Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Zona. Literatura francesa feta a Barcelona.

FAUSTO | 28 Maig, 2009 07:00

    L'editorial La otra orilla, del grup Norma, acaba de publicar Zona, la darrera novel.la de Mathias Enard, un francès de 37 anys que resideix a Barcelona des de l'any 2000, on treballa de professor d'àrab en la Universitat Autònoma. La traducció de l'original francès (magnífica) ha anat a càrrec de Robert Juan-Cantavella, un membre de l'anomenada "Generación Nocilla” del qual encara no he tengut l'oportunitat de llegir res.

Zona, és un intens monòleg de quasi 400 pàgines en què el protagonista, l'ex milicià croata Francis Servain Mirkovic, un home en la meitat de la seva vida,  rememora els seus malsons en un tren que enllaça Milà amb Roma. Durant el llarg trajecte, Servain analitza el que ha estat la seva vida fins aleshores. El procés de recordar, el fet d'admetre el seu caòtic i destructiu comportament, els seus fracassos amorosos, l'absoluta deixadesa amb la família (burgesa i respectable) i tot el seguit de baixeses morals que a poc a poc se li van presentant en forma de remordiments mentre el tren s'acosta a Roma, li produeixen una terrible vergonya.

Al final del viatge, l'espera algú per a comprar-li el maletí que porta, que conté informació detallada sobre una llarga llista de criminals de guerra que actuaren en els principals conflictes del segle XX, i també fotografies i  documents comprometedors per a distints governs. A la llista hi ha membres destacats del Mossad, torturadors francesos de la guerra d'independència de l'Alger, botxins dels conflictes de Trieste,  fotografies de les multituds massacrades de Mathaussen,  i, entre altres evidències de la barbaritat humana, dades concretes sobre assassins i atrocitats perpetrades durant  la guerra de l'antiga Iugoslàvia, on el protagonista hi lluità dos anys com a mercenari.

Servain està convençut que la quantitat que li pagaran per evitar que transcendeixi la informació que conté el maletí —que com a membre del servei de defensa francès ha pogut anar recollint clandestinament dels arxius—, li permetrà començar una nova vida en un altre lloc amb la identitat que ha usurpat a un vell conegut seu que està tancat en un manicomi, un tal Yvan Deroy.

En el procés de retorn al seu passat, el protagonista convoca la Història en un immens travelling on compareixen una gran quantitat de ciutats i personatges. En el variat mosaic, invoca escriptors  que, per un motiu o l'altre, s'instal.laren en algun lloc de la mediterrània, (especialment en l'àrea sud i est, la Zona on el protagonista ha treballat com espia o com soldat). Apareixen Jean Genet a Chatila, Ezra Pound a Venècia, Malcolm Lowry a Taormina o William Burroughs a Tànger... O militars com Anníbal a Itàlia, Cervantes a Lepanto, Napoleó a Lodi... I convoca també, el protagonista, una multitud de botxins (Millan Astray, Ante Pavelic, Franz Stangl, Eduardo Rózsa...) i de víctimes (a Síria, al Líban, a Armènia, a Salònica a Auschwitz...) amb una duresa colpidora i un realisme terrorífic.

La novel.la, que no obstant estar escrita en minúscula i amb la coma com a única puntuació ortogràfica segueix l'ortodòxia del plantejament, el nus i el desenllaç, té un cert esperit de la Ilíada; de fet en nomena constantment personatges i situacions arquetípiques i en treu paral.lelismes amb l'època actual.  En algun lloc se'ns recorda que Homer fou el primer gran narrador de la primera gran batalla.

Mathias Enard  —com ho feia Jonathan Littell en Les Benignes—  ens parla a Zona de la violència i la guerra. De la capacitat humana d'engendrar “el mal” i practicar la crueltat (què se sent en matar una persona, en disposar de la seva vida?), i també del predomini del caos sobre l'ordre, i ho fa amb un verisme increïble. En aquest sentit, Enard m'ha semblat menys truculent que Littell, però igual de contundent.

cuando Stéphanie gritó “eres un monstruo” yo debería haber adivinado que lo sabía todo de mí desde hacía tiempo, ella queria que yo lo reconociese, que confesara lloriqueando en su hombro, quería que apelase a su compasión, que desnudase mis pecados mortales, quería perdonarme, pensaba que tenía la fuerza suficiente para perdonarme, pero antes era necesario que yo lo reconociese, y la carga se reveló para mí demasiado pesada...

Imagin que és pura casualitat, però tant Enard com Littell,  a més  d'haver escollit Barcelona com a lloc de residència i de treball, coincideixen, també, en els seus plantejaments ètics.  En les seves respectives obres denuncien ambdós el fet que la “memòria” es compri i es vengui i s'utilitzi o s'amagui segons les intencions polítiques dels governs. L'un i l'altre ens parlen amb vehemència de situacions històriques irregulars: de França amb el tema d'Alger o del seu col.laboracionisme amb els nazis; del Líban  i la seva manipulada guerra civil; d'Espanya i  la cruel  repressió contra els republicans vençuts; del cinisme dels israelites en el conflicte palestí... I sembla que ens llancin un missatge per advertir-nos que  és desitjable que la literatura contribueixi a mantenir viva la vertadera Història.

En un panorama literari realment decebedor, és una delícia comprovar que novel.les que no s'han escrit amb cap intenció de convertir-se en best seller, gràcies a la qualitat i al boca oïda, entrin dins les llistes dels més venuts.

Tomeu Matamalas

Josep Lluís Aguiló al bloc de l'escriptor convidat.

FAUSTO | 27 Maig, 2009 07:00

Josep Lluís Aguiló, poeta manacorí i ara també de la ciutat de Barcelona, és l’escriptor a qui ha tocat inaugurar el Bloc de l’escriptor convidat, una iniciativa original que pretén convidar distints autors per a que, durant dos o tres mesos, cada un d’ells dirigeixi i faci les aportacions que trobi necessàries en el format i el contingut d’aquesta pàgina. Considero que és un bon pas que ens permetrà conèixer una mica més els nostres autors. Tots els que tenim i mantenim un bloc sabem que, al començament, és força complicat fer-se un nom dins la blogosfera i aconseguir els primers lectors. Per això, des de Món de Llibres, us animam a fer una passejada per aquesta nova plana web.

B.Traven y fracaso

FAUSTO | 21 Maig, 2009 07:00

No hay lenguaje inocente.
Cada frase nos condena a manifestar todo aquello que pretendemos ocultar.
Por ejemplo, que el cosmos se dispersará en vahos helados.
Que todo lo que envejece pierde calor.

Como las heladas manos de los viejos.

El conocimiento elude los consuelos.
Y la libertad es una función de las interacciones cerebrales.
Un conjunto de cerebros funcionando con simetría y simultaneidad produciendo sistemáticamente el Cañón del Colorado y las Cataratas del Iguazú, y el Nilo y Venus, y tus pasos silenciosos en otra parte, que sólo yo intuyo.

¿Yo?
¿Quién soy yo?
¿A quién me estoy refiriendo?
¿Quién es el dueño de las manos y de los pulmones?
¿Podré saberlo alguna vez?
¿Podré salir del círculo que me dice que sólo conoceré los fantasmas eléctricos que crea mi cerebro?. La forma de la rosa y el sabor de tu lengua son marcos interpretativos que la actividad cerebral impone a los datos.
Pero entonces, ¿qué hay del otro lado del dato?, ¿cómo son realmente los emisores externos?.

Puede que con el tiempo, sospechando de las fachadas de lo real, hurguemos sin miedo y lleguemos con los años y la risa a descubrir que no sólo nada es lo que parece sino que nosotros ni siquiera existimos.
Ese YO, ese supuesto centro de mando que se ubica entre los ojos y la nuca, posiblemente sea un espacio misterioso y vacío, semejante al que presenció el instante previo al Big Bang, para el que no existe lenguaje posible.
Tal vez no seamos más que impulsos eléctricos representando espectáculos fantasmagóricos.

No podemos ir más allá de nosotros mismos, dejando a nuestro paso gloriosos fracasos: la lógica, la música, el cero, el uno, el juego y la aventura.
Ella diría: “Precisamente, esa es la magia”.

No es gratuito partir de estas improbables intuiciones para acercarnos a la obra de B.Traven; curioso nombre, que de entrada nos plantea una paradoja, puesto que si lo pronunciamos en correcto inglés se transforma en un imperativo demasiado categórico para un hombre que gustaba de esquivar identidades: B. Traven: Be Traven!: ¡Sé Traven!

Lo que oficialmente se sabía de él hasta el momento de la pre-producción de la famosa película basada en su libro era que así se llamaba un misterioso escritor retirado del mundo en algún remoto lugar de los trópicos centroamericanos.
La información aportada posteriormente por John Huston iniciará el cambio de paradigma con respecto al personaje-Traven, convirtiéndolo en una especie de zorro travieso que juega a despistar sabuesos.
Según cuenta el director en sus Memorias, una mañana se presentó en su hotel mejicano un hombrecillo vestido de una ostentosa manera rural. Decía llamarse Hal Croves y venir a reemplazar en la gestión del guión a un Traven irremediablemente atascado en un mundo de enfermedades tropicales latentes. Le entregó una tarjetita en la que se definía como Traductor; decía ser el mejor amigo de Traven y conocer lo suficiente su obra como para hacer de momentáneo albacea. Con el tiempo manifestaría una inocente tendencia a mentir no ignorada por el director, fascinado a su vez con la certeza de que Croves era Traven  jugando a ser otro.
Ningún hombre inteligente interrumpe el juego de otro hombre inteligente, por lo que lo dejó en paz. No así ciertos periodistas que atraídos por el éxito de la película y por el misterio de su autor comenzaron a perseguir a Croves para atrapar a Traven. Casi lo consiguen cuando hurgando en el almacén que regenteaba en Acapulco encontraron manuscritos firmados por Traven y pruebas de que Croves también usaba el nombre de Traven Torsvan. Al tiempo otra investigación afirmaría que usaba un cuarto nombre, Ret Marut, que correspondía a un anarquista alemán huido del continente en 1922. Croves murió en 1969 y un año después su viuda confirmaría que era Traven y Torsvan y Marut.

Podemos permitirnos el no creerle, podemos permitirnos suponer que jamás sabremos quién fue B. Traven de la misma manera que jamás sabremos quiénes somos ni qué es el Universo. Satisfechos de haber leído una misteriosa novela de aventuras que intenta equilibrar con estilo invisible comportamientos groseros y fatalmente dramáticos: codicia,  ignorancia y soberbia, con las misteriosas virtudes que justifican la poesía: la alegría y la bondad.
Hay también un imperceptible humor que suaviza cualquier aspereza del viento y de la sed y que traduce el silencio del vacío en pura ironía humana.
Una aventura a la larga imposible pero que se emprende con la misma limpia mirada con la que un marino enfrenta la primera ola de una tormenta ominosa.

Gabriel Bertotti

El capote. El primer dels homes grisos.

FAUSTO | 14 Maig, 2009 07:00

Al principio había emoción y el verbo no estaba allí en absoluto.

Nórdica libros

Louis Ferdinand Celine cita aquesta frase en el fabulós llibre d’entrevistes titulat The Paris Review que El Aleph editores va publicar l’any 2007. Després, el nihilista autor francès, segueix divagant i afegeix: Cuando tratas de tocar a una ameba se retira, tiene emoción, no habla pero tiene emoción. Un bebé llora, un caballo galopa. Sólo nosotros hemos recibido el verbo. Es lo que hace que tengamos políticos, escritores, profetas. El verbo es horrible. No se puede oler. Pero llegar al punto en el que se pueda traducir esta emoción es una dificultad que nadie se imagina (..) Es una proeza que puede llegar a matar a alguien. Celine va morir a París un mes després d’haver concedit aquesta entrevista.

Traduir les emocions. Això és, en realitat, el que fa l’escriptor. Apropiar-se d’un fet o d’una imatge que els seus sentits han captat, que algú li ha descrit, o que simplement ha imaginat, i reproduir-la a la pàgina en blanc mitjançant les paraules. Un procediment senzill d’explicar però molt dificultós a l’hora de dur-lo a terme. El treball i la constància que segueix al primer estímul fins arribar a la materialització d’allò que es vol escriure, és la proesa de què ens parla Celine. Igualment necessària, es fa la presència d’una altra psique amb capacitat per descodificar el text i que tingui la sensibilitat per sentir i reviure l’impuls que el va iniciar. Quan més bon traductor d’emocions sigui qui emprèn la tasca de realitzar una obra, més bon escriptor ens semblarà. L’acte de creació té lloc en un temps i un espai que no són els nostres i pertany a un món interior que desconeixem. Podem dir que quan un artista, mitjançant les lletres i les paraules, aboca sobre el paper les seves impressions, el que fa és ordenar i manifestar l’esclafit de sentiments que hi ha dins ell. Aquesta explosió de poesia i d’emocions és una experiència que els lectors no podem experimentar de manera directa. La font de la que brolla tota la literatura, parteix d’una incògnita situada en el passat que només intuirem a través d’infinites lectures.

Fiodor M. Dostoievski va dir, referint-se als seus contemporanis i potser també a aquells que el precedirien, que tots ells venien dEl capote. És agradable sentir desvelar a un mestre quines són les seves fonts. Dostoievski reconeix i assenyala un dels punts de partida que l’impel.liren a fer-se escriptor. La literatura se’ns revela doncs, com el detonant d’un terratrèmol que provoca més literatura. Després, simplement, imitem i intentem millorar el que ja està dit.

La bellesa, coberta o nua, sempre se’ns fixa a la memòria. Per aquest motiu no oblidem mai alguns paisatges. He llegit El Capote per segona vegada i, encara que fa anys que vaig gaudir dels contes de Gógol, recordava perfectament la trista història d’Akaki Akàkievich, un home tan desgraciat que té l’habilitat especial de passar per davall d’una finestra en el mateix instant en què algú tira qualsevol immundícia. Akaki és un eficient copista, però això no té res a veure amb ser un bon traductor. Akaki no necessita tenir emocions per executar la seva feina com un autòmata i, de la mateixa manera que Bartleby, de Melville, Gregor Samsa, de Kafka, Don José, de Saramago, Fernando Soares, de Pessoa, Kien, de Canetti i Mendel, de Zweig, és un d’aquests personatges Il.lustració de Noemí Villamuzagrisos i insignificants que semblen invisibles però que, per diversos motius, ens resultarà impossible oblidar. Aquests éssers provoquen la nostra compassió a partir de la seva aparent, i sovint suposada, manca d’entusiasme. Hem de tenir present que inclús l’existència més ordenada es pot veure sacsejada per esdeveniments imprevistos. La màxima aspiració d’Akaki, quan no fa feina a l’oficina, consisteix en pensar quins documents li confiarà Déu, al dia següent, per copiar. No és d’estranyar que un home que menja cada dia sopa de col (amb un poc de carn) fins que nota que té la panxa plena, tingui un problema d’aparença insalvable el dia que descobreix que el vell abric, que el protegeix del fred despietat de San Petersburg, ha quedat inservible i que n’haurà de comprar un de nou.

Potser Akaki sigui el primer dels personatges que jo defineixo com a homes grisos; ànimes que porten una vida rutinària en les que un petit canvi descompon totes les costums i els obliga a actuar en unes circumstàncies i d’una manera en què no es reconeixen. Són éssers típicament urbans i habiten les grans ciutats deshumanitzades com a projectes descartats. Pocs d’aquests homes se’n surten en vida de les situacions adverses i sempre és la voluntat d’una tercera persona, mancada d’empatia, la que els jutja i els condemna. A Bartleby, allò que el va pertorbar fou el sistema i la societat; a Kien, el sinòleg alienat, una dona inculta; a Mendel, l’entranyable llibreter de Viena, un error burocràtic.

Gógol, com a gran observador del seu temps i de la ciutat de Sant Petersburg, degué conèixer algú semblant a Akaki. Per ventura el va veure un horabaixa, perdut dins el seu nou abric, tornant de l’oficina a casa, caminant insegur per les aceres glaçades de la ciutat. Aquest fet, o un altre qualsevol, el va commoure i li va provocar el calfred que anticipa la inspiració d’un conte. Sigui com sigui, és preferible estar sempre a l’aguait, perquè és molt probable que per el nostre barri passegi un home gris i sense nom que, amb la mirada extraviada, esguarda el pintor que el tornarà visible.

Fausto Puerto

Vida secreta. Començar i acabar un llibre.

FAUSTO | 07 Maig, 2009 06:07

Aprendre és un plaer intens. Aprendre equival a néixer. Es tingui l’edat que es tingui, el cos experimenta llavors una mena de expansió. De sobte la sang flueix millor en el cervell (...) L’univers es dilata i alhora s’obre una porta allà on no hi havia porta. 
No són paraules meves sinó de Pascal Quignard, un escriptor que posa a prova en cada una de les seves obres la nostra capacitat per jutjar la realitat i també l’experiència que, com a lectors, hem adquirit al llarg dels anys. Aprenem observant, pensant, escoltant, conversant, tocant i estimant, però sobretot aprenem llegint i callant. Els llibres assenyalen la nostra ignorància, confirmen les nostres teories, assacien la nostra curiositat o, simplement, ens entretenen. Per això alguns homes els han cremat i alguns altres s’han rodejat d’ells tota la seva vida. No podem interrompre amb la nostra veu la veu que sorgeix del fons de la pàgina. Davant d’aquesta certesa només tenim dues opcions: o escoltem el discurs de les paraules o tanquem el volum i el deixem estar. El que mai no podrem fer és canviar el sentit d’allò que ja està escrit. Podrem destruir-lo. Podrem escriure un altre volum que digui el contrari del que exposava el primer, però el resultat obtingut sempre serà una altra cosa. El llibre és un objecte totalment indiferent als nostres desitjos, inferior o superior a la nostra moral. Tant se n’adona. Som els lectors els que ens hem d’adaptar al seu contorn i al seu contingut. Per això aprenem d’ell. Per això l’experiència de acabar un text que ens ha fascinat equival a tornar a néixer. Després de llegir un bon llibre ja no veurem la realitat amb els mateixos ulls que abans. Potser aquella roca que crèiem inamovible s’hagi desplaçat uns mil.límetres. Potser, durant la nit, la mar s’hagi allunyat infinitament de la platja. Potser sigui veritat que la llum atreu una nova llum. Tot és possible i molt més si l’obra en qüestió comença d’aquesta manera:

Los ríos se adentran en el mar. Mi vida en el silencio. Todas las épocas se desvanecen en su pasado como el humo en el cielo.

I acaba d’aquesta altra:

Las mujeres y los hombres no se comunican a través de las cosas en las que creen. Es posible que nuestro sufrimiento jamás se confunda del todo con el sufrimiento de aquellos a quienes amamos. Nuestras desgracias no pueden conmover enteramente al otro. Nuestros dolores no pueden alcanzar completamente al otro. Nuestras manos sí. La fuerza atraviesa la pared, el pensamiento la caja cavernosa de la cabeza, la voluptuosidad la bolsa de piel, el agua los ojos.

Hi ha llibres dels que ens serà suficient llegir dues línies per saber que esdevindran insubstituïbles a la nostra biblioteca. Pascal Quignard, com els grans escriptors, tan sols necessita un parell de paraules per fitxar el ritme i la intenció de tota l’obra. Amb una prosa exquisida i una erudició envejable, l’escriptor de Vida secreta es declara un home enamorat. Crec que poques vegades llegirem una història d’amor tan mística i alhora tan lírica com la de Némie i els seus silencis. El to, al.legòric i intencionadament aforístic, que utilitza des de les primeres frases ens fa deduir ràpidament que no estem començant una novel.la corrent sinó que, més aviat, ens trobem davant del diari o quadern de notes d’un poeta. El protagonista recorda, exalta i converteix en literatura la història de passió i renúncia que va viure amb una dona que va existir, que ja no hi és, que va estimar. El pensament de Quignard s’eixampla fins a nivells gairebé insondables. És l’interior d’un ésser humà el que transitem al llarg d’aquestes pàgines. És el descobriment i sobretot la comprensió dels seus desitjos més íntims allò que, en acabar el llibre, ens farà tornar a la realitat enlluernats.

Los héroes miraban eternamente a su propio pintor, que antes los había visto dentro de sí mismo, en la noche detrás de sus parpados, antes de grabar su reflejo en la pared.

L’enamorat discorre i filosofa en un llarg monòleg i tots els seus pensaments, clarividents i lluminosos, ens ensenyaran a observar des d’una altra perspectiva el paisatge que tenim davant. Quignard sempre ens canvia la visió del joc i ens porta, amb intuïció i bon pols, del sexe a l’espant, del buit a la maternitat, de la creació a la mort. Com un navegant d’un altre temps, aconsegueix embarcar les nostres idees més enrocades per a fondejar-les a ports i cales on no crèiem possible arribar-hi mai. Sovint, recons paradisíacs de la seva ànima que, mirats a través dels nostres ulls de lectors desiderats, reconeixerem com a propis i esdevindran universals. No és d’estranyar que amb una manera tan delicada i subtil d’explicar els conceptes es pugui desbaratar la percepció del món. Tornar a néixer, un poquet, després de cada lectura!. Això és tan increïble, i alhora tant cert, com ho és el fet de què, gràcies al que ens expliquen els llibres, podem arribar a convertir-nos en doctors, historiadors, matemàtics, etc. Tot és  inestable i fràgil, i així com la vida ens pot canviar després d’una primera cita, o en el transcurs d’una conversa llargament demorada, o en la contemplació d’una obra d’art, o amb la pertorbació d’una desgràcia, també ens pot canviar amb la lectura de qualsevol llibre. Si no fos així res seria just i els homes perdríem l’esperança d’aconseguir l’improbable. Visquem la vida como si llegíssim un llibre, o a la inversa: llegim el llibre com si fos la vida. Perquè, finalment, el resultat de tot plegat serà exactament el mateix: un poema envoltat de silenci.

Fausto Puerto

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS