Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Márai y muerte

FAUSTO | 29 Gener, 2009 08:00

    Acaso la única forma de juzgar la vida de un hombre sea analizando la manera en que enfrentó la certeza de la muerte y el dolor. No la certeza teórica que todos compartimos, puesto que lo único absolutamente seguro que nos depara la incertidumbre es que irremediablemente moriremos, sino la certeza vital, valga la paradoja, de la muerte.

¿Cómo enfrentó, a la casi insoportable edad de 89 años, después de haber asistido a la terrible agonía de la compañera de toda la vida y a la desaparición de los amigos, no la muerte, sino lo que le quedaba de vida, Sándor Márai?

Un anciano con cuarenta años de exilio a sus espaldas; años en los que su país se transformó en mero apéndice ratonil de la vulgar sovietización de Europa Central; años en los que su obra literaria pasó al olvido; en que su lengua, en medio del exacto inglés, parecía una antigua floritura creada por una hada ebria; un anciano definido por su poderosa mente y no por los gastados contornos de un cuerpo inmenso y agotado.

A veces, para entender el final debemos hablar del inicio.
¿O no es casi de obligado cumplimiento el ritual de inscribir en lápidas las dos fechas iniciáticas y terminales, como una fórmula austera que define una vida?

Sándor Márai.1900-1989.

1900: Así comienzan sus Memorias (Confesiones de un burgués):

En la ciudad no había más que una docena de edificios de dos pisos: nuestra casa, los dos cuarteles militares y algún que otro inmueble de la administración pública”.

En una frase aparentemente trivial Márai hace uso de su sutileza. Le basta con mencionar que su casa era una de la docena de edificaciones de dos pisos para establecer su pertenencia al estrato burgués. Y “dos cuarteles militares” e  “inmueble/administración pública” para enunciar la ominosa presencia burocrática del Imperio Austro-Húngaro.
 
Pocas y poco inocentes palabras que lo hacen pertenecer así al mismo universo de discurso que KafkaRoth, que Svevo y Zweig.

1989: Última entrada de sus Diarios:

15 de enero.

Estoy esperando el llamamiento a filas; no me doy prisa, pero tampoco quiero aplazar nada por culpa de mis dudas. Ha llegado la hora.”

Y aunque su principio haya sido común al de ciertos escritores centroeuropeos, su suicidio lo diferencia radicalmente, en su final, de otros no menos dramáticos: Hemingway apoyando el caño de la escopeta en la frente, perdido en un cuerpo de oso estragado; Cesare Pavese, solo, en un hotel, en un Turín helado, anotando en su Diario: “No escribiré más, basta un gesto”; Emilio Salgari abriéndose la tripa en un banco de plaza, sufriendo sentado; Hart Crane despidiéndose de todos (“Goodbye, everybody!”) antes de lanzarse a las aguas del Golfo de México; Paul Celan ahogado en el Sena; Primo Levi, ejecutando sus conocimientos de química; Stefan Zweig muerto de fría desesperanza en..¡Brasil!; todas, muertes ritualizadas por la depresión o la enfermedad.

Sin embargo, ni en la muerte ni en la vejez de Márai existe esa tristeza mental, de observador hastiado por no participar en el flujo de la vida, que es inseparable del depresivo o del enfermo.

¡Márai tenía 89 años!
¿Cuántos ancianos si se les diera la opción, a esa edad, no elegirían acabar ya con su vida?
¿Cuántos años más de piernas agotadas, raspando el suelo en vez de caminar?
¿Cómo no sentirse apabullado por la presencia de la absoluta soledad?

Ya no sólo han muerto mis familiares directos, mis compañeros de profesión y de estudio, sino mis enemigos también. Si volviera a Budapest no encontraría a nadie con quien enfadarme”.

Márai murió como un soldado en el frente de batalla. De una batalla para la que ya no quedaba ni retaguardia ni camaradas de armas.

 “Cada día muero”, dice san Pablo. La frase describe literalmente mi situación vital día a día. La muerte está muy cerca, percibo su aliento, su olor. Sin embargo, tal familiaridad no me asusta, sino que más bien me apacigua”.

Para definir “paz” se pegó un tiro el 21 de Febrero.
Un tiro que fue como la conclusión de un Teorema.

Gabriel Bertotti

L'art de la indiferència

FAUSTO | 27 Gener, 2009 08:00

Benvolgut Tomeu, fa dies que me balla pel cap el teu article Elogio del individuo i Naturaleza muerta con brida. El preu de l'art, en el qual poses de manifest la crisi en què per ventura es troba immersa aquesta manifestació humana.
És difícil definir l'art. De manera simple, però no simplista, podríem dir que l'art és allò que ens produeix un...

(segueix a Eliteratura)

Llegiu també:

Picasso i Papini al "Llibre negre": la fi de l'art com a religió

Vacío perfecto. Els llibres que no llegim

FAUSTO | 22 Gener, 2009 08:00

     De tots els llibres que composen el gran mosaic de la literatura universal, n’hi ha un grapat que tothom hauria d’haver llegit o al manco estar al corrent de la seva existència. Algunes d’aquestes obres essencials com són Gruppenführer Louis XVI d’Alfred Zellerman o Les Robinsonades de Marcel Coscat (recomanats ambdós com a lectures optatives a elitistes escoles privades als alumnes a partir dels 12 anys), són gairebé desconegudes per al 97 % de la població lectora. Una de les excuses més típiques i gastades que esmenten els joves a l’hora de decantar-se per Relato de un náufrago o per  Lazarillo de Tormes envers de qualsevol dels altres dos llibres meravellosos és la seva extensió. Reconec que els dos toms de 670 pàgines de Gruppenführer Louis XVI o els 8 volums de Les Robinsonades poden fer recular el lector-adolescent-comú i que, degut a la seva gruixuda enquadernació, s’han guanyat a pols el qualificatiu de totxos per part d’alguns estudiants acoquinats que no els han llegit ni els llegiran mai. Amb tot, penso que això no és motiu suficient per etiquetar-les com a novel.les optatives ja que tant sols per l’original del seu plantejament i pel divertiment que suposa perdre’s entre les seves pàgines durant hores i hores, queden ben compensats tots els mesos que a la seva assimilació s’hi puguin dedicar. Altres llibres, ja molt més complexos i filosòfics, com per exemple De Impossibilitate Vitae; De Impossibilitate Prognoscendi de Cesar Kouska, s’haurien de “recomanar obligatòriament” a totes les universitats. Poder gaudir durant la primavera, a l’hora de l’esplai i sota els arbres del campus, del gran sentit de l’humor d’aquest autor txec d’elevadíssimes conviccions morals, crec que seria ben saludable i profitós per als estudiants a punt de llicenciar-se. Estar ben al corrent d’un tema tan profund i que ens afecta tan quotidianament com el que tracta aquest llibre, dedueixo que pot ajudar els futurs assalariats a afrontar la realitat d’una manera més oberta. Cal no oblidar que Cesar Kouska no només afirma sinó que demostra amb rotunditat, al llarg d’aquest assaig editat en dos volums, que estadísticament és impossible que succeeixi res en tot l’univers i que per tant nosaltres no hauríem d’existir.

Un altre llibre que esdevé imprescindible, sobretot a partir de la tercera lectura, és Perycalipsis, escrit originalment en holandès per Joachim Fersengeld, un intel.lectual alemany totalment desconegut en aquestes terres. Tan sols per l’audaç i provocador de la seva proposta el podríem col.locar, sense por a equivocar-nos, al mateix nivell que Odis de Ítaca de Kuno Mlatje. El llibre de Fersengeld ens parla d’un món sobresaturat on ja existeixen massa coses i en el que, conseqüentment, hauríem de plantejar-nos començar a pagar una retribució econòmica a aquells que no fan res (per exemple als que no escriuen llibres) i multar als que sí fan o projecten fer (per exemple als que escriuen llibres). En canvi en el llibre de Mlatje, Odis de Ítaca, se constata que en un món en el que hi ha tanta gent i en el que tothom vol tenir els seus 10 minuts de glòria, és cada cop més difícil descobrir els genis i les persones amb talent. La seva proposta, segons diuen els estudiosos que l’han entesa, per la coherència i l’erudició en què està exposada resulta ser, a llarg plaç, l’única solució viable al problema. Finalment, hi ha llibres com Non Serviam d’Arthur Dobb (una clarivident obra teològica sobre informàtica de darrera generació) i La Nueva Cosmogonía (text extret del discurs d’acceptació del Premi Nobel de física Alfredo Testa) que ja són i seran per sempre absolutes obres mestres.
 
El problema del buit, gairebé perfecte, i de l’escandalós desconeixement, per part del públic en general, que hi ha al voltant de l’existència i per tant de la divulgació de les obres citades és de ben difícil solució ja que, habitualment, queden relegades als prestatges d’una colla d’avars col.leccionistes i d’una tropa de encorbats erudits, sempre ben lluny de les mans dels visitants habituals de les llibreries. La falta de difusió i publicitat d’aquests llibres passa per un sense fi de responsables. Podríem començar assenyalant amb un dit acusador als editors (i així ho farem si l’espai d’aquest article ens ho permet) però abans, i per ser completament justs, hem d’apuntar, com a culpables entre les ombres, als grans desconeguts d’aquest drama: els distribuïdors. Aquestes empreses, que adquireixen i reparteixen un gènere sense cap curiositat per les característiques dels productes que es dediquen a desplaçar d’un lloc a un altre, sovint ignorant l’altíssim valor del material que tenen entre mans, el deixen oblidat als recons foscs i polsosos dels seus immensos magatzems i prefereixen donar sortida (atès a les indicacions dels editors) a les divertides i excitants novel.les de Stieg Larsson en lloc de a llibres profunds i tranquil.litzadors com per exemple el de Solange Marriot que és, a més d’un preciós càntic a la bellesa, una novel.la en la que no passa res mai i en la que, per tant, no hi ha conseqüències ni pels personatges que l’habiten ni pel lector que es complau amb la seva falta d’esdeveniments. D’aquesta negació absoluta de l’acció que ens proposa l’autora francesa en neix el seu magnífic títol: Rien du Tout, ou la conséquence, traduït encertadament al castellà com Nada o la consecuencia.

Parlant de traduccions, i abans de continuar amb els culpables, és important advertir el lector que intentar trobar qualsevol edició en català de les obres apuntades és una completa pèrdua de temps. Sembla que, de moment, ni un sol dels nostres editors ha gosat intentar-ho. Hi ha rumors (encara sense confirmar) de que Edicions 63 té intencions de publicar Sexplosion de Simón Merill, un llibre apocalíptic sobre la desaparició de l’acte sexual entre els humans. També he sentit a dir que Edicions Salabroses té interès en publicar Toi de Raymond Seurat i obrir així una nova col.lecció dedicada als autors francesos més grollers i provocadors de les avantguardes actuals. Però la gran notícia, confirmada ja per un rotatiu dublinès de dubtosa moral catòlica, és que, l’any 2036, l’editorial Popa publicarà el Gigamesh (sense L) de Patrick Hannahan  una obra monumental de 395 pàgines i que, segons tenc entès, parla de totes les coses que han succeït fins ara en el món en un llenguatge encriptat que requereix, per a la correcta comprensió del lector, llegir abans una introducció de 847 pàgines. L’edició, en la que 28 dels millors traductors catalans ja hi fan feina des de l’any 2002, vendrà dins una capsa de luxe i el seu preu de venda al públic, tenint en compte la previsible pujada dels salaris en el futur, serà de 9.745 euros que equivaldran, segons diuen el dublinesos, a comprar avui dia les obres completes de Vladimir Nabokov publicades a Galaxia Gutenberg.

A part dels editors, dels distribuïdors, dels suplements culturals, dels polítics, dels venedors de mòbils, dels professors, dels banquers, dels futbolistes i dels capellans, els altres grans culpables d’aquesta ignorància col.lectiva que ens assola són els llibreters. Aquestes ànimes de Déu, ofegades entre capses de novetats i paquets de devolució, ja fa estona que reclamen més temps per poder dedicar-se a la lectura dels llibres que intenten vendre. Tanmateix, ni la societat, ni els sindicats, ni molt menys les grans marques editorials en fan gens de cas de les seves vagues encobertes ni de les seves demandes utòpiques i els segueixen enviant, dia rere dia, muntanyes de biografies de la reina o caramulls de premis milionaris de dubtosa qualitat literària. Així s’entendrà fàcilment que un únic exemplar de La cultura como error del professor Wilhelm Klopper passi completament desapercebut per les llibreries. El llibreter que no tingui interès pel contingut dels llibres no en sabrà ben bé què n’ha de fer, d’un exemplar tan estrany. -A qui el puc vendre? -pensarà. És la pregunta recurrent abans de deixar-lo abandonat en un recó fins a la pròxima devolució. En canvi, el llibreter experimentat es demanarà: -A qui el podria recomanar si tengués temps de llegir-lo?. Qui és aquest tal Klopper?. D’on surt aquesta editorial?. Al final o se’l quedarà per ell o el deixarà en un recó abandonat fins a la pròxima devolució. D’aquesta manera, un llibre grandiós com és el del professor Klopper que ens parla dels errors, de la idiòcia i dels endarreriments que ha causat la cultura a la evolució de la humanitat, tornarà al magatzem fosc i polsós d’on no havia d’haver sortit mai. Mentre, els llibreters, resignats enfront aquesta injustícia, seguiran acotant el cap davant l’ordinador teclejant isbns.

Però no tot és desconeixement i resignació en aquest món de llibres que ens envolta. A vegades, una obra tan genial com Vacío Perfecto de Stanislaw Lem aconsegueix motivar l’interès d’un editor perfeccionista i admirable; o cridar l’atenció d’un lector embafat de tantes ratlles i pijames; o d’engrescar un llibreter amb ressaca després d’una nit vella inoblidable. Perquè al final, si les tenim obertes, els bons llibres cauen a les nostres mans i els escriptors amb talent acaben omplint aquest buit perfecte que ens emmarca. Lem, com només ell sap fer, ens parla dels llibres oblidats; dels llibres que mai no pogueren ser; dels llibres avortats abans de veure la llum; dels llibres que no són reals però que dins la seva imaginació de genial creador d’universos, i ara també dins la nostra, és com si ho fossin. Llegiu, llegiu Stanislaw Lem, qualsevol de les seves obres, a ser possible totes. Mai no vos en penedireu.

Fausto Puerto

Elogio del individuo i Naturaleza muerta con brida. El preu de l’art.

FAUSTO | 15 Gener, 2009 08:00

Amb el permís de Món de llibres, en aquesta ocasió, en lloc d'una novel.la, comentarem dos assajos sobre pintura.

El primer d'ells és Elogio del individuo, de Tzvetan Todorov, editat per Galaxia Gutenberg, un treball que recoman a tots els interessats en la pintura i en el Renaixement.

Todorov —un ciutadà búlgar historiador i especialista en art que viu a París des de l'any 1963—, amb una síntesi magistral, ens explica en el seu treball que el Renaixement italià hauria estat molt diferent sense la influència dels grans pintors flamencs, als quals, a part de la descoberta de la tècnica de l'oli, atribueix tres trobades imprescindibles per entendre el que llavors seria el Renaixement: primer, la individualitat d'allò que el pintor representa (un arbre determinat, d'un lloc determinat, a una hora determinada, d'una estació de l'any concreta, tot plegat perceptible en el quadre). Segon, la individualitat de qui el pintor vol representar (la imatge ja no és la simple representació de la icona d'un càrrec o d'una funció, sinó d'un emperador o un papa o un príncep o un burgès concrets amb noms i llinatges). I en tercer lloc, la pèrdua del simbolisme pur, substituït per la representació fidel del que l'ull de l'artista i de qualsevol espectador veu. Arribar a aquestes conclusions, diu Todorov, costà 1500 anys als pintors, però canvià la concepció no tan sols de la pintura, sinó del món en general, perquè la percepció de la individualitat, la consciència del valor de l'individu impulsada pel pensament renaixentista, va ser a la llarga un revulsiu contra el control de les jerarquies representades per l'Església, les monarquies i la noblesa.

Els italians agafaren la penyora flamenca i afegiren molts altres avanços artístics, tècnics i filosòfics (la perspectiva, la recuperació de l'antiguitat clàssica, la importància de  l'home en el món, la humanització d'allò que és diví i la divinització d'allò que és humà...), però aportaren, sobretot, el concepte de la recerca de la bellesa de l'home i de la natura. En aquest sentit, Todorov ens explica que l'art flamenc cercava la “veritat”, però que l'art italià cercava la “bellesa”. Miquel Àngel Buonarrotti afirmava que no li interessava reproduir fidelment la realitat. Ell, el que volia, era capturar la bellesa de la realitat, el que té d'ideal, no la veracitat.

La consciència de la individualitat va provocar la reivindicació de l'autoria del quadre, aleshores els pintors començaren a signar-los per tal que fossin identificats i, en conseqüència, valorats materialment de diferent manera. Aquesta singularitat, el fet de voler ser diferenciats els uns dels altres, va fer avançar moltíssim la pintura, però va introduir en ella el concepte d'originalitat, un concepte que a finals del segle XIX i durant tot el XX va arribar a ser tan important per aconseguir el reconeixement públic que va subordinar l'obra a la identitat de l'artista.

I aquí és quan cal introduir l'altre assaig, Naturaleza muerta con brida, del poeta, assagista i dramaturg polonès Zbigniew Herbert, un llibre format per quinze relats i un epíleg amb el tema predominant de la pintura flamenca renaixentista. Un altre veritable encert d'Acantilado.

Idò bé, un d'aquests quinze relats, El precio del arte, complementa perfectament el discurs de Todorov. Segons Herbert, el valor d'un quadre estava relacionat no només amb el prestigi del pintor, que ja signava l'obra, sinó també amb la temàtica. “Durante los siglos XV y XVI la pintura histórica suponía la cima del arte en Flandes” puntualitza l'assagista, “pero en pocas ocasiones se pagaron grandes cantidades por un cuadro y, cuando se hacía, el hecho era comentado.”

En general els quadres a Flandes en el segle XVI valien entre 18 i 30 florins depenent de la fama de l'artista, de les mides de l'obra, del nombre de personatges i de la temàtica. Un treballador qualificat en guanyava 10 setmanals. Segons Herbert, aquesta és una proporció bastant aproximada.
 
D'altra banda, Herbert cita distints documents que demostren que els pintors famosos d'aquella època treballaven per agradar al públic i que no consideraven el seu ofici molt superior al de sastre, carnisser o forner. Giorgio Vasari, en les seves biografies de pintors italians, afirma el mateix amb algunes excepcions.

Tot i que el cas d'Itàlia fou bastant diferent, atès que les grans famílies de banquers, per prestigi econòmic, pugnaven per aconseguir obres dels pintors més coneguts i en conseqüència feien pujar els preus, normalment l'Església, el millor client dels pintors italians, quan els encarregava frescs als interiors de les esglésies, els pagava més o menys com a obrers especialitzats; i quan es tractava de retrats de sants o puríssimes fets al taller, els pintors abaratien molt el preu amb la condició de poder fer còpies exactes o amb mínimes variants del mateix quadre per vendre a altres clients. Aquesta situació es va mantenir (amb matisos) fins quasi a mitjan segle XIX, que és quan els pintors començaren a creure's déus.

El panorama actual és complex i desolador. D'una banda, l'art, després de cinc segles d'evolució, a partir del segle XX entra en una etapa que ningú no entén. “En el arte representativo el cuadro habla del mundo visible”, diu Todorov. “En el arte abstracto el cuadro todavía habla, pero no sabemos de qué exactamente. En el arte conceptual se habla, pero ya no hay cuadro.”

Els impressionistes distorsionen la realitat, però continuen representant el món visible. Cézanne, amb les seves pomes planes, anticipa el cubisme, però la seva és encara una interpretació de la realitat. En canvi Picasso, amb Les demoiselles d'Avignon, contagiat de l'obsessió avantguardista de París, introdueix la deformació i la lletjor en el retrat i se carrega l'ideal de 500 anys de recerca de bellesa i d’estètica. Una decisió radical i de conseqüències catastròfiques, però en ell autèntica, perquè és el resultat d'una trajectòria. És a dir: trenca amb allò que coneix a la perfecció. El problema comença amb la legió d'imitadors posteriors dels primers avantguardistes, que parteixen directament de la ruptura sense conèixer allò amb què suposadament rompen. 

L'abstracte i el conceptualisme de segona generació acaben obligant l'artista a exposar-se a ell mateix, perquè l'obra sense ell no és res, en el millor dels casos és únicament una manifestació incomprensible de la seva actitud provocativa, de les seves angoixes metafísiques o del seu frenesí sexual.
Tot plegat motiva el rebuig de la gent normal (fàcilment manipulable, però no tan beneita com creuen els artistes), que des d'Altamira sempre ha tengut clar que la funció de l'art és introduir la bellesa dins les seves vides. D'aquí les grans cues per entrar a la Capella Sixtina o al Prado i la constant buidor dels grans museus d'art modern, situació que els teòrics, naturalment, atribueixen a la incultura general.

Describir un cuadro es un pasatiempo de historiadores del arte y de marchantes, que no entienden nada, pero han convencido al mundo de que practican una ciencia” afirma Herbert al seu assaig El precio del arte.

A manera de resum podem dir que el que se'n treu d'aquests dos magnífics treballs és que l'anomenat vulgarment “art modern”, com insisteixen en varis apartats tant Todorov com Herbert,  ja no és la continuació, l'evolució positiva d'un gènere, sinó la degeneració d'aquest gènere. El dibuix, l'ofici, la tècnica, l'afany d'estètica  i tots els elements que havien fet evolucionar la pintura els darrers 500 anys, són de cop substituïts per un sol valor: “la transgressió”, alimentada per “performances” i “happenings” organitzats per venedors d'art sense gaires escrúpols (la patètica imatge de Barceló vestit de bus llançant quilograms de pintura com un bomber inversemblant en pot ser un exemple) i massa sovint patrocinats (amb els nostres diners) per polítics que, a jutjar per les seves explicacions erudites, de sobte s'han convertit en experts.

Les postures se radicalitzen: als pintors figuratius se'ls qualifica de “decoradors”. En canvi es valora fins a l'embafament l'abstracció, el “llenguatge plàstic”, allò que anomenen “el gest intuïtiu”, que pot ser llançar cent quilos de fang contra una paret. De cop la pintura esdevé literatura barata i espectacle, i per primera vegada en 500 anys necessita ser explicada. I si no entens l'explicació, si poses objeccions, si no saps veure en les taques o en les manotades tot el que —segons els artistes i  els que viuen de l'art— contenen d'espiritualitat  i de veritat, et converteixes de manera automàtica en un reaccionari retrògrad i inculte.

Resignat, idò, a passar per bàrbar, deixau-me reafirmar aquí  la meva convicció quant a que, en una actualitat d'Internet i alta tecnologia audiovisual com la nostra, defensar l'abstracció és una postura tan rància, tan reaccionària, com ho pugui ser defensar l'academicisme pur. Ja no té sentit insistir en què la pintura gestual, o conceptual, és el símbol de la lluita contra els prejudicis estètics i l'academicisme; en primer lloc perquè els grans referents avantguardistes, com Kandinsky, Klee, Mondrian, Picabia, Malevich, Picasso o Duchamp són avui clàssics i acadèmics; i en segon lloc perquè l'art que representa el segle XXI no té res a veure amb la pintura.

D'altra banda, pensar que aquest estil pictòric encara pugui ser l'emblema d'alguna ideologia o d'alguna rebel.lia, em sembla grotesc. La indústria cultural (crítics, galeristes, marxants, col.leccionistes, bancs,...), que controla tot el procés i ha substituït  l'antic plaer estètic pel plaer econòmic, no deixa lloc a pintors “dissidents” o “revolucionaris”. Els que triomfen són necessàriament “integrats” i “còmplices”. Dos requisits indispensables per a triomfar.

És per això que consider un insult tot aquest muntatge patriòtic de la cúpula. Barceló no és cap patriota ni cap altruista; al final sempre cobra i desmesuradament bé pel seu treball. I quant a les estalactites, qualificar-les d'obra genial em sembla una vertadera exageració. El que ha fet Barceló no és ni original ni innovador; en termes tècnics és simplement una manifestació més o menys afortunada d'allò que els anys cinquanta es va anomenar “Action painting”, una tècnica de llançar pintura que va inventar Jackson Pollock l'any 1947 i que han imitat milers de pintors de llavors ençà.   

El que tenc clar és que no hem de cercar la genialitat ni en Barceló ni en la seva obra, sinó en la maquinària que ha fet creure als polítics subvencionadors i a tots nosaltres que la seva intervenció en la cúpula de les nacions unides és una mena de versió actual de la Capella Sixtina i que qüestionar els vint milions d'euros que ha costat és una baixesa moral. 

Tomeu Matamalas

Onze mecenes i un mosaic de lletres

FAUSTO | 12 Gener, 2009 11:00

La llibreria Món de Llibres és la impulsora d’un volum que aplega vint-i-nou escriptors manacorins i compta amb el patrocini d'onze empreses del municipi

Cent per Cent ho avança ja fa alguns números. La llibreria Món de Llibres ha impulsat l’edició d’un volum de contes i poemes de vint-i-nou escriptors manacorins. El llibre durà com a títol Mosaic de lletres, un nom que no apel.la a la manacorinitat, però que amaga una informació subliminal. I és que la portada del llibre durà una il.lustració del mosaic de Balèria, trobat a la basílica paleocristiana de Son Peretó. La idea ha pogut esdevenir realitat gràcies a l’impuls de Món de Llibres, però també gràcies a la col.laboració d’altres onze empreses manacorines, entre les quals es compta la nostra publicació. Les altres empreses col.laboradores en aquest original i engrescador projecte són molt diverses respecte del ram en què fan feina però tenen un denominador comú, el mateix que els escriptors participants: la manacorinitat. Des del bar Mingo fins a Materials de Construcció Galmés, passant per Ca’n March, Gràfiques Muntaner, Melchor Mascaró, Electro Hidràulica, La Caixa, BimbellFrancesc Parera. El volum serà presentat al mes de febrer.

Antoni Riera

Notícia publicada a la revista Cent per Cent dia 22 de desembre de l'any 2008

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS