Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Todas las mañanas del mundo. De renúncies i de pèrdues.

FAUSTO | 28 Maig, 2008 08:32

“La vida de cada uno de nosotros no es una tentativa de amar. Es el único intento.”

Pascal Quignard

Fa disset anys Pascal Quignard escrigué un dels llibres més encisadors i delicats de la literatura. Una perla finíssima, un poema corprenedor, una peça de música inoblidable que malauradament, aquests dies, quan intento fer-me a la idea de que un amic no em tornarà a visitar, llegeixo i sento com qui escolta un gemec. Diu Quignard que tots el matins del món són camins sense tornada. La bellesa i la ineludible veritat d’aquestes paraules m’acosten a les llàgrimes cada cop que les penso. Realment no hi ha acomiadaments que estiguin a l’altura del que hem viscut. Ni tampoc destins que respectin totes les promeses.

En el fons, Tous les matins du monde ens parla de renúncies i de pèrdues i de com ho fem els que quedem per invocar allò que ens fa tanta falta.

El senyor de Sainte Colombe, després de la mort sobtada de la seva dona, queda sumit dins la més profunda tristesa i només troba conhort en la música. Mestre prodigiós de la viola, home intractable de poques paraules i d’arrelats principis, viu la vida dins la més absoluta austeritat amb les seves dues filles que, com dos àngels, l’acompanyen adornant les sublims composicions que la seva viola plora. La fama del seu talent i el ressò de la seva genialitat com a músic arriba a oïdes del rei Lluís XIV de França, que el reclama per tocar a la seva cort. Sainte Colombe no es deixa convèncer i respon d’aquesta manera a Caignet, l’enviat del Rei:

“Señor, he confiado mi vida a unas tablas de madera grises que están en una morera; a los sones de las siete cuerdas de una viola; a mis dos hijas. Mis amigos son los recuerdos. Mi corte, los sauces que allí veis, el agua que fluye, los albures, los agobios y las flores del saúco. Decid a su Majestad que su palacio nada tiene que ver con un salvaje que fue presentado al difunto rey, su padre, hace ahora treinta y cinco años. Soy tan salvaje que pienso que no pertenezco sino a mí mismo”

Uns dies més tard,  per insistència del Rei Lluís, el senyor Caignet,  acompanyat aquest cop del pare Mathieu, torna a visitar al músic. Sainte Colombe, exaltat i fora de sí, els treu de casa seva tot cridant:

“Prefiero la luz del ocaso sobre mis manos al oro que me ofrece. Prefiero mis ropas de paño a vuestras pelucas descomunales. Prefiero mis gallinas a los violines del Rey y mis cerdos a vosotros mismos (...) Vuestro palacio es mas pequeño que una cabaña y vuestro público es menos que una persona”

La incondicional renúncia del geni a la fama i a la glòria és exemplar. El seu millor alumne, el jove Marin Marais, tarda una vida en comprendre la primera lliçó que li dóna el seu mestre per arribar a ser un gran músic: el rebuig a qualsevol classe de reconeixement i la dedicació plena i exclusiva a la música en la més absoluta intimitat. Dins la seva cabanya, sota els arbres, mentre el fred dels hiverns li clivella les mans, durant hores, dies i anys el senyor de Sainte Colombe composa la música que el fa immens, joies que ningú sembla escoltar, notes lligades amb paciència que ens diuen allò que les paraules no saben expressar. En aquest sentit la música no és totalment humana. Sense dubte no és feta per complaure el Rei i molt menys la vanitat de l’home. Això ho sap des de fa molt de temps Sainte Colombe; ho sap des de que la seva dona l’escolta asseguda a l’altre cap de la taula; des de que parla amb ella quan la viola sona perfecta i el silenci retrocedeix; des de que li ofereix una copa de vi i ella beu amb un somriure lluminós; des de que es fan companyia i passegen en barca per l’estany sota la lluna.

Totes les ànimes del món, sense excepció, necessiten un ansa on aferrar-se. Un petit i inexpugnable recó on les desgràcies no ens puguin fer tant de mal. Un espai on poder alenar per després seguir endavant. Els senyor de Sainte Colombe i Marin Marias troben aquest espai fent el que millor saben. Tocant descobreixen, un primer i l’altre molts anys després, que crear música és deixar una copa als morts per a què puguin beure aquells a qui el llenguatge ha traït. Als altres, que no composem i que només filem pensaments, records i paraules, ens queda mirar cap a dintre i cercar dins la memòria l’eterna rialla d’aquell que ens va acompanyar. Confiar, com diu Quignard, en un estat que precedeix a la infància, quan no teníem alè, quan no teníem llum, en què tots i cada un dels matins del món eren el mateix. Un lloc on  plegats érem i serem la mateixa cosa.

Fausto Puerto. A la memòria d’en Miquel Giner Montes, amic.

Meridiano de sangre. El paisatge de l'infern i els ulls que l'observen.

FAUSTO | 22 Maig, 2008 07:00

No hay que pensar que la vida de las tinieblas está sumida en la desdicha, perdida en una suerte de perpetua aflicción. No existe tal aflicción. Y es que la pena es algo  que desaparece con la muerte, y muerte y agonía son la vida misma de las tinieblas.

Jacob Boehme

Fa molt de temps que vaig aprendre que per viure una vida que no és la nostra, una vida que no ens pertany, no és necessari tornar a néixer. N’hi ha prou amb obrir un llibre i oblidar-nos de qui som i del lloc on estam. Ara, des de fa uns quants dies, també he après que no ens fa falta morir per visitar l’infern. Per emprendre aquest viatge, si ens sentim predisposats i tenim l’ànim ben resolt, serà suficient asseure’ns i deixar-nos dur a través de les al.lucinants i oníriques  pàgines de Meridiano de sangre. Amb l’ajuda i el talent de l’escriptor nord-americà Cormac McCarthy i també amb una mica de sort, de segur que trobarem el camí de tornada. L’odissea, us ho prometo, serà estremidora; l’experiència solitària i angoixant; la recompensa...la recompensa saber, com sap l’eriçó, una única i important veritat.

A l’infern de McCarthy el vent no et  travessa, la llum no et torna invisible, la vista no t’enganya. Un sol molt proper et crema sempre l’esquena i si et poses en moviment has de tenir ben clar, abans de partir, que l’ombra que cerques no existeix. A l’infern de McCarthy, com a la vida terrenal, totes les passes que dones, per insignificants que et semblin, són decisions irreversibles. El paisatge que t’envolta és infinit, i no hi ha res més enllà de l’ànima que l’observa. Allà, sota les pedres o damunt les roques, els dimonis no t’esperen, són monstres que arriben quan tu arribes, els portes al teu sarró sense saber-ho i són, inconfusibles, els mateixos que sempre t’han acompanyat. A l’infern de McCarthy la mort hi és present per tot arreu: en les restes de les caravanes desfetes i mig enterrades al desert; en els ossos polits i blancs d’altres agosarats com tu que vas trobant al terra; en el buit dels ulls que, sense fons, t’observen des de cranis clavats a llargues estaques; en la sang que cada dia veuràs córrer per darrer cop. Quan camines per l’infern de McCarthy sembla que ho fas enmig d’un malson, que volteges sense sortida el mateix espai, com si visquessis atrapat dins el desordre d’un boig. Els dies inabastables no et porten enlloc i de tanta set que pateixes et beuries els grans de sorra. Els llavis secs es clivellen com el fang que els teus peus, rebentats, trepitgen  i, en acabar la jornada, la mirada cansada s’esquerda rere les pestanyes. Els vespres, el fred congela tot el soroll del món i el silenci et dispara el cor. Els ulls creuen descobrir incertes ombres dins la foscor i la pell s’eriça mentre la claror de la foguera dibuixa els límits de la terra. Les nits, com un mirall, et mostren quin és el teu vertader rostre i quin el teu obscur desig. Els milions d’estrelles que brillen allà dalt no et fan companyia, semblen punts d’interrogants que, indiferents als teus fets, es demanen coses més enllà de tu. La solitud que et rodeja neix del mateix buit que t’acompanya i un vertigen insondable davant d’aquesta veritat et fa tremolar tota la nit. Els matins, quan els estels s’apaguen, un sol sagnant s’aixeca com un vampir desorientat i sedegós i tota la incertesa  recomença. A l’infern de McCarthy entens que més enllà de la mort no hi ha res més que la teva absència.

El primer cop que el jutge Holden et mira ho fa molt fixament durant el que sembla una eternitat i quan, a la fi,  gira la vista ja ho sap tot de tu. Amb la seva veu glacial et diu que “Déu és la guerra”, i amb el ganivet entre les mans et predica que per sobreviure dins aquest infern has de ser el més dolent. T’ho diu amb les seves hipnòtiques paraules però t’ho demostra amb els fets mentre agafa els quissons i els tira al riu; mentre porta un nen innocent cap als racons de la fosca nit; mentre t’espera nuu i assegut al lloc on finalment et matarà.

L’any 1849, a l’infern de McCarthy, uns pistolers, comandats per John Joel Glanton,  recorren el món tallant cabelleres i disparant per tot arreu, mentre a milers de quilòmetres, el mateix any, mor Frederic Chopin, i Dickens acaba David Cooperfield, i neix a Estocolm August Strindberg, i es proclama la república a Roma, i s’indulta a Dostoievski, i el món creix i es fa infinit, i totes les vides, i totes les coses, com deia el jutge Holden, són únicament i definitiva de l’ànima que les observa.

159 anys després, un horabaixa a la llibreria, escric aquestes línies i en acabar-les penso que, en un  futur pròxim, tal volta ara mateix, algú les llegirà i es decidirà a viatjar a l’infern de Meridiano de sangre. No em fa cap gràcia però jo no hi puc fer res; els llibres ens cerquen i quasi sempre ens troben. Després, un nou horitzó s’obri davant els ulls que, intrigats, ho observen tot.

Fausto Puerto

Després de tot. Martí i Pol.

FAUSTO | 17 Maig, 2008 16:19

 

Després de tot encara queda espai
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l’abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
Perquè el secret és que no hi ha secret
i els ritmes i les pauses són la cara
potser oculta del temps que no hem viscut
mentre fèiem projectes i ens jugàvem
el passat i el futur en inefables
futilitats amb posat circumspecte.
I ara què ens queda fora del recel
i les mancances? Què compartirem
amb la gent que estimem i que ens estima?
La fosca complaença dels secrets
o la riquesa absurda del misteri?
Res d’això i tot això, perquè el subtil
mirall discret que ens encén la mirada
és el no-res que sempre descobrim
sense voler, tossuts i agosarats,
després de tot, després de cada cosa.

Miquel Martí i Pol. Poesia completa. Labutxaca. Edicions 62.

Verdes valles, colinas rojas. La tierra convulsa. Història de dues famílies.

FAUSTO | 15 Maig, 2008 08:19

La tierra convulsa és la primera part de la trilogia Verdes valles, colinas rojas de l’escriptor basc Ramiro Pinilla, una obra magna d’unes dues mil cinc-centes pàgines ambientada en un poblet anomenat Getxo, obra que l’autor va escriure al llarg de vint anys en un exili voluntari allunyat de les editorials.

És la història de dues famílies basques, la família Baskardo i la família Altube. L’escriptor, partint del no res, crea dos arbres genealògics amb gran quantitat de personatges interessantíssims: una al.lota que no té nom, a qui anomena Ella; una nacionalista d’arrelades i profundes conviccions, Cristina Oiaindia; un home, Santiago Altube, que de tan feixuc, per traslladar-se, ha de ser portat per un parell d’homes forts; una socialista fins a la medul.la, Isidora. Aquestes són algunes de les creacions de Pinilla.

Els capítols del llibre ens són narrats per tres personatges: Asier Altube, Josafat Baskardo i Roque Altube. Cadascun d’ells ens explica un període concret de la història (no necessàriament en ordre cronològic) amb gran destresa narrativa i plena d’esplèndids diàlegs. El lector, que llegeix i imagina una mateixa acció contada per diferents narradors, va descobrint les implicacions i els detalls de tota la història d’una manera fluida i sense perdre mai  l’interès. Cal destacar també que no hi ha descripcions interminables, sempre se crea l’entorn a través de l’acció. Tot el que llegim a La tierra convulsa és pura ficció menys el nom del poble i la platja d’Arrigúnaga.

Ramiro Pinilla fa sovint unes incursions magnífiques en la història dels avantpassats d’aquestes dues famílies. Aquí, l’escriptor canvia el to narratiu i ens desvela  molts  dels punts que ens feien falta per completar el passat del poble de Getxo.

Durant la lectura ens trobem amb meravelles com aquesta:

Etxe solía encontrar en la arena, al borde de la mar, en sus infalibles recorridos de cada madrugada: primero, un escalofrío al descubrir la lechosa rasgadura fantasmal en la base de la niebla, seguido de una paralización demasiado prolongada de sus pies, observando, preguntándose si aquello podría ser la materialización en carne virgen del lúdico espíritu que diariamente la arena – convertida en pubis blanco, desbrozado y de virginidad continuamente renovada por el amoroso pulimento que dejaba la última ola en su retirada – le transmitía a través de sus pies descalzos.”

Pinilla al llarg d’aquest primer tom toca molts de temes. Denuncia el sistema de les grans fàbriques que paguen sous mísers als seus empleats, que no poden ni garantir una seguretat mínima als treballadors que fan feina com esclaus durant interminables jornades.... un tema tan antic com actual. Pel que fa a aquesta obra, les fàbriques són substituïdes per les mines, on els patrons obliguen als treballadors a viure en barracots, a comprar el menjar i la beguda, que podrien obtenir a un altre lloc per molt menys diners, a les cantines dels jaciments descomptant-los el preu directament dels seus jornals. El deute que els obrers contreuen arriba a ser tan gran que queden fermats al seu patró.

Assistim a una gran vaga convocada pels socialistes que intenten fer entendre als treballadors que l’única manera de lluitar contra els amos, és enfrontar-s’hi demanant millores.

“¿Te imaginas lo que ocurriría si todos los que trabajáis os pusierais de acuerdo para no ir a trabajar mientras los patronos no os dejaran de tratar como a ganado? >>Y yo protesté<< ¡No se cobrarían jornales y todo el mundo se moriría de hambre!>> Y  tu te levantaste de la piedra y levantaste los brazos al cielo y  gritaste<< ¡Pero pararían minas y fábricas y los patronos dejarían de obtener beneficios, y, como vosotros, también perderían,  y perderían mucho más que vosotros, pues es mucho más lo que ganan!”

Molts són els temes que trobem presents al llibre. L’amor, amb unes històries tan intenses com estranyes (l’enamorament de Roque per Isidora és genial); la qüestió de la immigració (l’arribada a Getxo per treballar a les mines o en la construcció de la casa d’Ella); el nacionalisme basc profund retratat en el personatge de Cristina Oiaindia, que creu que tot el que és basc és millor; la postura de l’església que defensa que no s’han de contradir els patrons perquè Deu així ho ha volgut. I un llarg etcètera.

Pot parèixer que tantes històries paral.leles siguin difícils de seguir amb interès però no és així, el llibre manté la tensió durant les set-centes quaranta-quatre pàgines que formen aquest primer volum. La manera de lligar-les i de dotar-les d’una sòlida coherència és magistral. La creació d’aquesta novel.la no és obra d’un prosista qualsevol, en tot moment reconeixem i admirem aquest micro-univers que l’autor ens ha dibuixat al mil.límetre partint de la seva vasta imaginació. Verdes valles, colinas rojas és una glorificació de la llibertat.

Jesús Mateu

Los hermanos Guerrero. La larga huida.

FAUSTO | 13 Maig, 2008 08:32

Los hermanos Guerrero son rescatados de un inmenso frasco de mayonesa en el que se ahogaban por su padre apócrifo, llamado La Ternera; una vez a salvo La Ternera sigue su camino, rumiando. Los hermanos Guerrero entonces, milagrosamente limpios, emprenden la huida que servirá de excusa a los variados cambios de escenario y personajes. 
 
Escapan de una presencia meliflua; escapan de Raspalerum, un pobre exilado del paraíso natal, por el mero hecho de ser dromedario y no puro camello.
 
Raspalerum está lleno de amor, sin embargo los Guerrero le temen.  Al final del libro traban amistad y escapan juntos a un nuevo mundo.
 
Los Minervino, comparados por algunos, no sin cierta molesta obviedad, con los Grimm, planeaban una continuación en la que los transformarían en sirenas para atraer los barcos esclavistas de los camellos a las “arduas costas de la muerte”; inspirados claro por Raspalerum, ya puro aire vengador de sus hermanos dromedarios.
 
Se sabe que hay una versión manuscrita de esa continuación vedada a la imprenta por la comprensible aprensión de los editores. Puesto que a pesar de que el libro fue escrito como una cruel oda surrealista, el espíritu de la época la transformó en una clara epopeya infantil. En cada ciudad, en cada pueblo, decenas de niños se peleaban, a veces de manera brutal, por representar el papel de los Guerrero, o de los piratas o de los camellos; el más deseado, Raspalerum, debía ser representado por dos amigos, convenientemente hermanados debajo de una manta o de una bolsa de arpillera. En Argentina y en Uruguay, la “onda Guerrero” fue tan poderosa que prefiguró la bacanal de literatura infantil de la que J.K. Rowling se beneficiaría posteriormente. Acaso, también, le haya servido de orientación, ya que no es casual que su héroe (Mr Potter) tuviera los apolíneos rasgos de Dardo Guerrero, el hermano mayor. (El otro, Marcos Guerrero, era un dionisiaco al cual un crítico alemán dedicó un libro aún no traducido)

M.R. Auday, el gran economista y crítico literario, llegó a postular una teoría que rebatía la rusa clásica de la transmisión lateral de la literatura (vía relatos de terceros: tíos y padrinos) y la reemplazaba por una novedosa y provocativa: la gran literatura es bifronte y claramente andrógena: la nueva vía pasaba por la misteriosa colaboración de dos mentes y cuatro manos. Se sabe que Biorges, la quimera argentina, tenía en un cajón oculto, la versión desechada; se sospecha que fue directa inspiradora de Bustos Domeq y del cuento del monstruo populista.

Los otros hermanos, los Minervino, abandonaron abrumados la literatura. Los que los conocieron saben de su profundo fracaso, el mismo que hundió a Swift en la locura y a Lewis Carrol en el procaz arte fotográfico.
 
Dirigen una pizzería y no admiten haber escrito semejante libro.

 “Los hermanos Guerrero" Ricardo y Pedro Minervino. Ed “Los libros de tu vida”. Valencia. 1995.

Gabriel Bertotti

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS