Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Somiar Amèrica. És clar que sí.

FAUSTO | 30 Novembre, 2006 10:37

“El somni americà ha esdevingut el somni positiu i optimista, l’esperança en el futur, la confiança en un mateix fins i tot en les circumstàncies més adverses. Quan es diu somni americà s’entén automàticament progrés, confiança en l’assoliment de l’èxit, atracció pel repte, nou començament, esperança d’esdevenir algú gran i especial treballant dur, ja que l’esforç es recompensa”.

               Record George W. Bush encamellat damunt un caramull de peltrep –restes encara fresques de les Torres Bessones–, mentre amollava un discurs als bombers heroics de Nova York els quals, em va semblar entendre, havien participat a les tasques de rescat a l’atemptat de l’11 de Setembre i que, sens dubte, havien perdut companys en aquella acció. Megàfon en mà, Bush fill, president mediocre, cristià renascut, exalcohòlic penitent, representant de la nació americana, va començar a cridar: USA! USA! USA! I els bombers el van secundar. A la fi, tothom es va emocionar, i dos o tres bombers van enlairar una bandera dels Estats Units. S’esdevingué més o manco d’aquesta manera, si no ho record malament. Era un reportatge més del fotimer que en van emetre durant aquells dies de l’atemptat infame que va matar devers 3.000 persones. Eren imatges reals, encara que pareixien extretes d'un film patriòtic americà. Cinema i realitat es fonien al televisor.             

És així. El somni americà no decau ni en els moments més crítics. L’optimisme i l’afany de superació són part del trets que identifiquen la nació americana. Els Estats Units, un poble que, agradi o no, neix des del consens radical i la voluntat democràtica de ser; una voluntat que respon a un ideal, a un somni. Ara bé, s’errarà qui pensi que aquest somni –divulgat i recreat a través de la literatura, el cinema i la televisió– està exent de contradiccions. La contradicció més gran: l’exclusió dels nadius americans (els indis) i els negres, i de bona part dels hispans.            

Tanmateix, això no fa returar ningú. Els Estats Units es caracteritzen per l’acció, i no pas pel dubte. Ni tampoc defugen la contradicció. Imma Tubella, autora de Somiar Amèrica (a més de bloguista, experta en comunicació i rectora de la UOC), en referir-se a aquest tret de la nació americana, destaca uns versos de Walt Witman que il·lustren aquesta mena de desgavell que defineix els EEUU: 

Em contradic?

Doncs sí, em contradic.

(Sóc gran, continc multituds).            

Tot això i més, ho trobareu a Somiar Amèrica, un assaig excel·lent sobre el passat, el present i el futur del somni americà; un somni descrit i analitzat per Imma Tubella, com molt bé indica Vicenç Villatoro al pròleg, des de l’òptica dels Països Catalans. Perquè aquí, no ho dubteu ni un moment, també tenim necessitat de somiar. 

Llorenç Carreras.

Estambul. Orahn Pamuk: Orient i occident.

FAUSTO | 23 Novembre, 2006 11:38

              Un any més, el Nobel ha anat a caure en un escriptor poc conegut i per motius de clara avinentesa política: Orahn Pamuk. D’aquest turc de cinquanta-quatre anys, descendent d’una família burgesa rica i occidentalitzada d’Istanbul, he aconseguit quatre llibres, dels quals, a l’hora d’escriure aquest comentari,  n’he tengut temps de llegir tres: El astrólogo y el sultán, Nieve i Estambul.

Pel darrer d’aquests tres llibres, he pogut esbrinar que Orahn Pamuk és, sens dubte, el més occidentalitzat dels escriptors turcs. Segons expliquen les contraportades de les seves publicacions, Pamuk ha passat llargues temporades als Estats Units, a les universitats de Iowa i Columbia , i ha visitat sovint França, Anglaterra i Itàlia, on és bastant més conegut que a Espanya.

Sembla ser que El astrólogo y el sultàn, un llibre escrit el 1985 i traduït a l’anglès el 1990, va cridar l’atenció de John Updike, que el va elogiar àmpliament. Aquest cop d’atenció va introduir Pamuk dins el mercat de parla anglesa. Nieve, del 2004, que aborda la confrontació entre la cultura oriental i la occidental, va desencadenar l’atac furibund de la premsa nacionalista turca, circumstància que, crec, degué afavorir la seva elecció per al premi Nobel. La passada primavera, la National Gallery de Londres, amb motiu de l’exposició dels quadres de Gentile Bellini, un pintor venecià del renaixement, li va comanar un text sobre el viatge que va realitzar aquest pintor a Istanbul l’any 1480, per a realitzar el retrat del soldà turc Mehmet II, un retrat que conserven a la National Gallery.

 En resum, m’ha semblat entendre que la intel•lectualitat occidental ha decidit convertir Orahn Pamuk en un símbol de la Turquia il•lustrada i en vies d’occidentalitzar-se.

La meva humil opinió del caire literari de Pamuk és que, tot i que es tracta d’un gran escriptor, en unes altres circumstàncies polítiques, possiblement no li haurien prestat tanta atenció. El astrólogo i el sultán, sense atrevir-me a fer la contrària a John Updike, m’ha semblat una variant d’allò que Borges (a qui Pamuk admira profundament) va nomenar “la otredat”, la teoria que defensa que tots tenim un alter ego en algun lloc del món. És un llibre interessant, però un tema que Borges resol en tres pàgines de manera brillant, Pamuk en necessita 196.

Nieve, sense arribar a l’entusiasme, m’ha agradat molt més, però és una novel•la en clau occidental. Un correctíssim thriller polític com n’hi ha mil a Occident. L’obra de Pamuk que personalment he trobat una meravella és la darrera que ha publicat: Estambul, una biografia de la seva ciutat i dels seus primers devuit anys de vida. L’espai no permet fer-ne un comentari extens, però la impressió que es treu en haver llegit l’exhaustiu anàlisi que fa Pamuk dels darrers 150 anys de la seva ciutat, és que, com va passar a Mallorca, necessitaren la visita d’europeus il•lustres per entendre els propis turcs què era i que significava la seva ciutat.  Entre els escriptors que visitaren Istanbul i escrigueren sobre la ciutat, Pamuk cita Theóphile Gautier, Flaubert i André Guide.

“Els viatgers occidentals m’han ensenyat més sobre el paisatge i la vida quotidiana de l’Istanbul del passat que els propis autors estambulís, que no s’ocuparen el més mínim de la seva ciutat”, afirma Pamuk. Quant a la seva postura, no he trobat a cap lloc que afirmi clarament si se sent nacionalista o no. A vegades sembla que sí, i altres vegades en parla amb una certa ironia. “Com que Istanbul mai no ha estat una colònia dels occidentals que han escrit sobre ella, que l’han pintada, fotografiada o filmada, el que el meu passat i la meva història siguin material “exòtic” pels viatgers, ni me preocupa ni me deprimeix”

Pamuk acaba el seu brillant discurs sobre la seva ciutat afirmant que: “Les ciutats arriben a ser per a la posteritat allò que els escriptors en diuen d’elles, que moltes vegades té poc a veure amb la percepció que en tenien la gent corrent que hi vivia. Perquè, a vegades, la percepció d’un escriptor arriba a ser més veritat que la mateixa realitat.”

Com a conclusió final podem dir que, com ha passat amb altres Nobels, Orahn Pamuk, tot i ser un gran escriptor, passarà bastant desapercebut.

Tomeu Matamalas

Premi Llibreter de narrativa 2006.

FAUSTO | 22 Novembre, 2006 17:58

Estimats lectors, 

Acabem de rebre una fantàstica notícia: l’obra “El quinto en discordia” de Robertson Davies, fins ara inèdita a Espanya i publicada per Libros del Asteroide, ha guanyat el prestigiós Premi Llibreter de Narrativa 2006. És el primer cop que es concedeix aquest guardó a una editorial tan “jove” (va néixer l’any 2005). Així mateix, a Món de Llibres, ens sentim orgullosos d’haver contribuït des del primer moment a la distribució d’aquesta meravellosa novel·la.

Aprofitem l’avinentesa per felicitar molt sincerament a l’editor i al seu equip i els desitgem que aquest sigui el primer de molts. 

Properament podrem gaudir de la segona part de la trilogia que es titula “Mantícora”. Ja podem avançar que no defraudarà als lectors que assaboriren el primer volum “El quinto en discordia”.

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. O com cercar un moix desaparegut.

FAUSTO | 16 Novembre, 2006 11:39

Qui és Haruki Murakami? Podem respondre sense por a equivocar-nos que és un dels autors més importants de les lletres japoneses actuals. Llicenciat en literatura i traductor a la seva llengua d’obres d’escriptors com Truman Capote o Scott Fitzgerald és també un gran aficionat al jazz i a la música anglosaxona. Però per damunt de tot, Murakami és l’autor de diversos llibres entre els quals cal destacar: La caza del carnero salvaje, Tokio blues, El meu amor Sputnik, i el que per ara sembla la seva obra mestra Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Aquest autor nascut a Kyoto l’any 1949 ha sabut crear un món propi i peculiar on hi habiten uns personatges molt urbans que cerquen el seu lloc dins d’una societat que canvia molt de pressa. Mesclant formidablement la forma de entendre la vida de la cultura oriental amb l’estil menys poètic i globalitzat d’occident, Murakami ens obri els ulls a un Japó cosmopolita i estranyament proper.

"El destí és una cosa que hem de mirar tornant la vista enrera” diu el vell tinent Mamiya al jove i preocupat Tooru Okada en un moment d’aquest oníric i absorbent relat. Aquesta frase tan simple i perfecta que vaig subratllar immediatament em serveix, una vegada acabat el llibre, primer per entendre part del que he llegit i segon per intuir-ne d’altra, però mai per comprendre’l tot.            

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo és un títol perfecte per un llibre summament ambiciós. Una novel·la-riu on l’aigua té tanta  força que engoleix  el lector  i l’estira amb el corrent cap a un final incert. Durant tota la lectura el que cercam són respostes, les mateixes respostes que cerca el seu protagonista Tooru Okada en qui depositam les nostres esperances confiant en que quan ell les trobi, nosaltres també ho farem. Contràriament Murakami, amb l’habilitat del gran narrador que és, no ens dóna el plat fet i per aquest motiu les respostes que conformen a Tooru Okada  no són mai suficients per al lector. Aleshores no ens queda més remei que fer-nos el nostre propi plat i menjar-nos-el. En resum, Murakami ens proposa els ingredients i nosaltres, si podem, en filarem la recepta. Tot i així  gaudirem molt fent-ho.           

  Pot un ésser humà arribar a conèixer-ne completament un altre? es demana Tooru Okada abans de baixar dins un pou molt fosc i molt profund per tal de conèixer-se a ell mateix. La nostra vida ordenada i monòtona vista des d’una altra perspectiva pot ser molt diferent. La realitat quotidiana en que ens sentim tant còmodes es pot rompre en qualsevol moment, i la senyal de que allò inesperat comença pot ser tan senzilla i subtil com la desaparició del moix o l’aparició d’una taca que abans no teníem. Res és el que crèiem en aquest llibre on sembla que tot està governat pel caos més absolut. Però... hi ha un ordre dins aquest caos? May Kasahra, un dels personatges més intrigants del llibre, reflexiona en una carta sobre què passaria si fiquéssim dins el microones un plat de bullit per tal d’encalentir-lo i en sonar la campana i obrir la porta ens sortissin uns macarrons gratinats? (una cosa semblant ja havia fet Julio Cortázar amb una barra de pa i un ganivet). A May Kasahra li semblaria normal que això succeís. Realment no sabem què passa darrera una porta ben tancada fins que no l’obrim. La naturalesa humana té la tendència i la necessitat de posar ordre, de catalogar i de comprendre el que li és desconegut. Però sovint amagam la realitat caòtica, l’inclassificable o el que no ens agrada sota una estora per tal que sembli que tot està al seu lloc. No és d’estranyar que en el fons no sapiguem res de res; ni qui som, ni on anem ni d’on venim. Conclusió de May Kasahra: som  una cosa feta a una altra part.             

Existim a altres llocs? Tooru Okada comença cercant un moix i posteriorment perd la seva dona. Viu a un Toquio més occidental del que ens pensaven però a la vegada tan ambigu i filosòficament oriental com imaginàvem. Al llarg del llibre coneix molts de personatges reals i altres que no ho semblen tant, essent el lector qui determina la seva l’existència; somia coses que semblen autèntiques i que tal vegada ho siguin, però la decisió final d’aquesta tangibilitat està també en mans de qui llegeix; entra i surt d’un univers paral·lel on algú o alguna cosa  el vol matar; llegeix cartes i escolta històries que parlen de coses que succeïren fa molt de temps i amb les que pareix que ell no hi guarda cap relació...o sí?; assegut en un banc del carrer mira passar la gent i espera no sabem exactament què; creu en un ocell que dóna corda al món perquè si no ho fes el món no es mouria. Aquest ocell va d’un lloc a un altre accionant els senzills però essencials  mecanismes que fan que tot funcioni.   

Podem morir en qualsevol moment o només morim quan toca? Per contestar aquesta qüestió és necessari llegir aquest llibre d’argument tan inexplicable com simbòlic. El que és ben cert és que les seves 680 pàgines es converteixen en una delícia i valen el temps que hi dediquem. Realment fascinant.

Fausto Puerto.

Bartleby, l'escrivent. Preferiria no fer-ho.

FAUSTO | 09 Novembre, 2006 09:55

L’any 1856 aparegué publicat als Estats Units un llibre titulat The Piazza tales (Cuentos de Piazza). Es tractava d’un recull de contes alguns dels quals s’han convertit en clàssics però, entre tots,  n’hi havia un que destacava i destaca per damunt dels altres com si d’un far es tractés. Aquest conte es titula Bartleby, l’escrivent i malgrat fou escrit fa 150 anys sembla que per ell el temps no ha passat. L’autor, el gran Herman Melville, va escriure aquest relat poc després d’acabar una de les millors novel·les de la literatura universal, Moby Dick; novel·la que la crítica no va saber valorar fins passats molts anys. De totes formes, i gràcies a Bartleby, aquest autor de descendència anglesa, aconseguí finalment un reconeixement que li havia estat negat. 

            Herman Melville, després d’haver creat l’incansable i imponent capità Ahab sempre a l’aguait de la gran balena blanca i fer-li creuar tots els mars i totes les distàncies, tots els esculls i totes les turmentes, després d’haver-lo enfrontat a la immensitat dels espais i a la intuïció de la seva pròpia insignificança reflectida en els ulls del monstre, l’abandona sota les profunditats de les aigües i crea Bartleby, un home senzill i silenciós tancat entre les quatre parets d’una oficina qualsevol, d’un edifici gris  rodejat de majestuosos gratacels i llargues avingudes en una de les ciutats més grans del món: Nova York.   

                     El narrador d’aquesta història és un advocat just i bondadós que té un petit despatx i tres empleats que fan feina per a ell. Degut a l’excés de feina no té altre remei que cercar més personal i contracta Bartleby, un complet desconegut que resulta ser feiner i discret. La seva tasca consisteix en fer còpies de documents. L’advocat està molt satisfet amb el seu fitxatge fins que un bon dia li encomana revisar una transcripció i ell li contesta “preferiria no fer-ho”. A partir d’aquí l’escrivent es nega a obeir qualsevol ordre i sempre respon al que se li encomana amb la mateixa frase. La sorpresa de l’advocat és tan gran com la seva impotència i entre ell i el seu subordinat es crea un estrany vincle de poder i submissió. 

            Bartleby representa, en la meva opinió, la plena consciència de la solitud i és un clar exemple de com un home, a pesar de viure en una de les ciutats més poblades del món, es pot sentir tan sol com enmig del desert. No hi ha raons que justifiquin el que fa l’escrivent, no hi ha motius que expliquin aquesta actitud. De sobte Bartleby practica el no fer. Senzillament es nega a actuar i es deixa endur amb resignació cap al conseqüent desenllaç que provoca el seu comportament.

              L’aparent senzillesa d’aquest relat ens permet adonar-nos ràpidament de la profunditat metafísica que el seu missatge conté. Bartleby és la metàfora d’un home que no té cap “balena blanca” per caçar, o bé l’al·legoria d’una balena que no té cap enemic contra el que lluitar. Bartleby ha entès alguna cosa que nosaltres desconeixem. Tal vegada ha assimilat la seva futilitat enfront l’univers. Tal vegada sap que l’espera de Déu pot ser eterna. Llegiu-lo, gaudiu-lo i opineu vosaltres mateixos. 

Fausto Puerto

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS