Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Hemingway y Tiempo

FAUSTO | 25 Setembre, 2008 07:00

      La sensación común ante un descubrimiento inducido por la literatura  puede definirse como un azoramiento al ver por primera vez algo que siempre había estado allí, sea la belleza de una mancha en la pared o el amor verdadero, y a lo que nunca habíamos prestado atención.

Esa sensación tiene mucho que ver con la que se genera ante determinadas sorpresas o accidentes: el momento congelado en que el coche invade la pista opuesta y puedes ver la cara de los que como tú ya no controlan nada; el olor a comida caliente que protege de la melancolía; el roce de esa mano; el fin de una disputa; la mirada de tu abuela, diciéndote en silencio: ¡Contén la ira! 

Generalmente esa sensación se manifiesta como una breve pausa en la cotidianeidad que condensa una explosión de sentido transformador.

No se sale indemne de la lectura de determinados libros.
¿Y si esto no fuera así, de qué sirven entonces los libros? 
¿Hay algo más triste que ver a eruditos o  a escritores admirados en su completa opacidad de malas personas?
¿Hay algo más triste que leer Campamento Indio y después ser testigo de la conducta de adolescente envejecido en la que se deleitaba su autor? 
¿Hay algo menos elegante que un ego descontrolado?
Por eso, tantos años después de su muerte, la progresiva disolución en la nada de esa imagen de marca ha permitido volver a los textos. 
Recordémoslo bien: lo que importa es la obra. 
El autor odiado o repelente o demasiado benéfico desaparecerá y su nombre será un simple cliché: Homero, Cervantes, Shakespeare. Cheever
El mismo Cheever cuya definición de cuento perfecto ha sido el mejor homenaje rendido a la auténtica valía de Hemingway como escritor:

Un  cuento perfecto se parece a un Teorema.  Un artefacto literario que sólo necesita minutos para enlazar con necesidad lógica este supuesto inicio anodino:Habían preparado otro bote en la orilla del lago y dos  indios esperaban a su lado”, con este final: En el lago, sentado en la popa del bote, en aquella hora temprana, mientras su padre remaba, Nick tuvo la completa seguridad de que nunca moriría.”

Es imposible leer cualquier parte de lo mejor de la obra de Hemingway, todos los cuentos, algunas páginas y determinados capítulos de sus novelas, El Viejo y el mar, la primera y la tercera parte de Islas en el Golfo y el librito sobre sus años jóvenes en París, sin sentir la cercanía física del sol, del mar y de los animales. 
Y una profunda sed que ningún licor atenúa.

Leer a Hemingway da hambre y genera un deseo irrefrenable de vagabundear por lugares remotos, los pulmones quemados por el aire marino y la piel curtida por los climas perdidos, como lo quería Rimbaud, eludiendo, ahora sí, al eterno inmaduro que se dejaba vencer por los lugares comunes y el color local.

Seamos mientras leemos como peregrinos que acuden a un ritual sagrado y digámosle al verdadero Hemingway lo que Guillermito le dijo al moribundo Thomas Hudson en Islas en el Golfo:

Qué mierda, jamás comprendes a los que te quieren”.

Gabriel Bertotti

Escorxador-5. La Gran Novel.la Antibèl.lica

FAUSTO | 18 Setembre, 2008 07:00

Escorxador-5 és, sens dubte, l’obra-mestra de Kurt Vonnegut (1922-2007) i és considerada, avui en dia, com una de les novel.les més importants de la literatura nord-americana del segle XX.

Fou publicada per primer cop el 1969 i el seu impacte va ser fortíssim entre la joventut de l’època, que la convertí d’immediat en novel.la de culte. A això ajudà el fet que la classe política nord-americana la titllàs de gens recomanable i d’antipatriòtica per narrar el bombardeig de la ciutat alemanya de Dresden efectuat per les tropes aliades durant la Segona Guerra Mundial, on es calcula que moriren més de 150.000 civils (molts d’ells refugiats i ferits de guerra) i el qual, fins aleshores, sempre s’havia tractat d’encobrir pel govern dels Estats Units per tal d’evitar la mala premsa.

Escrita amb un estil senzill, directe i absolutament personal, Escorxador-5 conta la vida d’un soldat americà anomenat Billy Pilgrim que posseeix l’habilitat de viatjar a través del temps, de manera que, sense cap ordre aparent, va saltant d’un episodi a un altre de la seva vida passada i futura. De l’atrocitat de la guerra a escenes quotidianes amb la seva esposa o amb la seva filla; de la seva feina d’optometrista al seu rapte pels extraterrestres del planeta Tralfamadore. La guerra és, senzillament, una part més de la vida de Billy.

Kurt Vonnegut formà part de l’exèrcit nord-americà i experimentà com a presoner dels nazis el bombardeig de Dresden. De fet, el nom del llibre el pren del lloc on es refugià i aconseguí sobreviure a la matança: un soterrani destinat a emmagatzemar carn. Amb Escorxador-5 va voler deixar constància de l’estupidesa i de la inutilitat de les guerres i va aconseguir escriure una novel.la que, sense ser sobre la guerra, parla de la guerra. Un llibre sobre la guerra no té sentit perquè no hi ha res intel.ligent que dir sobre una carnisseria humana”, afirmava.

Escorxador-5 és una novel.la experimental, original, rara, on es combina el surrealisme, la ciència-ficció i l’humor, fugint en tot moment del melodrama. És, sense embuts, la novel.la antibèl.lica per excel.lència. Pau.

Tomàs Bosch

Relatos. Rudyard Kipling. L’home del bastó i els forats de la ignorància.

FAUSTO | 11 Setembre, 2008 07:30

 

Tres llibres m’han acompanyat durant aquestes curtes però intenses vacances d’agost. Dos d’ells, els Relatos de Kipling i l’extraordinari llibre de Chesterton Lo que está mal en el mundo publicats ambdós per Acantilado, ja els tenia reservats per a l’ocasió des de que fa uns mesos sortiren de la capsa de novetats. El tercer és un llibre ben conegut (m’agrada pensar que per tothom) que mai no em canso de llegir i que, per motius envitricollats que no intent pas entendre i molt menys explicar, ha arribat un altre cop  a les meves mans no com una elecció premeditada sinó com una casualitat o, més ben dit, com un descuit damunt una taula amb vistes a la mar. Es tracta d’El Aleph de Jorge Luis Borges i s’ha convertit, sense cerca-la, en la relectura més encertada per completar aquest tríptic de mestres.

D’aquests llibres espero que surtin tres ressenyes; de moment, la dels relats de Rudyard Kipling ja va agafant forma i l’escric amb l’única intenció de despertar l’interès per aquest llibre grandiós a aquells que no el coneixen i per afirmar, sense cap mena de dubte, que la seva lectura ha esdevingut una de les més apassionants i intenses de la meva vida.

Fa temps vaig llegir, no record on, que un bon article sobre un gran llibre hauria de fer botar el lector de la cadira i empentar-lo lleuger a la llibreria més propera per adquirir el seu exemplar. No tenc la vanitat de creure que aquest serà un bon article però em donaria per satisfet si tan sols un lector/a anés a qualsevol llibreria a comprar-lo. En aquests dos anys i mig de bloc moltes són les ressenyes que hem publicat juntament amb els col.laboradors i més d’una vegada s’ha donat el cas que els clients vénen a demanar les recomanacions que des de  Món de llibres intentem destacar. Però, i a pesar de tot, això no és el més habitual. Tanmateix  la gent ve a adquirir les novetats que vol de la mateixa manera que nosaltres parlem de les novetats que ens agraden. Penso que la literatura és una cosa tant íntima i personal com ho és un secret d’amor. Recomanar llibres i encertar és un art que requereix conèixer tant bé el gust del client com el propi i això és vertaderament complicat. El que no es pot fer mai és voler vendre un producte que es desconeix pel simple fet de ser el més demandat o el darrer que ha arribat. En broma sempre dic que mai no intent fer negoci amb una cosa tan seriosa com són els llibres seriosos i fora bromes confirmo que el negoci es fa sempre sobre els títols, per tot omnipresents, dels deu llibres més venuts. Això, ho reconec, no em fa saltar d’alegria però és un fet constatat i una realitat que em permet guanyar-me les sopes. La petita diferència que me fa estimar l’ofici és la que converteix el simple mercadeig en un acte d’intercanvi no exclusivament monetari sinó també d’opinió, d’expectatives, de gusts, de punts de trobada i, com no, de sana divergència. Vendre un exemplar dels Assaigs de Montaigne me fa feliç però si tingués el do de poder vendre tots els que volgués em faria ric. Tot junt seria massa perfecte.

De Rudyard Kipling havia llegit dues novel.les però cap dels seus relats. Sabia que eren molt bons, però no podia imaginar-me que ho fossin fins al punt d'avortar la meva sesta d’estiu. De tots és sabut que la ignorància és com un forat buit i sovint un estat tan proper i inherent a l’home com infinita la distància que pot arribar a ocupar. Afortunadament, també és sabut que tot espai vacant té la tendència a omplir-se. Kipling omple un buit immens amb els seus relats. El problema és que tant ell com Borges com Chesterton són tres mestres tapant forats i alhora tres especialistes en obrir buits. D’aquests monstres de les lletres sempre aprenem coses noves i en desaprenem d’altres que de ben segur sabíem malament.  La gran literatura no és aquella que ens fa creure més savis sinó la que, senzillament, ens hi fa demostrant i subratllant la nostra ignorància.

Així com per a un joier és més fàcil taxar i catalogar una única joia que una saca plena, per a l’aficionat que intenta escriure un article literari sempre és més senzill fer-ho d’una novel.la que d’un recull de relats, sobretot si, com és el cas, cada un dels contes equival a un diamant polit en mans inexpertes. La tasca es fa costa amunt i són tantes les possibilitats que un no sap per on envestir-la. Podria començar parlant de La extraña galopada de Morrowbie Jukes i de com, sembla, ha inspirat a Sánchez Piñol; continuar xerrant d’El hombre que pudo reinar i de la meravellosa pel.lícula de John Houston; podria parlar també d’El mejor relato del mundo i de per què agradava tant a Borges i a Bioy Casares; podria escriure sobre una història de fantasmes titulada Ellos i de com, solapadament, notem la seva influència en el film Los otros d’Alejandro Amenabar; podria divagar damunt les similituds entre El milagro de Purun Bhagat i el Siddhartha de Herman Hesse. En resum podria escriure 33 articles i dedicar tot l’any a Kipling. Finalment decideixo no complicar-me la vida i  parlar només d’un relat en concret i fer-ho breument.

El conte es titula, presteu atenció!, La Ciudad de la Noche Atroz. El primer que vaig pensar és que d’un títol tan suculent n’ha de sortir per força una gran història. I vet aquí que m’equivocava, el que Kipling fa amb aquestes set pàgines va més enllà de l’escriptor, més enllà del lector i m’atreviria a dir que més enllà del que és purament literari. Les paraules i les frases que el composen; la cadència poètica i enigmàtica de les seves descripcions; la perfecció artística de la narració; la seva obscura i aclaparadora profunditat, de la que la nostra intuïció ens alerta just començar les primeres línies, fan de la lectura d’aquest conte una de les experiències més subjugants i fascinants de les que podrem gaudir amb un llibre entre les mans. Kipling ens posa la pell de gallina un cop acaba la darrera frase quan, miraculosament, ens envaeix el seu insondable significat. De sobte s’obre un abisme... brutalment, l’escriptor ens deixa gravada dins la memòria, i ja per sempre, la seva misteriosa i inquietant passejada per la ciutat dels homes que dormen. Rudyard Kipling ha assolit amb aquest relat la perfecció. Comprovar-ho és tan senzill com obrir el llibre per la pàgina 272 i començar a llegir:

El calor denso y húmedo que cubría como un manto el rostro de la tierra aniquilaba de raíz cualquier esperanza de sueño. Las cigarras ayudaban al calor, y el aullido de los chacales a las cigarras. Era imposible estarse quieto en el eco de la casa oscura y vacía viendo cómo el abanico golpeaba el aire muerto. A las diez de la noche clavé la punta de mi bastón en el centro del jardín y esperé a ver cómo caía. Señaló directamente hacia el camino iluminado por la luna que conduce a la Ciudad de la Noche Atroz. (....)

Fausto Puerto

Arrels de llum. Tot fitant l’anhelada llum.

FAUSTO | 04 Setembre, 2008 07:50

        En ocasió de la presentació d’un dels seus llibres –ja ha plogut de llavors ençà-, vaig dir d’en Jaume Mesquida: “Vet aquí un torrent”. I crec que no anava massa errat de comptes. En aquest temps de sequera –m’atreviria a dir tant física com intel.lectual- és un goig veure que existeixen poetes com ell, pertinaços conradors de la paraula que no defalleixen i que apliquen allò tan nostre de del treball surt el profit. Els que tenim la sort de ser amics d’en Jaume sabem d’ell que és un treballador nat, un veritable lluitador per a qui la poesia constitueix una forma d’entendre la vida i, el que pot ser és més difícil, d’actuar d’acord amb els seus principis. D’aquesta manera no és d’estranyar que la recompensa al seu esforç i dedicació li hagi arribat en forma de sengles reconeixements al seu quefer literari: primer fou el Premi Pollença de Poesia, l’any 2005, per l’obra “Declivi de la mirada”, i, ja en el 2008, ha obtingut els premis Vila de Lloseta amb el poemari “Surant entre mots” i el Bernat Vidal i Tomàs amb el recull que avui presentam, “Arrels de llum”.

No estam parlant doncs, ni prop fer-hi, d’un principiant. Abans dels esmentats guardons el poeta comptava ja en el seu haver literari amb una dotzena llarga de títols que han merescut elogis tan justos com mesurats. I crec, precisament, que aquestes “Arrels de llum” constitueixen d’alguna manera la síntesi a partir de la qual Mesquida ha construït el seu univers poètic particular. Hi trobam, efectivament, una delicadesa poc usual en aquests recull que el diferencia d’altres obres anteriors, sovint esquerpes i plenes de caires, sense excessives concessions a la galeria. Els primers versos, de fet, ja en són una mostra fefaent:

    Un vent suau
    baixava dels turons propers

Tanmateix aquest aparent lirisme es barreja amb inequívoques mostres de maduresa, com quan en aquest mateix poema afirma sense pal.liatius que només en el dolor i en el silenci s’aprèn a viure. Però vet aquí que, com si d’una troballa es tractàs, el poeta descobreix la llum. Ni pluja ni llàgrimes, afirma, mentre ens relata la dimensió del prodigi:

    Succeïa llavors quelcom veritablement estrany:
    el cel es tornava permeable a la llum.

A partir d’aquest moment ella, la llum, esdevindrà un estri insubstituïble, una veritable taula de salvació enmig d’un núvol fosc ple d’invisibles trampes. Enmig de tanta desolació i obscuritat, Jaume ens proporciona la recepta infal.lible, aquella que ens permetrà assolir els nostres somnis i quimeres:

    Aquesta paraula llampant
    empra-la com a bastó de cec.

Assolida la llum, tots els esclats o llampecs que se li assemblen li pareixen poc menys que focs fatus, fum que s’esvaeix tan bon punt com s’acaba l’enganyosa lluïssor del coet que pretén, inútilment, acariciar el tel del firmament. En la comunió home-paraula el poeta ha trobat alguna cosa semblant a la immortalitat:

satisfet ja tan sols de sentir al meu interior
les grans ovacions del silenci.

Enhorabona pel premi i per aquest nou llibre, Jaume.

Miquel Àngel Lladó Ribas

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS