Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Peix dragó de barba arrissada

FAUSTO | 29 Setembre, 2009 07:00

(Barbatus libidinis) 

Malgrat el seu aspecte amenaçant, el peix dragó és una criatura de caràcter plàcid i assossegat. Sol rondar la costa en bancs no gaire nombrosos a l’espera de quelcom que mai no acaba d’esdevenir. Segons Vidal i Alomar, cada vegada que es va trobar amb un peix dragó les seves «nits varen ser molt intenses, i els dies també», eufemisme del qual podem deduir que la seva sola visió té propietats afrodisíaques.

Alejandro Blasi

Cinco años de Món de Llibres

FAUSTO | 24 Setembre, 2009 07:00

Una Ciudad puede ser sólo un Sitio.
Un espacio mágico que da un nuevo significado a lo que de otra manera sería un mero conjunto de objetos artificiales.

Nada pre-humano que nos eche una mano.

¿Pero necesitamos realmente del árbol y las flores?
¿Necesitamos ver el cielo para conocerlo?

La ciudad es un espacio abstracto.
Todo lo que hay es consecuencia de un objeto de nuestra mente.
Conjuntos conceptuales producidos en serie.
Coches. Edificios y casas. Hormigón. Asfalto.
Conceptos que rigen la materia:
Sostenibilidad. Ecología urbana. Mercado.

El campo es  territorio de la acción desnuda.
De una ecuación elemental entre gasto y beneficio.
Allí, leer es sospechoso.

Todo es diferente en una Ciudad consecuencia de conexiones entre miles de cerebros que ocupan simultáneamente el mismo espacio.
Viviendo a pesar del agobio. Del trabajo. Del miedo y la paranoia.
Todos los vagones del metro están repletos de gente leyendo.
Leer como matización del Tiempo.
Leer como manera de pasar el rato entre estación y estación.
Entre la casa y el trabajo.

En esa intemperie el libro te protege.

Por eso el bosque urbano nunca es árbol y hormigón.
Y sí cine, literatura y Bar.
Por eso los náufragos del Universo sobreviven como pueden entre los restos que la tempestad eyectó al mar.
Por eso la luz del faro indicando un camino de salvación es elemental.
No hay vida sin luz.
Ni salvación posible para ciertas almas sensibles sin libros.
La transmutación final del árbol en conceptos que actúan como tierra firme.
Sagrados trozos de materia cargados de vida y significado que nutren al cansado e iluminan al oscuro.

Decíamos que una Ciudad puede ser sólo un Sitio.
Una librería, por ejemplo.
Necesariamente pequeña. En la que la música o las palabras sean partes del Silencio.
Y el Librero un ser entrañable que te saque de la sal y del sol y te ofrezca agua dulce y pan.
Un lugar acogedor en el que el náufrago pueda respirar al fin sin miedo de ahogarse.
O en el que el niño que perdura pueda alejarse de la Ciudad en una nave de desnudas maderas que crujen al enfrentar las olas.

Navegar es preciso/Vivir no es preciso.

El librero vocacional.
Aquel que sabe con una mirada qué libro le conviene a nuestro humor o temblor.
Aquel que, como todos los que se desarrollan integralmente por medio de una profesión que aman, hace un trabajo que no se nota: reducir nuestra tensión a su serenidad.

Manacor sin Món de Llibres sería como una costa sin nombre.
Un accidente arbitrario.
Alejado para siempre de los ojos que construyen el Mundo.
Los nuestros.

A Cati y Fausto,
en señal de agradecimiento.

Gabriel Bertotti

Onir

FAUSTO | 22 Setembre, 2009 07:00

 

 (Collum egregius)

És difícil deduir la raó que va conduir Vidal i Alomar a definir l’onir com l’«ocell típic de l’illa d’Onirca», ja que ell mateix reconeix haver-ne vist només un exemplar durant les seves expedicions. Tanmateix, la visió va ser tan intensa que mai no la va poder oblidar. En tot cas, el fet no fa més que posar de manifest el caràcter excèntric del naturalista, que advocava per incloure aquesta elegant au de coll impossible en la llista d’espècies en extinció (idea que, per descomptat, va suscitar la burla dels seus detractors).

Alejandro Blasi

La casa en el confín de la Tierra. Els monstres que ens esperen

FAUSTO | 17 Setembre, 2009 07:00

   Començaré la temporada parlant d’un llibre estrany i misteriós que, coneixent-me, no em podré llevar del cap fins que l’exorcitzi en forma d'article. Escrit fa exactament cent un anys, el vaig llegir d’una asseguda fa uns quants mesos i m’és impossible imaginar la solitud i l’enrevessada psicologia que l’inspiraren.

Si gratem un poc entre els tresors de l’extraordinari fons de l’editorial Valdemar, el podem trobar en una econòmica edició de butxaca. D’entrada, la portada del llibre, amb una inquietant il.lustració de Zdislaw Beksinski, ja ens provoca un calfred, però és entre les seves alienades pàgines que ens esguarda l’antic i insondable horror que provoca allò desconegut. He d’apuntar, si més no, que la tècnica narrativa queda un poc allunyada – pel que fa a qualitat literària i no pas a l’imaginari o al poder de fascinació-  del grapat d’obres perfectes que he llegit al llarg d’aquestes vacances. Tot i així no em puc estar de recomanar-lo com una història pertorbadora que, als amants del gènere de terror i la ciència-ficció, se’ns quedarà gravada per sempre a la memòria.

Situada en una desèrtica i inhòspita regió de l’oest d’Irlanda no ens costarà gaire imaginar la casa del confí de la terra com un envellit casalot envoltat per un jardí enorme i descuidat. L’erosió que provoca l’aigua de pluja, amb el pas dels segles ha ennegrit la pedra i polit els seus contorns.

Podem dividir en tres parts el sobrecollidor diari de l’ancià que antany l’habitava.

La primera part, clarament inspiradora de Lovecraft, beu de fonts amagades i boiroses. Un viatge astral cap a les estrelles portarà el protagonista fins als confins del univers per deixar-lo, finalment, suspès en un paratge tenebrós i estranyament familiar, vigilat per les estàtues d’uns arquetípics i arcaics déus immòbils que observen, des dels cims d’unes fosques muntanyes, la vinguda d’una terrible criatura bípeda amb el cap de porc i peülles en lloc de mans. Convindreu amb mi que no és aquest un tema recurrent de la literatura i dubto que tingui algun precedent abans de Hodgson. Olaf Stapledon concebí un viatge similar però fou 28 anys després i amb unes connotacions i unes intencions ben distintes. Abans tenim Eureka i potser qualque altre malson del visionari Edgar Allan Poe.

La segona part, clarament deutora de Verne i de la novel.la gòtica de finals del XVIII, de ben segur, ha influït a vàries generacions d’escriptors d’aquest gènere fins als nostres dies. Per posar un exemple més actual em remetré al meu admirat Sánchez Piñol. Basta llegir amb atenció La pell freda i tot seguit el setge al qual és sotmès el protagonista de La casa en el confín la tierra per entendre que la guerra de Piñol, els monstres de Piñol i molts dels fets que recrea Piñol són els mateixos que cent anys abans ideà Hodgson. Però la cosa no acaba aquí; es veu que l'admiració de l’antropòleg català per aquest autor va més enllà, fins al punt que algunes de les escenes que no tingueren cabuda a La pell freda (recordem que els monstres sorgeixen de la mar i a la novel.la de Hodgson vénen del fons de la terra) les reservà per incloure-les, encertadament, a Pandora al Congo.

La tercera part és un angoixant deliri que ens remet directament a La màquina del temps de H.G. Wells i als viatges cap al futur que aquesta obra inaugurà. Hodgson aconsegueix intrigar-nos fins als darrers capítols amb la detallada descripció d’uns esdeveniments camuflats darrere d'una simbologia dubtosa i opaca, mentre ens acosta a un desenllaç apocalíptic. És realment impressionant la capacitat creativa i fantasiosa que l’autor anglès aboca en aquest llibre injustament oblidat.

W.H.Hodgson juntament amb James Hogg (autor de qui ja parlàrem en aquest blog) conformen un duet d’escriptors pendents de redescobrir.

Fausto Puerto

Giralluna o rosa selenita

FAUSTO | 15 Setembre, 2009 07:00

(Rhodophora noctis)

   Planta herbàcia de tija i pètals retràctils que li permeten ocultar-se durant el dia i desplegar la seva esplendor durant la nit per girar cercant àvidament la llum de la lluna. Les nits de lluna plena desprèn una agradable aroma que atreu els insectes i afavoreix el transport del pol.len que en possibilita la reproducció. Durant les nits sense lluna no passa de ser un jonc sense encant.

Alejandro Blasi

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS