Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 06 Març, 2008 09:23
Deia Vladimir Nabokov que hem d’aprendre a llegir amb el cervell i amb l’espina dorsal. Deia també que no ens hem de fiar mai del cor (que és un lector notablement estúpid) i que aprenguem a gaudir i a reconèixer els grans llibres a partir del formigueig que aquests ens provoquen a l’esquena. Afirmava que aquest formigueig és el mateix que l’escriptor sent i vol que nosaltres sentim mentre escriu la seva obra. Vasili Grossman, amb aquesta irrepetible novel.la, fa aquestes paraules tan veritables i presents que en innumerables ocasions, durant l’apassionant lectura de Vida y destino, quan els pèls dels braços traïen la meva suposada quietud i el cervell em deia a crits que allò que llegia era sublim, em venien al cap com si un fantasma proper a la meva orella me les recordés insistentment. Per altra banda, com qui va per lliure, el meu cor (notablement estúpid però no tant) a cop de batecs m’emboirava la vista i m’obligava a returar-me el temps just per esclarir-me els ulls entre Kazán i Sarátov.
Vida y destino és un llibre viu; una experiència immediata i esglaiadora; una obra sagnant que ens descriu totes i cada una de les passes que conduiran a la supervivència o a la mort als seus protagonistes. És també un llibre predestinat a ser editat, a lluir recomanat i ben visible damunt la taula de la llibreria i sobretot a ser llegit. La història que envolta l’obra des de la seva concepció fins a la seva arribada als prestatges i als lectors occidentals és commovedora. Grossman (periodista i corresponsal durant la Segona Guerra Mundial) mai no va veure publicat Vida y destino. El manuscrit fou confiscat el mes de febrer de 1961 per la KGB amb la intenció de prohibir l’edició de l’obra a Rússia fins al cap de 200 anys. Totes les còpies foren destruïdes, fins i tot el paper carbó i les cintes de la màquina d’escriure que l’autor utilitzà. El que no va saber la “infal.lible” KGB és que existien dues còpies en bones mans, una d’elles confiada a Lyolya Dominikina, amic de l’època d’estudiant de Grossman i sense cap relació amb el món literari. Aquesta fou la que, un cop microfilmada, s’aconseguí treure de l’antiga Unió Soviètica per ser publicada a Occident a principis dels 80. La vida de Grossman és una altra novel.la en sí mateixa i mereix ser revisada en el llibre d’Anthony Beevor Un escritor en guerra de l’editorial Crítica. Grossman va morir l’any 1964 sense sospitar mai l’èxit de que gaudiria Vida y destino.
He de reconèixer la meva predisposició i la meva tendència a llegir obres clàssiques de la literatura. En elles intento cercar les respostes que la meva franca curiositat converteix en altres preguntes. M’emociona tenir entre les mans els Assaigs de Michel de Montaigne; o els versos d’Homer; o Les ànimes perdudes de Gogol; o aquesta èpica i grandiosa epopeia de Vasili Grossman. M’agrada pensar que el llibre ha creuat el temps i l’espai fins arribar a copsar les ombres i les claredats dels meus ulls, fins a trobar el seu lloc a la prestatgeria de casa, fins a vessar-me les mans amb les seves paraules per, finalment, dotar d’un sentit metafísic a l’espai que ocupa la butaca on assegut el llegeixo admirat i en silenci, com si en el fons hagués estat escrit única i exclusivament per a mi i el meu goig. “Fantasies d’un llibreter romàntic” potser pensareu i tindreu tota la raó, però això no farà menys real la meva veritat. La bona literatura, com encertadament apuntava l’altre dia l’amic i company de lectures Tomeu Matamalas, té la capacitat de commoure, d’emocionar, d’impressionar, d’impactar i també, afegiria jo, té la virtut d’ensenyar-nos allò que desconeixem, de regalar-nos moments i records de vides que no hem viscut, imatges i impressions de llocs que no hem visitat, paraules i secrets d’amors que no ens pertanyien.
He recorregut, de la mà de Sofia i David, el camí des de l’estació de tren de Kiev fins a la cambra de gas. He llegit l’impressionant carta d’Anna Semionovna al seu fill. He acompanyat a Liudmila Sháposhnikova a la recerca de Tolia Sháposhnikov com qui acompanya a la filla d’un déu al seu calvari. He sentit els dubtes i les pors del científic Víctor Shtrum com si fossin les meves. He confirmat que qualsevol regim capaç de privar de la llibertat d’elecció a l’ésser humà és totalment fallit. He mort mil cops a Stalingrad. He menjat la sopa i compartit el vodka amb els soldats d’ambdós bàndols. He viscut les vides i els destins de tots ells com si fossin part del meu passat. He fet meves les llàgrimes dels inoblidables protagonistes però també, profundament meves, les seves esperances.
Vida y destino és un llibre gran, d’aquests que ja no es fan avui dia. Vasili Grossman se’ns revela com un escriptor de l’antiga escola. Al seu costat molts d’altres autors, que en novel.les de recent aparició aborden el mateix tema, revenen nans i munten a l’esquena, tal volta sense saber-ho, d’aquest gegant que camina per mèrits propis entre altres gegants de les lletres russes. Res no puc dir millor de Vida y destino que el que ens conten les seves pàgines. Simplement, llegiu-lo.
Fausto Puerto
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Març 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |