Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Els llibres més venuts. El perfum de la llibreria, la música i les vacances d’estiu.

FAUSTO | 31 Juliol, 2008 07:30

Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és arribar prest a la llibreria. Més o manco una mitja horeta abans d’obrir. Sempre aprofito aquesta estona per fer les comandes dels clients i també per fer provisió de les novetats de cada dia. Abans d’envestir aquestes feines, però, el primer que faig just creuar la porta és delectar-me uns segons amb l’olor inconfusible de la llibreria: el perfum del paper i la paraula.  Sembla que durant la nit el local tancat hagi anat acumulant les essències que exhalen els llibres des de l’aire fresc i vivificant de les novetats fins a les aromes contundents i amb solera dels clàssics, passant per l’alegria i els colors vius dels llibres infantils, la sobrietat seriosa dels assajos i pels paradisos desconeguts que ens prometen les guies de viatge. Per això, la primera hora del matí és per a mi un moment molt especial. Poc després i amb la porta ja oberta, aquestes olors es dispersen carrer Major enllà.Dave Brubeck

El segon que faig mecànicament és posar música. Normalment, ja sé quin cd escoltarem els clients i jo durant tota la jornada (ho he rumiat mentre venia cap a la feina). Amb el temps m'he adonat que la música a la llibreria és més important del que pugui semblar en un principi; trenca el silenci i acompanya al lector a la recerca del seu llibre i, a més a més, si està ben seleccionada, crea un ambient propici que s’agraeix i fa que el client repetidor s’identifiqui amb la llibreria i se senti còmode just posar un peu a dintre. A l’hivern, quan plou i fa fred al carrer, la música clàssica i qualque banda sonora d’aquestes que ningú coneix però que a tothom li sona, esdevenen bones opcions. A l’estiu, m’agrada posar ritmes més frescos. Enguany, Caetano Veloso i Celso Fonseca han esdevingut tot un èxit. Però el que més s’escolta a Món de Llibres és el jazz. La peça que he posat abans i que podeu gaudir sempre que vulgueu si pitgeu “play” és  una de les que sovint sonen aquesta mitja hora de tranquil.litat abans d’obrir. Em fascina i  em posa de bon humor i, sovint, quan la llibreria és plena de gent, he pogut comprovar com es fa un moment màgic d’intimitat en el que sembla que tothom està més pendent de les notes que sonen que dels llibres que ens envolten. A ca nostra, sempre que na Cati i jo escoltem The Dave Brubeck quartet, ens entren ganes d’obrir una botella de vi i de posar-nos a parlar durant hores.

Com cada estiu, a continuació adjuntem el llistat dels llibres més venuts. Enguany els best-sellers de Zafón i Follet ho han copsat tot; El noi del pijama de ratlles i El secret semblen inesgotables; La mort i la pluja ha arrasat a Manacor i a Ariany, com no podia ser d’altra manera; el filosòfic i misteriós Tren nocturno a Lisboa ha funcionat a tota màquina; els Ángeles Rebeldes de Davies segueix entre els més llegits i comentats. Finalment, i a darrera hora, una novel.la boníssima titulada Naturaleza infiel s’ha colat en pocs dies dins els deu més venuts:

 

CATALÀ

1- Un món sense fi
2- La mort i la pluja
3- El joc de l’àngel
4- El misteri de l’amor
5- Firmin
6- El noi del pijama de ratlles
7- L’últim patriarca
8- Acrollam
9- El salze cec i la dona dormida
10- A la platja de Chesil

CASTELLÀ

1- El juego del ángel
2- Un mundo sin fin
3- El secreto
4- Ángeles rebeldes
5- El niño con el pijama de rayas
6- La elegancia del erizo
7- Firmin
8- Tren nocturno a Lisboa
9- Vida y destino
10- Naturaleza infiel

 

No vull deixar de recomanar també Els homes que no estimaven les dones del suec Stieg Larsson, ideal per a emportar-se a la platja i els Relatos de Rudyard Kipling publicats a Acantilado. Recordar també que els llibres de poesia Arrels de llum i El vestit vermell dels manacorins Jaume Mesquida i Bernat Nadal respectivament ens faran bona companyia els vespres a la fresca.

Finalment, des de la llibreria, un cop més, volem donar les gràcies als clients, als  col.laboradors i als lectors que fan que la llibreria pugui tenir obertes les seves portes.

La temporada que ve serà molt agradable per a Món de Llibres que, a la fi i capficat en la tasca d’editor, publicarà un llibre molt especial pels manacorins del qual a partir del setembre i fins a la seva presentació anirem explicant al bloc tots els detalls. Un projecte aquest que, si tot va bé, veurà la llum abans de que acabi l’any.

Fins al setembre i bones vacances a tots!!

Fausto Puerto

Amor y vejez. Chateaubriand.

FAUSTO | 28 Juliol, 2008 09:06

Hay que remontarse muy atrás en el tiempo para dar con el origen de mi suplicio, hay que retornar a esa aurora de mi juventud, cuando me creé un fantasma de mujer que adorar. Me agoté con esa criatura imaginaria, luego vinieron los amores reales con los que no alcancé nunca esa felicidad imaginaria cuya idea estaba en mi alma. He sabido lo que era vivir para una sola idea y con una sola idea, encerrarme en un sentimiento, perder de vista el universo y poner la vida entera en una sonrisa, en una palabra, en una mirada. Pero incluso entonces una inquietud insoportable turbaba mis ensueños. Me decía: “¿Me amará ella mañana como hoy?”. Una palabra que no era pronunciada con tanto ardor como la víspera, una mirada distraída, una sonrisa dirigida a otro que no fuera yo me hacia desesperar al instante de mi felicidad. Yo advertía su final y, dado que me acusaba a mí mismo de mi desventura, no he tenido nunca deseo de matar a mi rival o a la mujer cuyo amor veía extinguirse, sino siempre de matarme a mí mismo, y me consideraba culpable por no ser amado.

Relegado al desierto de mi vida, volvía a él con toda la poesía de mi desesperación. Trataba de descubrir por que Dios me había traído a este mundo, y no conseguía comprenderlo. ¡Qué pequeño sitio ocupaba sobre la faz de la tierra! Aunque toda mi sangre se hubiera derramado en las soledades en las que me adentraba, ¿cuántas briznas de brezo habría manchado de rojo? Y mi alma, ¿que era? Un dolorcillo desvanecido que se mezclaba con los vientos. ¿Y por qué todos estos mundos en torno a una criatura tan mísera, por qué ver tantas cosas?

Anduve errabundo por el globo, cambiando de lugar sin cambiar de ser, buscando siempre y sin encontrar nada. Vi pasar por delante de mí nuevas hechiceras; unas eran demasiado hermosas para mí, y no me habría atrevido a dirigirles la palabra, otras no me amaban. Y, sin embargo, mis días pasaban, y estaba espantado por su rapidez, y me decía: “¡ Vamos, date prisa por ser feliz! Un día más, y ya no podrás ser amado”. El espectáculo de la felicidad de las nuevas generaciones que surgían en torno a mí me inspiraba los arrebatos de la envidia más negra; si hubiese podido aniquilarlas, lo habría hecho con el placer de la venganza y la desesperación.

Chateaubriand. Amor y vejez. Acantilado.

Tretze tristos tràngols. La culminació del mal son.

FAUSTO | 24 Juliol, 2008 07:00

Els qui esperam amb delit la publicació de la novel.la que tancarà la trilogia iniciada amb La pell freda, ens hem hagut de conformar, de moment, amb el tast que ens ha ofert Albert Sánchez Piñol en aquest recull de contes intitulat Tretze tristos tràngols (que no tigres). Com el títol indica, es tracta de tretze contes tristos basats en un mal pas.
 
Partint d'una situació insòlita, límit o extenuant que portarà, en molts casos, el protagonista a la desesperació, el final dels contes no serà mai reeixit: qualcú en patirà les conseqüències, ja sigui el propi protagonista (persona o animal) o bé qualcú altre, que li pot se proper (com en el cas de Ja no puc més) o llunyà, però de la mateixa espècie (Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana). En cap cas, doncs, no hi haurà satisfacció plena (La llei de la selva, Titus) i els personatges, en el millor dels casos, romandran en el dubte o, pitjor encara, en la insatisfacció permanent.
 
Tanmateix, la palma se l'endú L'espantaocells que s'estimava els ocells. El millor conte, al meu entendre, dels tretze. Hi ha molta mala bava en les històries de Piñol, però la desgràcia eterna de l'espantaocells simbolitza el punt sense retorn a partir del qual els personatges, maleïts pel destí o pels deus, no poden esperar res de bo de la vida. Així, l'espantaocells gaudirà per sempre més del favor dels homes. I serà, paradoxalment, aquest favoritisme el que li impedirà acomplir el seu somni (Xavier Cortadelles, amb encert, titula la seva ressenya Els millors malsons; Presència número 1897) de gaudir de la companyonia i l'amistat dels ocells.
 
Hem de concloure, doncs, que no hi ha somni possible en l'univers literari de Piñol. Al contrari, igual que en les dues novel.les anteriors, la desgràcia sempre és present. L'ambient és carregat, trist, espès, desolador (La nau dels bojos), tancat en si mateix: «En un món tan petit només pots odiar qui estimes», sentencia l'esquimal rebutjat per la família. L'atmosfera familiar també és espessa a De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant. La salvació, doncs, ha de venir de l'humor: de la ironia present en l'obra de Piñol, nascuda, en molts casos, de les limitacions dels propis personatges. Del corb intel.ligent que sap contar fins a set, dels familiars de l'afectat per la pota d'elefant, però també del surrealisme emanat per l'armari misteriós de Només digues si encara m'estimes.
 
Anau-vos-se'n a una platja allunyada de la massificació, d'horabaixa; estirau-vos a l'arena o sobre una bona hamaca, a l'ombra; sentiu com l'oratge us relaxa els sentits; però no us dormiu: emportau-vos Tretze tristos tràngols i gaudiu de l'estiu i la literatura.

Llorenç Carreres

La piedra lunar. Una vella i magnífica novel.la de detectius i algunes reflexions sobre literatura, llengua i majories.

FAUSTO | 17 Juliol, 2008 06:30

   Un amic meu, fuster de tota la vida, em va dir no fa gaire que el frustrava molt comprovar que, després de tants d’anys de tradició, d’aprenentatge i consolidació de la feina ben feta, estava acabant els seus dies de professional de la fusta muntant portes buides prefabricades i mobles d’Ikea fets amb cartró. Doncs una sensació així experiment jo cada vegada que llegeixo una obra clàssica i la comparo amb la major part de la literatura actual, que em sembla absolutament light i mediàtica.

Tot i que sé que és una frivolitat gastar energies en temes culturals quan vivim una realitat social que fa pell de gallina, permeteu-me —ja que aquesta és una secció dedicada a la literatura— que em posi literàriament melodramàtic, grandiloqüent, pedant i fins i tot una mica elitista.

Ara que se suposa que ja som un país políticament adult, és demanar massa aspirar a una democràcia encaminada a igualar-nos a tots cap amunt en lloc de cap avall?; hem d’estar sotmesos, els que tenim l’aspiració de prosperar culturalment (a més de socialment), a la tirania dels gustos barroers  de les majories?; tenim l’obligació de callar i mirar eternament per respecte al joc democràtic?; és més bona una hamburguesa plasticosa que un tros de porcella rostida perquè ho decideix la majoria?
Un servidor, amant irredent de la literatura, creu que ja passa d’hora que, així com a les capses de cigars avisen que el tabac mata, s’avisi,  a les portades de molts dels llibres que surten ara, que la lectura d’aquesta mena de literatura, encara que sigui la que suposadament vol la majoria, imbecil.litza.
 
Personalment estic fart d’haver de sofrir el bombardeig constant de llibres de periodistes del cor, de comunicadors televisius o radiofònics “xistosos” i de músics surrealistes i contraculturals (sempre he pensat que en un país amb tan poc interès per la cultura no té gaire sentit dedicar-se a la contracultura) que venen milers de llibres amb propostes que són sols una paròdia del que fan els escriptors seriosos. I encara estic més cansat de sentir-los dir dois en les entrevistes, i de veure’ls lluir la seva petulància com si fos una condecoració.

Tant és així que he arribat a enyorar aquells anys en què els bons lectors només havíem de sofrir la matadura dels fabricants de “Best Sellers” que, vista la situació actual, em semblen ara un mal menor.

Hi ha cap manera democràtica per a defensar-nos, els lectors seriosos, d’aquesta ignomínia consentida sense ofendre les majories i, sobretot, sense ofendre les “multinacionals” o les “nacionals” que les manipulen i les rebaixen?; hi ha, almenys, qualque manera legal i no molt cara d’alliberar-nos dels editors de llibres que no tenen temps de llegir llibres?.

Estaria bé que el filòsof espanyolista Fernando Savater, un home que anys enrere va tenir un gran prestigi, en fes un estudi seriós que el tornés a l’actualitat literària, atès que per a cridar l’atenció es veu obligat constantment a signar i a promoure manifestacions contra els nacionalistes i les seves llengües.

Per cert, en relació a aquest tema, qualcú hauria d’explicar a Savater i a tots els que signen el manifest de defensa del castellà que la Catalunya bilingüe que tant odien ha estat sempre la gran plataforma de distribució literària en castellà. A Barcelona hi ha l’editorial Planeta, i també Anagrama, i Destino, i Seix Barral, i el mític diari “La Vanguardia”. I de Barcelona va sortir la primera gran enciclopèdia “Espasa”. I també el boom sud-americà dels anys setanta. Mario Vargas Llosa, signant del manifest en pro de la “discriminada” llengua castellana, hauria de recordar que, com García Márquez, deu el seu èxit a la gran agent literària catalana Carme Balcells, a Seix Barral i a la indústria editorial en castellà de Catalunya, atès que quan a principis dels seixanta va arribar a Barcelona procedent de París, on havia viscut sis anys sense aconseguir res,  era un perfecte desconegut. Fou des de Barcelona, amb els canals de distribució catalans en llengua castellana, que començà a ser considerat a la resta d’Espanya, a Sudamèrica i fins i tot al seu propi país, Perú. Així que aquest senyor hauria d’estar agraït als catalans, en lloc de capficar-los sempre que pot.

En tot cas, si els espanyols pensen que el seu idioma està en perill, el que han de fer és prendre mostra dels catalans, espavilar-se, deixar de plorar i actuar fent feina per la seva llengua, però sense colonitzar les altres, sense trepitjar les llengües minoritàries amb l’excusa de que la seva és la de les majories.

Si els recalcitrants imperialistes espanyols es molestessin a consultar-ho, comprovarien que en temps de Shakespeare parlaven l’anglès una mica més de dos milions de persones. Que a l’Atenes de Pericles, que és quan s’hi va forjar el que avui entenem com la cultura clàssica, hi vivien unes setanta mil persones; i que a la Florència de Lorenzo de Mèdici, la que va fer el Renaixement i la llengua italiana, no arribaven als seixanta mil. Així que, com a resum d’aquesta llarga i desestructurada dissertació, diguem que ens convindria aprendre a distingir entre quantitat i qualitat, entre tenir la majoria i tenir la raó.

El que està ben clar, tornant a l’objecte literari d’aquest escrit, és que quan va sortir a Anglaterra La Piedra Lunar per entregues a la publicació periòdica All the year round, entre el 4 de gener i el 8 d’agost del 1868 (i que va reeditar l’any 2000 Edicions B, del grup Zeta, en format de butxaca), tot i l’elevat índex d’analfabetisme que hi havia aleshores a Gran Bretanya, la rebuda que va tenir aquesta història detectivesca va ser semblant a la que tenen avui en dia els culebrots veneçolans o els programes del cor.

A començaments dels anys setanta, en una època de dictadura, de control ideològic, de censura total i de manipulació absoluta, la televisió espanyola tenia un programa molt popular anomenat Estudio-1. Idò bé, recordem que aquest programa emetia setmanalment clàssics del teatre i de la literatura amb un èxit espectacular actualment impensable. Per tant, les preguntes sorgeixen de manera  inevitable: som més beneits ara que aleshores?; per què ens deixem enredar i donam tots per suposat que no som capaços d’aguantar, per exemple, un “Juan Tenorio”?; per què trobem lògic i acceptem amb naturalitat que en una època de consolidació democràtica se’ns manipuli d’aquesta manera?; per què consentim anar culturalment cap enrere en lloc de cap endavant?.

 (Segueix)

No subestimeu el poder dels karaokes. Tomàs Bosch, una jove promesa.

FAUSTO | 14 Juliol, 2008 09:00

Tomàs Bosch és un jove escriptor manacorí i amic de la llibreria, que amb el seu llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes ha guanyat el premi Vila de Teulada 2007. Els 30 contes que composen el volum formen un conjunt homogeni, divertit i a estones força inquietant que ens enganxa des del primer moment. Tomàs Bosch apunta molt bones maneres i estic convençut que, si segueix així, ens depararà plaers i sorpreses en un futur no molt llunyà. Des de Món de Llibres volem donar l’enhorabona a Tomàs i animar-lo a seguir escrivint. A continuació podeu llegir un dels relats d’aquest llibre publicat per l’editorial Bromera dins la col.lecció lletra nova.

Fausto Puerto 



RENTAR-SE LES DENTS

A la fi ha acabat la pel.lícula. Com que ha estat una lata i, a més, han guanyat els dolents, se’n penedeix enèrgicament d’haver vetllat fins tan tard. Agafa el comandament a distància de damunt la revista que hi ha sobre la tauleta i apaga el televisor. Immediatament, es fa el silenci. Amb la mà esquerra, remena les cames del marit, que dorm ben arreu a la butaca, i l’informa que se’n va a jeure. Ell diu que també hi va, es posa dempeus d’una rampellada i camina, un pèl endormiscat, fins al bany. Ella, mentrestant, s’assegura d’haver desendollat l’estufa, tanca la clau del gas de la cuina, cull el pitxer de l’aigua, se n’aboca acuradament dins un tassó i beu sedegosa, fent curtes glopades. Llavors desconnecta els llums: primer, el de la cuina; després, el del menjador. Arrossega metòdicament els peus pel passadís fins al dormitori. Allí, es descalça, es desvesteix sencera, tret de la roba interior, i es posa la camisa de dormir, llarga i amb moltes rentades. S’acosta a la banda dreta del llit, en retira una mica els llençols i les mantes i s’asseu sobre el matalàs amb precaucions i extrema lentitud. Seguidament, es treu les ulleres i les desa amb les cames plegades sobre el cobretaula del comodí. Col.loca les sabatilles ordenades sobre l’estora, per si s’ha d’aixecar durant la nit, alça el tapament amb les mans i, molt pausadament, fica amb alguna dificultat les extremitats dins el llit, l’una després de l’altra. Quan ja està en posició completament horitzontal, fa reposar el cap sobre la flongesa del coixí i arrufa el cos, tot esperant que també es colgui el marit.

Ell desclou les portes de l’armariet que hi ha sobre el lavabo. De damunt dels seus estants, n’extreu, primer, un tub de pasta dentífrica, segon, un tassó de plàstic i, tercer, un raspall de dents. Els diposita sobre la pica de marbre, devora la pastilla de sabó, mig consumida. Obre l’aixeta de l’aigua freda i omple el tassó al raset. Desenrosca el tap del tub de pasta de dents, se’l guarda dins la mà dreta i escampa un petit cilindre de pasta, blanca amb línies roses, per damunt les cerres del raspall. Tanca el tub i l’amolla sobre la pica, introdueix molt breument la punta del raspall dins el tassó i l’amara d’aigua. Llavors se la fica dins la boca i es frega detingudament les dents. De dalt a baix, d’esquerra a dreta, d’envant a enrere, etcètera. S’hi dedica conscienciosament un minut, dos minuts, tres minuts. Quan acaba, escup una densa escopinada de sabonera blanca dins la pica, s’acosta el tassó a la boca i glopeja vigorosament unes quantes vegades. Cull la tovallola verda que penja de la barra d’acer que hi ha al costat del lavabo i es torca brutament els llavis empastifats. Abans d’abocar dins la pica l’aigua que queda al tassó, en fa net el raspall, tot agitant-lo acceleradament. Acte seguit, arracona el tassó de plàstic i el raspall damunt un dels estants de l’armariet i caça amb la vista el tub de pasta dentífrica devora l’aixeta de l’aigua calenta. L’agafa i el col.loca també dins l’armariet. En tanca les portes, les quals s’aferren mitjançant imants, pitja l’interruptor del llum i, finalment, surt del bany.

Dins el dormitori, es treu la roba en un no res, i queda, únicament, en calçotets i camisa imperi. Mentre la disposa adreçada al penjador, la dona li diu que demà no se la torni a posar perquè la vol rentar, que ja fa olor. Ell s’asseu amb displicència sobre el seu costat de llit, es fica el polze i l’índex dretans dins la boca i s’arrabassa la barramenta postissa de la mandíbula superior per precipitar-la, tot seguit, dins el tassó de vidre del comodí, amb tres dits d’aigua. Després, com si es tractàs d’un ritual, fa exactament el mateix per a la barramenta postissa de la mandíbula inferior. L’esposa, que així no pot dormir, pregunta si encara no està. Ell, però, no contesta. Senzillament, tanca el llum de l’habitació, s’allarga circumspecte dins el llit i acluca letàrgicament els ulls.

Tomàs Bosch

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS