Món de Llibres

       Ara fa exactament un any i dos mesos que publicàrem el primer article a Món de Llibres. Durant aquest temps cada dijous, quasi sense falta, hem recomanat un llibre procurant que totes les obres seleccionades destaquessin sempre per la seva qualitat literària. Aconsellar les novetats que més ens han agradat i també recordar al lector quins són aquells llibres clàssics que val la pena llegir o rellegir i que es poden trobar a quasi totes les llibreries, va ésser des d'un principi la intenció que ens portà a crear aquesta pàgina.

Com a resum de la feina ben feta a continuació detallem tots els llibres dels que hem parlat durant aquesta etapa i ens acomiadem esperant que els que vendran siguin encara millors.

Amb motiu de les vacances de Setmana Santa,  Món de Llibres no tornarà a publicar articles  fins el proper dia 12 d'abril.

Fausto Puerto

El castillo alto                               La sonata a Kreutzer
Elegía                                            Memorias de Adriano
La biblioteca de noche                  El llop estepari 
El abrecartas                                 El dia dels trífids
Mantícora                                     El tercer policía
Bel Canto                                      La mort a Venècia
Somiar Amèrica                            La geometría del amor
Estambul                                      Bartleby, l'escrivent
Crónica del pájaro que                  Risa en la oscuridad
da cuerda al mundo                      La marcha Radezky
Los peces de la amargura             Els ulls del germà etern
Vida e insólitas aventuras             Cumbres borrascosas
del soldado Iván Chonkin              L'enamorat de l'Ossa major
El mar                                            La quimera del oro
El árbol de los prodigios                Els miserables
La ciutat invisible                          Rayuela
Pensamientos y rivalorianas          Una pena en observación
Nocturn sense estrelles                 Las uvas de la ira
Travesuras de la niña mala           El comte de Montecristo
Suite francesa                               Jane Eyre
Els treballs perduts                       Crónicas Marcianas
El quinto en discordia                   El desierto de los tártaros
Bogeries de Brooklyn                     Els viatges
Contra natura      
Historias de Pekín                       POESIA
Home lent
La possibilitat d'una illa                Esquerdes
Suaves caen las palabras            La nit dels peixos
Pandora al Congo                       Absalom
Los girasoles ciegos                   Declivi de la mirada

      Tolstói es un gigante entre los demás escritores. Un elefante entre los demás animales. Como un elefante, puede arrancar un árbol de cuajo, pero también puede coger una mariposa con tanta delicadeza que no se pierda ni una brizna de polvo de sus alas.

Ivan Turguénev
 
          Si ens deturem enfront la taula de novetats de qualsevol llibreria i ens entretenim llegint les etiquetes de colors que, com una faixa, envolten les portades dels llibres i que els editors utilitzen de reclam, ens adonarem ben aviat que totes diuen més o manco el mateix: esplèndida, genial, un llibre imprescindible, una experiència extraordinària, una gran obra, magnífica, la millor novel.la de l'any, excepcional, vertaderament impressionant, excel.lent, un deliri verbal, magistral, etc., etc., etc. Vist això, i si ens creiem tot el que llegim, sembla que estem davant una taula plena d'obres mestres i que cada llibre és una joia que sobreviurà al pas del temps, de tal manera que l'any 2050 podrem anar a qualsevol llibreria i  trobar-los encara en estoc. La realitat, però, és radicalment diferent: probablement quasi cap d'aquestes suposades genialitats la podrem trobar a les llibreries ni tan sols d'aquí a un any. Això sí, no cal preocupar-se, n'hi haurà d'altres ocupant el seu lloc i tal vegada siguin encara millors. Tot depèn del que diguin les etiquetes. 

Ara bé, els llibres són el que són i d'aquests que anomenem obres mestres n'hi ha ben pocs. Possiblement, el lector haurà d'anar als prestatges a cercar-los. Aquests llibres no duen etiquetes de cap mena i són com els espàrrecs, que estan camuflats entre les herbes i sovint no els veiem. La sonata a Kreutzer és un llibret de només 140 pàgines, val 6,25 euros, ocupa l'espai d'1 centímetre a la part baixa d'una prestatgeria i és una vertadera obra mestra. Si en un hipotètic i radical exercici de crítica literària enfrontéssim  les seves virtuts contra les de tots els llibres de  la taula de novetats per tal de descartar els que no arriben a la qualitat de l'obra de Tolstói ens trobaríem, a dia d'avui, amb molts pocs supervivents: Els assaigs de Michel de Montaigne, La novel.la de Genji de Murasaki Shikibu, l'edició bilingüe de Hojas de Hierba, curiosament un llibre de relats del propi Tolstoi publicat per Alba, els relats complets de Kafka i tal vegada algun altre que m'hagi pogut passar per alt. A més, hem de tenir en compte que aquestes obres esmentades no són precisament novetats sinó cuidades reedicions. En definitiva, no són les opinions sinó el pas del temps qui decideix  quins seran els llibres que perduraran.

La sonata a Kreutzer juntament amb La mort d'Ivan Ilitx, Hadyi Murad i un relat titulat Cuanta tierra necesita un hombre (del que Joyce digué que era el millor conte que s'ha escrit mai) representen segurament les més sublims narracions curtes de Lev Tolstói. Posar-se d'acord en quina d'elles és la millor em sembla un impossible. El que si queda clar és que La sonata a Kreutzer és l'obra d'un geni. La confessió aterridora que Pozdnyshev  fa dins el vagó d'un tren a un dels passatgers explicant-li els motius que el dugueren a matar a la seva dona esdevé una experiència traumàtica i pertorbadora pel lector. La tècnica narrativa de Tolstói és impecable i d'una fluïdesa sorprenent. La naturalitat amb que ens conta la història és innata en el gran autor rus, vull dir que no basta la total dedicació i el bon ofici per arribar a escriure Anna Karénina o Guerra i Pau. El que Lev Tolstói aconsegueix, situant el narrador dins el vagó d'un tren que fa un trajecte de nit, és crear un ambient de complicitat i intimitat que involucra al lector i el fa sentir-se partícip de la història tràgica que poc a poc es va revelant. La sonata a Kreutzer és un llibre que no passarà mai de moda perquè les llavors inextirpables de les idees masclistes  que es declaren en els passatges més exaltats i que com a conseqüència de la seva lògica malaltissa condueixen Pozdnyshev primer a la desconfiança, després a l'odi i finalment a l'inevitable desenllaç, són les mateixes que podem observar a la nostra realitat quotidiana. Basta llegir aquest llibre i mirar després un informatiu per comprovar que els motius més profunds que induïen a un home del segle XIX a assassinar a la seva parella  són  exactament els mateixos que ho fan al segle XXI.

L'altre dia, parlant de Memorias de Adriano, deia que després de la perfecció només resta el silenci. És dins aquest silenci, que convida a la reflexió, on  aprendrem a separar el gra de la palla. Perquè la quietud que resta després de Tolstói, és la mateixa que esdevé amb Shakespeare, Cervantes, Montaigne, Mann, Chejov, Dickens, Borges, Pessoa, etc.

Fausto Puerto

       L'altre dia em comentava Daniel Capó les excel.lències i la qualitat literària del llibre de memòries de Stanislaw Lem titulat El castillo alto que fa poc ha editat l'editorial Funambulista. Tots dos coincidim en que Lem (1921-2006) ha estat un dels més grans escriptors de ciència-ficció que la literatura ha donat. Però l'autor polonès era també un brillant pensador i un lúcid filòsof, i per adonar-nos-en n'hi ha prou llegint Provocación, un llibre que recomano i que, sense cap classe de dubte, ha suposat per a mi una de les millors lectures dels darrers mesos. Quan l'hagi paït completament intentaré escriure un article, mentrestant transcric a continuació la columna que Daniel Capó publicà fa uns dies en el Diario de Mallorca.

Fausto Puerto

       Fuimos muchos los que conocimos a Stanislaw Lem gracias a la adaptación cinematográfica de Solaris que Andrei Tarkovski rodó a principios de los 70. La respuesta soviética a 2001, se dijo por aquel entonces. Pamplinas. No recuerdo cuándo vi esa película por primera vez, hace ahora unos diez o quince años -sé que hacía frío y que nevaba sobre la ciudad-; pero sí recuerdo el silencio que me persiguió durante días y la belleza icónica, profundamente metafísica, de cada una de sus escenas. Luego no leí Solaris -cuando debí haberlo hecho- ni ninguno de los otros grandes títulos de Stanislaw Lem, quizás porque uno asocia la ciencia-ficción con las aventuras de Flash Gordon o con la saga de Star Wars en lugar de con los grandes espacios metafísicos del autor polaco o con las distopías futuristas de un Orwell. Da igual. Uno no elige su sensibilidad. O, al menos, no lo hace del todo. Ha sido estos meses, al leer Provocación, el perturbador estudio de Lem sobre el Holocausto, que descubrí a uno de los músculos literarios -y filosóficos- más potentes de la escritura europea del siglo XX.

Ahora, la exquisita editorial Funambulista, nos sorprende con El castillo alto, una breve autobiografía de sus años de infancia y de juventud en Lvov. Hablar de una autobiografía es hablar de la memoria y también de su ausencia. La memoria, constata con dolor Stanislaw Lem, no retiene aquello que nos interesa sino lo que a ella le apetece, como si su discurrir no nos perteneciera por completo. En sus Confesiones, Agustín de Hipona conoció esta misma perplejidad y tampoco él llegó a saber cuánto hay de real -y de inventado- en el recuerdo. O dicho de otro modo: ¿cuánto hay de mítico -de voluntad manifiesta de orden- en el espantoso juego de azar que es la vida? ¿Qué son los mitos, entonces, -se pregunta Lem- sino la imposición del orden en el fenómeno, que no posee un orden en sí mismo? Uno sospecha que detrás de esta pregunta no se oculta el nihilismo. La memoria -como la vida- se edifica con las virutas del azar y las pretensiones de orden -y de sentido- forman parte del sutil proceso de humanización que cada hombre persigue a lo largo de su vida.

Pero en El castillo alto encontramos mucho más que una lúcida reflexión sobre el papel de la memoria y del olvido. Leemos el origen de sus obsesiones, el sabor de los pastelitos judíos, su fascinación por los objetos más que por las personas. Al contrario que los moralistas, Lem reconoce en un pie descalzo la parte más indecente del ser humano. Y le sorprendemos de niño gateando por debajo de una locomotora, justo antes de arrancar, sólo por ver quebrarse una estalactita que colgaba. Al final del libro, con la llegada del nazismo, una sombra espesa se cierne sobre un mundo condenado a desaparecer.

El castillo alto se lee como uno de los grandes minors del siglo XX.

Daniel Capó

Curta però contundent. Aquests són els dos adjectius que poden qualificar la darrera novel.la de Philip Roth, Elegia.

El novel.lista de New Jersey reflexiona sobre la vellesa. Vellesa que ell presenta de forma descarnada, com una etapa de la vida en la qual els éssers humans ens omplim de limitacions i, fins i tot, ens sumim en la decrepitud. Vellesa a la qual ha arribat el protagonista- que no és altra cosa que un transsumpte de l'autor - i que l'aboca al pessimisme i al penediment.

En el darrer any hem pogut llegir altres novel.les que tractaven el mateix tema. Record Home lent de J.M.Coetze. Els dos genials novel.listes ens acosten a l'angoixa pel pas del temps.

Philip Roth, però, és més implacable, més esquinçador, més dur. Potser perquè va néixer l'any 1933 i Coetze és de l'any 1940; Roth, per tant, és més a prop de la que ell defineix com "la catàstrofe definitiva". No hi ha gaire anys de diferència, però són prou si  llegim "Cap ésser humà està disposat a viure ni un minut menys dels que el destí li ha assignat".

Estam davant d'una novel.la breu, només té 150 pàgines. No és una novel.la que ens parli d'emocions primàries, tal com són les emocions d'aquells llibres d'aventures que tant ens agradaven als adolescents de la meva generació. És una novel.la de les que Fernando Savater, al seu celebrat assaig La infancia recuperada, qualifica de novel.la sense història; seria doncs una novel.la que planteja la perplexitat psicològica dels homes i de les dones del segle XX i XXI.

Però Elegia tampoc no és una novel.la sense història, perquè narra l'aventura de la vida d'un home que lluita contra la mortalitat. És un llibre que, entre d'altres coses, ens fa rumiar com afrontam cada un de nosaltres el camí cap a la vellesa. Si no estam d'acord amb ell quan ens diu "la vellesa no és una batalla, és una massacre", sempre ens queda el recurs als clàssics; podem llegir De senectute de Ciceró i veurem com ens dóna una visió molt optimista d'aquesta etapa de la vida; tant, que fins i tot algun psiquiatre el recomana com a tractament terapèutic als pacients amb angoixa vital.

Marta Sancho