Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La piedra lunar. Una vella i magnífica novel.la de detectius i algunes reflexions sobre literatura, llengua i majories.

FAUSTO | 17 Juliol, 2008 06:30

   Un amic meu, fuster de tota la vida, em va dir no fa gaire que el frustrava molt comprovar que, després de tants d’anys de tradició, d’aprenentatge i consolidació de la feina ben feta, estava acabant els seus dies de professional de la fusta muntant portes buides prefabricades i mobles d’Ikea fets amb cartró. Doncs una sensació així experiment jo cada vegada que llegeixo una obra clàssica i la comparo amb la major part de la literatura actual, que em sembla absolutament light i mediàtica.

Tot i que sé que és una frivolitat gastar energies en temes culturals quan vivim una realitat social que fa pell de gallina, permeteu-me —ja que aquesta és una secció dedicada a la literatura— que em posi literàriament melodramàtic, grandiloqüent, pedant i fins i tot una mica elitista.

Ara que se suposa que ja som un país políticament adult, és demanar massa aspirar a una democràcia encaminada a igualar-nos a tots cap amunt en lloc de cap avall?; hem d’estar sotmesos, els que tenim l’aspiració de prosperar culturalment (a més de socialment), a la tirania dels gustos barroers  de les majories?; tenim l’obligació de callar i mirar eternament per respecte al joc democràtic?; és més bona una hamburguesa plasticosa que un tros de porcella rostida perquè ho decideix la majoria?
Un servidor, amant irredent de la literatura, creu que ja passa d’hora que, així com a les capses de cigars avisen que el tabac mata, s’avisi,  a les portades de molts dels llibres que surten ara, que la lectura d’aquesta mena de literatura, encara que sigui la que suposadament vol la majoria, imbecil.litza.
 
Personalment estic fart d’haver de sofrir el bombardeig constant de llibres de periodistes del cor, de comunicadors televisius o radiofònics “xistosos” i de músics surrealistes i contraculturals (sempre he pensat que en un país amb tan poc interès per la cultura no té gaire sentit dedicar-se a la contracultura) que venen milers de llibres amb propostes que són sols una paròdia del que fan els escriptors seriosos. I encara estic més cansat de sentir-los dir dois en les entrevistes, i de veure’ls lluir la seva petulància com si fos una condecoració.

Tant és així que he arribat a enyorar aquells anys en què els bons lectors només havíem de sofrir la matadura dels fabricants de “Best Sellers” que, vista la situació actual, em semblen ara un mal menor.

Hi ha cap manera democràtica per a defensar-nos, els lectors seriosos, d’aquesta ignomínia consentida sense ofendre les majories i, sobretot, sense ofendre les “multinacionals” o les “nacionals” que les manipulen i les rebaixen?; hi ha, almenys, qualque manera legal i no molt cara d’alliberar-nos dels editors de llibres que no tenen temps de llegir llibres?.

Estaria bé que el filòsof espanyolista Fernando Savater, un home que anys enrere va tenir un gran prestigi, en fes un estudi seriós que el tornés a l’actualitat literària, atès que per a cridar l’atenció es veu obligat constantment a signar i a promoure manifestacions contra els nacionalistes i les seves llengües.

Per cert, en relació a aquest tema, qualcú hauria d’explicar a Savater i a tots els que signen el manifest de defensa del castellà que la Catalunya bilingüe que tant odien ha estat sempre la gran plataforma de distribució literària en castellà. A Barcelona hi ha l’editorial Planeta, i també Anagrama, i Destino, i Seix Barral, i el mític diari “La Vanguardia”. I de Barcelona va sortir la primera gran enciclopèdia “Espasa”. I també el boom sud-americà dels anys setanta. Mario Vargas Llosa, signant del manifest en pro de la “discriminada” llengua castellana, hauria de recordar que, com García Márquez, deu el seu èxit a la gran agent literària catalana Carme Balcells, a Seix Barral i a la indústria editorial en castellà de Catalunya, atès que quan a principis dels seixanta va arribar a Barcelona procedent de París, on havia viscut sis anys sense aconseguir res,  era un perfecte desconegut. Fou des de Barcelona, amb els canals de distribució catalans en llengua castellana, que començà a ser considerat a la resta d’Espanya, a Sudamèrica i fins i tot al seu propi país, Perú. Així que aquest senyor hauria d’estar agraït als catalans, en lloc de capficar-los sempre que pot.

En tot cas, si els espanyols pensen que el seu idioma està en perill, el que han de fer és prendre mostra dels catalans, espavilar-se, deixar de plorar i actuar fent feina per la seva llengua, però sense colonitzar les altres, sense trepitjar les llengües minoritàries amb l’excusa de que la seva és la de les majories.

Si els recalcitrants imperialistes espanyols es molestessin a consultar-ho, comprovarien que en temps de Shakespeare parlaven l’anglès una mica més de dos milions de persones. Que a l’Atenes de Pericles, que és quan s’hi va forjar el que avui entenem com la cultura clàssica, hi vivien unes setanta mil persones; i que a la Florència de Lorenzo de Mèdici, la que va fer el Renaixement i la llengua italiana, no arribaven als seixanta mil. Així que, com a resum d’aquesta llarga i desestructurada dissertació, diguem que ens convindria aprendre a distingir entre quantitat i qualitat, entre tenir la majoria i tenir la raó.

El que està ben clar, tornant a l’objecte literari d’aquest escrit, és que quan va sortir a Anglaterra La Piedra Lunar per entregues a la publicació periòdica All the year round, entre el 4 de gener i el 8 d’agost del 1868 (i que va reeditar l’any 2000 Edicions B, del grup Zeta, en format de butxaca), tot i l’elevat índex d’analfabetisme que hi havia aleshores a Gran Bretanya, la rebuda que va tenir aquesta història detectivesca va ser semblant a la que tenen avui en dia els culebrots veneçolans o els programes del cor.

A començaments dels anys setanta, en una època de dictadura, de control ideològic, de censura total i de manipulació absoluta, la televisió espanyola tenia un programa molt popular anomenat Estudio-1. Idò bé, recordem que aquest programa emetia setmanalment clàssics del teatre i de la literatura amb un èxit espectacular actualment impensable. Per tant, les preguntes sorgeixen de manera  inevitable: som més beneits ara que aleshores?; per què ens deixem enredar i donam tots per suposat que no som capaços d’aguantar, per exemple, un “Juan Tenorio”?; per què trobem lògic i acceptem amb naturalitat que en una època de consolidació democràtica se’ns manipuli d’aquesta manera?; per què consentim anar culturalment cap enrere en lloc de cap endavant?.

 (Segueix)
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS