Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Job. Història d'un home senzill.

FAUSTO | 13 Setembre, 2007 09:04

En un altre dels constants encerts de Narrativa del Acantilado, ha sortit a la venda la novel.la Job, una autèntica obra mestra de l’austríac Joseph Roth que fou publicada per primera vegada el 1930 amb un èxit notable que el consagrà com a escriptor.

Joseph Roth pertany al grup d’excelsos escriptors que la primera meitat dels segle XX donaren esplendor a la llengua alemanya. Em refereixo a Thomas Mann, Rilke, Robert Musil o Kafka, que, juntament amb els hongaresos Elias Canetti i Sándor Márai, formen el més selecte de la sorprenent escola centreeuropea del segle passat, imprescindible en qualsevol biblioteca.

En la contraportada del llibre que comentam, parlant de l’estil de Roth, anomenen dues qualitats que em semblen molt escaients: lirisme i vigor. Jo n’hi afegiria dues més: economia i exactitud. És impressionant la quantitat de pensaments profunds i de raonaments filosòfics que ens explica Roth amb un mínim de frases curtes, senzilles, directes, concises i exactes.

Si bé és veritat que sempre que es menciona l’obra de Joseph Roth es fa referència a La llegenda del Sant Bevedor  o La marxa Radetzky, després de la lectura de Job, un queda convençut que si no existissin aquestes dues obres,  amb Job li hauria bastat a Roth per a quedar en la història de la literatura, perquè té totes i cada una de les característiques pròpies de les obres capitals.

Les peripècies del jueu Mendel Singer, la seva dona i els seus quatre fills, primer a Ucraïna i després a Amèrica, ens enganxa i ens commou des de la primera pàgina, on ja se’ns adverteix que no esperem grans coses d’aquell pobre mestre devot i temorenc de Déu, que empès per la misèria emigra a Amèrica amb la família abandonant en el seu poblet natal de Zuchnow el fill petit, que és baldat i deficient mental. Una decisió que l’omplirà de remordiments la resta de la seva vida.

En definitiva, el jueu Mendel Singer és un veritable àlies del personatge bíblic que representa Job, i la novel.la, entre moltíssimes altres coses, una metàfora sobre els remordiments, la resignació, la fe, l’esperança, el premi i el càstig i el paper de Déu i les religions en la vida dels homes. Una paràbola trista i pessimista  amb un final falsament feliç i esperançador, perquè el preu que paga el protagonista per sortir de la contínua ratxa de desgràcies que conformen la seva vida i que el menen a rebutjar Déu temporalment, és molt elevat.

Crida l’atenció el fatalisme existencial de la majoria d’aquests escriptors centreeuropeus, que, a més de reflectir-se en la seva obra, els dirigia cap a una destrucció personal progressiva o directament al suïcidi. Record ara mateix el cas de Sándor Márai, o el del propi Joseph Roth, que morí alcoholitzat als quaranta-cinc anys.

La novel.la Job (és imprescindible llegir-la) està plena d’encerts i moments culminants, però per a citar-ne només un, recordaria la reacció de Deborah, l’esposa de Mendel Singer, quan li comuniquen la mort d’un dels seus fills. Senzillament magistral.

Deborah sigue sentada en la silla, como si no hubiera ocurrido nada, en silencio. Sus ojos están secos, vacíos, como dos pedacitos de cristal oscuro. Está sentada frente a la ventana. Se diría que cuenta los copos de nieve. Todo está en silencio. Se oye el fuerte tictac del reloj. De pronto, Deborah  empieza a arrancarse el pelo muy despacio, con dedos lentos. Se lleva un mechón tras otro sobre el rostro, pálido y sin expresión, como de yeso hinchado. Después se arranca un mechón tras otro casi al mismo ritmo con el que ahí fuera caen los copos de nieve...”

Tomeu Matamalas

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS