Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 04 Setembre, 2008 07:50
En ocasió de la presentació d’un dels seus llibres –ja ha plogut de llavors ençà-, vaig dir d’en Jaume Mesquida: “Vet aquí un torrent”. I crec que no anava massa errat de comptes. En aquest temps de sequera –m’atreviria a dir tant física com intel.lectual- és un goig veure que existeixen poetes com ell, pertinaços conradors de la paraula que no defalleixen i que apliquen allò tan nostre de del treball surt el profit. Els que tenim la sort de ser amics d’en Jaume sabem d’ell que és un treballador nat, un veritable lluitador per a qui la poesia constitueix una forma d’entendre la vida i, el que pot ser és més difícil, d’actuar d’acord amb els seus principis. D’aquesta manera no és d’estranyar que la recompensa al seu esforç i dedicació li hagi arribat en forma de sengles reconeixements al seu quefer literari: primer fou el Premi Pollença de Poesia, l’any 2005, per l’obra “Declivi de la mirada”, i, ja en el 2008, ha obtingut els premis Vila de Lloseta amb el poemari “Surant entre mots” i el Bernat Vidal i Tomàs amb el recull que avui presentam, “Arrels de llum”.
No estam parlant doncs, ni prop fer-hi, d’un principiant. Abans dels esmentats guardons el poeta comptava ja en el seu haver literari amb una dotzena llarga de títols que han merescut elogis tan justos com mesurats. I crec, precisament, que aquestes “Arrels de llum” constitueixen d’alguna manera la síntesi a partir de la qual Mesquida ha construït el seu univers poètic particular. Hi trobam, efectivament, una delicadesa poc usual en aquests recull que el diferencia d’altres obres anteriors, sovint esquerpes i plenes de caires, sense excessives concessions a la galeria. Els primers versos, de fet, ja en són una mostra fefaent:
Un vent suau
baixava dels turons propers
Tanmateix aquest aparent lirisme es barreja amb inequívoques mostres de maduresa, com quan en aquest mateix poema afirma sense pal.liatius que només en el dolor i en el silenci s’aprèn a viure. Però vet aquí que, com si d’una troballa es tractàs, el poeta descobreix la llum. Ni pluja ni llàgrimes, afirma, mentre ens relata la dimensió del prodigi:
Succeïa llavors quelcom veritablement estrany:
el cel es tornava permeable a la llum.
A partir d’aquest moment ella, la llum, esdevindrà un estri insubstituïble, una veritable taula de salvació enmig d’un núvol fosc ple d’invisibles trampes. Enmig de tanta desolació i obscuritat, Jaume ens proporciona la recepta infal.lible, aquella que ens permetrà assolir els nostres somnis i quimeres:
Aquesta paraula llampant
empra-la com a bastó de cec.
Assolida la llum, tots els esclats o llampecs que se li assemblen li pareixen poc menys que focs fatus, fum que s’esvaeix tan bon punt com s’acaba l’enganyosa lluïssor del coet que pretén, inútilment, acariciar el tel del firmament. En la comunió home-paraula el poeta ha trobat alguna cosa semblant a la immortalitat:
satisfet ja tan sols de sentir al meu interior
les grans ovacions del silenci.
Enhorabona pel premi i per aquest nou llibre, Jaume.
Miquel Àngel Lladó Ribas
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Setembre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 |