Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La casa de les belles adormides. L’agre sopor de la vellesa

FAUSTO | 28 Febrer, 2008 09:34

La casa de les belles adormides no era un prostíbul qualsevol; només hi anava gent de confiança que no feia "res de mal gust".

Els vells decrèpits que hi acudien a jeure amb jovenetes narcotitzades no podien transgredir aquesta norma. Submergides en la inconsciència més absoluta, les belles dormien una mort transitòria durant la qual quedaven a mercè d'un ancià desconegut que s'havia compromès a no violar-les, si és que encara tenia eima d'intentar-ho. La regla, doncs, era respectar la inviolabilitat de les belles adormides. A alguns dels vells impotents se suposava que els era fàcil respectar-la. I així, dormien vora un cos jove i calent que els transportava a temps passats, que els evocava bells records, sense haver de patir la vergonya de mostrar davant d'una dona jove la decrepitud física, "la repulsiva senilitat", que els afectava: "Amb una noia bonica i despullada als braços, ploren llàgrimes gelades, es desfan en clamorosos sanglots i gemeguen, però la noia els ignora i no es desperta mai. Els ancians no se'n donen vergonya, doncs, i la seva vanitat no rep cap ferida".

Tanmateix el vell Eguchi, de seixanta-set anys, mantenia encara viva la flama de la sexualitat. A ell, li havia recomanat aquell lloc un individu que "era ja tan vell que havia deixat de ser home". Per això, quan per primer cop va passar la nit a la casa de les belles adormides, li va costar adaptar-se a aquella situació inversemblant. I també li resultà difícil reprimir l'impuls de despertar amb violència la noia que jeia nua al seu costat. Aquest impuls de difícil contenció acompanyarà el veIl Eguchi durant les cinc nits que passarà amb les belles adormides. És conscient del "plaer deforme" que li produeix l'experiència gairebé necrofícica de compartir el llit amb una noia narcotitzada. Tanmateix, gràcies a la perícia literària de Yasunari Kawabata , el sexe terminal i malaltís practicat a la casa de les belles adormides adquireix una dimensió metafísica, insondable, incommensurable, terrible, dimensió de la qual el vell Eguchi esdevé presa. Tot i que s'adona de la malignitat de l'acte, no pot resistir la temptació de tornar-hi i experimentar amb el son proper a la mort de les belles ("Si premia el coll, es convulsionaria, aquesta llengua petitona?" "Suposant que l'escanyés, quina olor deixaria anar el seu cos?"). A poc a poc el vell es va fent l'amo de la situació. Així doncs, és Eguchi i només Eguchi (encara que la mestressa del local potser hi tindria qualque cosa a dir) qui es permet arribar a límits absurds i cada cop més agosarats davant la - com molt bé indica Yukio Mishima al comentari final que acompanya aquesta edició de la novel.la- manca absoluta de voluntat de les noies que són objecte de desig.

La indefensió de les belles adormides és absoluta. El vell sap que -arribi a materialitzar-la o no- pot permetre's qualsevol cosa perquè les noies no són sinó víctimes ofertes en sacrifici, mentre que la mestressa del local repeteix un cop i un altre que allí no s'hi comet cap maldat! No és cap maldat sotmetre totalment un ésser humà, privar-lo totalment de voluntat, de memòria, de desig, encara que inicialment aquesta persona hi estigui disposada? Eguchi és conscient que ha travessat qualsevol límit humanament permissible: "L'univers més inhumà acaba sent humà per força de l'hàbit. Mil depravacions s'amaguen en les ombres del món". Eguchi definitivament és un monstre, el monstre en què s'ha convertit l'home. Aquí rau la gran immoralitat d'aquesta novel.la, erigida en brutal metàfora de la gran tragèdia humana al segle XX.

L'home que es rebel.la contra el destí indefugible de la decrepitud física i la mort, una lluita perduda des del primer moment però que, per mor dels deliris de grandesa i l'ànsià de deïficació d'alguns individus, pot conduir al nihilisme més dur. La vida humana és fràgil. La convivència humana és fràgil. No ens calen monstres il.luminats que ens condueixin cap al nihilisme. Història obscura, brutal, obsessiva, coberta per un vel d'erotisme necrofílic i narcotitzant. Novel.la malaltissa i delicada, d'una categoria superior que, amb gran perfecció formal, aflora des del subconscient com un malson.

Llorenç Carreres

El elogio de la sombra i Las sombras errantes. Conspiració d’ombres a la llibreria.

FAUSTO | 21 Febrer, 2008 09:42

        Contràriament al que pensem quasi mai no som lliures d’escollir les nostres lectures. L’univers sembla que conspira per a que les coses succeeixin d’una determinada manera i mentre les muses i els escriptors pasten i enfornen els llibres que els àvids lectors llegirem, o no, el destí inamovible ens marca el dia i el moment de fer-ho. De la mateixa manera que això és cert podríem dir que tampoc som totalment lliures d’escriure i publicar els articles que voldríem.

Els fets transcorregueren exactament així:Junichiro Tanizaki

Ara fa  més de dos anys que Daniel Capó, en una conversa a la llibreria,  em parlà per primera vegada de Pascal Quignard i va fer-ho en concret d’un llibre que l’editorial Minúscula acabava de publicar titulat El sexo y el espanto. Vaig llegir-lo; em va fascinar i trasbalsar  profundament. És aquest el llibre d’un home savi.

Fa uns quants mesos Jesús Imirizaldu vengué per a encomanar dos llibres, un d’ells es titulava El elogio de la sombra del mestre japonès Junichiro Tanizaki. Em va aconsellar encaridament que el llegís tot seguit. Vaig demanar-ne tres exemplars, un per a ell, un per a la llibreria i un per a mi. Els engranatges del destí ja estaven en marxa però jo encara no ho sabia. Al cap d’uns dies un dels distribuïdors amb que treballo m’envià una capsa dins la que hi havia tres exemplars d’un llibre titulat Las sombras errantes de l’abans esmentat i admirat Pascal Quignard. Vaig cridar a Daniel Capó per comentar-li la novetat i me’n va reservar un per a ell. L’endemà comparegué per la llibreria Gabriel Bertotti, vaig al.ludir al llibre de Quignard (autor del que havia sentit parlar arrel del premi Gongourt però del que desconeixia l’obra) i va voler dur-se’n un. Ja només quedava el meu i per això en vaig demanar uns quants més. Mentre, va arribar a través d’un altre distribuïdor El elogio de la sombra, petit com un bonsai, sòlid com una pedra. El vaig llegir i rellegir, em semblà preciós, poètic, una joia. Jesús Imirizaldu vengué uns dies més tard a recollir el seu. L’hi vaig embolicar per regal amb un paper color terra i vaig adornar-lo amb una etiqueta de felicitats de color daurat. Em comentà que era el bolic ideal per aquest llibre. Vàrem riure, tenia tota la raó!.

Al cap d’una setmana Gabriel va tornar a la llibreria, em digué que el llibre de Quignard “li havia volat el cap”, em va recomanar que el llegís tan prest com pogués i em digué que sol.licités amb urgència El sexo y el espanto. Vaig tramitar la comanda però no vaig llegir Quignard ja que tenia un altre llibre entre mans. El mateix dia vaig parlar a Gabriel de Junichiro Tanizaki convençut de que n’estaria al corrent. Miraculosament,  no en va saber res encara que es quedà pensarós. De sobte, al cap d’uns minuts, Gabriel em va demanar on tenia Las sombras errantes, li vaig deixar l’exemplar de que disposava i es va posar fullejar-lo. Uns segons després va obrir-lo per la pàgina 47, exactament pel capítol XV titulat La sombra i que comença així: “En 1933 Tanizaki publicó un breve texto en el que decía que echaba de menos la sombra(...)”. Els engranatges del destí donaren una volta més, vaig poder sentir-los dins el silenci que es va fer.  Gabriel se’n va anar i se’n  portà també el llibret de Tanizaki, del que vaig haver de demanar més exemplars.

Uns dies després d’això, vaig començar a escriure un article pel bloc sobre El elogio de la sombra. En ell explicava que Tanizaki s’estimava més la fantasia i misteri que evoquen les ombres orientals que les realitats fredes i tallants que ens revelen la llum i claredat d’occident. L’article em dugué feina i  temps però mai no va acabar d’agradar-me. Finalment vaig arxivar-lo pensant en revisar-lo i publicar-lo més endavant.

Un matí arribaren els 7 exemplars pendents de Tanizaki. El mateix horabaixa, na Maria Teresa (clienta de la llibreria) vengué a dir-me que Jesús li havia recomanat El elogio de la sombra. Va portar-se'n un exemplar. Miquel Riera (un altre client), va veure el llibret damunt el taulell i també el se’n va dur. El mateix Miquel tornà dos dies després i en comprà un altre per regalar. Per la meva part el vaig recomanar unes quantes vegades i finalment em vaig tornar a quedar amb un sol exemplar que vaig  col.locar a l’estant dels llibres d’assaig. La febre Tanizaki ja ha passat, vaig pensar, però això mai no se sap.

Una setmana més tard vaig acabar la lectura de Vida y destino (el gran descobriment de l’any) i, encara amb les llàgrimes als ulls, vaig començar a llegir Las sombras errantes. En arribar a la pàgina 47 capítol XV tot va esdevenir, tot va encaixar. Emprenyat i avergonyit, vaig agafar el meu article i el vaig eliminar: existeixen els savis per explicar les coses. Fa uns dies vaig començar aquest post i en arribar aquí em callo, honorablement derrotat,  i deixo parlar a Pascal Quignard:

“En 1933 Tanizaki publicó un breve texto en el que decía que echaba de menos la sombra. Pienso que esas páginas están entre las más bellas de cuanto fue escrito en las diferentes sociedades que surgieron en el transcurso de los tiempos – sociedades que han fragmentado las diferentes lenguas naturales en la historia general de este mundo.Pascal Quignard Ese lamento era tanto más desgarrador cuanto que estaba argumentando de una manera provocativa. Tanizaki expresaba en él su nostalgia por los retretes casi oscuros del antiguo Japón. Retretes que ya no eran tolerados por el conjunto de la sociedad nipona, de repente adicta a la voluntad general de excretar bajo la luz puritana, imperialista, americana, deslumbrante de los tubos de neón, en una taza de porcelana inmaculada, rodeada de un enlosado blanco, higiénico, brillante, en medio de un olor a flores artificial.

Junichiro Tanizaki decía que echaba de menos el pincel, más silencioso que la pluma;
los objetos de metal deslustrados;
el cristal opaco y el jade turbio;
las manchas de hollín sobre los ladrillos;
el resquebrajamiento de las pinturas sobre la madera;
la huella de la intemperie;
la rama rota, la arruga, el dobladillo deshecho, el seno generoso;
el excremento de un pájaro sobre la balaustrada;
la luz insuficiente y silenciosa de una vela durante la cena o la de un faro colgado encima de la puerta de madera;
el pensamiento más libre o embotado o vacilante que concibe la cabeza humana cuando se hunde en la sombra, mientras el alma avanza hasta la frontera de los dientes;
la voz más baja y susurrante que acompaña la lumbre de un cigarrillo sobre la que se posan los ojos;
el sabor más persistente de lo que se come y a la afinación menos obsesiva por la forma y el color de los manjares a medida que envejecemos- la cocina se reconcilia progresivamente con la sombra del cuerpo con el que se vuelve a encontrar.

Amaba los cuencos oscuros
Amaba las paredes de piedra
Amaba la indigencia de la claridad sobre el cuerpo de una mujer que no aparta las ropas que envuelven su vientre liso y sus pechos desnudos más que para confiarlos a la penumbra; su olor es más intenso; su piel desnuda es más suave; sus rasgos, al ser más fantasmales, son más femeninos; proviene del pasado; no repudia la oscuridad de su sexo que se entreabre y nos recuerda que esa era la antigua morada.”

Pascal Quignard. Las sombras errantes.

Desenllaç:

Mentre els minuts, les hores i els dies passen l’univers segueix conspirant i la vida, plena de petits detalls, se’ns revela tan misteriosa i tan plena d’ombres que l’enlluernadora i freda claredat del neó no és capaç  de copsar.

Un home a qui no havia vist mai i a qui tal vegada no torni a veure va entrar a la llibreria. Portava sota el braç una carpeta i dos llibres, un d’ells, el que era visible, tenia una fotografia d’un mico a la portada. Els engranatges del destí trontollaven. Va acostar-se al taulell  i em va dir:

- Cerc un llibre que probablement no tindràs.
 
Em vaig preparar pel cop. M’ho veia venir. Ho sabia, com se sap que la nit s’acosta.

- De quin llibre es tracta? - li vaig demanar

- D’El elogio de la sombra- em va contestar.

Fausto Puerto

La còlera del lector: algunes reflexions sobre literatura.

FAUSTO | 14 Febrer, 2008 10:33

       Quan algú que no coneix els meus gusts em regala un llibre solc llegir-lo, i ho faig per dos motius: primer per cortesia, i després per saber coses  d’autors i d’estils que, en principi, no m’interessen. En aquestes circumstàncies he llegit Un día de cólera, d’Arturo Pérez-Reverte, un llibre que no tenia cap intenció de llegir.

He d’aclarir que no tenc res contra l’anomenada literatura d’evasió, o del tipus best-seller; el que passa és que no em sembla correcte que les editorials la vulguin vendre com si fos literatura de la bona. I això és el que jo crec que està fent Alfaguara amb Un día de cólera.

Si ens conectam a Internet veurem que l’editorial i els cronistes oficials qualifiquen la novel.la de “documental impressionant sobre la sang i el salvatgisme del dos de maig de 1808.” Algun articulista parla, fins i tot, de “la reconstrucció històrica d’entomòleg que n’ha fet Pérez-Reverte”; o de la proverbial habilitat narrativa de l’autor”; o de “la precisió amb que maneja els recursos de l’idioma...” Francament, si no fos que no tenc inclinacions masoquistes, hauria tornat a llegir la novel.la per comprovar si els eminents cronistes literaris d’Alfaguara parlaven de la mateixa obra que jo acabava de llegir, o si és que jo, després de més de quaranta anys de lector compulsiu, no he entès res del que és la literatura.

Reflexionem:
 
Estic convençut que un bon lector ho pot perdonar tot d’un escriptor menys que faci males novel.les. A mi, com a lector, m’importa poc, per exemple, si Borges no va condemnar els militars argentins; o si Sándor Márai, durant la guerra, es sentia millor a Budapest amb els nazis que no després amb els comunistes; o si Tolstoi descreia dels científics i justificava el principi d’autoritat; o si Villalonga va ser falangista; o si Porcel és insuportablement egòlatra... I no m’importa perquè són grans escriptors que han fet grans novel.les.

Em sembla perfecte si Arturo Pérez-Reverte ha escollit dedicar-se a la anomenada literatura de gènere periodístic.  A sang freda, de Truman Capote, o La foguera de les vanitats, de Wolfe, són dos magnífics exemples de la grandesa d’aquest estil. No tenc res a dir si Pérez-Reverte es troba còmode emprant els recursos de la novel.la d’aventures: estil molt directe, diàlegs simples i àgils... No tenc res a dir si cerca el gran públic i les vendes milionàries. El que passa és que, en la meva opinió, Pérez-Reverte, que està convençut de ser un gran escriptor que fa novel.les magistrals, no arriba mai als objectius mínims del periodisme entès com a gènere literari. O almenys en les quatre o cinc novel.les seves que jo he llegit m’ha donat aquesta sensació.

En el cas de Un día de cólera, el pretès to neutre de cronista imparcial  que empra Reverte, segons ell “per a no reflectir la seva opinió personal”, em sembla una excusa a posteriori per a justificar una fragmentació tan excessiva de la història que deixa els més de quatre-cents personatges que surten a la novel.la totalment indefinits i sense tensió dramàtica que els faci créixer o evolucionar. En aquest sentit, la constant successió de carrers, edificis, noms, llinatges, professions i edats dels amotinats, així com la descripció minuciosa de les armes que usen i les robes que vesteixen (un recurs que utilitza constantment durant tota la novel.la i que es contradiu amb el seu propòsit de sobrietat narrativa) arriba a embafar de bon de veres.
 
Això no passa als bons escriptors. Pens ara mateix en Stefan Zweig, que era el paradigma de l’estil concís i poc donat a les floritures literàries que defensa Reverte.  Record haver llegit en les seves memòries que per a realitzar les biografies de Balzac, Dickens i Dostoievski, Zweig va emprar més temps per a eliminar la informació supèrflua que per a recollir el total de la documentació. Just al revés del que fa Reverte, que ens bombardeja amb informació totalment prescindible.

Fernando VII. El Rey FelónQuant als seus personatges, primitius, brutals, tan típics de les novel.les d’aventures, que en autors com Conrad o Melville sempre compareixen amb un punt d’honestedat que els fa fiables i que permet que estableixin  entre ells unes amistats rudes però autèntiques, en les novel.les de Reverte, especialment en la nissaga del capità “Ala Triste” i en la que comentam ara, aquestes relacions, deriven en una vessant sospitosament patriotera disfressada d’arrogància tavernària molt en la línea del cinema americà més barroer. De fet, Pérez-Reverte, a qui la Comunitat autònoma de Madrid ha nomenat comissari de l’exposició “Madrid 2 de Mayo de 1808. Un pueblo una nación”, no ha amagat mai el seu tarannà espanyolista i la seva mania anticatalana, una positura que, torn a dir, si fes bona literatura, com a lector, no li tendria gens en compte.

Quan després de llegir Job, de Joseph Roth, o Vida y destino, de Vasili Grosman, o Les benignes, de Jonathan Littell, davalles fins al nivell de Un día de cólera, sents una sensació pareguda a quan viatges en avió i un corrent d’aire produeix baix de tu un buit sobtat.

Vegem: què és fer bona literatura? Doncs jo diria que saber commoure, emocionar, impressionar, impactar amb allò que escrius. Jo percep la bona literatura, per exemple, en la descripció de la personalitat del jueu Mendel Singer, el magnífic personatge centralNapoleón Bonaparte de Job, creat per Joseph Roth; o en el sentiment d’horror que sap imprimir Littell a cada pàgina de Les benignes, on el botxí que fa de narrador ens descriu amb una fredor aterridora que ens té corpresos tot el temps la infraestructura burocràtica de la maquinària nazi per a exterminar els jueus; o en la sensació d’estupor que sentim en llegir a Vida y destino la brutalitat d’Stalin i del sistema comunista, una realitat explicada de manera magistral per Grosman, que en va sofrir les conseqüències en carn pròpia...  Aquests sentiments d’horror i estupor, que juntament amb molts altres sentiments ens transmet la bona literatura, són, precisament, les virtuts que, al meu criteri, no apareixen ni per casualitat en la novel.la de Pérez-Reverte, que, no obstant relatar minuciosament la massacra que hi va haver entre francesos i madrilenys el dos de maig, i no obstant estar farcida de descripcions de morts de nins i joves, de mutilacions, de visceres que fumegen i altres puntualitzacions morboses, produïren en mi un efecte d’indiferència semblant al que experimentava de nin quan en les pel.lícules de l’oest el setè de cavallaria es carregava dos-cents o tres-cents indis. I això em va passar simplement perquè tant el to narratiu com els diàlegs que usa Pérez-Reverte tenen les característiques típiques de les (males) novel.les juvenils, aquelles que alternaven texts i il.lustracions, que entretenien i fins i tot informaven, però que resultava difícil agafar-se-les seriosament.

A Un día de cólera, aquestes característiques de cine patriòtic de “matinal” tipus El Álamo, o de narració per al “Reader’s digest” que té sempre l’estil de Reverte, arriben al màxim. Els militars francesos, per exemple, amb els espanyols xerren en la novel.la fent les “eges”: "Si no se magchan de la puegta j’ordonne les tirer dessus. Je vous donne quinse minutos, diu un d’ells". Tots els lectors tenim un límit més allà del qual ja no aguantam. Aquest va ser el meu. A partir d’aquí (la pàgina 62) em va començar a semblar tot com una broma literària.

Cal ser seriosos. Un autor que ven quatre o cinc-centes mil còpies d’una novel.la ha de ser conscient de la seva responsabilitat. No pot tenir aquesta falta de respecte amb els que estimam els llibres. No ens pot ofendre pretenent que ens creguem ni per un minut que la literatura és això. Un autor que durant la promoció de la novel.la parlava com si Benito Pérez Galdós no hagués entès res de la història d’Espanya i que en les entrevistes argumentava teories atrevides, com per exemple que si els intel.lectuals no s’havien sumat a la revolta madrilenya era perquè opinaven que els francesos eren la “modernidad”,  no pot fer acabar la seva versió del dos de maig amb un diàleg com aquest:

—¿De dónde viene, amigo?
—Del parque de artillería. De batirme por la Patria.
—¿Y cómo ha sido la cosa?
—¡Heroica! Por un momento parecíamos una nación... Una nación orgullosa e indomable.

Algú hauria d’exigir danys i perjudicis a Reverte i a l’editorial per publicitat enganyosa. Un día de cólera, en la meva opinió, ni és una anàlisi profunda de res, ni aporta res a la literatura ni a la història; i el que resulta encara pitjor és que, tenint la trama tots els elements per a fer-ho, no aconsegueix impactar ni commoure. Personalment m’ha semblat una novel.la mediocre esplèndidament publicitada.
 
Potser ha arribat l’hora que les quatre rates que ens apassionam amb els llibres abandonem la mesura. De ser implacables amb aquells escriptors que ens estafen. “Si yo escribiese una guia telefónica, Alfaguara me la publicaria”, diuen que va comentar una vegada Reverte. Potser ha arribat l’hora de reivindicar d’alguna manera la bona literatura.  De sortir, si cal, al carrer (o almenys a Internet) a mostrar la nostra còlera de lectors emprenyats.
 
Tomeu Matamalas

Cuadernos de Dresde. El fracaso de Ludovico Heinze.

FAUSTO | 12 Febrer, 2008 10:23

      Cuando Heinze se despertó el mundo seguía expandiéndose con indiferencia. Sabía que todo lo que lo rodeaba se disolvería algún día; sabía que lo que tenía consistencia y materialidad era una pequeña proporción de lo que existía, y que él, Ludovico Heinze, el viejo autor maldito ya pasado de moda, era la más infinitesimal partícula de ese pequeño escorzo llamado universo. La palabra demoníaca expulsada por sus labios al aire frío de la mañana lo desconcertó: “cáncer, cáncer”, se dijo. Y decidió, en ese mismo momento, dejarse morir, no hacer nada para evitar la muerte dolorosa, purgaría así el fracaso e intentaría morir limpio, extrañamente renacido. Se levantó, se duchó con agua fría, y pulcro y elegante, con un cigarrillo en la mano escribió la última entrada de su cuaderno:

    “Tendría que haber muerto joven, cuando todo en mí era exaltación. Mi obra así, hubiera sido considerada “truncada” por el destino; y no simplemente “fallida” por el resto de mi vida.”

Después quemó todos sus manuscritos y ordenó a su abogado prohibir cualquier reedición de lo ya publicado. En las memorias de Zweig, o en las de Canetti, hay referencias a Heinze; los dos lo conocieron en la vieja Viena de principios de siglo, joven y desafiante, conspirando contra el querido emperador, orinando en las paredes sagradas de Sacher, o abucheando a los actores del Burgertheatre; lo mencionan también años después, era entonces un patético poeta vagabundo, pasado de época, objeto de burlas de los jóvenes  nazis y de los bolcheviques; Canetti incluso fue a visitarlo a la cárcel de Dresde, donde había sido condenado a prisión perpetua por violación y asesinato. “Yo no he sido. Me ofrecí como culpable para mantener limpia la reputación de la policía local. Todo salió a pedir de boca, el comisario que me “atrapó” es hoy senador, lo único que pedí fue una celda individual. No me fue concedida, ya lo ve usted, pero al menos estas bestias ya no me pegan”. Murió unas horas antes del bombardeo definitivo que generó años después el Matadero 5 de Vonnegut y una obra casi póstuma de Sebold. Ni el fuego ni el horror de la guerra le evitaron el sufrimiento. Hace cinco años, hurgando entre los archivos que sobrevivieron al ataque aliado, un joven estudiante de filosofía, Joseph Cartaphillus, encontró los Cahiers que Heinze había salvado del fuego. Expurgados de aliteraciones y errores gramaticales fueron publicados por la Insel-Verlag hace un par de años.  Cumpliendo un destino circular la edición fracasó; Cartaphillus abandonó el mundo de las letras y se hizo perito de seguros. Daniel Capó, el autor mallorquín, evitó la guillotina de unos cuantos ejemplares a cambio de la traducción y edición en castellano; los editores alemanes lo consideraron un favor y eludieron contratos y derechos de autor. Dos años dedicó el erudito mallorquín a la traducción con comentarios y esbozo biográfico que ahora se expone nuevamente al lector curioso, acaso ignorante de la contradicción inherente de todo hecho biológico: nacer para morir, sufrir y ser olvidado.

Cuadernos de Dresde. Ludovico Heinze. Ed “El equilibrista”. Palma de Mallorca, 2007.

Gabriel Bertotti     

Dos anys de bloc a Món de Llibres

FAUSTO | 07 Febrer, 2008 09:04

       JORDI SÀBAT 2005

Aquest bloc acaba de complir dos anys des que començà a publicar les recomanacions dels amics de la llibreria. A dia d’avui hem penjat exactament 103 articles. Tot això no hauria estat possible sense l’ajuda dels valuosos col.laboradors que he tingut. Per a celebrar-ho i amb la il.lusió de seguir endavant per molts anys,  motivant als clients a parlar de llibres i també per incitar als més nous a fer-ho, he gratat i revisat el passat i el present del bloc per tal de preparar un llistat de tota la feina feta fins ara. Amb la ajuda de l’amic i també excel.lent blocaire Llorenç Carreres, gràcies a qui Món de Llibres té aquesta nova i actual aparença, he aconseguit estructurar aquest post en el que apareixen tots els títols dels llibres i el nom del l’escriptor de cada un dels articles. Per això avui no hi ha article (com cada dijous), sinó tots els articles; per això avui no hi ha un amic de la llibreria, sinó tots els amics.

Fausto Puerto

NOVETATS

CLÀSSICS

Les benignes Per Fausto PuertoVida y muerte de un pueblo español per Miquel Angel Cabrer
L’alè del búfal a l’hivern per Llorenç CarreresLas afinidades electivas per Maria del Mar Riera
Muerte de un apicultor per Daniel CapóGuerra i pau per Fausto Puerto
Firmin per Fausto PuertoAssaig sobre la ceguesa Sus Mateu
Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon per Llorenç CarreresLas sirenas de Titán per Fausto Puerto
La abadesa de Castro per Fausto PuertoCuentos completos de Flannery O'Connor per Fausto Puerto
Maus per Fausto PuertoSoy leyenda per Fausto Puerto
Job per Tomeu MatamalasNovel.la d’escacs per Fausto Puerto
Diarios de Léon Bloy per Joan LópezEl amor en los tiempos del cólera per Fausto Puerto
Los vagabundos de la cosecha Per Marta SanchoAnna Karenina per Fausto Puerto
Provocación per Jesus ImirizalduLa sonata a Kreutzer per Fausto Puerto
La decisió de Brandes per Eulari ArlésMemorias de Adriano per Fausto Puerto
Nocturn sense estrelles per Bernat NadalEl llop estepari per Fausto Puerto
Història de Pi per Fausto PuertoEl dia dels trífids per Fausto Puerto
El mundo de los prodigios per Tomeu MatamalasEl tercer policia per Fausto Puerto
2666 per Fausto PuertoLa mort a Venècia per Fausto Puerto
El castillo alto per Daniel CapóLa geometría del amor per Fausto Puerto
Elegia per Marta SanchoBartleby, l'escrivent per Fausto Puerto
La biblioteca de noche per Fausto PuertoRisa en la oscuridad per Fausto Puerto
El abrecartas per Tomeu MatamalasLa Marcha Radetzky per Joan López
Mantícora per Toni GomilaEls ulls del germà etern per Gabriel Nadal
Bel Canto per Antoni TugoresPensamientos y rivarolianas per Albert Truyols
Somiar Amèrica per Llorenç CarreresCumbres borrascosas per Fausto Puerto
Estambul per Tomeu MatamalasL’enamorat de l’Ossa major per Fausto Puerto
Crónica del pájaro que da cuerda al mundo per Fausto PuertoLa quimera del oro per Fausto Puerto
Los peces de la amargura per Tomeu MatamalasEls Miserables per Fausto Puerto
Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin per Fausto PuertoRayuela per Fausto Puerto
El mar per Marta SanchoUna pena en observación per Fausto Puerto
El árbol de los prodigios per Fausto PuertoEl comte de Montecristo per Fausto Puerto
La ciutat invisible per Tomeu MatamalasLas uvas de la ira per Fausto Puerto
Nocturn sense estrelles per Tomeu MatamalasJane Eyre per Fausto Puerto
Travesuras de la niña mala per Fausto PuertoCrónicas marcianas per Fausto Puerto
Suite francesa per Marta SanchboPOESIA
Els treballs perduts per Llorenç CarrerresEls poetes àrabs de les Illes Balears per Antoni Riera
El quinto en discordia per Fausto PuertoCrònica des de la banyera per Antoni Riera
Bogeries de Brooklyn per Tomeu MatamalasLa piedra alada per Daniel Capó
Els viatges per Francesc GarrigaPoemas seguido de Venecia salvada per Daniel Capó
Contra Natura per Francesc GarrigaNura per Llorenç Carreres
Historias de Pekín per Albert TruyolsEsquerdes per Antoni Serra
El desierto de los tartaros per Fausto PuertoLa nit dels peixos per Antoni Riera
Home lent per Marta SanchoAbsalom per Antoni Riera
La possibilitat d´una illa per Tomeu MatamalasDeclivi de la mirada per Roser Vallés
Suaves caen las palabras per Marti OrdinesQuan salives per Antoni Riera
Pandora al Congo per Llorenç CarreresHuckleberry Finn per Antoni Riera
Los girasoles ciegos per Fausto PuertoLLIBRES MÉS VENUTS
LLIBRES QUE NO SÓNEls llibres més venuts 2007
Diarios per Gabriel BertottiEls llibres més venuts 2007
Muerte, identidad y libre albedrío per Gabriel BertottiEls llibres més venuts 2006
Misterios del genio Mallorquín per Gabriel BertottiEls llibres més venuts 2006
Fragmentos per Gabriel Bertotti
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS