kipling o d’en Golding, podríem dir que el meu viatge iniciàtic cap a l’aventura amb majúscules va començar amb London. Posteriors lectures han confirmat la meva primera impressió i convertit La quimera del oro en un llibre molt especial per a mi.     

             Les seves pàgines són inquietants en tots els sentits. Recullen tretze relats que ens conten les esperances i penúries dels cercadors d’or a Alaska durant la segona meitat del segle XIX. Els seus protagonistes són aventurers que, cercant un manera de fer doblers, arrisquen les seves vides en un món llunyà i fred. Un món salvatge on les lleis de l’home no signifiquen res i on els dèbils no tenen cap oportunitat de sobreviure, encara que els forts tampoc. La febre de l’or només és una excusa perquè el que vertaderament interessa a Jack London és descriure’ns allò que l’ésser humà és capaç de fer per aconseguir el que vol, i en definitiva mostrar-nos amb quina classe d’animals ens converteix l’avarícia i l’ambició però també enaltir l’heroisme i la capacitat d’adaptació que per tal de perdurar tots tenim.

             L’autor de Ullal blanc o La crida del bosc ens regala un grapat de contes que ens absorbeixen i ens deixen glaçats, com el protagonista anònim d’un dels relats més durs i brillants. Uns contes fascinants que sense ser gens autocomplaents se’ns quedaran gravats a la memòria  per sempre. Trobarem literatura més elevada que la de Jack London però poca, molt poca, de tan intensa.

 Fausto Puerto.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS