Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La lira de Orfeo. El dret de l'artista a no ser contemporani.

FAUSTO | 29 Octubre, 2009 08:00

   Libros del Asteroide ha editat, per fi,  La lira de Orfeo, de l'escriptor canadenc Robertson Davies, que juntament amb Ángeles rebeldes y Lo que arraiga en el hueso formen la Trilogia de Cornish.  Repassem una mica la trama general.

Els tres brillants professors de la Universitat de Sant Joan i l'Esperit Sant, Clement Hollier, Simon Darcourt i Urqhart McVarish, són anomenats marmessors del legat artístic que ha deixat el multimilionari canadenc Francis Cornish, legat que omple tres apartaments que ocupen una planta sencera d'un enorme edifici de la seva propietat.  Els quadres, dibuixos, llibres, documents i demés objectes artístics que el multimilionari va anar col.leccionant al llarg de la seva vida han de ser convenientment  inventariats, classificats i distribuïts en diferents museus canadencs. Arthur Cornish, un nebot del finat Francis Cornish i hereu seu, és l'encarregat d'organitzar una fundació que controli aquest patrimoni artístic  i que, alhora, promogui beques d'ajuda a joves artistes. Per tal d'acomplir el desig testamentari de l'oncle, Arthur requereix l'ajuda dels tres mencionats acadèmics. 
 
A Ángeles rebeldes, el primer tom de la trilogia, Davies, desenvolupa les peripècies dels tres acadèmics a l'hora d'organitzar tot el que ha de constituir la Fundació Cornish i ens en fa una descripció memorable, així com també del grapat de personatges diguem-ne “peculiars” que arrodoneixen la trama.

El segon volum, Lo que arraiga en el hueso, és la biografia del mecenes Francis Cornish —un personatge enigmàtic, excèntric i seductor—, i vendria a acomplir la funció de parèntesi explicatiu entre el primer i tercer volum.

A La lira de Orfeo l'acció retorna als personatges principals del primer tom, que serien, per una part Arthur Cornish i la seva bellíssima esposa Maria Theotoky, responsables econòmics de la Fundació Cornish, i per l'altra els acadèmics Darcourt, Hollier i McVarish, (amb l'especial predomini de Simon Darcourt) que es disposen a controlar el muntatge d'una òpera que E.T.A. Hoffman deixà inacabada en morir el 1822 —un muntatge patrocinat per la Fundació Cornish—, i que constituirà l'exercici final per tal que la brillant estudiant de música Hulda Schakenburg aconsegueixi el seu doctorat. Però, a més d'aquests  i d'altres protagonistes secundaris ja coneguts, compareixen també en aquesta tercera entrega nous personatges descrits amb la característica mestria de Davies. Cal mencionar, per exemple, l'esmentada Hulda, una joveneta magra i esquifida, no gaire afeccionada a la higiene, però dotada d'unes extraordinàries facultats musicals; la seva supervisora en el projecte musical, la doctora Gunilla Dahl-Soot, musicòloga, directora d'orquestra i lesbiana; Geraint Powell, director teatral, exuberant, pràctic, sempre amb els peus a terra, encarregat de posar en ordre el desgavell de la citada realització; Dulcy Ringgold, l'escenògrafa, menuda, tímida, discretament fascinada per la personalitat de Gunnilla,  i el propi E.T.A. Hoffman, que, des del “llim” (el lloc on esperen no se sap ben bé què els autors que moren amb obres inacabades),  ens va donant la seva curiosa opinió durant el transcurs de la preparació del seu “Artur de Britània”. La lira de Orfeo és, idò, per a resumir, la història de la preparació d'aquesta obra,  la repercussió que té sobre els que en prenen part i el paral.lelisme que s'estableix entre els personatges ficticis i els reals.

S'ha parlat molt de l'estil i la qualitat literària i intel.lectual de Robertson Davies i no crec poder afegir res que no s'hagi dit ja mil vegades, però, ja que consider que s'hi escau, voldria al.ludir aquí a una qualitat pictòrica que en el Renaixement anomenaven sprezzatura (menyspreu). Aquesta expressió, feia referència a l'actitud d'alguns dels grans pintors de “mostrar una certa indiferència al que podia tenir d'excels allò que estaven pintant posant l'èmfasi en la realització pràctica de l'obra”. Aquesta és, idò, exactament l'actitud que em sembla detectar en l'estil de Davies, que té la facultat d'explicar-te les coses més intel.lectualment complexes amb una senzillesa que esborrona. Vull dir que llegint-lo, no es té mai la sensació que sigui un autor preocupat per a “quedar bé literàriament”, per a ser  “excels”; el seu estil —intel.lectual, brillant, però clar i pràctic—, al meu entendre, s'encamina  molt més cap a aquesta sprezzatura dels pintors de què parlàvem.

Quant a les pretensions de La lira de Orfeo, en la sinopsi de la contraportada se'ns explica que Davies mostra el seu extraordinari coneixement de les arts escèniques i que empra aquest coneixement per a reflexionar  sobre el fet que, tot i l'educació, molt sovint ens deixam endur pels baixos instints, que ens menen a actuar d'una manera que no havíem sospitat mai que en fóssim capaços. Tot i que estic d'acord amb l'apreciació, no crec que sigui aquest el principal missatge que Robertson Davies ens vol llençar. Si repassam el segon volum de la trilogia, Lo que arraiga en el hueso, veurem que el protagonista, Francis Cornish, dedica la vida a entendre la tècnica i la mentalitat dels pintors renaixentistes, i arriba a tal nivell d'identificació amb ells que pinta un quadre (Les noces de Canaan) que tots els grans experts mundials en pintura atribueixen a algun geni desconegut del Renaixement.

Si pensam, també, que la trama de La lira de Orfeo, és el gran esforç que fa un grapat d'especialistes en distintes rames de la literatura, de la música i de les arts escèniques per aconseguir captar i reproduir amb total fidelitat l'esperit d'E.T.A Hoffman i l'operística de principis del segle dinou, crec que no hi ha d'haver dubtes a l'hora d'afirmar que la pretensió de Davies, el missatge que en realitat ens llança, és la seva teoria sobre el dret que tenen els artistes a no ser contemporanis (de fet, ell no ho era ni tan sols en l'aspecte. Si miram les fotografies, algunes del 1988, veurem que semblava un personatge del segle XIX). I per tal que no en quedin dubtes, ho va repetint en diversos llocs de la novel.la:

No se sentía obligado a ser contemporáneo...

No podían aceptar tan fácilmente a quien pintaba en un estilo del pasado y tenía la desfachatez de hacerlo con una perfección y una imaginación que brillaba por su ausencia en los mejores pintores canadienses modernos...

Se había atrevido a ser de una época diferente a la suya...

La historia del arte no es una sucesión lineal, sino una compleja red de momentos y lugares...

De qualsevol manera, missatges a part, La lira de Orfeo gaudeix de l'altíssima qualitat literària a què ens té acostumats Davies; i l'autor, a més de parlar de temes de profunditat vertiginosa amb una naturalitat sorprenent, aconsegueix com sempre enganxar-nos ràpidament a la trama.

Llegiu la novel.la, que segur que  passareu molt de gust.

Tomeu Matamalas

Llegiu també l’article de Nadal Suau al Diario de Mallorca:
Robertson Davies rió seis veces

Hermafrosèpia

FAUSTO | 27 Octubre, 2009 08:00


(Egeo pax)

Com el seu nom indica, l’hermafrosèpia és un cefalòpode que conté l’aparell reproductor d’ambdós sexes en un mateix organisme. El seu dilema rau en el fet que té dos penis i una vagina, la qual cosa li ocasiona no pocs maldecaps en el moment de l’autofecundació.

Alenjandro Blasi

Todos los colores del sol y de la noche. Un relat autobiogràfic

FAUSTO | 22 Octubre, 2009 07:00

  Heus aquí una novel.la ni molt curta ni molt llarga, té 219 pàgines, escrita per una autora desconeguda, fins ara, fora de la República Txeca i d’Alemanya. Una novel.la que escrigué quan ja era molt vella i que publicà a l’edat de 91 anys.

Lenka Reinerová és la darrera d’una llarga llista d’escriptors jueus txecs (el més destacat dels quals seria Franz Kafka) que escrigueren en alemany. Això és a causa del fet que a la Praga de l’imperi austrohongarès, els jueus de la burgesia benestant feien estudiar els seus fills en escoles i instituts de cultura i llengua alemanya; fins llavors les circumstàncies històriques els havien inclinat cap aquella llengua que associaven a la d’un poble més obert, culte i tolerant envers ells i no pas la dels txecs nacionalistes que els havien perseguit en diferents pogroms en un passat prou recent i dolorós.  Encara no tenien ni la més mínima sospita sobre les crueltats a què seria sotmès el seu poble durant els anys del nazisme.

Todos los colores del sol y de la noche és el relat marcadament autobiogràfic d’una dona que visqué les dues etapes pitjors de la història de l’Europa del segle XX: la persecució dels jueus durant el nazisme i la persecució a la que foren sotmesos els comunistes i jueus supervivents de l’Holocaust pels mateixos companys de partit durant l’estalinisme. Si la primera persecució era irracional, inhumana, atroç, i tots els sinònims que vulgueu afegir a la llista per a remarcar una de les etapes més vergonyoses de la Història, la segona era encara una mica més absurda en el sentit de què els perseguidors eren els propis camarades i els perseguits en cap moment sabien de quins crims eren acusats, jutjats, empresonats, tancats dins camps de concentració o condemnats a mort.

En aquest punt del text m’aixeco de la cadira per fer una breu pausa i a la ràdio sento que anuncien la concessió del Nòbel de Literatura 2009 a una escriptora romanesa-alemanya que no havia sentit nomenar mai. M’afanyo a cercar al Google i m’adono de què es tracta d’una altra autora perseguida, aquesta vegada per la Securitate del dictador romanès Ceaucescu, per pertànyer a la minoria alemanya de la regió romanesa del Banat. Realment els darrers anys ens trobem amb una allau de llibres que ens parlen i revisen èpoques bastant recents i ens mostren facetes i punts de vista diferents als que estàvem avesats.

Un cop acabat aquest petit incís, us diré que un dels trets de la novel.la sobre la qual escric és que no es limita a presentar-nos de forma lineal el present dels interrogatoris a la presó de Praga a l’any 1952, sinó que fa salts, a través dels records, al passat de la presó de París, on restà tancada en el decurs de l’ocupació alemanya de França o a altres moments de la seva vida que ens ajuden a conèixer i a situar el personatge en el seu context i  a entendre millor l’època en la qual es desenvolupa la narració.

Per acabar, us diré que us he presentat una de les moltes novel.les que editorials independents com Asteroide, Minúscula i d’altres, ens estant posant a l’abast a tots aquells que tenim interès en endinsar-nos, d’una forma literària, dins la història passada, recent o present. Fa pocs dies, un escriptor per qui sento una profunda admiració digué: “Aprendrem més història de la França del segle XIX llegint Balzac que estudiant un manual”. Però no heu de pensar que només compten els fets històrics en el llibre, els esdeveniments ens són detallats per una narradora excel.lent que no només explica i explica sinó que també reflexiona amb profunditat, fent-nos coparticipants de la seva angoixa i, sobretot, de l’esperança que no es perd ni en els pitjors moments.

Marta Sanxo

Pariargonauta

FAUSTO | 20 Octubre, 2009 07:00

 

(Spira mater)

El pariargonauta és, tal vegada, la criatura més generosa, no tan sols de l’illa d’Onirca, sinó també de tot el regne animal. Tan desmesurada és la seva generositat que la seva principal funció és pondre ous d’altres espècies. Per fer-ho, fa servir un «apèndix paritori», que és la seva característica morfològica més distintiva. Es desconeix com funciona el seu propi sistema reproductiu.

Alejandro Blassi

Final Onetti

FAUSTO | 15 Octubre, 2009 07:00

   Parece que la primera opresión en el pecho la sintió en el baño. No me cuesta imaginarlo con los pantalones bajos, impidiéndole el avance, la mano apoyada en la pared de ladrillo, buscando la puerta de calle. Sin embargo lo encontraron muerto en la cocina, la más interna de las habitaciones. Otros han hablado de su obra, de su carácter, a mí lo que me interesa es lo último que leía. El libro abierto sobre el taburete que se había traído de Londres, junto al inodoro inmaculado.

Había decidido leerlo una vez más, harto de tanta banalidad y de las superfluas tonterías de las decenas de mediocres que se hacían llamar “artistas de la escritura” y que le enviaban sus libros. “Burbujas de crema”, los llamaba.
Ninguno de ellos se hubiera dejado matar por su obra. Ninguno hubiera seguido escribiendo si no le pagaban de manera adecuada.
Él amaba otro tipo de escritores, aquellos que establecen con la literatura una relación pasional, esencial para sus vidas.

Apreciaba a Vargas Llosa, más de una vez le había hecho la broma de que sus respectivas relaciones con la escritura eran para el peruano un matrimonio y para él, el viejo uruguayo refugiado en una cama, una procaz exaltación de amantes infieles.

La ceniza caía en las sábanas. Vestía una camisa desabrochada, un pantalón pijama celeste, estaba sin afeitar, los cabellos revueltos.

Volvía, ahora que sólo quedaba morir, a Faulkner. Volvía una y otra vez a las frases complejas y secas; volvía a la insoportable humedad de los cuerpos sedientos y pobres; a la trenzada decadencia de individuos relacionados por redes invisibles, arrastrados hasta el fondo limoso de un río oscuro.
El río, la pobreza, la carnalidad de una sandía partida al caer de un carro, y los idiotas que miran el vuelo de las moscas sin saber jamás qué es en realidad una mosca.

Lo imagino saliendo de la cama, caminando sigilosamente hacia el baño, intentando no hacer ruido para que el perrito de su esposa no vaya a por él, que está en los huesos y que puede ser un buen objetivo. (En realidad el perrito lo adoraba, pero no podía evitar transformar la amistosa realidad en una posible amenaza). Tensaba el cuerpo y como un guerrero se erguía y avanzaba sin temor.

Abría el libro y leía, abandonándose a la prosa hipnótica del rey de los escritores americanos:

“No es que pueda vivir, es que quiero. Es que yo quiero. La vieja carne al fin, por vieja que sea. Porque si la memoria existiera fuera de la carne no sería memoria porque no sabría de qué se acuerda y así cuando ella dejó de ser, la mitad de la ceremonia dejó de ser y si yo dejara de ser todo el recuerdo dejaría de ser"
Sí, pensó "Entre la pena y la nada elijo la pena”.

“Hijo de puta”, pensaba en el traductor de Palmeras Salvajes, el libro que estaba leyendo, sabiendo íntimamente que su mejor libro, el que nunca escribió, sonaba semejante a la jerga oscuramente ardiente que le helaba la sangre y le abría el corazón.

“Soy Faulkner traducido por Borges. Soy Onetti.

Gabriel Bertotti

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS