Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 29 Novembre, 2007 09:59
El tòpic diu que la poesia àrab ha estat sempre sensual, elegant, corpòria. I també bàquica. Una poesia del vi i del cos. Res a veure amb uns altres tòpics que ens intenten inculcar des del pensament únic. L’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica va suposar en el seu moment una alenada d’aire fresc per a unes terres ermes i per a una gent eixorca de cultura. Era l’entrada d’una nova civilització. Com a tal, ens trobam amb la presència de la literatura escrita. Hom podria pensar que la conquesta cristiana d’aquests territoris va suposar l’aniquilació de qualsevol vestigi àrab. Però no fou així. L’Institut d’Estudis Baleàrics ha publicat un volum, molt ben editat, en què presenta, en àrab i en català, les composicions que s’han conservat dels poetes àrabs de les Illes Balears, de les Illes Orientals d’Al-Andalus. S’encarrega de la fotografia, el reconegut fotògraf Joan Torres. Maria Jesús Rubiera és l’encarregada de la selecció i traducció de textos. La mateixa editora fa una aclaridora introducció sobre cadascun dels poetes. I Guillem Rosselló-Bordoy, el degà dels arabistes de Mallorca, en fa una elogiosa presentació.
Les fonts, al contrari del que es podria pensar, no són complicades de recercar. La gent de cultura de la civilització àrab tenia una elevada consciència patrimonial i, en detectar composicions i poetes que poguessin ser d’interès, les fixaven en lletra escrita. Tanmateix, no s’ha conservat cap llibre sencer de cap dels poetes dels quals tenim referència que visqueren a les illes orientals d’Al-Andalus. Sí que se n’han conservat poemes esparsos inclosos dins antologies.
És hora, ara, de partir i arriar veles, en aquest viatge en el temps i en la cultura cap a una civilització que, de ben segur, ha condicionat, fins als nostres dies, el tarannà dels catalans en general i dels illencs en particular. I en el viatge hi trobarem sensualitat:
Un bes que va ser sorprenent,
perquè es va endur la set que jo tenia;
Ella té tal dignitat, que
si la perdés, no viuria;
Vingué a mi de nit quan les tenebres
vestien la pell de la serp;
Com si les estrelles en aparèixer
fossin monedes en una mà tremolosa
Del poeta eivissenc Idris al-Yamani, que parla de dignitat, però també, i molt subtilment, de corporeïtat feta dona.
Tampoc no podem obviar un altre dels poemes d’Al-Yamani on fa clara referència a la convivència amb els cristians, i les cristianes, joves i belles...
Amb colls esvelts que són com assutzenes en les terrasses,
amb trenes que són com rierols que baixen de l’alt;
Amb les galtes de les filles dels cristians, que sorgeixen dels seus vels
i fan girar els ulls dels àrabs
Esclafeixen a riure, mostrant còdols o perles humides
que degoten de les seves fresques boques
Qualsevol comentari seria sobrer davant tanta lascívia intercultural.
També hi trobam el testimoni geogràfic del moment, com devia ser la ciutat de Mallorca, aleshores? Ens ho conta Ibn Al-Labbana de Dènia
És com si les seves aigües fossin vi
i els patis de les seves cases, les copes.
I també el testimoni menorquí, de Sa’Id IbnHakam:
Menorca és la pupil.la dels ulls penetrants del mar
i la seva llum ets tu
Minimalisme, comparació i sensualitat. Un viatge de pell, mirades i humitat per paratges que, poc o molt, encara hi són...
Antoni Riera
FAUSTO | 22 Novembre, 2007 09:48
Com el nen que fica les seves mans juganeres dins la sorra i les treu plenes a vessar de milions de grans lluents que en la seva imaginació semblen palletes d’or, així Tolstói fica les seves, d’escriptor ambiciós i irrepetible, dins d’un bocí de la història i les treu farcides de tresors, troballes i reflexions que la seva ploma fixa al paper, una per una, amb la paciència, l’esment i l’elegància del geni que sap perfectament com i a on vol arribar.
Liev Nikoláievich Tolstói, com si d’un gran xef es tractés, no deixa res a l’atzar. Les seves creacions més elaborades, Anna Karenina i Guerra i pau, surten de la cuina perfectes, en el seu punt. Asseguts a la taula on hem degustat durant hores i hores aquestes èpiques i grandioses novel.les, no trobarem en acabar ni tan sols el detall d’unes miques, descartades al voltant del plat, que ens permetin afirmar que dins la cuina hi havia una persona de carn i os i no un esperit intel.lectual superior a tot quan hàgim imaginat. Els defectes del Tolstói moralista, que a vegades ens sermoneja i que tan fàcils de retreure són per a alguns dels seus crítics, no deixen de ser en el fons menudeses insignificants si les contraposem a tot el que la seva literatura representa i ens aporta.
La magnificència de Guerra i pau (1.876 pàg.) ens deixa clar que la intenció de l’autor rus era acaparar tota una època i un crucial moment històric sense perdre detall. La manera sublim que té d’aconseguir-ho sorprèn al lector encara avui en dia. Tolstói als seus 35 anys volia escriure la novel.la total; una crònica i un document on reflectir tots els seus sabers, tots els seus pensaments i tot el seu geni. En referir-me a la novel.la total em ve al cap un paràgraf que vaig llegir al llibre 2666 de Roberto Bolaño, en el que un dels seus protagonistes reflexionava sobre la diferència que hi ha entre les novel.les curtes o relats i les obres més extenses de la literatura. Deia així:
“Que triste paradoja, pensó Amalfitano. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez”
Tolstói ens hipnotitza i una vegada que ens té subjugats a la seva voluntat ens transporta dels exuberants salons, on tenen lloc els balls i reunions de l’alta societat de Moscou i Sant Petersburg, fins al camp de batalla d’Austerlitz on el fang i la sang dels soldats es mesclen al terra simbolitzant els horrors de la guerra. Llavors en un exercici literari mil.limètric ens torna als palaus i a la vida quotidiana d’una societat que sembla viure al marge dels esdeveniments fins que, ja massa tard, ens trobem al mig de la batalla de Borodino i després amb les tropes franceses ocupant Moscou....tot això ens ho conta Tolstói amb la naturalitat que un avi porta el seu nét cada dia al parc.
559 personatges desfilen per les pàgines de Guerra i pau. Alguns són reals, altres inventats, però tots semblen vius i a punt de sortir del llibre. Perfectament diferenciats tant física com psicològicament ens trobem al davant d’uns herois i unes heroïnes únics en tots el seus defectes i totes les seves virtuts. Aquí no hi ha bons ni dolents, el realisme de Tolstói és conseqüent i constant durant tot el llibre. Mai no ens trobem davant d’una situació exagerada o mal resolta. La humanitat de la que l’autor ha dotat les seves creacions no ens deixa detectar incongruències en la seva manera d’actuar. Els errors i els encerts de Natasha, Andrei, Napoleó, Pierre, Kutúzov, Nikolai i un llarg etc.. es paguen molt cars o es premien justament, però mai no desentonen dins del curs narratiu.
Per a Tolstói la història mundial és resultat d’infinites gestes anònimes i de experiències personals, els grans moviments públics i socials mai no són decidits i molt menys gestats per la voluntat d’un sol home, sinó per la predisposició de tot un poble o societat. Tolstói es llueix i sobresurt intentant explicar aquesta filosofia seva i aconsegueix convèncer-nos a través de nombrosos i encertats exemples de tots els fets que analitza, sempre amb el distanciament del gran historiador.
Una lectura imprescindible i alhora perfecte complement de Guerra i pau és L’eriçó i la guineu d’Isaiah Berlin. En aquest enriquidor assaig Berlin profunditza dins l’obra de Tolstói i sintetitza les seves idees amb una lucidesa i una mestria clarividents.
“¿Qué son los grandes hombres? Son seres humanos corrientes lo suficientemente ignorantes y vanos para asumir la responsabilidad de la vida de la sociedad. Tales individuos prefieren cargar con la culpa de todas las crueldades, injusticias y desastres que se justifican en su nombre, a reconocer su insignificancia e impotencia en la corriente cósmica, que sigue su curso sin respetar la voluntad ni los ideales de dichos individuos.” “El individuo es libre cuando es el único involucrado, de modo que, cuando levanta el brazo, es libre dentro de unos límites fijos.”
I per acabar una darrera recomanació al lector que com jo mateix no sap rus i decideixi envestir aquestes 1.900 pàgines: la traducció de Lydia Kúper editada per El taller de Mario Muchnik és fantàstica, de ben segur la millor de totes les que s’han fet en castellà. En català també el trobarem editat per Edicions 62 amb traducció de Carles Capdevila.
Fausto Puerto
Igual que el sol y cada átomo de éter son una esfera completa en sí misma y, al mismo tiempo, no son más que un átomo de un todo enorme que por su misma inmensidad el hombre no puede concebir, así cada individuo lleva sus objetivos en sí mismo y, a la vez, sirve con ellos a un objetivo general, inaccesible al ser humano.
Liev Tolstói
FAUSTO | 15 Novembre, 2007 10:27
La dificultad de la cuestión a resolver honra al que decide dedicar su tiempo a despejar incógnitas.
De Alba harto de vulgaridad eligió la propia, la más cercana, y en ella encontró el agujero negro que terminaría absorbiéndolo, haciéndolo eso sí, más humano y descreído; un librero irónico que se encoge de hombros y se declara desconocedor de la realidad.
La cuestión que intentó resolver puede plantearse en los siguientes términos:
¿Cómo ha sido posible que en una Isla en la que una parte de su población vivía según usos y costumbres del neolítico y la otra atrapada en la exacta cronometría de la ecuación coste/beneficio hayan surgido algunos de los más importantes escritores del siglo XX, al menos un gran sabio y el cuarto entre los grandes pintores españoles?
¿Qué gen saltarín eludiendo siglos de mansedumbre casi servil había impulsado la generación de semejantes individuos?
¿Cómo fue posible que en medio de senyors y amos y mossens y pagesos y roters, que sin agobio de fites, solcs de partions o doblers, aislados seres del espíritu en pueblos remotos, hayan construido obras como las de Villalonga, Bonet, Riera, Huguet o Porcel, cómo no gritar de alegría por la existencia aún milagrosa de Cristóbal Serra, o alegrarse por la fuerza volcánica de Barceló?
Intentar resolver estás cuestiones le costó no sólo esfuerzo intelectual. Todas sus solicitudes de becas o subsidios fueron ignoradas, incluso figuró en cotilleos denigratorios en Santanyí, Felanitx y en Manacor, pueblos todos, paradójicamente, existentes para el lector ilustrado sólo a partir de la obra de Bonet, Barceló o Riera; lo mismo podría decirse de Andratx y Porcel o de Binissalem y Vilallonga.
A de Alba, sin embargo, nadie lo mencionará; apenas lo hemos hecho nosotros en esta reseña, la primera en los diez años transcurridos desde la única edición de su inquietante obra; los pocos datos que de él poseemos nos dicen que nació en Sanlúcar de Barrameda, que aprendió catalán con los libros de M.A.Salvà y que dirige una librería temática en La Rioja.
Sabemos también que nunca fue invitado por ningún organismo oficial a la Isla.
Y que la misteriosa ecuación sigue sin ser despejada.
Misterios del genio Mallorquín. Joaquín de Alba. Ed. “Caronte”. Sevilla. 1997.
Gabriel Bertotti
FAUSTO | 08 Novembre, 2007 09:51
He tornat cec llegint amb els ulls i la imaginació. Pot parèixer estrany, però aquesta obra m’ha fet sentir les dificultats terribles que sofreixen els personatges de Saramago per tal de sobreviure en un món infectat amb el mal blanc i així valorar el que la majoria tenim i que uns altres han perdut: la vista.
Un dia un home es queda cec dins del cotxe. És aquest el principi de la ceguesa que s’estén amb rapidesa per tot el país. La determinació que pren el govern és la mateixa que antigament es va prendre amb altres epidèmies com el còlera o la febre groga (recordem que al magnífic llibre La Peste d’Albert Camus es pren la mateixa mesura) és a dir, la quarantena.
El manicomi és un dels llocs que el govern decideix omplir de cecs i de gent que creu que està infectada amb el propòsit de allunyar-la de la gent “sana”. Estan tancats en condicions infrahumanes sense cap tipus d’ajuda per part de l’exterior, l’únic que els prometen són tres menjades cada dia, cosa que no es compleix cap vegada.
Mentre, a fora hi ha soldats que tenen l’ordre de disparar a matar si els cecs intenten sortir a l’exterior.
“Me gustaría saber si ellos también se quedan ciegos, ellos, quiénes. Los soldados, Yo creo que ellos deberían ser los primeros. Todos se mostraron de acuerdo, sin preguntarse por qué, faltó alguien que diera la razón fundamental, Porque así no podrían disparar”
El simple fet de defecar és una tasca complicada i desagradable per a les tres-centes persones que intenten conviure dins del manicomi. Poc a poc, les olors putrefactes s’escampen per tot el recinte ajuntant-se amb les no més agradables olors corporals.
Només hi ha una persona a dintre que hi pot veure, la dona del metge ( que fingeix ser cega). Només el seu home sap que hi veu. Hi ha alguns moments realment impactants i creïbles tant dins com fora que ens faran reflexionar profundament sobre la societat i en com aquesta, en situacions límits, és incapaç d’ajuntar-se i intentar conviure de la millor manera possible.
“Aquí, donde debería haber sido un uno para todos y todos para uno, hemos podido ver con qué crueldad quitaron los fuertes el pan de la boca de los débiles”
Referent a la dona del metge, que veu tot el desastre, hi ha un comentari sobre les imatges realment interessant:
“Las imágenes no ven, Equivocación tuya, las imágenes ven con los ojos que las ven, sólo ahora la ceguera es para todos, tú sigues viendo, Iré viendo menos cada vez, y aunque no pierda la vista me volveré más ciega cada día porque no tendré quien me vea”
Saramago, amb tota la cruesa que necessita el llibre, ens presenta aquest món caòtic i ens fa valorar moltíssim el sentit de la vista. Sense els ulls el món seria un desastre, els necessitem per viure.
La meva intenció és no avançar res més de la història per si algun lector vol gaudir al màxim del que possiblement es considerarà un clàssic de la literatura. Ensaio sobre a Cegueira.
Sus Mateu
FAUSTO | 02 Novembre, 2007 09:31
Hi ha una rata malaltissa que neix entre les fulles esmicolades d’un exemplar de l’Ulises de Joyce; hi ha una llibreria de vell amb els dies comptats; hi ha un llibreter d’ofici que sap perfectament de memòria el lloc que ocupa cadascun dels llibres en els seus prestatges; hi ha també un poc de cinema del clàssic i un poc del pornogràfic; hi ha un escriptor fracassat que escriu novel.les de ciència-ficció en les quals la humanitat és, per sistema, eliminada del mapa; hi ha, com no, un munt de referències i cites de grans autors; hi ha, en fi, una història plena d’emocions amb una afinadíssima mala llet, un gran sentit de l’humor i sobretot molts, molts de llibres per devorar. Què més podem demanar?.
Firmin és el germà petit de tretze rates. Poc estimat i mal alimentat per la seva mare, una rata de la vida amb addicció a l’alcohol, sobreviu així com pot roent els fulls dels llibres que l’envolten. Ha nascut dins d'una llibreria i d’això no tothom en té la sort. Però Firmin no és una rata qualsevol. Dotat d’una sensibilitat especial per les arts, poc a poc deixa de devorar els llibres literalment per fer-ho literàriament. Firmin s’empassola tots els volums que té al seu abast. La seva mare i els seus germans, rates comuns i sense cap interès per les lletres, a mesura que passen els mesos van abandonant la llibreria i comencen una existència típica de rosegador per carrerons i clavegueres. Firmin queda sol, però això no l’afecta ni el preocupa massa; enamorat platònicament del llibreter, a qui observa amb admiració a través de forats i encletxes, es conforma amb la seva vida d’erudit i només de tant en tant fa un aguait a l’exterior, sovint per anar al cinema Rialto on pot menjar crispetes, veure pel.lícules clàssiques i, si es queda fins a mitja nit, extasiar-se contemplant les deesses de la sessió porno que el deixen clavat a la butaca.
Firmin es veu a ell mateix com una rata pervertida. Això ho descobreix de ben jovenet el dia que està a punt de violar a la seva germana:
Voy a abrirle mi corazón: el impulso de violar a mi hermana en un callejón fue el último momento de deseo sexual normal y corriente que he experimentado en mi vida. Aquella noche, al salir, yo era, a pesar de mi inteligencia, un macho bastante común. Al volver ya estaba muy adelantado el proceso que me trasformaría en un pervertido, en un fenómeno de feria.
Però el que desitja Firmin, més que res en aquest món, no són els contactes sexuals amb altres rates ni tampoc amb les femelles humanes, de les que també s’enamora platònicament i amb les que sap que no té res a fer; el que desitja Firmin, com deia, és el contacte amb totes les persones, poder comunicar-se amb elles i fer-les saber que es troben davant d’una rata intel.ligent i instruïda que simplement vol parlar de temes comuns i tenir un poc de companyia. En el fons la perversió de Firmin només és literària i això, com tots sabem, no deixa de ser una perversió sana. Firmin viatja amb la imaginació molt més enllà que tots els que habiten fora d’aquella llibreria. Firmin té una memòria d’elefant amb la que juga a crear mons per tal d’oblidar qui i què és. És, en poques paraules, un personatge Pessoa, un Bernardo Soares, un quixot creador d’universos.
Les coses no sempre surten com un vol i el nostre heroi, desenganyat del seu llibreter que el traeix cruelment, depreciat i a punt de ser assassinat pels humans, que no entenen les seves senyals amistoses quan intenta comunicar-se amb ells mitjançant l’idioma dels sordmuts, acaba per conviure amb un escriptor buidaampolles uns pisos per damunt la llibreria. I són aquests els millors dies de la seva existència: tot és jazz, cinema, llibres, vi negre i bona companyia. Tanmateix el barri està condemnat, s’han de derruir les velles vivendes i construir-ne de noves. Tot i tots tenen els dies comptats menys la imaginació de Firmin que se’ns revela infinita.
Tenim en Firmin un llibre ideal, una faula fresca i original que ens vendrà molt bé per desconnectar de lectures denses i exigents, que a més ens farà riure molt i de bona gana i que, per si tot això fos poc, ens deixarà moments de genial literatura. Sam Savage és un escriptor americà fins ara totalment desconegut i el creador d’un llibret que, si la intuïció no em falla, perdurà més del que ens pensem.
Fausto Puerto
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Novembre 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 |