Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La aventura ausente, el més venut!

FAUSTO | 28 Gener, 2010 08:00

   Que La aventura ausente sigui el llibre més venut a la llibreria des que fa dues setmanes va sortir a la venda no és cap cosa de l’altre món. Aquest favorable començament no significa (ni molt manco!) que ja haguem “triomfat” o que ens faci pensar en una segona edició. Al cap i a la fi, quasi tots els lectors que han adquirit el volum són clients habituals de Món de llibres i crec que, molts d'ells, ho han fet perquè coneixen Gabriel personalment o perquè nosaltres en som els editors.

El que sí és força interessant i, sobretot, digne d’agrair són les opinions que a diari, amb una sinceritat fora de tota sospita, ens van arribant. Pel que he pogut comprovar, i a l’espera de qualque opinió desvinculada per complet de l’entorn de la llibreria, hi ha uns quants punts clau en què coincideixen la majoria dels qui ja l’han llegit.

La aventura ausente agrada molt a alguns lectors i desorienta i, alhora, descol.loca a uns altres. Després de dues setmanes d’escoltar distints criteris, comença a quedar-me ben clar que el llibre de Gabriel no deixa indiferent a ningú. Això, per a mi, sempre és un bon senyal.

Els lectors que ja l’han acabat, reconeixen que els relats de Bertotti es llegeixen molt aviat però també coincideixen en què per comprendre el sentit de tot el que impliquen -sobretot un grapat d’ells- és fa necessària una segona lectura. Superada la primera aproximació a la poètica i personalíssima prosa de l’escriptor, aquesta relectura esdevé reveladora.

Dos contes són els més comentats: un d’ells l'és per la temàtica entorn a la qual gira i per l’horror d'allò que ens descriu; l’altre, en canvi, ho és pel sentiment, la delicadesa i l’amor que transpira en tot moment. Es titulen, respectivament, El sendero peligroso i Eneas. Ambdós són exemples de l’alta qualitat literària i del talent de l’autor.

A continuació, ens complau convidar-vos a la degustació del començament d’un dels relats de Bertotti titulat La manera de narrar:

 

------- la manera de narrar -------

 

                                      No se vive impunemente en la selva

de cara al Paraná"

                                                                                         Alfonsina Storni

.

    No había historia y por lo tanto nada que contar.
   Lo único que sabía era que mi abuelo paterno, Rinaldo Algüino, una mañana se había levantado cantando la marcha de San Lorenzo, que desnudo había alimentado a las gallinas con bolitas de pan mezcladas con arsénico y que después había salido de la casa para no retornar jamás.
    La abuela lo esperó hasta el día de su muerte.
   Contaba mi padre que, ese día, tendida en la cama, rodeada por todos sus hijos, miró un retrato del abuelo y dijo:
    “Pobrecitas las gallinas”.
    Eso era todo. Una pequeña historia no narrada.
    Para contar lo que pasó carecía de datos.
   Sólo poseía una vieja fotografía de un día de playa. La abuela y unos amigos están sentados en la arena y a un costado, apoyado en un Ford A, se ve a un hombre.
    Me han dicho que ése es el abuelo.

(...)

El veritable estudi de la humanitat. Altament recomanable

FAUSTO | 21 Gener, 2010 08:00

   "En les argumentacions morals el procés sol començar quan dues persones que tenen sentiments intensos sobre una qüestió adopten una determinada posició i després van inventant raons per tal de llançar-les a l’altre. Així, refutar els arguments de l’altre no condueix quasi mai a un canvi d’opinió, ja que aquesta es basa en l’emoció."

Aquest és el procés descrit per Haidt en el seu fantàstic llibre “La hipótesis de la felicidad” i en aquest procés em trobo immersa durant una sobretaula de diumenge discutint sobre els problemes futurs ocasionats per l’envelliment de la població. Un de nosaltres comença a parlar de la importància de la dignitat i de la justícia social i mentre articula el seu discurs em trobo progressivament més incòmoda, pensant que si els polítics o els tècnics han de decidir com he d’envellir o morir, no vull apuntar-me incondicionalment a aquesta solució. I em trobo parlant de la llibertat de decidir, entrant en un dilema que els altres resolen indicant que no estic pensant bé, que no tinc raó i que, en moltes ocasions, algú, que té més informació que nosaltres, ha de decidir.

Hi ha solució? Hem de creure en l’argument racionalista, és a dir, en l’existència d’una única solució veritable? O hem d’admetre que la realització d’alguns dels nostres ideals pot fer impossible la realització d’altres ideals, com ens proposa n’Isaiah Berlin, en el seu magnífic assaig “Dos conceptes de llibertat”? Tal com explica aquest autor, els fins dels homes són molts i no tots són compatibles entre si. “L’abast de la llibertat d’un home o d’un poble de triar viure com vol s’ha d’amidar per contrast amb la significació de molts altres valors, dels quals la igualtat, la justícia, la felicitat, la seguretat o l’ordre públic, són potser els exemples més obvis.” I abans: “El gruix de la humanitat ha estat disposat pràcticament sempre a sacrificar una demanda extrema de llibertat a altres objectius: seguretat, estatus, prosperitat, poder, virtut, recompenses en el proper món; o justícia, igualtat, fraternitat (...)”

Està la majoria de gent, en aquest cas, disposada a renunciar a decidir per ells mateixos a canvi de seguretat o d’una certa igualtat? Estic disposada jo a defensar una solució única? Puc decidir, des dels meus valors, “el millor per tots”?

A més, després ens trobem amb el que Haidt anomena “realisme pueril”, el fet que pensem que en la seva visió de la realitat els altres estan influenciats per la seva ideologia i els seus interessos propis. Excepte nosaltres mateixos. Nosaltres sí veiem les coses tal com són. Podrem superar aquest miratge de la solució única i el de “la raó només la veig jo”?

No tinc respostes. Només preguntes formulades gràcies a llegir n’Isaiah Berlin i en Haidt.

Paula Vicens

La aventura ausente. Ja a la venda!!!

FAUSTO | 18 Gener, 2010 09:24

La aventura ausente de Gabriel Bertotti ja es pot sol.licitar a les llibreries de Mallorca.

Durant les pròximes setmanes anirem recollint al bloc de Món de llibres totes les novetats, articles i opinions que envoltin l’edició i venda d’aquest llibre.

Des de la llibreria desitgem que els contes de Gabriel vos agradin al manco tant com a nosaltres.

Distribució:

Illes Balears: Editorial Moll
Península: UDL libros (a partir de dia 1 de Febrer)


 

“La immortalitat” o la vida segons Milan Kundera

FAUSTO | 14 Gener, 2010 08:00

En unes vacances a Mallorca, Milan Kundera (Brno, 1929) ressuscita un antic projecte literari: explicar la seva particular visió de la vida a través del concepte de la immortalitat.

Estam a finals de la dècada dels vuitanta i Kundera, gràcies a La insostenible lleugeresa del ser, la seva darrera novel.la fins aleshores, ja és considerat com un dels grans escriptors europeus de finals de segle i es pot permetre llicències creatives de qualsevol classe.

“La immortalitat” és una obra que balla entre la novel.la i l’assaig, entre la ficció i la realitat, i és una crítica feroç a la societat moderna, hipnotitzada per la tecnologia, la imatge i el desig de transcendir a qualsevol preu. Kundera fa passar tothom –fins i tot, genis de la talla de Beethoven, Goethe o Hemingway- pel sedàs de la seva pròpia metafísica vital. Pensaments, idees, sentiments. “La immortalitat” és un manual d’autoajuda per no deixar-se engolir per la futilitat del món contemporani.

"el individuo ya no se pertenece a sí mismo, es del todo y por completo propiedad de otros.”

Kundera elabora una tesi sobre la immortalitat, fàcil de llegir però difícil d’entendre. ¿Què és la immortalitat? ¿No morir? ¿Sobreviure a la mort en la ment d’aquells que ens han conegut? ¿Ser recordat per la humanitat? ¿O potser enfrontar-se a la mortalitat estant encara vius? Kundera observa les relacions humanes amb precisió científica, explora la intimitat de cada personatge i, després, exposa sense pontificar, sense autoritarisme, les conclusions.

“Porque lo que a todos les importa es la admiración y no el placer. La apariencia y no la realidad. La realidad ya no significa nada para nadie. Para nadie.”

Agnes, l’alter ego femení de l’autor a la novel.la, és l’única persona realment lúcida, qui veu la inhòspita realitat del seu entorn, el París contemporani, gris i lleig, poblat d’una multitud progressivament anònima i uniforme.

“¿Cómo vivir en un mundo con el que uno no está de acuerdo? ¿Cómo vivir con la gente si uno no considera suyas sus penas ni sus alegrías, si sabe que no es parte de ellos?” […] “Su vida estará siempre construida del mismo material, de los mismos ladrillos, de los mismos problemas.”

“La immortalitat” és un llibre de capçalera que cal rellegir cada cert temps. En les segones lectures sempre hi trobarem matisos que ens havien passat desapercebuts amb anterioritat. La grandesa de l’obra és inesgotable i els pòsits que deixa en el lector hi resten a dins fins molt de temps després.

“Imagínate que vivieras en un mundo en el que no hay espejos. Soñarías con tu rostro y te lo imaginarías como reflejo exterior de lo que hay dentro de ti. Y después, cuando tuvieras cuarenta años, alguien te pondría por primera vez en la vida un espejo delante. ¡Imagínate el susto! Verías un rostro completamente extraño. Y sabrías con claridad lo que no eres capaz de comprender: tu rostro no eres tú.”

Kundera presenta l’home no només com un ser pensant sinó com un ser capaç de sentir, i és justament el sentiment allò que fa sentir-nos vius. Sent, llavors existesc.

Joan Manuel Serrat, en llegir aquest llibre, va sentir-se tan identificat amb les reflexions vitals de Milan Kundera que composà “La abuelita de Kundera”, una cançó que aparegué a l’àlbum “Nadie es perfecto” com a homenatge a l’escriptor txec.

“Oscuridad con los ojos abiertos.
Luz con los ojos abiertos.
Luz con los ojos cerrados.
El cuadrante de la vida.”

Thomàs Bosch

Tots els articles de Fausto Puerto

FAUSTO | 05 Gener, 2010 10:36

Aquest apunt recull tots els articles que Fausto Puerto ha publicat al bloc de Món de llibres des de l'any 2006 fins a dia d'avui

 ***

Any 2006


Girasoles ciegos

Los girasoles ciegos

 

El desierto de los tartaros

 Crónicas marcianas

El quinto en discordia

Jane Eyre

Las uvas de la ira

El comte de Montecristo

Una pena en observación

Rayuela

Travesuras de la niña mala

.

.

L'enamorat de l'Ossa major

.
.

El árbol de los prodigios

Vida e insólitas aventuras...

Risa en la oscuridad

Bartleby, l'escrivent

.

.Any 2007

 

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo

Geometría del amor

La mort Venècia

El tercer policia

El dia dels trífids

El llop estepari

Memorias de Adriano

La biblioteca de noche

La sonata a Kreutzer

.

.

.

Història de Pi

.

Soy leyenda

.

Cuento completos

Las sirenas de Titán

.

Any 2008


La abadesa de Castro

Firmin

Guerra i pau

Les benignes

Elogio de la sombra

Vida y destino

Harry Flashman

Memoria privadas

Angeles rebeldes

Meridiano de sangre

Todas las mañanas del mundo

Assaigs. Montaigne

Relatos. Kipling

Lo que está mal en el mundo

 

 

 

Any 2009


La nuesa i el veri

Vacío perfecto

Declaración de amor

La metamorfosi (1ªpart)

La metamorfosi (2ªpart)

La metamorfosi (3ªpart)

Vida secreta

El capote

Poesía vertical

Los papeles póstumos

Mitologías de invierno

La casa en el confín de la tierra

Antrobus

El nombre del viento

La aventura ausente

Vidas imaginarias

Fin

 

Any 2010
.

Jean Améry i Albert Speer

En els mars del sud

El mundo de cristal

Algunes reflexions sobre les majories

Món de llibres canvia d'ubicació

 

 .
.
.

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS