Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La aventura ausente. Pròximament.

FAUSTO | 26 Novembre, 2009 08:00

   Avui, contràriament al que és habitual cada dijous, no parlaré d’un llibre que ja ha sortit a la venda sinó d’un llibre que hi sortirà pròximament. Es titula La aventura ausente. L’ha escrit l’amic i reeixit col.laborador d’aquesta pàgina Gabriel Bertotti i l’editarà Món de llibres amb tota la il.lusió i l’empenta que requereix un projecte modest com és aquest. 

Fa uns dies, abans de decidir-me a escriure aquestes línies, ja rumiava quina seria la millor manera d’anunciar la imminència d’aquesta publicació. Per una part tenia ganes de compondre un article explicant algunes de les virtuts i desvelant no poques de les excel.lències que podreu trobar entre les seves pàgines. D’altra banda volia publicar al bloc, com a prova irrefutable del que estava dient, un relat complet de l’autor que deixés constància de l’encert i la qualitat literària d’aquest argentí establit aquí, a Mallorca.

Emperò, finalment, he optat per no fer ni una cosa ni l’altra. Per simplificar-ho tot he arribat a la conclusió de què el millor és no allargar-me massa. Com a editor novell i sense experiència, em limitaré a deixar que siguin els altres qui, en cas d’haver llegit el llibre, en parlin si els ve de gust. La meva feina consistirà, exclusivament, a pregonar a tots els vents l’existència de l’obra; recopilar al bloc els articles i les ressenyes que vagin sortint als mitjans de comunicació; procurar que els pocs exemplars editats tinguin una eficaç distribució i fer saber a tothom que La aventura ausente es podrà adquirir a darreries del mes de gener del proper any 2010. Com veureu, tot això queda ben allunyat de les grans campanyes de marketing a les que ens tenen acostumats algunes editorials. Tanmateix, Bertotti, que no té res a veure amb Dan Brown, ja m’ha dit que no és necessari que desbordem el mercat d’enormes i vistosos expositors de cartó amb imatges de segells maçònics i cúpules vaticanes. Diu que amb la foto d’un desert a la portada ja n’hi ha prou.

He de dir que tinc molt clar que no és el mateix publicar el llibre d’un bon amic que publicar un bon llibre. La distància entre una cosa i l’altra pot ser proporcionalment inversa al valor i als vincles d’aquesta amistat. Editar un mal llibre d’un amic és, sens dubte, una idea abocada al fracàs i una jugada errònia que procuraré no cometre. Per contra, el goig de publicar un bon llibre d’un bon amic, com és el cas, suposa una alegria doble i una festa que mai no se sap com acabarà.

Recordo que la primera vegada que vaig llegir els 29 relats de La aventura ausente vaig pensar “vet aquí un llibre que m’agradaria haver escrit a mi”. Encara ho penso però també som conscient del que som incapaç. Editar-lo és una manera de fer justícia a un escriptor de veritat. Col.locar-lo en un lloc ben destacat de Món de llibres serà, per a mi, la millor recompensa.

Fausto Puerto

Escorpí convers

FAUSTO | 24 Novembre, 2009 08:00

 

(Cruris serptum)

L’escorpí convers és un amfibi que ha triat canviar el seu agulló verinós per un original mètode de propulsió amb forma d’espiral amb què pot tant de nedar a l’aigua com reptar fora. Sol enterrar-se a l’arena de la platja i deixa les seves pinces i el seu únic ull al descobert a l’espera de turmells desprevinguts.

Alejandro Blasi

Quatre germanes. El món de la família Soames

FAUSTO | 19 Novembre, 2009 08:00

   Quan vaig a comprar-me un llibre, em deixo guiar per un parell de criteris: de vegades em decanto per un títol influïda per les opinions dels que pontifiquen des dels suplements literaris dels diaris; altres cops em sento atreta cap a un títol d’algun clàssic pendent (el qual m’havia fet mandra llegir abans) o per un títol que em suggereix mons interiors desconeguts. Sovint entro a la llibreria només per badar, tocar paper i saludar el meu llibreter de capçalera. Escolto  els seus consells, les seves recomanacions i com que sempre encerta, me’n vaig amb un exemplar d’un autor ignorat fins llavors per mi. Es tracta d’un llibreter jove, però expert, que estima la lectura i per això es dedica al negoci exclusiu del llibres; no ven revistes, ni diaris ni molt manco motxilles de l’Spiderman o dels Ossets amorosos.

Aquest darrer criteri és el que vaig seguir quan em vaig endur de Món de llibres la novel.la de la qual us vull parlar, Quatre germanes, que escrigué, com he pogut llegir a la solapa, l’escriptora  d’un únic llibre, aquest, Jetta Carleton (Misouri 1913-1999).

He de confessar que malgrat estar editada per Asteroide, que com us he comentat altres cops és  garantia de qualitat, ni el títol ni la contraportada m’haguessin decidit a llegir-la. Els prejudicis encara restaven vius després d’haver acabat el primer capítol i pensava si aquest pic el llibreter i l’editorial no m’haurien endevinat les preferències. Però en començar el segon capítol vaig començar a entrar en el món de la família Soames i així com més avançava, més difícil se’m feia deixar la lectura. La qüestió és que una novel.la de 412 pàgines me l’he empassada en sis dies, i sense tenir vacances!

Vaig poder comprovar que es tracta d’una narració en la qual no tot és com aparenta ser; quan el lector comença a conèixer els personatges i es pensa que representen un prototipus determinat,   resulta que més d’un cop se’n duu sorpreses perquè no són aquells que l’autora ens havia volgut fer creure que eren; no estem quasi mai davant de personatges plans, tal i com ens semblaven a les primeres pàgines, són caràcters complexos, tenen coses per amagar. No estan tan satisfets de com ha anat la seva existència i no sempre es comporten d’una forma coherent amb els seus valors. En definitiva, són homes i dones com tots nosaltres, que moltes vegades volem aparentar ser una cosa i en som una altra de ben diferent. Aquestes febleses són les que acosten els personatges als lectors, les que els fan humans i ens fan comprendre’ns a nosaltres mateixos i als que ens envolten.

L’acció transcorre a l’estat de Misouri, en una granja i en una petita ciutat provinciana, ambdós llocs prototípics de l’Amèrica conservadora dels anys cinquanta. La protagonitza una família, també prototípica, de l’època, formada per pare, mare i quatre germanes que es retroben cada estiu a la casa pairal quan ja són grans. A partir de l’encontre, narrat al primer capítol, anem coneixent tots els membres del clan i tots aquells que els han envoltat. L’autora ens porta cap al passat i de tant en tant ens dóna sorpreses i ens emociona a través dels sentiments d’alguns personatges dels que no esperàvem segons quines reaccions.

Quatre germanes està publicada per la mateixa editorial en castellà i en català, cada lector pot triar la llengua que senti més seva. Està plena de diàlegs que fan que la seva lectura sigui àgil i desimbolta. Per tot plegat, i per moltes altres coses que o no us sé dir i perquè si us ho digués tot ja us desvetllaria els seus secrets, crec que no us en penedireu si la llegiu. 

Marta Sanxo

Àbac pelegrí

FAUSTO | 17 Novembre, 2009 08:00

(Adiectionis numerus)

 

   Certa lògica matemàtica d’extrema neciesa sembla que regeix la morfologia d’aquest inquiet animaló, ja que el seu cos diminut alberga una sola boca, dues banyes, tres potes, quatre ulls, cinc dits a cada extremitat, sis pulmons, set cors (dividits en vuit aurícules i ventricles cada un), nou ronyons i deu petits estómacs. Vidal i Alomar assegura que va ensenyar a comptar als seus fills parlant-los d’aquesta criatura entremaliada de comportament erràtic.

Alejandro Blassi

Flechas de fuego

FAUSTO | 12 Novembre, 2009 08:00

La materia de la literatura no son las ideas.
Ni el dolor.
Ni siquiera el amor.
La materia de la que está hecha la verdadera literatura es la belleza sintética del lenguaje.
Incluso a mí se me puede ocurrir cierta idea; por ejemplo: relacionar la inevitabilidad de la muerte con la fugacidad de la vida y lo arbitrario de un vacío indiferente.

Admitamos que no es original, ni siquiera novedosa, y que todos, incluso los que nos escondemos en alguna certeza o esperanza, tratamos de disimularla, como si nos hiciéramos los tontos cambiando de tema o silbando cada vez que alguien pronuncia la palabra “cáncer”.

Sin embargo, y aunque se manifieste en conjuntos ordenados de palabras, no podría afirmar que sea más literaria que un chisme o una delación.
Lo que sí puedo afirmar es que Nabokov, el mago, la transmuta, misteriosamente, en pura literatura:

“La cuna se balancea sobre un abismo, y el sentido común nos dice que nuestra existencia no es más que una breve rendija de luz entre dos eternidades de tinieblas”

O incluso, ¡y más aún!, Borges, como a desgana, lo dice con resplandores acerados, de frío seco, soportable:

"La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, después de una imperiosa agonía que no se rebajó  un solo instante ni al sentimentalismo ni al miedo, noté que las carteleras de fierro  de la Plaza Constitución habían renovado no sé qué aviso de cigarrillos rubios; el hecho me dolió, pues comprendí que el incesante y vasto universo ya se apartaba de ella y que ese cambio era el primero de una serie infinita”

Sucede lo mismo que con las acciones:
No es lo mismo responder a un abuso con violencia y estruendo que con sabio silencio y aristocrática indiferencia.
No es lo mismo porque la primera es una reacción natural y la segunda artificial.
Es decir: literaria.

Literatura es manipular generaciones de personas por medio de artificios y juegos del lenguaje. Con una estricta condición que diferencia el arte del pastiche: que no se note, que parezca natural, que parezca que aquello que nos está iluminando o entreteniendo no podría haber sido dicho de otra manera. Hacer literatura es manipular con cierta sutileza el cerebro y el tiempo del que lee.
Es hipnotizar con tramas destiladas en palabras que provocan, eso sí, sentimientos y descubrimientos.
Es una tarea conjunta entre las manos sabias del escritor y los ojos relajados del que será abducido por un rato, y trasladado, nunca mejor dicho, “como por arte de magia” a lugares tan poco probables pero poéticamente creíbles como una isla del tesoro o un sitio llamado Mordor.

Por eso Millenium podrá hacernos pasar un buen rato.
¡Y que Larsson sea bendito por ello!
Pero nunca podrá iluminar, con frases como flechas de fuego, la profunda oscuridad en que se debate la mente. Dando así un respiro y un consuelo al niño asustado pero entusiasta que se entromete constantemente en nuestras peripecias de adultos y que se deleita con Pessoa.
                     No soy nada.
                     Nunca seré nada.
                     No puedo querer ser nada.
                     Aparte de esto, tengo en mí todos los sueños del mundo.

Gabriel Bertotti

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS