Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Llunari. Poesia és el que restarà en nosaltres molt després d’oblidar aquest poema.

FAUSTO | 27 Novembre, 2008 08:00

     Josep Lluís Aguiló, juntament amb Bernat Nadal, Jaume Mesquida i Hilari de Cara forma un pòquer de poetes que eleven les lletres manacorines com a estendards de la poesia catalana contemporània actual.

Ara Aguiló torna a entrar a rotlo arran de la publicació del seu Llunari, premiat en la darrera edició dels Jocs Florals de Barcelona i editat per Proa.  Aguiló enceta el llibre amb la definició de llunari extreta del Diccionari Català-Valencià-Balear. El poeta manacorí sembla quedar-se amb l’accepció més  esotèrica del terme: “Llibre màgic, on diuen que es poden llegir les prediccions de tot el que ha de succeir, i llegint-lo capgirat es pot fer sortir el dimoni i altres obres de bruixeria”. Però també amb la més popular: “Taqueta  blanca que es produeix dins l’unga. Els nins procuren no mostrar els llunaris que els han sortit perquè cada llunari indica una mentida que han dita”. Deim tot això perquè Aguiló s’endinsa en aquest darrer seu poemari en un món misteriós on els enigmes i els  laberints hi són habituals, però alhora també és com si cada poema que  escriu fos una taca tatuada en el cos, com un llunari dins l’ungla.

 “He escrit dues normes dels laberints als marges del llibre del temps” o “Som els paràsits d’aquest laberint. Estimam la sang seca a les parets, les taques grogues dels llençols, els cruis del sostre i els  racons amb teranyines”. Són alguns dels  exemples que ens parlen d’aquest món laberíntic, enigmàtic, pendent de desxifrar en què Aguiló ens vol endinsar amb un to profètic o, si més no, instructiu. Tant en els poemes estrictament lírics com en aquells que presenten un to més narratiu, Aguiló mostra ofici a l’hora de bastir els versos i encadenar-los fins a menar a un final sentenciós, sorprenent o colpidor: “Després del desig som anònims com restes d’un naufragi, com branques trencades del temporal, com fragments de vidre polits pel mar”. O encara: “Anant d’esma cap a la claror que ens tornava a la tenebra  de la diària mort”. També té, Aguiló, moments per a la poesia anecdòtica de caire sorpresiu, irònic o fins i tot humorístic: “Un dia et vares adonar que estaves perdent massa temps fugint d’un cocodril inversemblant que portava un rellotge al ventre” o “i saber si has d’anar al metge a treure’t  la guineu del ventre”.

Així com avança el poemari els versos d’Aguiló semblen desfer-se del  to profètic i del misteri construït sobre laberints i enigmes i després de fer qualque clucada d’ull a la poesia de contingut politico-social (“els illencs sabem que mai no es podrà confiar en la solidesa dels homes (...) confiarem abans en l’or trencat que en la pretesa  integritat dels justs”), entren en un seguit de poemes més de circumstància dedicats als éssers estimats o a anècdotes viscudes: “Per res voldria fer que s’acabés la nostra relació”; “mai no podrem suportar la seva absència”; “el món es mereix un nom només perquè puc recordara que tu hi vius”; “vosaltres sou els meus millors amics perquè sé  que sou millors que jo en tot”. Tot això completat amb l’extraordinària trasposició de les aventures d’infantesa talment com si parlàssim de les peripècies dels  soldats a la batalla de Waterloo. Aquesta sèrie es veu, de tant en tant, interrompuda per altres poemes que reprenen el caire fantàstic inicial, però més a la manera del conte popular o potser de la literatura de gènere tan en  raure avui en dia, com el poema Genius locii.

No podem tancar aquest escrit sense citar, encara que sigui de resquillada, les reflexions  que sobre la poesia fa l’autor en aquest llibre: “Com veus és una missió molt fàcil  i per dur-la a terme hauràs de mentir perquè ara saps del cert que poesia només és el que restarà en nosaltres molt després d’oblidar aquest poema”. Com si ens quedàs tatuada a l’ungla, com un llunari, com una mentida dita amb punyeteria, però sense dolentia.

Antoni Riera

El olvido de la razón. El individuo valiente.

FAUSTO | 20 Novembre, 2008 08:00

     Mientras caminaba pensé en la religión como en la manifestación más perfecta de una etapa posiblemente superada de la evolución humana.

Y sin embargo, en el camino, me cruzaba mujeres con pañuelos coercitivos en la cabeza o tapando el rostro, o creacionistas negando la fuerza explicativa de la teoría evolutiva o evangelistas hurtando fieles a la Iglesia en base a una desgastada ausencia de rituales.
Hechos, que si no hubieran estado cifrados con anterioridad en un conjunto de prescripciones postuladas por profetas de un dios innombrable, hubieran resultado hermosos; un rostro cubierto, secreto, en el que podían coexistir misteriosamente la belleza o la deformidad; o meramente absurdos o tristemente vulgares.
Imaginé a un anacrónico homínido negándose a caminar erguido y ser definitivamente ser humano por seguir una regla presuntamente divina: ¡Erguirse es anatema

¿No habrá trampa en la presunta obviedad de concluir en que toda la estructura cultural religiosa no ha sido más que una necesaria y exitosa estrategia de adaptación y control que el sapiens debía llevar a cabo para sobrevivir a la angustia de lo inexplicable: el paso del tiempo, lo insondable de una gota de agua y de todo el universo. El dolor, la codicia, la ira, y la muerte? 

Actualmente, al menos en parte de lo que se denomina Occidente, lo laico se impone como sistema explicativo y lo religioso se ejerce en privado. 
También la oración como la carne, provoca escándalo”, recuerdo que escribió Vila-Matas, citando a Claudio Magris
Tiendo a encogerme de hombros, ejecuto, sin saberlo, la posible respuesta sagrada a una pregunta pertinente:
¿La evolución tiene finalidad y propósito? ¿Es posible negarse al cambio?

Sebreli se arma de valor y analiza críticamente lo que denomina irracionalismo, postulándolo junto a integrismo y multiculturalidad ingenua como enemigos del humanismo racional, acaso la mejor estrategia adaptativa creada por lo mejor del ser humano, y para eso, con sorprendente destreza analiza críticamente desde el movimiento romántico hasta Foucault, sin olvidar a Schopenhauer, Nietzsche, Freud, los estructuralistas franceses y Lacan, y concluye que es uno de los más importantes causantes del actual relativismo moral en el que cualquier opción da igual ya que todas tienen el mismo valor. 

Un verso exquisito de William Blake  prefigura a Nietzsche y a Hitler y  anula cualquier posible indiferencia:

Una misma ley para el León y el Buey es Opresión

Desmenuza el pensador argentino, página a página, los errores conceptuales y lógicos perpetrados por el irracionalismo y enumera las terribles consecuencias de ello (sin ir más lejos, lo que vemos cuando salimos de nuestro reparador escondite).
Advierte también que el riesgo de utilizar una expresión como “relativismo” podría ser aprovechado por sus críticos para relacionarlo con la teología de Ratzinger, o con posturas neoconservadoras. 
El argumento usado por Sebreli es imaginativo y consiste en aplicar un principio lógico: que coincidamos en la conclusión no implica que partamos de idénticas premisas. 
La etapa de libertades y derechos individuales, que Sebreli  reivindica como centro del ordenamiento moral y jurídico y como sustituto racional de antiguas competencias religiosas, fue iniciada por Erasmo, Montaigne y Descartes, desarrollada por la Ilustración, Kant y los liberales ingleses  y ejecutada por los austríacos (Krauss, pero también el Círculo de Viena y Wittgenstein). 
Esos principios humanistas a reivindicar frente al irracionalismo, el integrismo religioso y el multiculturalismo ingenuo, serían grosso modo:

El único conocimiento posiblemente válido y presuntamente objetivo es el de la ciencia y la epistemología.
La Democracia, aún la más formal, es preferible a la más perfecta dictadura.
La Ley regula el conjunto de conductas individuales y corporativas, incluyendo los marcos legales de control de los mercados, y lo mismo que la Moral y la organización social, surge por consenso.  
Libertad, Igualdad ante la Ley, y Justicia Social son sus fundamentos irrenunciables.

Que hable Sebreli:

El pensamiento racional y crítico está hoy acorralado entre dos fuegos: contra los dogmatismos fundamentalistas debe reivindicar la libertad de expresión, el diálogo democrático, la pluralidad. A la vez, contra el relativismo debe admitir que no todas las opciones tienen idéntica validez; que hay algunos valores como la libertad y la igualdad, por encima de otros. Si se niega, como hace el relativismo, todo criterio de valoración sobre los distintos sistemas éticos, se terminan aceptando, en nombre de la tolerancia “multiculturalista”, opresiones, estupideces y crímenes característicos de determinadas identidades culturales. No se puede luchar contra injusticias particulares si no se cree en la justicia como valor universal.

No es necesario recordar que en el siglo XX aprendimos que estos conceptos no son tan relativos o inconsistentes como podría postular el pensamiento irracional (¡hermoso oxymoron!).
Su ausencia ha permitido el mesianismo populista y sistemas políticos que generan Auschwitz y GULAG, o que permanecen patéticamente anquilosados, momificando vivos a los individuos que los padecen.
Kafka escribió sobre ello.

Me detuve, estaba un poco asustado. 
Era obvio que todo el humanismo racionalista y su aplicación en un sistema político dependían del compromiso ético de los individuos. Sean políticos, banqueros, empresarios o trabajadores. 
Pero ¿qué compromiso ético puede existir sin principios religiosos? 
¿Qué valores guían la acción de esta sociedad? 
Supuestamente, la educación libre, laica y gratuita debería formar seres éticos, instruidos y comprometidos. No es necesario decir que no ha sido así y que el actual relativismo manifestado como idiocia generalizada, es resultante no ya del fracaso del sistema sino de componentes que parecen esenciales en el ser humano: una cierta tendencia a igualar estupidizando, o de fomentar la corrupción quitando límites y marcos. 

¿De qué sirven códigos penales o civiles si las leyes no se hacen cumplir? 
¿Si las sentencias no se ejecutan? 
¿Si los millonarios insolventes no dejan de sonreír mientras perdemos el tiempo refutando al irracionalismo?
Me detuve, pues, ¿adónde estaba yendo? 
Era de día, el sol brillaba. 
Un tumor puede estar gestándose en mi interior y mi amada estar acariciando otra cara.”
Como si fuera un jesuita inmortal recitaba el horror posible para generar un pequeño éxtasis. 
Entonces dejé de temblar. 
El Futuro y el Pasado no existen. 
Los recuerdos gratos son pequeños chutes de adrenalina que nos levantan el ánimo, y lo posible no es más verdadero que un unicornio. 
¿Estaba padeciendo un fuerte brote relativista?    
Respiro profundamente y veo caer la primera hoja muerta, anunciando el fin del verano.
La belleza como contemplación despojada de lo efímero genera coraje. 
Y el coraje genera humor. 
Y de humor y coraje necesariamente surge el amor. 
Enunciados estos últimos sin más significado que un espasmo cerebral:
La súbita iluminación que nos transforma en la persona serena que con buen humor soporta la grosería y el miedo

Como si hubieran bajado las aguas después de una tormenta que ya duraba quinientos años se pueden ver los restos de la antigua sabiduría: iglesias siempre incomprendidas y templos por primera vez esenciales, siendo ruina o pura estructura.  
Y algún monje limpiándose de barro y musgo, preguntando: 
“¿Sabe si hay algún restaurante abierto a esta hora?
Era Fausto que al verme tan abstraído chocó conmigo adrede para generar sorpresa y surrealismo.
Me alegré de verlo y lo invité a comer.
Me moría de hambre.

                                                                           A Joan López Ferré.

Gabriel Bertotti

Miquel de Palol. Un autor exigent per a lectors exigents.

FAUSTO | 13 Novembre, 2008 08:00

Quan ara farà cosa d’un mes, en Fausto em va proposar escriure qualque cosa per penjar a la web de la llibreria, la idea em va engrescar. Què hi pot haver més interessant per algú a qui li agrada llegir que recomanar una obra a qualcú que, tal vegada, encara no la coneix? La lectura és un virus poderós i aferradís però, per fortuna, tots els seus efectes són beneficiosos. La idea que tenia des de bon començament era recomanar la lectura d’en Miquel de Palol. Ara fa només uns dies s’han fallat els Premis Mallorca i aquest autor ha estat el guanyador en la modalitat de narrativa, cosa que fa encara més indefugible la tasca que m’havia proposat, perquè li afegeix un plus d’actualitat.

Aquest és uns dels pocs premis que encara no havia guanyat en Miquel de Palol, té tots els guardons importants de l’àmbit de les lletres catalanes i algun de més enllà d’aquestes, fins i tot el Ramon Llull, aconseguit el 1998 per “El Quincorn”.

L’obra d’aquest autor va començar als setantes però s’escampa sobretot des dels vuitantes fins avui. He llegit quasi tota la seva prosa, al manco tot allò que no està exhaurit i és impossible de trobar, no així l’obra poètica, que no m’interessa tant. Fins on jo conec i pel meu gust, és el millor narrador en llengua catalana.

Pel seu estil i temàtica, es fa inevitable parlar-ne des d’un punt de vista global, com un corpus unitari del qual es fa difícil treure’n obres concretes sense referir-se al conjunt. Les seves novel.les són àgils i imaginatives, ubicades en un entorn on es mesclen la ciència ficció i el món real, i en un estrany present que ben bé podria ser un futur pròxim, indefinit. De la temàtica segur que n’hi ha que en diuen postmoderna, hermètica, especulativa i pseudo-filosòfica. Ves a saber, potser tot això i moltes més coses. D’estil poc intimista i recurrentment descarnat o fins i tot groller, construeix històries intricades, amb un rerefons complex, estibat de referències mitològiques, secrets que van més enllà de la comprensió racional i misteris per desvetllar d’aquells però que, com tot misteri autèntic, són per definició indesvetllables. Així, en Miquel de Palol ha anat construint un món, una obra darrera l’altra, ombrívol i ple d’incògnites, que es creix amb cada nou títol i es va fent més ric i ambigu; un món recorregut per uns personatges que es van repetint i als quals es refereix assíduament encara que no prenguin part activa en totes les obres. Aquest particular univers literari esdevé així una espècie de món paral.lel críptic i subjugant, on és complicat ubicar-se, però que resulta fascinador quan un comença a immergir-s’hi. La metàfora de constructor de móns no és un concepte estrictament estètic. L’autor és arquitecte de professió, apassionat per la geometria, i amb una sòlida formació filosòfica. Tota la seva obra traspua aquests interessos, és així com la sensació del creador, del demiürg al darrere de tot, es fa més explícita amb cada lectura. El marc conceptual i especulatiu que s’ha inventat l’autor s’insereix en un marc físic perfectament definit pels conceptes abstractes de la complexa geometria que regeix les seves lleis o a l’inrevés, tesi d’igual validesa i igualment captivadora.

Entenc que la meva explicació no podria ser més entortolligada, però si ha de ser fidel a l’obra d’en Miquel de Palol, tampoc no pot ser diàfana, no es pot reduir a un paràgraf fàcilment comprensible la feina vessada en deu obres de la naturalesa de les d’en Palol. Jo recomanaria a qui vulgui iniciar-se en la seva lectura, començar per “Ígur Neblí”, una obra inspirada en els antics llibres de cavalleria, però en clau de ciència ficció, i en cas que la lectura d’aquest l’estimuli prou, continuaria amb “El jardí dels set crepuscles”. Aquestes són les seves dues millors obres. El lector que encara no n’estigui sadoll pot proseguir amb “El legislador”, i finalment amb “El Quincorn” i “El Troiacord”. Aquesta darrera és una obra en cinc volums, molt connectada a l’anterior. També es pot entrar en la seva obra a través de la narrativa breu. De L”àngel d’hora en hora” no en puc parlar, està exhaurit.

Si he de posar un emperò, és el del canvi de registre experimentat per l’autor a partir de 2004, al manco en una de les seves darreres novel.les, “Les concessions”, en la qual, en paraules seves, decebut pel desinterès que provoca la narrativa complexa i intel.ligent en el gran públic, ha optat per afluixar l’estil, fent-lo més senzill, sense els artificis que caracteritzen la resta de la seva obra, fent una novel.la sobre la gent real del carrer, amb els seus problemes i petites misèries. Una espècie de novel.la social que en la meva modesta opinió no té interès en absolut i se situa a anys llum de la qualitat literària de les anteriors, fins i tot de les menys aconseguides. No he llegit les dues següents, decebut per aquest canvi de rumb, i no en puc opinar, però esper que amb aquesta obra guanyadora del Mallorca torni a trobar els elements que durant vint anys han configurat el seu particular univers literari. Lectors com jo li ho agrairem.

Joan Binimelis

Lo que está mal en el mundo. L’home del paraigua i la necessitat de rebel.lar-se

FAUSTO | 06 Novembre, 2008 08:00

        

    Als països rics, gràcies als avanços de la tecnologia actual, es dóna lloc a la terrible i paradoxal situació de que, asseguts còmodament al sofà de casa, podem contemplar totes les injustícies i les desgràcies del món mentre ens bevem una cervesa i piquem un fuet. Més o menys involucrats, esglaiats o indignats, assistim, com si d’autòmats programats es tractés, a la nostra pròpia decadència com a societat. Els exemples d’aquest desgavell són tan inversemblants i demolidors que un no sap si arronsar-se d’espatlles com un ateu, respectar i esperar com un agnòstic o resar i tenir fe com un creient. A través de la premsa i de la televisió se’ns fustiga i assetja amb totes les instantànies i els exemples dels nostres pecats per després distreure’ns amb una nova edició del concurs de torn. L’allau d’imatges i de notícies que ens freguen per la cara mentre dinem o sopem, acaben copsant i substituint la nostra capacitat de reflexió. Tanmateix aquesta orgia d’informació no ens fa millors persones, i tampoc la seva persistent llavor ens aporta cap solució; més aviat i a força de costum, ens provoca una mena d’indiferència que ens duu a oblidar ràpidament tot el que ens han contat. El que està malament en aquest món de principis del segle XXI és, si el contextualitzem i el multipliquem per deu, el mateix que ja hi estava a principis del XX. La pena és que ara no tenim ningú tant popular de la talla de G.K.Chesterton per apuntar amb el dit allò que els dimonis fan i desfan.

Apagar la televisió és una bona manera de no voler mirar, i la quietud que esdevé, un subtil recordatori de que el que necessitem primer de tot és comprendre. Desencantat i amb una punyent sensació d’impotència deixo la vista clavada sobre l’ara muda i ennegrida pantalla. Cal rebel.lar-se!. Però, com?. L’angoixa, provocada per la meva incapacitat i recolzada per la contaminada imaginació, em duu a pensar que aquest maleït forat negre que tots tenim al saló acabarà per xuclar-nos un dia l’ànima. Desvio la vista. Damunt una cadira, la colossal cara de Chesterton omple la portada del darrer assaig que he llegit. Unes oportunes paraules ressonen entre les seves fulles: La imaginación no conduce a la locura. Para ser exactos, lo que conduce a la locura es la razón. Agafo el gruixut volum i em disposo a gaudir del pròleg, d’Alberto Manguel, que per costum deixo sempre pel final. Una cita de Lord Henry, d’El retrat de Dorian Gray, just obrir la primera pàgina acudeix a il.luminar el meu esperit: Los nombres lo son todo. Nunca lucho con las acciones. Mi única disputa es con las palabras. Por eso odio el realismo vulgar en la literatura. Ja està! Ja ho tenc!. Avui, l’humor i la paraula me salvaran de l’imminent naufragi.

Qui era Gilbert Keith Chesterton en realitat? Llegint els seus extraordinaris llibres arribarem forçosament a la conclusió de que, a més d’un geni, era un personatge únic i entranyable, un home molt especial a qui ens agradaria haver conegut només per l’honor de cultivar la seva amistat i el plaer de gaudir de la seva conversa. Però per a conèixer  Chesterton ens cal viatjar en el temps i l’espai, mitjançant la mateixa imaginació que ens alliberarà de la vulgaritat, fins al Londres de principis del segle passat i esperar, asseguts al pub que l’escriptor solia freqüentar, la seva imminent arribada. Mentre, un jove bàrman ens serveix una cervesa i ens descriu, orgullós, al seu client més il.lustre:   -“És un home molt intel.ligent. S’asseu i es posa a riure. Llavors escriu qualque cosa. I després se’n riu del que ha escrit”. Un altre habitual de l’acollidor local ens conta, com si  fos un secret que només ell coneix, que Chesterton  “és un home en un estat de sorpresa permanent. Un home - afegeix aixecant la veu - que creu en la honestedat dels botiguers, la decència dels pobres i la corrupció dels rics.” El senyor Gardiner, que atentament ens ha estat escoltant assegut a la vora del foc, no es pot estar d’intervenir en la conversa i ens diu -“Mister Chesterton és la persona més insigne del panorama literari de Londres. És com un ésser procedent d’un conte de fades, una llegenda en persona, un supervivent de la infantessa del món...És un caminant de l’eternitat, que s’atura a la posada de la vida, s’encalenteix vora el foc i fa que les bigues del sostre tremolin amb les seves alegres riallades”. Des de l’altra banda de la barra el pintoresc Morly, amb el nas ben vermell, afegeix brindant a la nostra salut -“I no oblideu que els seus jocs de paraules sovint condueixen a un autèntic joc de pensament”. El pare John O’Connor, que surt en aquell moment de l’excusat, es dirigeix a nosaltres  amb un somriure (no podem evitar fitxar-nos en la seva més que notable semblança amb al pare Brown) i ens conta, gesticulant amb les mans, que quan Chesterton llegeix un llibre el gira del revés, l’hi doblega les pàgines, s’asseu al damunt, se l’emporta al llit i se queda dormit sobre ell, i en despertar el taca de te...”

De sobte la porta del pub s’obre i tots ens girem esperant veure la immensa silueta de Chesterton retallada al portal. Però no, es tracta del Sr. Alberto Manguel, il.lustríssim viatger del temps i la imaginació, que també ve a assaborir la bona cervesa. Després de les presentacions pertinents ens quedem parlant i compartint l’opinió que el nostre admirat escriptor és un mag excepcional. Un encantador de paraules que ens  fa creure que la ploma és també una espasa que pels carrers emboirats ens pot servir de bastó i que quan plou podem convertir en un paraigua. Entre les idees d’uns, els exemples dels altres i l’alcohol que comença a afectar-me acabo per pensar que Chesterton era l’ortodox més heterodox de tota Anglaterra  i un dels rebels més afinats i originals que la humanitat ha donat. 

Confortablement assegut, mentre els honorables feligresos demanen més cervesa, arribo a la conclusió que hi ha dues classes de rebels: els tràgics inadaptats que moren joves i els camaleònics camuflats que moren vells. Els primers habitualment dotats o de talent o de bellesa solen, després d’un final sobtat i sovint ple de interrogants, esdevenir mites. Són llegendes immortals que omplen la nostra retina i el nostre imaginari amb els fotogrames que les àvides marques internacionals al final acaben transformant en un suculent negoci. Aquests éssers són generalment ànimes tràgiques, persones turmentades que manquen d’una cosa indispensable per poder sobreviure a la seva imposada glòria: el sentit de l’humor. Els segons, els camaleònics camuflats, són en la seva immensa majoria personatges anònims que duen a sobre tot el pes de la seva impotència. Saben que el desig de glòria és la màcula dels vanitosos i que canviar el món des de l’anonimat és un objectiu tan utòpic que només per això paga intentar-ho. Armats amb la rialla del resignat i protegits per l’escut d’un simple paraigua s’enfronten, xiulant, als esdeveniments d’aquesta estranya vida. Chesterton és un dels camaleònics més...

Unes paraules del Sr. Manguel rompen el fil de la meva divagació:

 Resulta ben curiós que, tractant-se d’un escriptor tan fructífer i provocador, Chesterton no tingui quasi seguidors. Els anglesos el llegeixen  i l’obliden o l’arraconen entre els antics; els francesos l’admiren (i l’admiraran), però a distància. Un dels pocs escriptors que adoptarà conscientment la seva veu serà Borges”.

El cercle se va tancant. Què veurà Borges, en un futur pròxim, que no ha vist encara un país sencer? Sens dubte una de les coses més senzilles i sovint una de les darreres que arribem a descobrir. Si despullem l’obra de Chesterton de la ironia, de les espurnes de la gramàtica, de les paradoxes, de les contradiccions, de les provocacions i de l’excés de talent, que ens queda al final? Doncs, ens queda l’home savi. El vell-nen-savi que veu a l’emperador completament nu i no pot aturar-se de riure. Així com els arbres no ens deixen veure el bosc, sovint la magnitud i la grandesa d’alguns personatges no ens deixa veure l’home. El mateix Chesterton ja ens avisava per escrit d’aquesta veritat Per poder apreciar alguna cosa és necessari aïllar-la (...). Si volem descriure el que  és de veritat un home haurem de descriure un home sol en el desert.

L’elegant i perfumat Old Thunder entra com un llamp a la taberna i ens avisa que el Sr. Chesterton es dirigeix carrer avall cap aquí.  En un educat desordre sortim a Fleet Street per observar com una forma que quasi oculta el cel se’ns acosta lentament. Grans rissos sorgeixen per sota el capell flexible d’ala ampla; una capa, que podria ser un regal de Portos, oneja vora el seu esquelet colossal. S’atura a llegir el llibre que sosté entre les mans ben al mig del carrer i vessa a l’aire un allau de rialles. Aixeca la vista, s’ajusta el pinçanàs, s’adona que no és dins un taxi, se’n recorda de que hauria d’agafar-ne un (ha quedat per debatre amb el Sr. Bernard Shaw), dóna la volta i atura el primer que passa. El vehicle s’enfonsa sota la inusual càrrega i se’n va rodant pesadament. Porta a Gilbert Keith Chesterton. Tots ens quedem amb un pam de nas. Old Thunder és el primer en xerrar:

   - No sé què dir. Ell venia aquí per conversar, vosaltres heu vingut aquí (alguns de molt lluny) per escoltar i jo he vingut per riure. No sé què pensarà el Sr. Shaw quan arribi d’aquí a  una estona.

La riallada de tots plegats és tan clamorosa  que alguns vianants, sorpresos, s’aturen.

   - Qui vol una birra?- proposa molt oportunament el jove bàrman.

La gran majoria s’apunta, però jo m’acomiado. Excusant-me en què ja és massa tard, els promet que un dia d’aquests tornaré. Un jove molt ben vestit que està al meu costat i que no havia obert la boca fins ara, també s’acomiada de tothom i plegats baixem un bocí de carrer:

   - El Sr. Chesterton és tan graciós que gairebé es podria pensar que ha trobat a Déu- em diu mirant-me amb una intrigant expressió als ulls.
   - Vol dir vostè que l’humor és una senya de religiositat? – la meva ràpida pregunta em sorprèn. No sé d’on l’he tret.
   - No sempre. Però en aquests temps despullats de Déu és necessari ser graciós. És un deure.
   - Té tota la raó. L’orquestra del Titànic va seguir tocant fins al final... i a mi me sap molt de greu no poder seguir conversant amb vostè però m’esperen a sopar.
   - No s’amoïni, tal volta ens tornarem a trobar d’aquí a un temps – em diu mentre m’allarga la mà - I no oblidi mai allò tan important que Chesterton digué fa uns dies “It is so easy to be solemn. It is so hard to be frivolous”. Disculpi el meu accent, com haurà notat no som d’aquí, som txec.

El notable personatge s’allunya cap a Trafalgar Square. Absort, quedo mirant-lo fins que el seu barret desapareix entre la multitud.

Fausto Puerto


Nota: Tots els diàlegs i els texts en cursiva d’aquest article són extrets de diversos llibres i entrevistes del passat.  Des del futur vull donar les gràcies al bàrman anònim del pub George, al pare John O’Connor, a Christopher Morly, a Alberto Manguel, a A.G.Gardiner, a Hilaire Belloc, a Franz Kafka i a Gustav Janouch per la seva impagable i desinteressada col.laboració.

Un llibre aplegarà relats de vint-i-nou escriptors manacorins

FAUSTO | 04 Novembre, 2008 07:45

Està previst que el volum, impulsat per Món de Llibres, sigui presentat al públic a  final del mes de gener.

És un lloc comú del món de les lletres a Mallorca l’afirmació que “Manacor és el lloc amb més escriptors per metre quadrat”. Caldria prendre mides i mirar quants n’hi ha de nats a la ciutat de les Perles que siguin afectats de l’art de la ploma. Ara, però, tendrem una prova més per consolidar aquesta hipòtesi. És a punt de sortir al carrer, a iniciativa de la llibreria Món de Llibres, un volum que aplega relats de vint-i-nou escriptors manacorins. Cal dir que, en aquest cas, s’entén per escriptor tota persona que té en el mercat de les lletres algun llibre publicat. Els relats són d’extensió variable i de temàtica lliure, encara que cal dir que la majoria estan ambientats a Manacor.

Feia estona que s’esperava la notícia, però la gran quantitat de persones que hi estan involucrades ha fet endarrerir una miqueta el llançament d’aquest llibre, que, de ben segur, serà un èxit de públic i de vendes a Manacor i a fora de Manacor, si, a més, ens atenem a les qualitats literàries dels qui hi prenen part.

El pròleg del llibre ha estat obra d’un escriptor que, tot i que no és nat a Manacor sí que hi té fondes vinculacions. La publicació ha estat subvencionada per empreses manacorines i tota la confecció, des de l’edició a la maquetació, passant per la correcció ha anat a càrrec de persones manacorines. La presentació d’aquest volum està prevista per a final de gener o principi de febrer.

Ens estalviam per a pròximes informacions els noms de les persones que hi han participat com a escriptors, i també de les empreses que hi han col.laborat.

Antoni Riera

Notícia publicada a la revista Cent per Cent dia 28 d’octubre de l’any 2008

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS