Món de Llibres

Poca cosa queda ja de l'Ian McEwan (Aldershot, 1948) que, a finals dels setanta, escandalitzava els carques britànics amb els seus pertorbadors relats carregats de perversió, cruesa i sexe. L'autor incorrecte i marginal de "Entre els llençols" de mica en mica s'ha deixat engolir per la voraç maquinària de l'establishment literari i, la veritat, no li ha anat del tot malament.

L'èxit colossal de crítica i de vendes aconseguit, primer, amb "Amsterdam" (1998) i, després, amb "Expiació" (2001) el consagrà no només com el primer escriptor de la seva generació sinó com un dels millors escriptors contemporanis, i el col.locà en el punt de mira de l'escumosa intel.lectualitat occidental.

"Dissabte", novel.la publicada el 2005 i que gaudí d'un desplegament promocional sense precedents, és una mostra més de la mestria que ha assolit McEwan com a narrador. En "Dissabte" no hi ha accidents, no hi ha res que sobri; tot és exacte i cercat. L'estil discret i directe, les escenes escrupolosament elaborades, l'argument cuidat i net d'estridències confirmen el domini absolut de l'ofici que té McEwan.

La història de "Dissabte" transcorre a Londres el 15 de febrer de 2003, dia de les grans manifestacions pacifistes del "No a la guerra". En Henry Perowne, un neurocirurgià eminent, amb una família envejable i una existència feliç i sense problemes, veurà com la seva vida sofrirà un trasbals brutal i terrorífic en menys de 24 hores.

A través dels esdeveniments que li succeeixen a en Henry al llarg d'aquest dia D es va desgranant tot allò que pensa sobre el món i els anys que li ha tocat viure. No podem desferrar-nos d'ell en tot el llibre: o bé estam dins el seu cap, amb els seus pensaments amarats de ciència i racionalitat, o bé entorn seu observant allò que li passa.

Un dels majors encerts de McEwan és que fa aparèixer nous personatges tot d'una que nota que el ritme de la novel.la s'alenteix en excés. L'arribada a casa de na Daisy, la filla d'en Henry, convertida en jove aspirant a poetessa, és una explosió de nervi i de força que revifa de manera espectacular la trama. L'acalorada discussió que mantenen els dos sobre la conveniència o no d'atacar Iraq és, sense cap dubte, un dels moments més memorables i aconseguits del llibre.

Un detall curiós del llibre és quan McEwan expressa el seu agraïment als neurocirurgians i anestesistes als quals va observar treballar durant dos anys en distints hospitals de Londres. Només per la magistral i estèticament insuperable descripció d'una operació de cervell que hi ha a la part final de la novel.la ja paga la pena llegir-la.

"Dissabte" és, en definitiva, una reflexió sobre el preu a pagar per la llibertat i sobre la felicitat possible dins una societat hiperactiva i revolucionada, ara reivindicativa, adés angoixada i manipulada. De ben segur que aquesta novel.la sabrà envellir i, amb el pas dels temps, es convertirà en testimoni de la convulsió política i social de principis de segle XXI.

Tomàs Bosch

Ante sus ojos el bosque sombrío; la posibilidad de los lobos.
En su mente, el desierto y la sospecha del león.
Detrás, la aldea, el arado y la cerveza.
En su corazón el sano miedo. Y la extraña energía del deseo.
Dar un paso y entrar al bosque, las manos desnudas, los pies calientes, la cabeza fría. Atrás, los que nunca salieron, los que aceptaron el anatema:
¡No avanzar!
Arriesgar la vida para saber.
Detrás la gente comenta, anula la acción del que se fue con comentarios jocosos, tristes bromas que encubren la árida desazón cotidiana. Siempre lo mismo, a excepción de la enfermedad y el dolor.
Mientras tanto, en el bosque, el musgo y la ausencia de luz son un peligro para la respiración, que anhela un guía, un sendero peligroso por el que atravesar la masa verdinegra. Pero los que antes se atrevieron a entrar no dejaron marcas.
Al tiempo, cuando todos habían olvidado la partida, alguien surge del bosque.
Pocos lo reconocen y todos le temen.
"Ha regresado", dicen las comadres, "Pero es otro".
Y así, el que supera el terror y vuelve, no es el mismo que había partido, inocente y entusiasta.
Y si algo ha aprendido no exhibirá ninguna grosera muestra de coraje: matará al lobo o al león, pero no traerá su piel como trofeo, y sabrá asumir la diferencia que le estipulan las miradas y los silencios.
Si no, si muestra heridas y triunfos, será temido y esquivado, y será para todos, maldito.
El valor sin pudor genera sentimientos mezquinos.
El elegante, el elegido por la bondad del universo, se hace anónimo, ha muerto y ha renacido, ha ido y ha vuelto, su acción es invisible, sus palabras de fuego.
Así cantaba la voz del bosque, William Blake:

    "El rugido de los leones, el aullido de los lobos, la cólera del mar tempestuoso y la espada destructora son porciones de eternidad demasiado grandes para el ojo del hombre".

"Tonterías", piensa la mujer que renunció a entrar al bosque y que aceptó cargas y paciencia.  A veces, cuando todos duermen, recuerda con alegría el gesto sereno de la hermana que se atrevió a partir. Para los demás no fue ni maldita ni arriesgada, fue simplemente ignorada; no mencionarla era anular el precedente.

Así cantaba la voz del bosque:

"Lubricidad del chivo, generosidad de Dios.
La cólera del león es la sabiduría de Dios
La desnudez de la mujer es la obra de Dios".

¿Seremos alguna vez tan valientes como para asumir el conocimiento que nos cambiará para siempre, alejándonos de los demás?
¿Aceptaremos nuestro rostro verdadero?
Ya no hay bosques vírgenes, ya no hay lobos, sin embargo quedan ciertos libros, más peligrosos aún que el bosque negro.
Libros escritos por los que hacen del desierto o de la espesura su hogar, y nos esperan junto a una fogata, para secar nuestro temor, para aliviar la fiebre pura y enseñarnos a llevar con dignidad las verdaderas consecuencias del conocimiento: egolatría o humildad.
El conocimiento del que hablamos no tiene nada que ver con cultura o erudición.
Más bien éstas son como un perfume que emiten tanto el ególatra como el humilde. El del primero tan fuerte que impide respirar, el del segundo semejante a la brisa que aligera el aire cargado.
Pero, qué conocimiento puede aportar la literatura; ese acto de comunicación en silencio.
El silencio del desierto.
Y a lo lejos, el rugido del león.
¿O acaso no hay ciertas frases que  nos hacen abandonar por un instante la lectura como si hubiéramos intuido una presencia inquietante?
Alguien sentado junto a un fuego en medio del bosque o en la inmensidad del vacío, que nos invita a calentarnos y nos cuenta una historia.
Cuando retornemos a la aldea habremos aprendido nuestro nombre verdadero. A veces tan resplandeciente como el fuego que transformó a Quijada o Quesada en Don Quijote.
¿Se puede ver demasiada luz sin perder la razón?
Sólo hay una manera de saberlo.
Abriendo el libro.
Dejemos atrás la confortable y repetitiva seguridad de ciertos libros y demos un paso hacia el camino de nuestro mayor temor. Allí, junto a un alucinógeno fuego verde, tal vez nos espere Philip K. Dick. Un supuesto escritor de género (ciencia ficción) que se ocupa de universos posibles y realidades alternativas de una manera simple y popular.
¿Y si la verdad no fuera ni tan simple ni tan popular?
¿Y si Dick fuera el hombre sabio, a la manera de un William Blake contemporáneo, estragado por las visiones y el conocimiento, que elige humildemente enseñarnos a mirar sin meternos el dedo en el ojo?
Dejándonos espacio en su obra para sentirnos definitivamente cómodos en terra incognita, una geografía y un lenguaje conocidos, pero que se refieren a algo en lo que nunca antes habíamos pensado y de lo que nada sabíamos.
El mundo de Dick es aquel en el que la frase de Piglia , "¡También los paranoicos tienen enemigos!", se hace realidad.
¿Realidad? 
¿Y si el bosque, la hoguera, el desierto y el rugido del león fueran alucinaciones producidas por una droga?
¿Y si yo no soy yo sino otro, con otra vida y conciencia, suspendidas por el lapso de tiempo que dura la ilusión que creo verdadera?
¿Verdadera? 
¿Y si la lógica que rige este mundo fuera la generada por el líquido que se toma Alicia?
¿La voz que escucho dentro de la cabeza mientras leo es la mía?
Y a fin de cuentas, ¿quién o qué soy yo realmente?
Junto a los últimos rescoldos de la última hoguera, Dick nos dice:

"Tú y los demás estáis muertos. Yo vivo".

Entonces escucho el rugido del león.

Gabriel Bertotti

S'estimaren; saberen
la urgència del sexe, com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.

             S'amagaven
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l'ombra.
Sentien, lassos,
la remor de l'oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.
En desvetllar-se l'endemà ella creia
que a l'alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d'un poema
que mai no arribà a escriure.

Les noces foren de pinyol vermell.
Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promès.
Són gent d'allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se'ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si hi sotgessin
un reste de verdor o de carícia.
Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.

Josep Maria Llompart (1925-1993)

        Els Silencis de Maria és la tercera novel.la de Carles Cortés. Cortés compagina la docència i la investigació  a  la Universitat d'Alacant amb la tasca de programador teatral dins el marc del Projecte Alcover. Aquesta vinculació al món del teatre es fa present en la narrativa que exhibeix en aquesta obra. Tot just començar la lectura d'Els Silencis de Maria el lector no pot evitar la recreació visual d'un escenari. L'espai, els diàlegs, les seqüències, configuren unes escenes que s'articulen en vertaders actes teatrals al marge que l'autor pugui fer un ús, com no podia ser d'altra manera, de tots els recursos literaris a l'abast per aprofundir en la vida dels personatges, com és propi de la tècnica narrativa. La història contada trancorre a través de les pàgines gairebé amb la mateixa fluïdesa que els actors circulen sobre l'escenari.

Els Silencis de Maria és una obra que explora la naturalesa del sofriment, l'origen del dolor. És una obra que descriu la lluita d'uns personatges amb el seu propi passat, amb les seves pròpies pors. La protagonista parla des de la seva absència a través d'un diari en què es descriuen els detalls d'una experiència vital on es succeixen els errors, la impossibilitat de créixer, d'assolir la plenitud.

Contat des d'una veu narrativa en segona persona, Cortés fa un ús versemblant del llenguatge en els diàlegs dels personatges que són víctimes de la seva incapacitat de reaccionar amb sentit davant les adversitats, de comunicar els sentiments al marge de la tragèdia. Apareixen davant el lector perduts enmig d'un silenci que crida i, progressivament, el lector es deixa seduir per una història que es fa cada vegada més propera, més real.

Maria, el personatge desaparegut que glosa la seva experiència errada, el seu amor impossible, dóna pas a Laura, que encarna la figura de la renovació, gairebé de la redempció enmig d'un discurs atormentat d'un Hèctor, el protagonista de la història, que navega enmig de la seva impotència seduït per una feminitat que és totalment incapaç d'entendre. Al voltant d'aquests tres personatges s'escenifica un drama, un drama de convivències impossibles, de retrets permanents,  de mirades neuròtiques, de distàncies culturals, un drama que, al final, esdevé el drama de la vida quotidiana.

Antoni Ferrer