Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Memorias de Adriano. Viatjar en el temps de la mà de Marguerite Yourcenar.

FAUSTO | 27 Febrer, 2007 09:45

            Endinsar-se dins aquest llibre és comparable al fet de precipitar-se per un abisme. La incontestable profunditat del seu pensament i el ressò d’antiga saviesa que exhala la seva prosa poden, en un primer moment, confondre i returar al lector desprevingut que decideixi fer un aguait a les pàgines inicials. Les paraules de Marguerite Yourcenar, amarades de cultura clàssica i plenes d’erudició, ens fan tornar petits, quasi insignificants, mentre la seva veu, com sorgida d’un altre temps, ressona per les parets de la història i ens convida a deixar-nos endur allà on el  passat ens espera.

L’abisme al qual comparo Memorias de Adriano no és un espai insalvable. Tampoc ho és la filosofia continguda dins les seves reflexions que alguns veuen com un enigma monòton i indesxifrable. Escric això perquè, navegant per la xarxa, he anat a parar al fòrum d’una web de literatura titulada  Anika entre libros on he trobat tot tipus d’opinions sobre aquesta obra. En una d’elles, no sé si escrita des de la ignorància o amb intencions provocadores, un senyor fa seva una frase de Baudelaire (que no ve al cas) i compara el llibre a la brossa sense donar cap classe d’argument. Em fa gràcia això!. Em demano on s’ha de signar per poder fer escombraries com aquesta!. També hi ha, com és just i necessari, les opinions dels seus admiradors i defensors. Comproveu aquí de què estic parlant. Tanmateix, ens agradi o no, estem davant un llibre que ens sobreviurà i les diferències de criteri entre els lectors reflecteixen només una simple qüestió de sensibilitats.

El que ens proposa Memorias de Adriano és un viatge en el temps amb totes les seves conseqüències. Un ha de saber, abans de llançar-se al forat negre que el portarà a l’època gloriosa de la Roma imperial, que no aterrarà al coliseu rodejat de gladiadors  lluitant damunt la sorra,  sinó que ho farà al costat d’un home major i savi que comença a percebre el perfil de la seva mort i que en una llarga missiva a un adolescent Marco Aurelio resumeix els fets i les experiències de les seva gestió com a emperador durant dues dècades. No esperem trobar mai en el llibre de Yourcenar, que sí és una vertadera novel.la històrica, el mateix que en els de Dan Brown. El lector que no tengui això ben clar corre el risc de ensopegar pels marges i sortir-ne decebut. Yourcenar exigeix tota la nostra atenció. Ella, a canvi, ens meravellarà culminant una gran tasca d’empatia a l’hora de posar-se dins la pell i el pensament de l’emperador Adrià i ens conquerirà amb una alliçonadora recreació històrica. Tal com ella mateixa apunta al quadern de notes queda clar que la seva intenció és reconstruir des de dintre allò que els arqueòlegs del segle XIX han fet des de fora. “Ave César”, la tasca és digna de tots els respectes.

La qualitat literària de Marguerite Yourcenar, nascuda a Brussel.les l’any 1903 i primera  dona en formar part de l’Acadèmia Francesa, acapara i desborda cada frase fins al punt d’avortar els teus desigs d’escriure un simple article. El sentit de l’autocrítica  condemna els humils a la fulla en blanc i els llibres com aquest, una vegada acabats, ens deixen clar que després de la perfecció, sens dubte, només resta el silenci.

Fausto Puerto

El abrecartas. Quelcom més que una novel•la del gènere epistolar.

FAUSTO | 22 Febrer, 2007 09:56

             No sé si és del tot correcte dir que El abrecartas, la nova novel.la de Vicente Molina Foix (Anagrama 2006), és un exemple de gènere literari epistolar del tipus 84, Charing Cross Road o Adreça desconeguda perquè, tot i que ho és, també podria pertànyer a la novel.la històrica, a l’assaig o al fals documental, aquest estil que barreja realitat i ficció i que permet camuflar amb l’ambigüitat que du implícita revelacions que podrien ferir la susceptibilitat dels personatges autèntics mencionats o als seus hereus. Per a no comprometre’ns, direm que la novel.la és un poc tot això i altres coses més. A El abrecartas, Molina Foix, a través de personatges reals que semblen ficticis i personatges ficticis que semblen reals, ens presenta una visió intel.ligent i lúcida de la literatura, la política, la guerra civil i la vida quotidiana a Espanya durant la dictadura franquista i al llarg del segle XX.

Usant el recurs epistolar, que permet que el “jo” novel.lista no aparegui enlloc, Molina Foix, amb un ardu treball de documentació, ens informa de coses tan curioses com la condició “epèntica” (homosexual) de Vicente Aleixandre i el drama amorós que va viure amb un jove republicà finalment exiliat a Mèxic; o de la postura una mica oportunista d’Eugeni d’Ors amb el règim de Franco, però bon escriptor i galant irresistible envoltat sempre d’admiradors; o de la passió inconfessa que va sentir per Garcia Lorca “Rafica” Sahanuja, el seu company d’infantesa, allà a Fuente Vaqueros, un literat prometedor amb una carrera d’escriptor incipient frustrada per la guerra civil, que coincidí a la presó amb Miguel Hernández; o l’enigmàtic cineasta Maenza, que volgué convertir en actors a Félix de Azúa i a Vila Matas, a qui enredava amb els seus enginyosos jocs de paraules.

A aquests exemples anotats de personatges il.lustres, s’hi ha d’afegir tota una sèrie llarga de veus anònimes (el presoner traït per l’esposa, les dues amants lesbianes, el policia secret infiltrat...), distintes i aparentment distants, que es relacionen amb el dia a dia dels grans literats humanitzant-los i fent-los més assequibles; unes veus quotidianes de víctimes, supervivents i perdedors que fluctuen per tota la novel.la i que al final convergeixen donant sentit al complex entramat epistolar plantejat per l’autor.


Sembla ser que Vicente Molina Foix amb El abrecartas ha decidit ajuntar-se a aquest corrent literari que barreja gèneres i fuig dels esquemes de la novel.lística tradicional. De totes maneres, pertanyi al gènere que sia, es tracta d’una novel.la magnífica que s’ha d’afegir a la llista de les deu o dotze imprescindibles que han sortit aquest darrer any.

Tomeu Matamalas

El llop estepari. O la doble natura del home.

FAUSTO | 15 Febrer, 2007 11:28

            Durant molt de temps El llop estepari va ser per a mi un d’aquests llibres que anomenem “de capçalera”. El vaig llegir i rellegir les vegades necessàries per poder assimilar moltes de les idees dels seus passatges; per entreveure les intencions que l’escriptor amagava rera un paràgraf; per descobrir les fites invisibles que la seva ploma anava deixant aquí i allà marcant el curs de la narració i fins i tot, en certs moments, per arribar a intuir alguns dels mecanismes ocults que constitueixen els fonaments de tota novel.la. Aquesta mena de comunió literària només es dóna quan ja et coneixes molt bé la història que t’estan contant. Un exemple clar d’això el trobem en la “mania” que  quasi tots els nens petits tenen de voler visionar la mateixa pel.lícula una vegada i una altra. El nen sap perfectament què és el que passarà en totes i cada una de les escenes, però això sembla no importar-li i molt menys avorrir-lo. Allà, entre aquelles imatges, hi ha qualque cosa que el seu enteniment necessita desxifrar i  que, per un motiu o un altre, és necessari entendre. Suposo que el que fa el  nen és exprimir tot el suc a la història fins que un dia, de sobte, deixa de parar-li atenció i es dedica a una altra cosa. El mateix em va passar a mi amb aquest llibre.

El que més recordo d’aquesta brillant novel.la és el seu solitari i misteriós protagonista Harry Haller. El podríem descriure com un home gris i tràgic amb dues personalitats molt marcades i definides. Una d’elles reflectiria  la part correcta i lúcida del pensament intel.lectual, els ideals nobles i els valors cívics més elevats. L’altra, la part fosca, es regiria pels més bàsics instints, pels més baixos desitjos i per les fantasies més carnals. Recordo que a través de diferents punts de vista, incloses les pròpies notes autobiogràfiques del protagonista, el lector va descobrint les profunditats de l’ànima d’en Harry, que es presenta cada cop més complexa.

També recordo, quasi com si d’una fotografia es tractés, la descripció magistral que Hermann Hesse fa del replà d’una escala. Un lloc acollidor amb el terra polit i encerat on tot està perfectament ordenat, i on dues plantes amb les fulles netes i brillants presideixen l’entrada a la caòtica habitació que en Harry té llogada. Hesse utilitza aquest replà tan simbòlic per exemplificar magistralment la forma de vida benestant i acomodada de la petita burgesia alemanya, però també per assenyalar amb un dit acusador la seva passivitat i la seva ceguesa mentre el règim militar del nazisme s’obri camí cap al poder.

És també en aquest replà tan pulcre i silenciós on Harry Haller, a qui podem definir com un gran explorador d’ell mateix, es detura i s’asserena quan torna de les seves correries pel submón. Obert a totes les possibilitats i a tots els atzars aquest llop estepari està decidit a recórrer el major nombre de camins possibles, inclús aquells que duen directament a l’infern.

Harry Haller, en el fons, no és tan diferent a nosaltres. Al cap i a la fi tan sols intenta trobar el seu lloc, com feim tots.

Fausto Puerto.

El dia dels trífids. La fi d’una espècie.

FAUSTO | 08 Febrer, 2007 04:07

          Què passaria si un mal dia, de sobte, quasi el cent per cent de la humanitat ens quedéssim cecs? I si, a més d’això, una nova espècie vegetal i depredadora es decidís, aprofitant aquest nou impediment nostre, a donar-nos caça? L’apocalíptica idea d’aquest  consagrat escriptor de ciència-ficció anglès anomenat John Wyndham  ha servit per obrir infinits camins a molts altres escriptors, però també a un gran nombre de guionistes i directors de cinema que han utilitzat molts dels elements continguts dins aquest clàssic del gènere, per adaptar-los a un sens fi de pel.lícules al llarg de més de 50 anys.

Un trífid és una planta carnívora que camina. Pot arribar a fer més de dos metres d’alçada i està dotada d’un agulló que utilitza per enverinar a les seves víctimes abans de menjar-se-les. El seu origen és un misteri i les teories que expliquen la seva sobtada aparició són diverses. Una d’elles assenyala la possibilitat de que les llavors dels trífids arribaren creuant l’espai; una altra de les hipòtesis apunta que podria tractar-se d’una manipulació genètica, feta per l’home a qualque país comunista (no hem d’oblidar que la novel.la està escrita en plena guerra freda) i que en un principi estaria destinada a millorar les collites per tal de pal.liar la greu deficiència alimentària d’un món superpoblat. Desgraciadament, degut a certs interessos econòmics i a un accident del destí, la solució desitjada es converteix en un gran problema.

Bill Masen és un biòleg que a causa de l’atac d’un trífid ha ingressat en un hospital de Londres. Un matí i encara convalescent es desperta i descobreix que està completament sol a la clínica. La veritat, que amb el pas dels dies anirà descobrint, és aterridora: quasi totes les persones han quedat cegues. Londres és una ciutat fantasma. El món, un caos absolut. Després de moltes aventures, el protagonista i un petit grup d’individus que han romàs indemnes decideixen començar una nova vida, però la realitat els demostrarà que a l’infern només resta sobreviure. 

El llibre de John Wyndham és, en molts dels seus passatges, desolador, dràstic i distant. La sensació que ens deixa és d’una  tristesa i d’una impotència absoluta i la sospita de que la causa de la ceguesa mundial pugui, també, haver estat  provocada per un arma biològica o de destrucció massiva inventada per l’home, acaba per deixar-nos completament esverats. Wyndham col.loca la humanitat al vèrtex de la seva autodestrucció i el pitjor de tot és que, si ho pensem bé, res del que ens conta l’autor és tan improbable. La ceguesa no només afecta els ulls...

Fausto Puerto.
    

Mantícora. El perill de la mantícora.

FAUSTO | 01 Febrer, 2007 11:10

        Tancar el llibre després de llegir la darrera plana et deixa amb una sensació de ràbia, plaer, intriga i desconcert que exaspera. Estàs exhaust, has devorat el llibre tot pensant que cada línia et descloïa el misteri que et plantejà El quinto en discordia, i descobreixes que després d’acompanyar l’Staunton fill a la recerca d’ell mateix t’has deixat enredar, seduir, embambar pel mestre Davies.

Talment com si un dia hagueres anat al teatre, i mirant la resta de públic descobrissis que el temps s’havia aturat i fores tu l’únic que no romania hipnotitzat. Això et permeté entrar a l’escena, veure els personatges d’aprop, com si l’escena continués sense adonar-se’n que tu feies voltes enmig de l’escenari, com si només a tu et permetessin veure la meravella de la representació, els trucs de l’escenografia, les cares dels espectadors. Fins i tot com si et confiessin les màscares que els actors es canviaven després de cada escena.

I al final, en un diàleg mestre et trobessis nu enmig d’aquest escenari, escarnit del públic i de la resta d’actors, que tot saludant et demanen que t’uneixis amb ells per rebre la befa del públic, d’ells, de tu mateix i del director d’escena que surt a saludar: mestre Davies.

L’únic hipnotitzat has estat tu, has cregut que eres present a les sessions de psicoanàlisi d’Staunton, fins i tot t’has psicoanalitzat tu mateix, has repassat la teva vida com Staunton ha fet amb la seva, i quan has cregut que Davies et resoldria l’enigma t’ha enredat encara més, i de la mateixa manera que Davey Staunton s’ha d’enfrontar a la vida real tu ara ho has de fer.

Diu Staunton que Dunstan Ramsay  “insistía en que le escribiéramos trabajos en lo que el llamaba un estilo llano; según decía, era mucho más difícil que uno se saliera con la suya escribiendo bobadas en un estilo sencillo que en un estilo más suelto”. Potser en aquesta frase Davies es situa al nivell de Shakespeare a la famosa escena del Hamlet (tercer acte, segona escena) quan explica als actors com han d’interpretar: només un mestre pot gosar exposar amb tanta clarividència com s’ha d’escriure o interpretar un text sense ser arrogant.

Davies t’engana de tot d’una, i creus que el que estèticament és presentat com un estil “llis o senzill” és allò que aparenta. Davies mostra la veritat i l’amaga, tapa les evidències i fa evidents els misteris, et desvia l’atenció d’una manera magistral cap a fets o passatges absolutament irrellevants i quan et té entabanat davant el paisatge et fa veure que el que creus que és superflu és l’essència de la història i que allò que creies el bessó de la narració és un simple vehicle per conduir-te on ell vol. I t’ha duit on ell ha volgut, no on creies veure que et duia.

Toni Gomila

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS