Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 24 Gener, 2008 11:38
Sentia de cop tot el pes del passat, del dolor de la vida i de la memòria inalterable, em vaig quedar sol amb l’hipopòtam agonitzant, alguns estruços i els cadàvers, sol amb el temps i la tristesa i la pena del record i la crueltat de la meva existència. Les compassives havien trobat el meu rastre.
Acabo les darreres línies de la desesperançadora obra de Littell i deixo el llibre damunt la taula. Sense saber-ho, com qui desperta d’un malson, començo a distanciar-me d’ell molt més que de cap altre llibre. Un munt de sentiments contradictoris i de preguntes extravagants m’envaeix. M’adono que les meves reaccions davant aquesta obra són més físiques que cerebrals. Em costa concretar la meva opinió, per això callo i no dic res, deixo passar els dies a l’espera de poder ser el més objectiu possible. Mentre llegeixo dues vegades un assaig de Junichiro Tanazaki que es titula El elogio de la sombra. Em delecto amb la seva prosa, em deixo dur per les paraules d’aquest mestre japonès i, de passada, em reconcilio amb el bé, amb els petits detalls, amb els actes quotidians i, en certa manera, per què no dir-ho així, amb la humanitat. En acabar-lo, i contràriament del que faig amb Les benignes, col.loco a Tanazaki entre els llibres que tornaria a llegir.
Amb el pas dels dies arribo a una primera conclusió que aplico directament a la meva feina diària. Les benignes és com un ganivet molt esmolat i com a llibreter se’m fa gairebé impossible recomanar-lo. Només m’arriscaria a aconsellar-lo a uns quants clients que conec molt bé, però així i tot tampoc ho faig sinó que deixo que siguin ells qui s’acostin al llibre, deixo que siguin ells qui decideixin. Les benignes és tan perillós com un vidre trencat, per això està allà, sobre la taula, esperant la mà que se l’emporti.
Conclusió número dos: Jonathan Littell és un kamikaze i d’aquests n’hi ha de dues classes, els que encerten en el seu objectiu i els que s’estavellen abans d’arribar-hi. Littell, sense cap dubte, pertany al primer grup. Ha escrit exactament el que volia escriure sense entretenir-se en banalitats. El seu estil, pla i constant, directe i liofilitzat, sec i incisiu, ens travessa els ulls i la imaginació com un punxó. La tasca de documentació i el meticulós treball d’aquest francès afincat a Catalunya és, més que impressionant, colossal. I això, de ben segur, tindrà recompensa: el llibre perdurarà. Aquesta reflexió em duu a la tercera conclusió i és que no es pot escriure Les benignes d’una altra manera. Vull dir que la història que ens conta i l’estil narratiu de l’autor van sempre de la mà, perfectament sincronitzats. No hi ha bellesa en les paraules de Littell. No n’hi pot haver mentre s’afusellen 10.000 jueus en un sol dia. L'escriptor, però, de vegades (encara que poques) aixeca la vista i ens descriu la posta de sol, el cantar dels ocells i el soroll poètic que fa el vent quan passa entre les branques dels arbres mentre, sota els nostres peus, fosca i fètida, s’obre la fossa comú que ens espera.
Conclusió número quatre: Maximilien Aue (el detestable protagonista) és un dels millors i més terribles personatges literaris que s’han creat darrerament. Complex i escruixidor, mai no ens identifiquem amb ell però sí que ho fem amb els seus gusts musicals, literaris i artístics. Max és un intel.lectual però és també un cínic, un poca vergonya, un malalt del cap i a més un tipus totalment prescindible. I és que en el fons Aue, encara que eficient i perfeccionista en el seu treball, no deixa de ser una persona irrellevant. Veritablement, si l’analitzem amb la mateixa fredor que ell analitza el món que l’envolta ens adonarem que és un home sense pes, que les seves actuacions dins les SS no tenen mai transcendència. Forma part de la història narrada però l’important no és ell sinó els esdeveniments que viu i que ens detalla. Max no és un torturador, sap que l’extermini és la pitjor solució, sap que el camí que la seva “estimada” Alemanya ha agafat no és el correcte però això no l’amoïna. Aue és senzillament un engranatge més de la maquinària nazi. Exactament el que Littell volia que fos. Una altra cosa molt més aterridora és la seva vida privada o la seva malaltissa sexualitat o la seva psicologia desbaratada fins a extrems inimaginables o els seus crims mitològics que clamen venjances divines. Sabem que Maximilien és humà no perquè el vegem patir, dubtar o fugir (coses que mai no fa) davant els fets esgarrifosos que l’envolten sinó perquè el veiem vomitar o patir fortes diarrees. Podríem dir que la seva manera d’expiar el mal, del qual forma part i del que participa passivament, és única i exclusivament fisiològica i mai no esdevé un real penediment de l’ànima.
La meva conclusió número cinc és negativa i l'és doblement perquè es podria haver evitat. Em refereixo a la inclusió quasi absurda de dos policies inversemblants que, com dos cans de presa, persegueixen Maximilien. Quan compareixen per primer cop, quasi a la darrera part de la novel.la, un percep aviat que no són necessaris (tal vegada Littell volia dinamitzar un poc la trama?). En adonar-me que aquests personatges caricaturescs compareixen i desapareixen en els moments més inoportuns i en els llocs més incongruents vaig començar a pensar que l’autor els volia identificar simbòlicament amb les Erínies o Fúries acorralant i turmentant sense descans aquest Orestes de raça ària fill de Clitemnestra i Agamenon però aquesta idea, que en un principi hagués pogut funcionar molt bé, no es sosté durant molt de temps... O tal vegada som jo que no he sabut valorar-la?...
Conclusió número sis: el mal és brut, visceral, vomitiu, glacial i sobretot un concepte que no existiria en un univers sense vida on només la bellesa de la matèria inorgànica interactués. Per tal direm que existeix el mal de la mateixa manera que existeix el bé, perquè existeix la vida conscient i com exemple de tal cosa, sense voler ofendre ningú, tenim l’home que, partint sempre de la ignorància i empès per la necessitat de saber, té la capacitat d’aixecar idees i modelar mons a la seva mida i conveniència a més de creure obstinadament en ells, mentre amb la mateixa ceguesa que n’aprova i justifica uns, en sanciona i descarta uns altres. El llibre de Littell s’oblida de la bondat, de l’amor, de la justícia, de Déu i de possibles altres vides. Lletra a lletra no ens deixa cap espai sagrat, ni cap esperança a la qual aferrar-nos i es concentra en descriure’ns l’odi i la podridura que genera la guerra. Vet aquí el pro i el contra de la novel.la. Per a uns lectors Les benignes serà un llibre amb mancança de fe que no s’hauria d’haver escrit, per a uns altres serà un llibre valent, audaç i arriscat, una visió fosca de l’altra cara de la moneda. Sigui com sigui estam davant una bona novel.la, una obra necessària que ens farà reflexionar i ens ajudarà a engrandir els nostres coneixements sobre un dels moments crucials del nostre passat més aterridor i recent.
Amb aquestes mil pàgines he cavil.lat i he intentat comprendre l’incomprensible, m’he espantat, com moltes altres vegades amb molts altres llibres, amb les bestieses i les proeses de que és capaç la humanitat en nom d’una pàtria, d’una idea o d’una religió i tot per arribar, com sempre, a la mateixa i darrera conclusió: no tenim remei i si en tenim, gairebé segur que no hi serem a temps de posar-ne.
Fausto Puerto
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Gener 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |