Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Los peces de la amargura. O el problema basc.

FAUSTO | 26 Octubre, 2006 10:39

Fernando Aramburu, Sant Sebastià 1959, llicenciat en filologia hispànica i resident a Alemanya, ha tret al mercat a finals d’aquest estiu un recull de deu narracions en forma de cròniques, petits reportatges, testimonis contats en primera persona, cartes o relats transmesos a un fill o a un nét, baix el títol genèric de Los peces de la amargura.

            Generalment, els autors fugen una mica del present rabiós —tasca que deixen als periodistes— per a fixar-se en esdeveniments una mica més llunyans en el temps, que consideren més novel·lables i menys compromesos. Aramburu, obviant aquesta tendència, ha escollit l’actualitat del terrorisme basc com a tema únic dels deu relats. Però no ens  parla en cap moment d’atemptats concrets, sinó de la manera com els actes terroristes afecten a una persona, als seus familiars i a tot l’entorn social de les víctimes i els botxins.

            Sota una falsa aparença de narració lineal i senzilla, Aramburu ens descriu amb molta eficàcia literària i humana fragments de vides destrossades per un atemptat terrorista o situacions extremes d’una persona, d’una família o d’un col·lectiu que per culpa de l’actitud violenta de tot un poble queden aïllats o fins i tot en constant perill de mort.

S’ha de remarcar que Fernando Aramburu no cau mai en truculències ni en els excessos melodramàtics que du implícits el tema, i també que escriu amb una qualitat literària indiscutible; però el problema, allò que personalment em disgusta de Los peces de la amargura, és que, tot i l’aparenta neutralitat política de l’escriptor, molt entre línies, s’endevina en el conjunt una manifesta actitud antinacionalista. Com si l’autor hagués volgut confirmar literàriament el missatge quotidià de la premsa espanyola en el sentit que tots els mals vénen dels nacionalismes. De la situació d’Euskadi no en conec més que allò que ens diuen els mitjans; no puc assegurar que Aramburu exageri, però em costa molt creure que el quinze per cent de l’electorat basc recolzi totes aquestes greus afirmacions que composen el substrat antinacionalista del centralisme messetari i que Aramburu sembla subscriure en les narracions. Potser m’equivoco i ell té raó, però m’ha semblat advertir un punt de desmesura en totes aquestes històries de delacions, amenaces, intransigències malaltisses, depuracions racials, exclusions socials, actituds o consignes homicides de gent que no pertany directament a ETA, fins al punt que en acabar la lectura del llibre un té la sensació que els nacionalistes d’Euskadi o són assassins o còmplices actius o passius d’assassinat.

            Aramburu m’haurà de perdonar, però amb tota la seva gran qualitat literària i la finesa emprada a l’hora d’abordar el tema, no em farà creure que la realitat basca sigui tan lineal, tan maniquea. M’hauria agradat que el missatge (subtil, velat) dels seus relats no hagués anat tant en la línia “oficialista” i que ens hagués ofert als lectors la possibilitat d’acostar-nos al problema basc des d’un angle menys obvi i menys conegut.

 Tomeu Matamalas.

Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin. El soldat genial.

FAUSTO | 19 Octubre, 2006 10:09

El soldat Iván Chonkin és l’antiheroi perfecte per fer-nos riure i gaudir de la lectura però també per demostrar-nos que els règims absoluts, com era el cas de la URSS durant el mandat comunista del tot poderós Stalin, sempre acaben convertint-se en caricatures d’ells mateixos i perden les raons de ser, a mesura que es fan més intransigents, intolerants i extremistes.

             L’any 1969 Vladímir Voinóvich acaba la seva obra més important, Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin que es publicà a París l’any 1974 però que a Rússia no es pogué llegir, més que d’una manera clandestina, fins després de la Perestroika. Voinóvich seguint la tradició dels grans escriptors russos va cultivar la literatura satírica i crítica contra un règim amb el qual no estava d’acord i, per això, no només va ser expulsat de la Unió d’Escriptors Soviètics, sinó que va acabar essent desacreditat, detingut i finalment obligat a abandonar el seu país perdent a la vegada la nacionalitat. L’editorial Libros del Asteroide, continuant amb la seva magnífica labor de recerca de llibres inèdits, publica per primera vegada a Espanya aquesta obra imprescindible.

             La història comença amb l’aterratge forçós d’un avió de l’exèrcit roig al costat d’un petit i llunyà poblet rus. El pilot abandona l’aparell davant l’atenta i esglaiada mirada dels pagesos que s’han congregat al seu voltant  just després de l’accident. Ja que no es pot arreglar el motor, no queda altre remei que deixar abandonat la nau allà mateix. Un cop a la base el pilot notifica el succés i els seus comandaments  militars decideixen enviar algú a muntar guàrdia vora l’avió fins que arribin les peces que fan falta per reparar-lo. Aquesta missió és encomanada al soldat més inútil, ximple i prescindible de tot el quarter. El seu nom, Iván Chonkin. Un cop al seu destí Iván s’enamora d’una fadrina que viu sola a una casa veïna del lloc on ell munta la guàrdia. Mentre, esclata la segona guerra mundial i el soldat és oblidat pels seus superiors en aquell paratge.   

           A partir d’aquí el relat es complica i la història es ramifica d’una forma molt intel·ligent mesclant de mode magistral la sàtira i la ironia fins a acostar-se, com no podia ser d’altra manera, a la gran tragèdia costumista de la que els escriptors russos en són grans mestres. I és aquí on Voinóvich demostra el seu talent per mesclar la dramatúrgia amb la comicitat, l’èpica amb allò més íntim, regalant-nos detalls literaris que se’ns fitxaran a la memòria per a convertir-se en referents obligats. Inoblidable se’ns farà l’interrogatori i el monumental embolic que provoquen alguns comandaments de l’exèrcit per tal d’explicar les accions del soldat Iván Chonkin. És en aquest punt on el surrealisme i l’absurd de la situació, ens provoquen riallades constants i on ens queda molt clar que Voinóvich és un geni en el seu ofici. 

              Com moltes altres obres de la literatura que qüestionen i critiquen un determinat  règim o ideologia política, Vida e insólitas aventuras… puny allà on fa més mal, ridiculitzant als poders militars i als polítics fins deixar en evidència l’estupidesa integral dels seus màxims representats. Però la mirada crítica i la ploma afilada de Voinóvich no només es centra en els poderosos i els seus interessos, sinó que va molt més enllà i ens fa l’esbós d’un moment històric importantíssim entès des del punt de vista del poble humil,  treballador i sacrificat. Aquest mateix poble que, ignorant el que es cou a l’altra banda de les seves fronteres, lluita per conservar les seves costums i tradicions que tanmateix estan a punt d’esclatar en mil bocins i tot perquè uns quants “visionaris” així ho han decidit. Per això és important entendre la intenció amb la que fou  escrit un llibre com aquest.            

  Si un es posa a comparar, per exemple, dos llibres que també fan crítica del comunisme totalitari com són 1984 i Rebelión en la granja de George Orwell, amb aquest Vida e insólitas aventuras hom se n’adonarà ben aviat que les diferències són principalment d’estil i de forma però que les conclusions a les que arriben els dos autors són les mateixes. Orwell va haver d’inventar un país futurista i una granja d’animals parlants per tal d’establir unes similituds entre el que succeïa en la ficció i allò que passava en realitat. Rebelión en la granja es va publicar el mateix any que acabà la guerra i 1984 sortí a la venda cinc anys després, per tant els esdeveniments als quals fan referència ambdues obres eren recents i les novel·les, tan oportunes com necessàries. Voinóvich escriu la seva novel·la més de vint anys després dels fets que narra i viatja en el temps començant l’acció just abans de l’inici de la guerra. Així podríem dir que Voinóvich critica el comunisme des d’un punt de vista més realista i amb una perspectiva més àmplia. Reflexiona sense la necessitat d’emprar paràboles com a recurs i ho fa amb la coneixença absoluta de la qüestió. Barrejant la sàtira i el drama, Voinóvich aconsegueix explicar-nos quines eren les preocupacions quotidianes del poble rus i sobretot quines eren les seves pors.   

          Diu Horacio Vázquez-Rial en el pròleg del llibre que “la por ha estat sempre una part essencial de la existència russa, com ho són el vodka o el te”. Suposo que això dèu ser realment així, sobretot si tenim en compte les paraules  pessimistes de Voinóvich després de la caiguda de la URSS : ”El sistema rus arribà a la seva fi, però els russos romangueren.” 

  Fausto Puerto

El mar. La prosa i la precisió.

FAUSTO | 11 Octubre, 2006 09:52

            John Banville és un escriptor irlandès de 61 anys que va ser guardonat l’any 2005 amb el premi Man Booker, el de més prestigi de les lletres en llengua anglesa. Aquest guardó, com molta gent sap, premia un obra i aquesta és El mar, novel·la sobre la qual faré algunes reflexions. Abans, però, m’agradaria comentar que l’autor, que fins ara no ha estat gaire conegut fora de les illes Britàniques, està considerat com un dels grans escriptor actuals. El podríem incloure en el dream team – expressió de l`editor Jorge Herralde- de les lletres angloirlandeses actuals que fins ara formaven Julian Barnes, Martin Amis i Ian McEwan. 

Els crítics elogien la prosa de l’autor: la precisió del llenguatge, la minuciositat de les seves descripcions, la profundització en la naturalesa humana, l’absència de banalitat. Vaig llegir unes declaracions de Banville i afirmava que s’interessa molt per la frase, que no passa mai a la següent fins a estar ben segur del que acaba d’escriure; per això, mai no corregeix les seves obres.

El mar està narrada per Max Broden, un home ja gran que fa un immersió catàrtica en el seu passat. Acaba de perdre la seva dona i retorna al poble on va passar la infància. Simultaneja tres temps: el temps real del narrador, on ens expressa la seva angoixa, causada per la pèrdua d’Anna en una tardor vora el mar; el passat immediat, en el qual assistim a la malaltia i a la mort d’Anna; el passat llunyà ens duu als estius de la seva infància, al poble al qual ha retornat. Pot ser significatiu que retorna vora el mar, no a l’estiu, sinó a la tardor: l’eterna metàfora de les estacions de l’any i el pas del temps. Pas del temps que a vegades fa palès descrivint la decadència física (pagina 109, línies 1 a 13). També podem comentar que la memòria, com en tantes novel·les extraordinàries, és un dels punts de partida que articula la narració. 

Hi ha moltes més coses que podríem dir sobre aquesta excepcional narració, però ben segur que els escriptors escriuen per a ser llegits i no perquè parlem d’ells; per tant, esper deixar-vos amb el desig de començar l’aventura de llegir El mar. 

Marta Sancho.

La Marcha Radetzky. La mort d’un imperi.

FAUSTO | 05 Octubre, 2006 15:10

"La història no és més que una llista de crims i desgràcies"

Voltaire.    

           Joseph Roth (Galitzia Oriental, 1894 - París, 1939), escriptor nascut a Volinia, a l’imperi austrohongarès (avui Ucraïna) de pares jueus. Va estudiar en les Universitats de Lemberg i Viena i va participar en la I Guerra Mundial, sobretot com a periodista. L’any 1920 es va traslladar a Berlín (el Berlín de Canetti) on va treballar amb èxit en diversos periòdics i on va emmalaltir la seva dona d’una greu afecció mental, cosa que va representar un greu trastorn per a Roth. A partir de 1925 va treballar també a París, ciutat que estimava i on es va instal·lar, més tard, fugint del nazisme. Allà acabaria morint prematurament a causa de l’alcohol. El seu alcoholisme, cada vegada més greu, li va produir un col·lapse mentre parlava amb els seus amics en la taula habitual del Cafè Tournon. Finalment va morir en un hospital per a indigents en el París de 1939, amb 45 anys i l’aspecte d’un rodamón alcoholitzat de 70.             

Roth és autor de nombroses obres, Hotel Savoy, Fugida sense fi, A destra i sinistra, Job, La Cripta dels caputxins o La llegenda del sant bevedor, entre moltes altres. L’any 1932 publica La marxa de Radetzky, on descriu les quatre generacions d’una família en els darrers anys de l’imperi austrohongarès. La marxa de Radetzky és una novel·la sobre la mort, la mort d’un imperi, l’austrohongarès, la mort de molts dels seus personatges i de tots els protagonistes, els Trotta, l’últim dels quals mor d’una manera paral·lela a Francisco José i el seu imperi. Assistim a l’enfonsament d’un sistema social i a l’aparició dels nacionalismes (aquesta nova religió). Roth ens mostra com és la vida a l’exèrcit de la frontera, exèrcit que dóna suport a l’imperi de Francisco José. Ens detalla la seva decadència, la seva inutilitat i la forma com, en temps de pau, és destruïda la vida dels joves oficials a causa de vicis que comporta l’oci com són el joc, el sexe i la beguda tot esperant la guerra que és la mort. Roth ens descriu magistralment la melangia del que espera de la vida el jove Trotta, militar sense vocació, així com l’intent del seu ancià pare, funcionari de l’imperi, de mantenir els costums i els valors antics. La incapacitat de pare i fill per comprendre’s, encara que s’estimin; les èpoques que representen; la necessitat de tot ésser humà de creure en alguna cosa i de pertànyer a una societat que li marqui un objectiu en la vida i un lloc en el món;  la mort  d’un imperi i en conseqüència d’una manera de viure i de ser de cadascun de nosaltres enmig d’una naturalesa de vegades amable, altres despietada, però sempre bella i indiferent. Tot això és el que ens conta Roth de manera sublim i extraordinària. 

Joan López Ferré.

Nova revista digital a Manacor

FAUSTO | 03 Octubre, 2006 16:41

www.manacormanacor.com és una nova revista digital on podem trobar moltes notícies d’actualitat, reportatges, entrevistes, articles d’opinió, enquestes, un fòrum, informació cultural, etc. Tot això relacionat sobretot amb Manacor i la seva comarca. 

Món de Llibres col·laborarà modestament amb un article mensual  recomanant un llibre. Com sempre, intentarem  seleccionar una lectura on predomini la qualitat literària i artística per damunt del nivell de vendes o la novetat que suposi. 

Des d’aquí volem donar l’enhorabona als promotors d’aquesta revista i desitjar-los moltes visites i molta sort.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS