Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 26 Octubre, 2006 10:39
Fernando Aramburu, Sant Sebastià 1959, llicenciat en filologia hispànica i resident a Alemanya, ha tret al mercat a finals d’aquest estiu un recull de deu narracions en forma de cròniques, petits reportatges, testimonis contats en primera persona, cartes o relats transmesos a un fill o a un nét, baix el títol genèric de Los peces de la amargura.
Generalment, els autors fugen una mica del present rabiós —tasca que deixen als periodistes— per a fixar-se en esdeveniments una mica més llunyans en el temps, que consideren més novel·lables i menys compromesos. Aramburu, obviant aquesta tendència, ha escollit l’actualitat del terrorisme basc com a tema únic dels deu relats. Però no ens parla en cap moment d’atemptats concrets, sinó de la manera com els actes terroristes afecten a una persona, als seus familiars i a tot l’entorn social de les víctimes i els botxins.
Sota una falsa aparença de narració lineal i senzilla, Aramburu ens descriu amb molta eficàcia literària i humana fragments de vides destrossades per un atemptat terrorista o situacions extremes d’una persona, d’una família o d’un col·lectiu que per culpa de l’actitud violenta de tot un poble queden aïllats o fins i tot en constant perill de mort.
S’ha de remarcar que Fernando Aramburu no cau mai en truculències ni en els excessos melodramàtics que du implícits el tema, i també que escriu amb una qualitat literària indiscutible; però el problema, allò que personalment em disgusta de Los peces de la amargura, és que, tot i l’aparenta neutralitat política de l’escriptor, molt entre línies, s’endevina en el conjunt una manifesta actitud antinacionalista. Com si l’autor hagués volgut confirmar literàriament el missatge quotidià de la premsa espanyola en el sentit que tots els mals vénen dels nacionalismes. De la situació d’Euskadi no en conec més que allò que ens diuen els mitjans; no puc assegurar que Aramburu exageri, però em costa molt creure que el quinze per cent de l’electorat basc recolzi totes aquestes greus afirmacions que composen el substrat antinacionalista del centralisme messetari i que Aramburu sembla subscriure en les narracions. Potser m’equivoco i ell té raó, però m’ha semblat advertir un punt de desmesura en totes aquestes històries de delacions, amenaces, intransigències malaltisses, depuracions racials, exclusions socials, actituds o consignes homicides de gent que no pertany directament a ETA, fins al punt que en acabar la lectura del llibre un té la sensació que els nacionalistes d’Euskadi o són assassins o còmplices actius o passius d’assassinat.
Aramburu m’haurà de perdonar, però amb tota la seva gran qualitat literària i la finesa emprada a l’hora d’abordar el tema, no em farà creure que la realitat basca sigui tan lineal, tan maniquea. M’hauria agradat que el missatge (subtil, velat) dels seus relats no hagués anat tant en la línia “oficialista” i que ens hagués ofert als lectors la possibilitat d’acostar-nos al problema basc des d’un angle menys obvi i menys conegut.
Tomeu Matamalas.
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Octubre 2006 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |