Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Indignació. Per què s’indigna Philip Roth?

FAUSTO | 30 Abril, 2009 07:00

   Quina pena que Philip Roth tingui ja 76 anys! La seva edat ens diu que el temps que li resta per seguir una activitat creativa tan esplèndida com a la que ens té habituats és de cada cop més curt.

Quina sort pels seus lectors fidels que Philip Roth ja tingui 76 anys! Totes les experiències viscudes, les continuades lectures, l’expectació constant i crítica del món que li ha tocat viure –en especial el dels seus Estats Units- li proporcionen una maduresa literària que ja voldrien la immensa majoria d’escriptors més joves.

El temps i el seu pas indefugible ha estat un tema constant en els seus llibres; en aquest sentit, record un consell per a retardar l’arribada de l’anihilament que atribueix al seu mestre Saul Bellow: ”un escriptor no es pot morir mai mentre està escrivint un llibre”. Potser és per això que Roth darrerament publica una novel.la cada any i potser també és per això que jo que des de joveneta he somiat que era escriptora, però que m’he de conformar en ser una lectora voraç dels llibres que jo hauria volgut escriure, segueixo el consell a la meva manera: sempre tinc un bon caramull de llibres que m’esperen per a ser llegits o rellegits i així i tot en segueixo adquirint i, per tant, vaig allargant el nombre de dies que els déus m’han concedit.

A la darrera obra de l’autor, publicada el 2008 al seu país i el mes de març de 2009 a casa nostra, fa un tractament diferent del tema, si més no de la forma com el tractava als seus darrers llibres. Ara ens duu a l’any 1951,a l’ època en què els Estats Units lliuraven la guerra de Corea i estaven immersos en moments molt crítics del començament de la guerra freda. Són els anys de puritanisme, de por als que no pensaven i vivien segons el  model de vida  dels savis oficials i els anys del patriotisme més ranci. La novel.la, escrita en la plenitud de l’era Bush, no fa altra cosa que qüestionar la política del president a través d’un retorn al passat que es repeteix quasi de la mateixa manera.

El llibre que intent comentar i que encara no he esmentat té un títol molt contundent: Indignació. Tal com ens té acostumats darrerament Roth, es tracta d’una obra breu, només té 190 pàgines. En altres èpoques havia escrit novel.les de més de cinc-centes planes (Zuckerman encadenado,1979 ,Pastoral americana,1998, etc.); ara sembla que té pressa d’acabar i començar de bell nou un altre llibre i després un altre i un altre. Aquí ens enfronta a una sèrie de personatges que, per diferents raons, estan indignats.

Està indignat el narrador-protagonista Marcus Messner, jueu, fill d’un carnisser kosher, que estudia a la universitat de Winesburg, Ohio - que és el mateix que dir qualsevol universitat de l’Amèrica profunda- . En Marcus vol, sobretot, no anar a la guerra de Corea i per això estudia i treballa molt. Ell veu com estan reclutant a tots els joves no universitaris i no vol morir com moriren els seus cosins a Europa durant la 2ª Guerra Mundial, però un seguit d’actes de rebel.lia com no voler assistir als serveis religiosos setmanals obligatoris, fer unes declaracions d’ateisme fonamentades en l’assaig Per què no sóc cristià del “lliberal” Bertrand Russell, per tot això i per altres temes, acabarà essent enviat a la guerra irremissiblement.

Està indignat el degà de la facultat Harris D. Cauwell, aparent erudit, reaccionari, autoritari i inquisidor manifest, perquè un estudiant de divuit anys pretén ser diferent dels seus companys i s’atreveix a qüestionar alguns costums i algunes creences que ell pressuposa en tots els estudiants de la seva universitat i també del seu país.

Està indignat el pare carnisser de Marcus perquè el seu fill creix i vol volar tot sol, està indignada sa mare perquè no pot suportar les obsessions del seu marit i perquè el seu estimat fill té contacte amb una noia emocionalment inestable i també està indignada la pobra Olivia Hutton, aquesta noia inestable i especial perquè ningú no la comprèn. Encara trobam més gent indignada, si llegiu el llibre la hi descobrireu vosaltres els lectors i us podreu indignar amb la narració dels actes d’uns personatges que viuen en la societat amoral dels anys 50 la qual no és manco amoral que la nostra, la de la primera dècada del segle XXI.

I tot això adobat amb les paraules adequades a cada situació, amb les frases precises per a cada descripció de personatges, de situacions, de fets o de sentiments. Tal i com sempre, a la prosa de l’autor nord-americà dels Estats Units no li manca, però menys li sobra, res per tal d’arribar al cor i al cervell dels seus lectors.

Marta Sancho

‘Mosaic de lletres’, el més venut

FAUSTO | 24 Abril, 2009 09:06

‘Mosaic de lletres’, el libro más vendido en un intenso día en Manacor

La crisis económica no pudo con la feria, que fue la de más público y más ventas de los últimos años en la ciudad

G.MAS/J.SITGES

Una recopilación de cuentos y poemas de más de veinte escritores de Manacor, bajo el título Mosaic de lletres, fue, sin duda, el libro más vendido en el marco de la Fira del Llibre que anualmente se celebra en el Claustre del Convent de Sant Vicenç Ferrer. Todo un éxito en ventas y público que eclipsó la posibilidad de un Sant Jordi con crisis.
Manacor vivió ayer una intensa y maratoniana diada de Sant Jordi, donde las cinco librerías de la ciudad pusieron a la venta las novedades editoriales, mientras que volvió a triunfar el stand de intercambio de libros.
Durante toda la jornada, el claustro se convirtió en un escenario improvisado para actuaciones musicales, cuentacuentos y un concierto de jazz infantil. La presentación del sexto número de la revista MUSA, del Museu d’Història de Manacor, un concierto de piano y dos conferencias sobre educación y relaciones de pareja pusieron el broche de oro a la Fira del Llibre de la ciudad.
Por lo que se refiere al ránking de ventas en catalán, Mosaic de Lletres arrasó tras Un llac en flames, de Hilari de Cara, y En lloc segur, de Wallace Stegner. En lengua castellana, el líder indiscutible fue Los hombres que no amaban a las mujeres, de Stieg Laarson; La elegancia del erizo, de Muriel Barbery, y La mujer verde, de Arnaldur Indridason.
Por otra parte, el pasado miércoles tuvo lugar en la Biblioteca Municipal la presentación del libro El taller dels somnis, de Gabriel Mestre Oliver, que corrió a cargo de Guillem Puerto y Montse Pérez. Una novela que, aunque no sea una continuación de Els déus irresponsables, se concibe como una historia paralela donde la realidad y la ficción se entremezclan con la vida cotidiana y los viajes culturales.
El municipio de Vilafranca, fiel a su tradición por el libro, también realizó diferentes actos a pesar de que el mercadillo se celebre el próximo domingo. Así, se realizó un taller de manualidades sobre puntos de libro y la presentación del libro Les possessions de Vilafranca de Bonany, a cargo del historiador Gaspar Valero, en el Casal d’Entitats.

Notícia publicada a l'Última Hora dia 24 d'Abril de 2009

Veure notícia

Lo peor de todo. Sobreviure a la generació X

FAUSTO | 23 Abril, 2009 07:00

   Quasi dues dècades després de la publicació de Lo peor de todo, la seva primera novel.la, Ray Loriga (Madrid, 1967) encara ha de carregar amb el pes d’haver estat un dels màxims exponents de la generació X de la literatura espanyola. La seva imatge d’escriptor maleït que defuig els cercles literaris no ha ajudat a què el reconeixement de la seva obra –quasi sempre innovadora i imaginativa- fos unànime. Això no obstant, Loriga és amb diferència l’escriptor amb més estil i talent de la seva generació. Ha sabut elaborar una prosa nua i depurada, sense imatges pretensioses ni ornaments superflus, i, a més, l’ha amarada d’un elegant lirisme a l’abast de molts pocs.

Lo peor de todo (1992) és una novel.la curta, sense principi ni final, una mena de parèntesi dins la vida d’Elder Bastidas, un jove problemàtic i solitari sumit en la tristesa i la incomprensió dins un món que li és hostil. A través dels records de la infància, de l’amor cap a la seva ex al.lota i d’anècdotes sense sentit, ens va donant una idea de la seva complexa personalitat. Loriga empra un narrador en primera persona que no es desferra en cap moment de les sensacions del personatge principal. La novel.la es pot considerar el monòleg d’un somiador, d’un jove que cerca una escapatòria al seu aïllament i reclusió, d’algú que creu que el món pot ser millor i que realment ho espera.

Com moltes altres obres de la generació X, Lo peor de todo és una narració particularment autobiogràfica, fet que la fa pròxima al lector i que ajuda a establir una forta complicitat amb ell. Tot i la sensació de cansament i de pessimisme que envolta en tot moment la història, Lo peor de todo és un llibre àgil i que es llegeix amb relativa rapidesa. Amb una escriptura molt influenciada per Raymond Carver, un llenguatge simple i una manera de contar les coses a pinzellades, la novel.la es pot definir com un viatge imparable cap a l’interior més desconegut de cada un.

Lo peor de todo va aconseguir en el seu moment un gran èxit de públic i de crítica, fou traduïda en molts països europeus i és considerada l’inici de la generació X a la literatura espanyola.

És inevitable associar Ray Loriga a d’altres noms de la seva generació com José Ángel Mañas, Pedro Maestre o Lucía Etxebarría. Tots ells presentaven en les seves primeres novel.les una visió desencantada de la societat, amb personatges buits de principis i de valors dins un món urbà modern. Això no obstant, l’intimisme poètic de Loriga a Lo peor de todo queda qualitativament molt per damunt de la violència i la cocaïnofília de Historias del Kronen (1994), del victimisme malaltís de Matando dinosaurios con tirachinas (1996) o del feminisme histèric de Amor, curiosidad, Prozac y dudas (1997), novel.les també clàssiques de la generació X espanyola.

La literatura d’aquests joves escriptors dels anys noranta és una literatura compromesa amb les coses quotidianes, farcida d’experiències personals, i que troba com a aliats els lectors joves i adolescents que veuen reflectida la seva situació personal a les novel.les. En elles sovint s’hi representen les seves sortides nocturnes a les grans ciutats, l’ús i abús de les drogues, del sexe, de l’alcohol, i la falta de feina i d’al.licients personals. D’alguna manera es pot dir que els falsos paradisos de la burgesia de la societat del benestar són romputs per aquests escriptors.

La generació X va ser un fenomen editorial que es manifestà en un elevat nivell de vendes, en multitud de premis i en exitoses versions cinematogràfiques. Avui en dia molts dels seus llibres són considerats com a tractats de sociologia juvenil urbana perquè representen la realitat que llavors existia. Convertiren la pròpia vida en matèria novel.lable. La literatura es va fer mirall del sistema de vida caòtic i accelerat de finals del segle XX. Aquest moviment, però, es va trobar amb dures desqualificacions per part dels sectors més conservadors de la crítica i els autors foren declarats renegats de la literatura i acusats de pobresa de llenguatge i de falta de sensibilitat i de gust estètic.

Al contrari que d’altres companys de generació –alguns ja desapareguts del mapa, altres sobrevivint a còpia de recuperar els personatges i els ambients dels seus multivenuts primers llibres-, Ray Loriga ha sabut evolucionar. Molt relacionat des de sempre amb el cinema, va col.laborar en el guió de Carne trémula (1997), de Pedro Almodóvar, i va escriure el guió de El séptimo día (2004), de Carlos Saura. A més, ha dirigit dos films: La pistola de mi hermano (1997) i Teresa, el cuerpo de Cristo (2006). Cal destacar d’entre la seva obra literària alguns títols imprescindibles com Héroes (1993), Tokio ya no nos quiere (1999) o El hombre que inventó Manhattan (2004). Recentment ha estat notícia per la publicació de la seva darrera novel.la Ya sólo habla de amor (2008).

Tomàs Bosch

Conocer y Leer

FAUSTO | 16 Abril, 2009 07:00

¿Podría alguien resumir su experiencia de vida en unas pocas palabras? ¿Se puede decir: “He aprendido esto” y soltar un párrafo?
¿Se puede ir hasta la misma esencia de las cosas y mencionarla en una simple oración?
Muchos lo han intentado, casi todos dejándose llevar por infinitos prolegómenos y cansadores prólogos y agobiantes parágrafos: Hegel, oscureciéndolo todo, pero también Kant, aclarando hasta las más elementales minucias. Otros han intentado ser menos arduos con el sufrido lector y le han entregado cierto conocimiento con suma cortesía, brevedad y claridad. Wittgenstein por ejemplo y su demoledora conclusión:

La mayoría de los problemas filosóficos son malentendidos del lenguaje, enunciados mal formulados, de ahí que de aquello de lo que no se puede hablar es mejor callar.

Y entonces, ante semejante abismo de silencio, escritores como Beckett o Ionesco se atrevieron a ir más allá y formularon un extraño lenguaje, hablado por aquellos que como Paul Klee estaban entre los no nacidos y los muertos.
Muchos años atrás, el viejo Gautama Buda, resumió con mayor belleza y profundidad esas enseñanzas básicas que agrupaban todo el conocimiento del universo, lo curioso es que por la misma época, más al norte, los taoístas hacían lo mismo, atravesando la realidad con bellísimos relámpagos verbales.
En síntesis: la razón del dolor y del miedo es el deseo. Cuanto menos deseo menos dolor. La aceptación de mis infinitos límites y de mi carencia de comprensión de la realidad oculta del universo debería poder liberarme del miedo ante la incertidumbre. Ya lo hemos dicho en algún lugar: las grandes sabidurías no son más que sistemas terapéuticos de adaptación a la incertidumbre: el yoga por ejemplo. Pero también el arte: la pintura y la poesía, la prosa y la música serían cánticos de aceptación jubilosa del gran misterio.
Alguien podría decir: ¡hábleme del deseo!
X quiere ir de A a B. Desea por sobre todas las cosas llegar a B, por lo que en el camino desecha el conjunto de infinitas variables que le ofrece el Mundo a su paso, y se pregunta, antes de morir consumido por el terror de nunca alcanzar su meta: ¿valía la pena?

Todo Kafka trata de consolar con cierto humor esa imposibilidad, puesto que como diría un psicoanalista, el deseo es un lugar sin garantías.
Y todo el Borges más poético trata de transformar el dolor en anestesiante y bella aceptación.
Hemingway lo vería de manera diferente: ¡Pussycakes! les diría en su exquisito slang de los Grandes Lagos.
Un hombre puede ser destruido pero jamás vencido.
Kafka aceptó su tuberculosis y murió apagándose entre esputos y sangre. Descendió al más sucio de los infiernos sin una queja, sin alzar jamás la voz.
Borges ante la flor del cáncer que se extendía por su pecho eligió aceptarlo como el regalo de los dioses y formalizó su único amor con su única muerte.
Hemingway se pegó un tiro.
Ni aceptó nada ni se resignó a nada.
¿Puede ese tiro en la frente, ese amor mortecino o ese esputo sanguinolento ser la síntesis de la experiencia de toda una vida de la que hablábamos al principio?
¿No son entonces las palabras las que manifiestan la verdadera sabiduría?
Y si esto fuera así, ¿para qué leemos?
¿Qué buscamos en las malditas palabras?
No lo sé. Sólo sé que durante gran parte del día deseo fervientemente llegar a casa y sentarme en ese sillón a leer.
Y entonces se produce el milagro: por medio de la austera belleza entiendo algo y me relajo.

Del Sur, del Este, del Oeste, del Norte, convergen los caminos que me han traído a mi secreto centro. Esos caminos fueron ecos y pasos, mujeres, hombres, agonías, resurrecciones, días y noches, entresueños y sueños, cada ínfimo instante del ayer y de los ayeres del mundo, la firme espada del danés y la luna del persa, los actos de los muertos, el compartido amor, las palabras, Emerson y la nieve y tantas cosas. Ahora puedo olvidarlas. Llego a mi centro, a mi álgebra y mi clave, a mi espejo.
Pronto sabré quién soy
.

Aún no he aprendido nada pero ya estoy más calmado, tanto que sin culpa ni temor disfruto de la lluvia.

Gabriel Bertotti

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS