Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La metamorfosi. Franz Kafka. Les portes de l’ànima. (1ª part)

FAUSTO | 26 Febrer, 2009 08:00

Obrir la porta

   Si ho pensem bé, totes les possibilitats de l’univers tenen l’oportunitat de concretar-se o de dissipar-se darrera una porta tancada. L’observador curiós que tingui interès per descobrir el que s’amaga a l’altra banda, no té altre remei, tal com ho explicà l’Erwin Schrödinger, que agafar el pom i obrir la porta. L’incertesa desapareixerà només quan la seva percepció visual col.lapsi els esdeveniments i el seu enteniment assimili la nova situació que uns mil.lisegons abans li era oculta. És a dir, fins el mateix instant en què l’observador actuï com a tal no podrà assegurar al cent per cent el que es trobarà en creuar el llindar. Mirat d’aquesta manera, un fet tan habitual i quotidià com és el d’entrar i sortir d’una estança es pot convertir en tota una aventura. Si no, que ho  demanin als milers de banyuts o banyudes que han constatat, només obrint una porta, la realitat de les seves cornamentes. Afortunadament les coses solen succeir en un ordre cronològic monòton i costumista que no sol deixar lloc a la fantasia. D’aquí que, al llarg de tres anys, puguem passar tan tranquils per davant una porta tancada vàries vegades cada dia sense prestar-li cap atenció. Fins que una nit qualsevol, la policia nacional, entre crits i malediccions, ens informi de que els nostres agradables veïns formen part d’una cèl.lula terrorista; o de que un home (que fa dos anys que no vèiem) esperava que algú el trobés momificat dins el llit. Vistes tantes i tantes situacions similars en els telenotícies, i si ens volem sentir protagonistes d’alguna menys perillosa, no ens costarà gens imaginar que avui mateix ens podríem trobar el terra de casa completament inundat perquè mentre érem a la feina una canonada ha rebentat. De totes maneres el que és habitual és arribar al domicili i trobar les coses tal com les deixàrem abans de sortir, és a dir: la taula damunt l’estora i els llibres ordenats. Encara que, i segons els físics quàntics, estadísticament i matemàticament si esperéssim el temps suficient (potser milions d’anys), un succés tan improbable com el de descobir l’estora damunt la taula o els llibres cap per avall podria ser factible. En definitiva, ara que ja sabem que l’eternitat té molta paciència, podem dir que darrera una porta tancada és possible trobar qualsevol cosa.

Wallace Stegner, en el seu poètic i captivador llibre En lloc segur, escrigué:

   No hi ha res com un truc a la porta per precipitar el moviment potencial. Quan ets a la part de fora d’una porta i truques al timbre, ha de passar alguna cosa. Algú ha de respondre; hi hagi el que hi hagi a dins, s’ha de revelar. Es respondran preguntes, es dissiparan incerteses o misteris. Començarà una situació que a través de complicacions desconegudes conduirà a una conclusió imprevisible. La resposta al nostre truc pot ser un torrent de benvingudes ploroses, un ull sospitós a l’espiell de la porta, un tret a través de la fusta, qualsevol cosa.

Al llarg de la història de la humanitat, i si ens centrem només en el món de les arts, podrem observar la importància que les portes han tingut per infinitat d’artistes i de creadors. En pintura, començant per Velázquez i acabant per René Magritte, passant, entre molts d’altres, per Remedios Varo i per John William Waterhouse, i en escultura des de Rodin a Ghiberti fins arribar a Robert Graham o Gaudi, són tants els exemples que podríem citar que no acabaríem mai. En la literatura i el cinema les portes i els llindars són uns elements tan usuals com essencials. Per això, acostumats a la seva presència, ens passa desapercebuda la significació (quasi subliminal) que tenen en el transcurs de la narració.

Per demostrar el que vull dir, recorreré al gran director de cine John Ford que va saber aprofitar com ningú les possibilitats simbòliques dels portals en moltes de les seves inoblidables i mítiques seqüències. Qui no s’estremeix d’emoció en recordar l’escena inicial de la genial The Searchers (Centaures del desert), quan Martha romp la fosca del fotograma fitxe obrint una porta que dóna al desert i avança (veiem la seva silueta retallada al contrallum) observant com, des de la llunyania, un solitari Ethan Edwards (el seu cunyat) s’acosta a la casa muntat a cavall!. Tot això en un perfecte i commovedor pla seqüència emmarcat entre el bastidor de la porta i la porxada de la granja. Hi ha manera més encertada de presentar el colós de la pel.lícula i la família que espera la seva arribada?. Però la cosa no acaba aquí. Ford segueix explotant la força visual de les portes i pocs minuts després ens regala una escena de la que el cinema de terror (que amb tanta assiduïtat i encert ha recorregut als portals tancats) n’ha begut fins a afartar-se. En aquesta seqüència, que transcorre dins la casa, una porta oberta a l’exterior ens mostra un premonitori ocàs color de sang. Sospitem aviat que més enllà, dins les tenebres de la nit, és on els indis amagats esperen el moment oportú per assassinar a la família. El pare, germà d’Ethan, fusell en mà i amb semblant de clara impotència, tanca la porta amb el passador encara que sap perfectament que això no servirà de res. La incertesa d’allò inevitable es palpa a l’ambient. Martha ordena a la filla major que apagui el quinqué, com si l’obscuritat de la cambra els pogués ajudar de qualque manera a passar desapercebuts. Després, el director fa un primer pla del crit aterrit de la filla quan s’adona de la situació. La galtada de la seva mare restaura un silenci encara més fosc. Malauradament, Ethan és lluny aquella nit i ningú no els pot ajudar. John Ford és sempre subtil i ens estalvia les dures imatges del que succeeix a la família. Amb estudiada senzillesa, unes escenes més endavant, ens mostra un ombriu Ethan, dret al llindar de la quadra, observant allò terrible que a nosaltres se’ns oculta: el cos de Martha (la dona que en secret s’estimava), violada i assassinada. L’espectador no veu mai l’amenaça que hi ha rere les portes, com tampoc en veu les conseqüències (els cadàvers). Finalment, 100 minuts més tard, una altra dona, apostada a l’entrada d’una casa, observa com Ethan (venjança consumada) marxa cap al desert com un tità solitari. No oblidem que els herois, una vegada complert el seu destí, sempre se’n van. Després, lentament, la porta es tanca i el pla acaba en un fos en negre. El cercle és perfecte. Com diria Stegner, entre porta i porta qualsevol cosa.

Per acabar no vull deixar de recordar breument una altra escena mítica del cinema on la porta té una importància contundent. Es tracta de la darrera seqüència d’El Padrino I de Francis Ford Coppola. Després d’una acalorada discussió i una ambigua reconciliació entre Kay i Michael, aquest queda tot sol dins el seu despatx amb la porta oberta mentre la seva dona l’observa des d’una altra habitació. Tres gàngsters entren dins el despatx per felicitar Michael i el tracten, per primera vegada, de Don Corleone. Un d’ells s’adona que Kay està mirant. L’elegant escena acaba quant la porta es tanca deixant clar a l’esposa turmentada i a l’espectador fascinat quin és el llindar que no s’ha de creuar mai.
 
Deduïm, d’aquests exemples cinematogràfics, que sempre que s’obri una porta l’observador, sigui l’espectador assegut a la butaca o sigui algun dels protagonistes de la història, esdevé imprescindible per confirmar o desmentir la nova situació. Comprovem com queda automàticament exclòs quan la porta es tanca. La vida transcorre a les dues bandes però la realitat fluctua i és incerta en una d’elles, al manco per al personatge que resta aïllat. Només la curiositat o la indiferència farà que guaiti pel forat del pany o que es decideixi a continuar en la ignorància.

Amb els llibres, que no són altra cosa que una porta que s’obri a un altre món, passa exactament el mateix. El lector és el tafaner que observa la ficció que un demiürg ha creat i els protagonistes de la història són els mitjans per ajudar-lo a comprendre allò que no pot veure.

D’aquesta mena d’introducció, que sembla (de moment) no tenir cap relació amb el relat del que em proposava parlar i de moltes altres reflexions que em guardo per no embafar al lector, en té tota la culpa Vladimir Nabokov i el seu indispensable Curso de literatura europea. A l’assaig on el culte professor, amb precisió d’entomòleg, dissecciona La metamorfosi de Franz Kafka hi ha una enigmàtica frase que deliberadament no desenvolupa i que diu així:

- Otra línea temática es la de las puertas; de las puertas que se abren y se cierran constantemente a lo largo de la historia.

Nabokov no ens dóna cap pista del que vol dir amb aquesta anotació. Intrigat, fa unes setmanes, vaig decidir llegir un altre cop La metamorfosi, centrant-me només en les portes que s’obrin i que es tanquen. Queden les conclusions d’aquesta lectura per a dos pròxims articles que publicaré els propers dijous 5 i 12 de març. Aconsello a qui encara no hagi llegit el relat de Kafka que ho faci tan prest com pugui. La lectura, reposada i reflexiva, de La metamorfosi és comparable a obrir una capsa de sorpreses i ens exhortarà a creure, tal com diu Nabokov, que Kafka és l’escriptor en llengua alemanya més gran del nostre temps. Qualsevol cosa.

Fausto Puerto

Mosaic de lletres, escriu Manacor (II)

FAUSTO | 23 Febrer, 2009 12:49

       Un dels secrets més ben guardats que envolta l’edició de Mosaic de lletres és la portada del llibre. Si tot surt com està previst i programat, ningú no la podrà veure fins el dia de la seva presentació: 28 de març. Serà llavors quan els 29 escriptors manacorins, plantats damunt l’escenari del Teatre, retirin la tela que amagarà un exemplar gegant de l’obra que entre tots han escrit.

Mentre, i com ja férem la setmana passada, vos deixam un parell de fragments dels diversos contes que composen Mosaic de lletres.

ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓJosep Maria Fuster Perelló

Després m’han dut cap aquí, sense escoltar-me. Han obert la porta de ferro, que gisca  fort i m’han tirat a empentes, com a un animal rabiós. És un lloc petit  i fosc. Trist. Humit. L’aire sols entra per un estret finestró.
L’algutzir ha anat de bon matí a ca nostra. Tot ha  resultat sorprenent.  Però jo no he dit res. Tremolós, he sentit un calfred que no em deixava moure, ni aixecar-me del llit.

-Anem, has de venir amb nosaltres.

AIGUA DOLÇA – Joan Bonet de ses Pipes

Havia passat poc temps des de la torrentada de 1932. En  Salvador Canals va néixer  prop del torrent, ara no sé a quin carrer perquè quan el vaig conèixer ja vivia al barri d'Es Tren. Aquesta circumstància podria haver fet que la família li hagués transmès una certa aversió a l’aigua, però era evident que no havia estat així puix que tota la seva vida ha mostrat una vertadera veneració per aquest element. Segons deien els seus pares, quan de nadó el capellà va abocar-li aigua beneïda damunt el cap per a batejar-lo, ni s’escarrufà ni va plorar gens.

EN CAMEL.LOAlbert Carvajal Mesquida

Feia ja tres anys que els estius eren força calorosos i extremadament secs. Invariablement, cada matí, en mirar al cel des de la gran finestra coronella que rematava la façana de la seva residència a Manacor, l’antic palau dels reis de Mallorca, Mosson Francesc Miquel Ballester, conegut al poble com en Camel.lo, veia sempre el mateix: un gran i sufocant sol rodejat de la més absoluta blavor.

LA LLEGENDA DES CANYAR – Damià Duran Jaume

En aquest precís moment la tremolor m’arriba des de l’esquerra. Fa un poc sentia al meu damunt la fúria de les màquines. Renous immensos i de tota mena no em deixen viure. Tenc ben avorrides les obres d’enfondir el meu jaç i fer-me les voreres de formigó. No sé ben bé quina gent feineja pels meus voltants. Jo tan sols tenc coneixements de la llengua manacorina i aquests xerren d’una altra manera. Vaja! que aquest Manacor no el conec.

EL LLAMPTomàs Garau Febrer

Barrababum! Barrababum!
Els trons esquerdats retronaven dins la vall, estremint els roquissars i sacsant, amb vibracions rítmiques i periòdiques, els troncs dels garroverars. El fortíssim vent de tramuntana era un ferm aliat d’aquell devessell de sons escarrufosos i llums de l’avern. La negror blavosa del cel retallava les siluetes del Cor de Jesús i l’Esquerda i ho cobria tot, fins i tot l‘ànima malavidosa de l’amo en Toni. El contrabandista i malfactor alullava, absort, assegut sobre una barbacana el tremolor de les fulles d’un caquier, rogenques i lluentes com la sang.

 

Declaración de amor en la pieza de al lado. Un poeta inspirat.

FAUSTO | 19 Febrer, 2009 08:00

    L’altre dia, un amic m’envià per correu electrònic un al.lucinant poema en prosa. Intencionadament, no va apuntar ni el títol ni tampoc el nom de l’escriptor. Just acabada la lectura vaig suposar que l’autor era sud-americà (colombià o mexicà tal vegada) però no sabia de qui es podia tractar. Vaig trucar al meu company per tal d’esbrinar qui era aquest monstre que havia enfilat unes paraules tan precioses.

El poeta és equatorià i nom Jorge Enrique Adoum. El poema es titula Declaración de amor en la pieza de al lado i el trobo tant corprenedor que no em puc estar de publicar-lo al bloc. Llegiu-lo atentament perquè, al meu parèixer, és la perla cultivada d’un home inspirat. 

Fausto Puerto


Declaración de amor en la pieza de al lado

Te voy a contar una cosa: a veces no tuve madre sino una señora que me había dado a luz. Mi padre era ferroviario de nacimiento: cuando estaba en casa se acostaba temprano y leía, todas las noches que duró su cautiverio, tarifas de pasajes, fletes de carga, distancias de ida y vuelta de Huigra a Naranjito, de Bucay a Columbe, de Alausí a Durán. La señora, al filo de la cama de su desencuentro, se empeñaba en no dejar morir nuestras camisas. No hablaban sino de números a gritos. Nos gritaban para hacernos crecer. Porque había hijos, multiplicación por cinco del rencor y del ayuno. Las hermanas se ponían un duelo oportuno por la defunción sucesiva de sus vestidos y los varones faltábamos a la escuela para comer. Recuerdo que él estaba siempre yéndose explorador o fugitivo, y no se iba, a otro país a buscar la supervivencia de su tribu. Ella se abrazaba a sus piernas memorables para que no la dejara mitad sola. Y viéndonos ahí, culpa presente, los cinco repetíamos: “Perdón papá, perdón”. Después crecí y comprendí que eso era la pobreza.
 
     Por la noche, a veces, antes de cerrar su puerta ella llevaba sin sigilo un jarro de agua y una toalla. Después crecí y supe que eso era amarse. Nosotros no seremos así porque no hablaban y hacían el amor y, como ya dije y ya se sabe, no por eso quedaba hecho y los hijos veíamos los accesorios de lo que debió haber sido injustamente triste acoplamiento. Nosotros no hemos de ser pobres.

     Él era solitario. Cuando oía la llamada del tren, su único adulterio, nos odiaba y se golpeaba contra la celda en cuyos muros marcaba el número de días que las bocas pedigueñas y amas le robaban su paisaje. Por eso, después de siglos de silencio, se le caían de la boca nombres de estaciones, de barcos, de ciudades. Digo yo, porque daban vértigo y no eran de mujer.

     Ella era sedentaria obligada. ¿Cómo es irse? Le preguntó una vez que hablaron. Queda lejos dijo él. Y no le contó nada del páramo, Dios mío, nada de su aire mordido entre pajonal y lluvia, no le habló del bajío ni de su blusa abotonada de luciérnagas. Yo le tengo ternura: la pobre nunca supo que hay arenales más allá del río, jamás nada del mar, huérfana suya.

     Así la una soledad dormía junto a la otra desesperanza y cada una se quedó sin compañía.

     Él madrugaba a su horario, estaba el alba en el miedo a los descuentos, no en el cielo. Yo iba temblando a la puerta celestial de la panadería e imaginaba cómo se odiarían a esa hora mirándose los silencios y los cuerpos por haberse tocado la víspera en la oscuridad, como con miedo. Nosotros no seremos así.

     Mira, mejor no seamos nada. Porque hubo una fotografía: una mujer y un hombre, amándose para siempre como suele suceder en los retratos. Y habían sido ellos amor, eran sus cadáveres.

Jorge Enrique Adoum

Mosaic de lletres, escriu Manacor (I)

FAUSTO | 16 Febrer, 2009 08:00

     Mosaic de lletres, que sens dubte esdevindrà el llibre de l’any, al manco al poble de Manacor, ja té data de sortida a la venda. Serà, i apunteu bé l’efemèride, dia 28 del proper mes de març. Exactament a les 9:15 del vespre coincidint (recercadament) amb la clausura de l’acte de la seva presentació en societat que tindrà lloc a les 8 de l’horabaixa al Teatre Municipal de Manacor. Quasi dos anys després d’envestir aquest projecte la cosa ha agafat velocitat i el llibre és a punt de sortir del forn. Vint-i-nou escriptors, onze empreses manacorines i un caramull de gent meravellosa, a la que ja aniré posant nom i professió en futurs posts, han fet que aquesta criatura literària hagi surat i pugui ocupar el lloc que li correspon entre tots els altres llibres.

Des d’aquest bloc anirem informant de tot el que envolta l’edició, presentació, acollida i venda de Mosaic de lletres.

Per començar, us en feim arribar quatre petits tasts que tindran continuïtat en pròxims articles. 
 

SA NIT DEL DIMONIJosep Boix Mascaró

    Tot va començar la nit de l’1 de gener de l’any 35. Una terrible convulsió va fer tremolar la terra i va deixar la ciutat sense llum. Una substància tòxica sortí de les profunditats, omplint l’aire d’una olor a fems tan forta que no es podia alenar. La lluna penjava d’una immensitat negra sense estrelles, de sobte un núvol la tapà i tot va quedar negre com el carbó. Es produí tal silenci, que pareixia que el món hagués desaparegut; un ca es posà a lladrar rompent la pausa, i...

LLETRES AMB FORATS - Jaume Capó Frau

    Les primeres setmanes d’escola recordàvem els dies assolellats de les vacances d’estiu. Un explicava els banys a la platja, l’altre les excursions al riu, un altre les migdiades a l’ombra, aquella els sopars a la fresca i també les sortides amb la colla fins tocades les dotze de la nit. Tothom tenia aventures per explicar als amics i les amigues de la classe.

En parlàvem ara que les fulles dels arbres començaven a caure i es feia fosc més d’hora...

UN NOU ARTICLEMagdalena Gelabert Miró

    No s’ho podia creure de cap manera. Com era possible que li hagués passat a ell, el control personificat. Sempre s’havia cregut amo i senyor del seu destí. S’havia rigut públicament de qualsevol tipus de teoria determinista que consideràs que hi havia alguna cosa escrita, com de premonició, en el destí de les persones. Per a ell comptava només l’ordre i l’autocontrol. Per això, aquell setze de gener s’aixecà trasbalsat del tot.

DESERT PER MANCA DE QUALITATJaume Santandreu

    Existeixen la història, les històries i les historietes. Al paradís de la història, sols hi arriben els àngels i els dimonis del poder que han protagonitzat i configurat els esdeveniments que ha viscut la humanitat al llarg de tots els temps. Les històries guarden, dins uns quaderns d’escola tacats de sutja blava, les gestes dels humans. Les historietes, anomenades anècdotes o facècies, retraten els homes i els seus panorames, fins i tot en les situacions més tràgiques i delicades, tal com són. 

Conversaciones con un verdugo. Odiar el bé.

FAUSTO | 12 Febrer, 2009 08:00

    S'ha publicat, recentment, Conversaciones con un verdugo (K. Moczarski, Alba). L'autor, membre de la resistència polonesa durant l'ocupació Nazi, és empresonat després per les autoritats comunistes i coincideix en la mateixa cel.la l’any 1949, durant gairebé nou mesos, amb Jürgen Stroop, alt càrrec de la SS que va dirigir la destrucció del gueto de Varsòvia (1943). A partir de les seves converses en la cel.la i de les seves investigacions posteriors una vegada va ser posat en llibertat, Moczarski ens descriu l'evolució de Stroop des de la seva infància fins que va ser executat, penjat, en el pati de la presó polonesa de Mokotów a les set de la tarda, el 6 de març de 1952, una mitja hora després de la posta del sol.

Aquesta és la quinta essència del “pensament” de Stroop, un dels favorits de Himmler:

Los judíos no coinciden realmente con nuestro concepto de persona...los judíos, los gitanos y otros mongoles son, según la verdadera ciencia, medio animales o personas incompletas. Nuestros biólogos y cirujanos demostraron que la sangre y los tejidos de los judíos son completamente diferentes de los de los arios y los arios son el modelo de los hombres auténticos.”

I aquesta és una mostra dels nombrosos diàlegs que es van establir entre Moczarski i Stroop:

- ¿La piedad y la compasión son perjudiciales?
- ¡En el ejército, en la política y en la vida pública, rotundamente sí!
- ¿Y las obligaciones morales?
- El imperativo de la conducta patriótica y nacionalista es la eficacia y no lo que se entiende por moral.
- ¿Quiere usted decir que no admite el amor al prójimo ni los sentimientos del buen samaritano?
- Claro que sí, pero sólo con los alemanes que construyeron con nosotros el Reich de Adolf Hitler.

Reflexionant, a propòsit d'aquest llibre, sobre el Mal, crec que no és certa del tot la tesi de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal. El mal és banal des d'un punt de vista intel.lectual per la seva simplicitat; no obstant això, per a que el mal s'apoderi d'un ésser humà aquest, a poc a poc, ha de deixar-lo créixer en el seu interior, que el mal li proporcioni avantatges i plaer, que el dugui a la indiferència cap a l'altre i finalment a odiar el bé. Crec que aquest és el procés psíquic i espiritual que van seguir els nazis i de tot aquell que, en el seu pas pel món, s'ha convertit en còmplice voluntari del Mal.

Joan López Ferré

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS