Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Los papeles póstumos del Club Pickwick. Encalçar un capell i fer-se soci d’un club.

FAUSTO | 25 Juny, 2009 07:00

   Un barret descontrolat vola empès per un vent lleuger. Un home calb, d’una seixantena d’anys i gras com una pera l’hi corre al darrera tot esbufegant. Sap que no es pot precipitar. Sap que per agafar un capell desbocat, que s’escapa aprofitant l’impuls d’un corrent d’aire, és necessari mantenir el cap fred, ser prudent i esguardar, amb paciència, l’oportunitat d’aglapir-lo amb un moviment ràpid i precís, tal com fan els bons caçadors de papallones. El nombrós públic - reunit per veure una altra mena d’espectacle molt més emocionant - no pot aguantar les rialles. L’escàndol, emperò, no pareix afectar el nostre protagonista que, amb agradable i complaent somriure, sembla no prestar atenció a les burles. Hi ha pocs moments en l’existència d’un home en què aquest experimenti tan lamentable angúnia i trobi tan poca commiseració caritativa com quan va en persecució del seu propi barret. Això és cert, però no del tot si l’estoic corredor, i principal afectat de la ventada, considera que aquest fet no té cap importància i que tot plegat forma part d’una broma tan bona com qualsevol altra.

Chesterton, al seu hilarant llibre d’assajos Correr tras el propio sombrero, dóna la volta a les paraules de Dickens. Per què ha d’ésser tan desagradable encalçar un capell? La mateixa gent corre molt més aviat quan es tracta de jocs i esports. I és veritat. Els futbolistes corren darrera la pilota amb més audàcia del que ho farien darrera un estel; a més cobren milions d’euros pel simple fet d’encaixar-la d’una puntada entre tres pals. Hi ha gent que per fer exercici corre per damunt una cinta que no porta en lloc mentre contempla la paret i escolta We are the champions. I n’hi ha d’altra que per celebrar les victòries del seu equip corre fins a la font més pròxima per tirar-s’hi de cap i cridar Oee, oee, oee, oee!. No és això ridícul? Chesterton diu que l’home és una criatura molt còmica, i la major part de les coses que fa són còmiques, com menjar, per exemple. I afegeix que les coses més còmiques són precisament les que més val la pena fer, com fer l’amor. Un home que corre darrera el seu barret no és ni la meitat de ridícul que un que corre darrera la seva dona.

Explicat aquest panorama, i sense perdre la realitat de vista, no semblarà tan estrany que un lector del segle XXI vulgui fer-se soci d’un excepcional club fundat a principis del XIX per un entranyable i xerraire senyor en forma de pera.

Respectant la cronologia de l’obra, el darrer llibre de Dickens que he llegit hauria d’haver estat el primer llibre de Dickens que vaig llegir. Per compensar l’atzarós desordre de les meves lectures, faré d’aquest article el pioner de tots els que dedicaré al genial escriptor de Portsmouth. Confio, amb aquesta iniciativa, esmenar l’inexcusable descuit que he comès i, alhora, disculpar-me davant els honorables socis de l’únic club del món del que m’agradaria formar part. En la meva defensa, i també amb la recercada intenció de reblanir els cors d’aquells que s’autodenominen pickwinians, afegiré que sempre m’han acompanyat els personatges immortals i els paratges inoblidables de les novel.les de Charles Dickens. Per subratllar això, afirmaré que mai no he pogut oblidar les aventures de l’espavilat i valent Oliver Twist; ni el coratge i la disciplina del gran David Copperfield; ni les amistats turmentoses del jove Pip i la bogeria de la senyoreta Havisham; ni la trista mort de la petita Nell; ni les escales i els recons d’aquella casa dessolada que durant una llarga temporada vaig habitar; ni les històries de les dues ciutats que canviaren la vida del doctor Manette.

Malgrat tots aquests herois i malgrat tots aquests records, a la llista de noms que he citat en mancava un de molt important que ara, amb solemne i profunda admiració, transcric en lletres majúscules: SAMUEL PICKWICK, o aquell senyor d’agradable somriure i excel.lent disposició que, finalment, després d’una llarga carrera i amb un àgil bot, agafà la seva propietat, se la plantà al cap i s’aturà a recuperar l’alè.

Fausto Puerto

Pickwick a la caça del barret

Dràcula. El comte, Stoker i alguna adaptació.

FAUSTO | 18 Juny, 2009 07:00

 

Bram Stoker creà l’any 1897 el personatge vampíric per excel.lència: el Comte Dràcula.
Es diu que es va inspirar en un personatge real anomenat Vlad Draculea, Príncep de Valàquia, que durant els seu regnat va utilitzar mètodes de tortura tan diversos i sàdics com l’empalament, l’amputació de membres, l’extracció d’ulls i altres atrocitats contra els seus enemics. Però, sobretot, la llegenda ens diu que Vlad es bevia la sang de les seves víctimes.

S’han escrit infinitat de llibres i s’han realitzat infinitat de pel.lícules relacionades amb el mite del vampir. No m’havia interessat per aquest tipus de històries fins que vaig decidir llegir aquest clàssic. No va ser res premeditat, simplement feia un parell de vegades que el veia al prestatge, el vaig agafar (no vos passa que quan teniu pensat llegir un llibre, al costat n’hi a un altre que vos reclama i acabeu agafant-lo?) i el vaig començar.

El llibre d'Stoker té una gran obertura. L’arribada i l’estadia de Jonathan Harker al Castell de Dràcula podria ser perfectament una novel.la curta. De fet en Fausto em va comentar que forma part del llibre El Vampiro publicat per l’editorial Siruela, en el que estan recollits contes d’escriptors que també tractaren el mite del vampir com Poe, Tolstoi, Polidori, etc. L’aparent calma del principi, les primeres sospites, els esdeveniments estranys i inexplicables, els pensaments i els dubtes del protagonista, el castell i les parets per les que pugen i baixen misterioses criatures i, finalment, la confirmació de totes les sospites fan del començament de Dràcula una peça independent de la resta de l’obra.

La història ens és narrada a través dels diaris personals dels principals personatges, excepte les parts que fan referència al Comte que són un exercici d’estil a càrrec de l’autor. Un cop la crònica dels esdeveniments s’allunya del castell de Dràcula s’inicien les primeres pàgines dels diaris dels altres protagonistes i decau un poc el ritme endimoniat del principi.  De sobte, no sabem exactament com enllaçar tanta informació-tenim obertes un parell d'històries al mateix temps-però poc a poc tot va lligant amb sentit. Algunes parts del llibre són una mica previsibles, però tot i així tenen un encant especial.

Un detall que m’ha agradat de la novel.la és que el personatge de Dràcula apareix en poques ocasions: la trama està més enfocada al pànic que crea amb els seus actes. Dràcula ataca d’una manera silenciosa i elegant, tot envoltat d’erotisme i d’una intensa càrrega sexual. L’aproximació dels afilats claus al coll nu de les belles Lucy i Mina o el moment en què Harker es troba amb les tres vampireses en són un exemple. Potser aquest és un dels aspectes que fan que els vampirs estiguin tan presents en la literatura i el cinema.

Hi ha un programa a Radio 3 que es diu El Ambigú on el seu presentador acostuma a emetre diferents versions d’una mateixa cançó, cosa que és realment interessant i amb la qual es demostra la creativitat que poden tenir diferents músics amb una mateixa peça. Així que, després de llegir el llibre, vaig fer el mateix però amb les pel.lícules basades en la història de Bram Stoker.
Vaig veure el Dràcula de Tod Browning (1931), el de Terence Fischer (1958), el de Jesús Franco (1970) i el de Francis Ford Coppola (1992), i va ser una experiència molt curiosa. Els diferents punts de vista sobre la mateixa història canvien radicalment i es pot dir el mateix de l’ambientació i tractament de personatges. Cap de les pel.lícules és absolutament fidel al llibre, sempre hi ha algun detall significatiu que és modificat. Personalment em quedo amb l’adaptació de Jesús Franco, director valent que sense un gran pressupost crea una obra ben digna amb un Renfield genial.

Per finalitzar, salutacions al Sr. Harker i al Sr. Comte, lectors incondicionals d’aquest blog.

Sus Mateu

La respuesta de Miles Davis. La autobiografía.

FAUSTO | 11 Juny, 2009 07:00

Primero el piano establece la pauta, luego el bajo pulsa el sagrado ritmo de las olas y la batería hace crepitar la madera, entonces aparecen las dos voces, trompeta y saxo,  que se entrelazarán, mostrando el arcano, sólo unos minutos, en un mismo juego de improvisaciones que es siempre diferente.

¿Y qué sucede?
Sucede que hay libertad en la estructura y amplitud en el marco.
Sucede, el arte sucede.

Los cinco músicos esperan, relajados, a que ocurra lo improbable. Que cinco individuos, ni siquiera semejantes en el color de la piel -carbón, miel, canela, barro y bambú-, se transformen en un único cerebro que durante unos pocos e insondables  minutos incorpore el silencio y el espacio al ritmo y la melodía, y metamorfosee estructuras abstractas en estados emocionales.

Entonces, a veces, el solo de trompeta, breve y descarnado, te hace llorar de alegría al costado del camino. Otras, te obliga a refugiarte en lugar seguro esperando el ataque de algún vampiro.
Y es que en la belleza más pura hay algo de horror.
Y de seca melancolía.

La espera relajada se prolonga hasta que un bajo eléctrico repite una misma pulsación con persistencia de granito y las dos baterías cruzan el compás y un clarinete bajo hace pastosos tres interminables segundos en que la muerte se aprecia en plena vida: éxtasis, alegría de conocer.

El negro magnético que toca la trompeta te ignora detrás de sus gafas negras.

Si los blancos supieran realmente lo que encierra la mente de la mayoría de los negros, huirían asustados.

La trompeta ahora suena como una guitarra. Es imposible no mover el pie.
El fraseo dura un minuto y cuarenta segundos en los cuales la vida adquiere una certeza irrefutable.

Dicen que al trompetista, en una cena en la Casa Blanca, una sofisticada dama, al ver que era el único negro en una mesa de celebridades blancas,  le preguntó:
“¿Qué ha hecho usted para estar aquí, señor Davis?”.

Miles Davis, bello y negro, hace una seña imperceptible y los músicos dejan de tocar.
La luz lo ilumina, lo demás está a oscuras.
Su música parece el canto del último humano.
Cierra los ojos, ve colores.
Un viento invisible intenta tumbarlo pero él lo utiliza para dejarse llevar, sin perder el compás y sin cometer, jamás, la grosería de repetirse.

Gabriel Bertotti

Miles por Irving Penn

 

“Poesía vertical”. La fulla i el destí de caure.

FAUSTO | 04 Juny, 2009 07:00

   Tractaré, com aconsella el poeta, d’obrir un espai entre la paraula i el silenci. Unes línies que es puguin llegir abans de què arribi l’escalfor de l’estiu i que no fatiguin els ulls, que desisteixen aviat de la incògnita. Em detindré només a les pàgines assenyalades i escoltaré la veu que un altre jo, a un altre temps, va subratllar.
 
Llegiré, primer, el poema que ens parla de l’espina i dels gestos de la rosa. Després, escoltaré com cauen lentament els pensaments deixant la branca nua. Fa mesos que no transitava aquests versos plens de distàncies i, misteriosament, ara no em semblen els mateixos. És possible que el poeta m’enganyés el dia que va adoptar-me com a lector entusiasmat, o que m’enganyi avui que som una prolongació de les seves ombres. És possible que aquella estrofa que creia inexpugnable formi part d’unes runes que fa segles vaig conquerir. La memòria, adesiara, enregistra el sentit de la rima com si no se n’adonés de la veritat profunda que el poeta ens volia contar i, més endavant, ho recorda tot amb sorpresa com si no hagués sospitat mai la perillosa intenció del vers.

Un home inventa un ocell per esbrinar si existeix l’aire; en acabar, es posa el barret per comprovar la seva pròpia existència. Es tracta de girar les idees cap a dintre, d’experimentar amb les paraules, de voltejar un text que sembla impossible de millorar. És cert que, mentre ho fem, qualcú -en algun lloc- mor, però també és cert que si poguéssim arribar a no fer absolutament res qualcú -a un altre lloc- moriria. És cert que sempre hi ha un abisme que ens talla el pas; que la bellesa pot aturar la respiració uns instants; que el goig o la pena ens congelen el batec. Com també és cert que hi ha lletres que ens fecunden i que es queden esperant, preservades rere la mirada, com les llavors d’uns verbs que emergiran renovats. Avui he après que els poemes respiren per les mans i que sempre ens parlen del punt exacte on es rompen o s’uneixen les coses. Una estrofa inspirada, de les moltes que vaig destacar, em diu que la pedra és més viva per la part de sota i un altre considera que el plaer és el costat lluminós per on el món s’estima. Encerclada, amb pols trèmol, hi ha una sentència que afirma que ho enterrem tot, inclús els braços, el moviment i la pala.

Subratllem allò formós que ens agradaria haver escrit si no en fóssim incapaços; o allò familiar i elevat que creiem que identifica el nostre pensament; o l’aforisme valent que ens provoca les idees més arriscades. Parlo d’aconseguir que el text que llegim ens llegeixi; de recollir les paraules que el poeta ha deixat al terra per acomodar-les a la nostra veu; de deteriorar el paper amb la nostra escriptura invàlida fins a trobar el llenguatge que ens correspon. Així neixen les formes de la nit i s’obre, entre el silenci i la paraula, l’espai per on la veu se’ns escapa.

Cap imatge es perd dins el paisatge d’un bon llibre. El poemari de Roberto Juarroz custodia la forma de l’arbre, els detalls dels objectes que s’alliberen dels seus marges, el destí dels vertaders amants que haurien de néixer i morir plegats. La poesia de Juarroz és vertical, com ho és el poeta que camina o el pensador que proposa, i cada una de les seves visions, inspirades i suggeridores, formen part del mateix llibre inacabat.

Ja és tard i les paraules, com si no fossin meves, comencen a rebel.lar-se contra el jo que les escriu. Això m’intriga i em dispara la imaginació: on em portaria la continuïtat de la prosa si no la volgués acabar?. Temorós de perdre el fil, vull concloure aquest article que fa temps havia abandonat com una derrota. Poc a poc, vaig abaixant la veu, esborrant el rastre de la meva ombra damunt la taula, aixecant la mà del paper insaciable...fins a deixar, orfe, el darrer i desesperat poema que qualcú em dicta des de molt lluny.

Fausto Puerto

Nos derrumbamos
sin perder siquiera la costumbre de nuestros gestos,
por ejemplo mantener los ojos abiertos,
la mano en la posición que toma cuando amamos,
el hueso en su silencio,
la boca en la inminencia
de decir o callar algo.

Tal vez nos derrumbamos
sin que caiga lo que cada uno es
y eso siga flotando como una serie de espasmos
algo más furtivos por el aire.

Puede ser que los gestos que se aprenden no se pierdan,
aunque sí su aprendiz.
Si es así,
quizá alguna palabra entre muchas
pueda haber sido dicha para siempre.

Roberto Juarroz

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS