Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Les grans epidèmies modernes. Història d'una guerra.

FAUSTO | 25 Febrer, 2010 08:00

   Aquesta és la història d’una guerra, plena de batalles, a vegades guanyades i altres perdudes... Aquesta és la història de guerrers blancs que lluiten en la seva fortalesa, amb la convicció que qualsevol intrús pot convertir-se en l’aniquilador de la seva vida i dels seus habitants. No és com la de Dino Buzzati (vegeu “El desert dels tàrtars”), amb moments de calma eterns que ens fan pensar en l’absurd de tot plegat... És una creuada, és la guerra total, amb alguns moments de pausa que interpretem com el final dels problemes, però sols apunten cap a l’inici de noves esbatussades que ens recordaran la nostra fragilitat.

Aquesta és la història de l’esforç d’un conglomerat de cèl.lules, organitzades en sistemes, que intenten preservar la majoria de vida que contenen. A vegades s’han de sacrificar certs components, amb l’esperança que la resta pugui sobreviure (com en els contes dels dracs que envestien poblats fins que s’arribava a l’acord de sacrificar algunes persones per tal de salvar la resta).

En aquesta història hi ha diferents tipus d’enemics, des dels molestos fins als que arriben a ser mortífers. També hi trobarem aliats (encara que la seva aparença sigui molt semblant a la dels invasors malintencionats), individus que ens ajuden a què la nostra vida vagi millor i duri més temps. A vegades, en determinades circumstàncies, un enemic pot convertir-se en company i ajudar-nos a lluitar contra altres adversaris.

I després, per acabar de complicar la trama, si anem als orígens dels temps, trobem que els que avui ens amenacen, en altres temps eren veïns, inclús amics...

En Salvador Macip, en el seu llibre Les grans epidèmies modernes, ens introdueix al món dels que anomena “els enemics invisibles”: virus, bacteris i fongs; a la carrera armamentística entre aquests i el nostre sistema immunològic. Aquest últim es veuria clarament superat si no fos per les ajudes dels científics que han proporcionat recursos com els antibiòtics, les vacunes i els antivirals. Ens conta com, durant el darrer segle passat i gràcies a les mesures higièniques i als investigadors, hem guanyat una batalla per la vida, aconseguint duplicar la seva durada (en el nostre primer món).

Hi surten malvats, com els de Hollywood, amb la creació contínua d’enginys que volen superar les nostres fronteres i usar-nos com a transport i aliment. Hi surten herois, com els glòbuls blancs i les seves estratègies immobilitzadores i eliminadores (per cert, s’ha de destacar que els guardians més hàbils són els que habiten cossos femenins...). Però, també, hi ha grans aventurers i exploradors, a la recerca del grial, amb el qual ens proveeixen de Terminators que ens ajuden, provisionalment, a conservar la pell (vegeu si no, les històries dels investigadors amb els seus microscopis, els seus experiments, els seus resultats).

Hi ha intrigues de novel.la negra, amb persones sense escrúpols que falsegen dades o que aprofiten el seu càrrec per fer mal ús d’informació o mostres (genètiques) protegides. Hi surt Àfrica, amb el drama de la infància sense protecció (vacunes, antibiòtics, higiene). Hi surten les farmacèutiques, productores de medicines rentables (per exemple, antidepressius) i d’altres no tant (nous antibiòtics). Hi sortim tots: les nostres pors, la nostra prepotència, la nostra negació dels problemes, ...

“Ens hem de meravellar davant la perfecció biològica de les formes de vida més simples que existeixen. Sovint les ignorem o les menyspreem, però la seva capacitat per sobreviure per damunt de tot és una característica que els humans sempre envejarem. Per això ens han dominat durant mil.lennis.””...si actuem junts tenim l’oportunitat de salvar milions de vides.(...) Perquè és clar que viatgem tots junts en el mateix vaixell.””...compartim la Terra amb els microorganismes. De fet, és el seu planeta. Nosaltres som només uns parents llunyans que han convidat a la festa. Si volem quedar-nos a viure hem d’aprendre a marcar-los límits. Tenim les eines i la intel.ligència per fer-ho. Ara cal veure si en serem capaços. ”


Paula Vicens

Gabriel Bertotti: la negació del somni a "La aventura ausente"

FAUSTO | 23 Febrer, 2010 08:00

Todo placer vive a través de la mente, y toda aventura a través de la proximidad de la muerte que aletea a su alrededor.
Erns Jünger: Annaeherunger: Drogen und Rausch (Apropaments: drogues i ebrietat).
.
No había historia y por lo tanto nada que contar.
.
És inusual que una llibreria es dediqui, encara que només sigui de forma esporàdica, a l'edició. Tanmateix és el cas de "Món de Llibres", que en un parell d'anys ha presentat dos títols força curiosos. El primer va ser Mosaic de lletres, un recull de textos d'autors manacorins, una aventura entranyable per bé que un tant anecdòtica. El segon títol -em permetré un joc de paraules no gaire reeixit-  també ha volgut ser aventurer tot i que contradictori. Perquè sé cert que la tasca que ha conduït a la publicació dels relats que conformen La aventura ausente no ha estat mancada d'emoció, encara que la prosa tallant, lacònica i concisa de Gabriel Bertotti incita a l'estaticisme, a la negació del temps i, en definitiva, a una odissea interior.
.
Soy así, cíclicamente, un mendigo y un tipo formal.
Descubro angustiado que la vida es sólo eso.
Momentos en que las acciones no se notan.
.
I també:
.
Reflexionando, descubrió también que el presente es algo despojado. Que sólo se viven hechos individuales.
. 
Però de què ens parla Gabriel Bertotti, aquest autor argentí resident a Mallorca que d'entrada ens provoca amb la paradoxa d'una aventura sense gens d'èpica? Doncs de vida i dolor, i de mort (Su tiempo se ha difuminado), i de malaltia, i de sexe i desamor, i de solitud (un cigarrillo y el momento espantoso del vacío), i d'incomunicació (Las palabras son meras manchitas. / Tarde he descubierto que nada significan). I de la família. I del propi acte  literari: traté de escribir, pero sólo pude llorar. Amb la precisió d'un director de cinema curt de pressupost que ha de planificar cada pla perquè sap que no pot excedir-se ni un dia en el rodatge, Bertotti té cura de la paraula, la ubica al lloc escaient per obtenir l'emoció desitjada. El muntatge és impecable: els mots de Bertotti ressonen en la nostra ment perquè han adquirit un timbre especial que, carregat de ressonàncies poètiques, suggereix significats nous:
.
Por ejemplo: ahora soy una pared.
Fuerte, maciza, blanca.
¿Tendré recuerdos como pared?
¡Ah, la memoria!
.
Val a dir que l'estil de Bertotti és poc convencional. Contingut i forma, en arribar gairebé a l'abstracció del llenguatge en alguns contes, configuren un univers particular, dens, complex i, segons com, irònic (l'home separat: Todavía no llegué al trágico punto de lavar la ropa). De vegades la pròpia autonomia de les paraules, solitàries, portadores de desgràcia, adquireixen una duresa inusual. Frases curtes, tallants, sense connectors. Punts i aparts. La paraula nua -missatge directe, sense subterfugis- com un martell que colpeja l'enclusa i ressona metàl·lica.
.
Picana
En los dientes.
En el ano.
Y los baldes.
Los cubos llenos de mierda y agua sucia.
El agua sucia.
.
Ens adonam així que Bertotti, gran conversador, paradoxalment no és un autor de contes; és un poeta, un somiador que redueix el somni a la mínima expressió (Tengo prohibido soñar). El domestica: no hi ha, en veritat, aventura possible més enllà de la vida anodina de l'home contemporani. L'aventura quotidiana consisteix a fer coa per apuntar-se a la llista d'aturats o, vet aquí, a cercar amistats al Facebook. L'aventura és una vida miserable i insegura que s'esmuny, o les paraules pronunciades just abans de la mort (no eres el amor de mi vida) -quina mala llet que té el moribund!
.
Diguem-ho clar: la prosa de Bertotti traspua pessimisme o, si volem filar més prim -com em va dir amb molt de seny un bon amic-, desassossec. No hi ha lloc per a la redempció a l'aventura bertottiana. Els personatges tenen la mirada  perduda no pas en la llunyania, sinó al sostre. Fumen. Es deshumanitzen. Perden contacte amb la realitat: la filera de mongòlics desfilant a bord de l'Estrella de Belem, llegendes de dones que es feien estimar per anormals, fal·lus desproporcionats... Realisme màgic? Realisme brut, en tot cas: la vida és bruta, carn podrida fruit de l'activitat sexual! Paraules grolleres en una llengua inintel·ligible!
.
Su manera procaz de hablar quedó registrada en las anotaciones. Agregaba a sus historias detalles como el ruido de sus riñones, la imposibilidad de expulsar semen, sangre en el suelo de tierra, y palabras de amor en lenguas extrañas.
.
I no us resolgueu a demanar per la bellesa: La belleza es puro horror.
.
Qui es submergeixi en profunditat a La aventura ausente descobrirà tal volta que la literatura que es vol perdurable respon a un estat d'ànim per al qual cal una certa predisposició. En acabar el llibre de Bertotti, com si haguéssim contingut l'alè -ininterrompudament durant vint-i-un relats per mantenir el gaudi intemporal-, respiram alleujats (O cualquier día de estos dejo de respirar y listo). Sabrem llavors que som sortats. Enlloc de mirar el sostre nu i la paret blanca amb regalims d'escopinades, sortirem al carrer o obrirem la finestra perquè l'aire fresc ens purifiqui: abandonam el somni prohibit, abandonam l'horror, i donam gràcies -riem fins i tot- de tenir una vida senzilla i sense gaire sentit. Sense més sentit que el fet inqüestionable de donar una passa rere l'altra en acompanyar els fills a escola o al metge. Sense més sentit que la certesa moral (A pesar del cielo y del viento no hay ninguna certeza) que en articular un reguitzell de paraules hi ha qualcú capaç de dotar-les de significat. Ecce Homo.
.
Llorenç Carreres

La Carretera y Doña Flor

FAUSTO | 18 Febrer, 2010 08:00

No se permiten recuerdos. Ahora que todo es gris y hace frío.
Esa cosa pastosa que se intuye entre la lluvia debería ser el sol.
Pero ni ilumina ni calienta.
Y eso no es lo peor.
Lo peor es el hambre.
Pero, ni eso es lo peor.
Lo peor es que el hambre y la desesperación generan caníbales.
No evita mirar a su hijo.
Su amado hijo.
No poder alejar el temblor ni siquiera con mi abrazo.
No poder protegerte para siempre, hijo mío, de los que sólo te ven como carne tierna.

No debe pensar. Debe ponerse en marcha.
El Mundo ha acabado.
No sabe dónde está, ni a dónde ha de ir, ni siquiera qué mes del año es.
¿Cómo diferenciar un día de otro en esta niebla gris que todo lo penetra?
La naturaleza ha caducado. Y lo que queda carece del antiguo sentido.
El bosque es un cementerio de árboles y hojas muertas.
Las viejas planicies cubiertas hasta el horizonte de trigo y maíz son barrizales ilimitados, tan húmedos que salir de la carretera es una prohibición tácita.
Sabe solamente una cosa.
Tiene un revólver. Queda una bala.
Llegado el caso, él ya se arreglará.
Tampoco puede permitirse mucha ternura. Hay que salir del coche destartalado en el que se refugian de la ventisca. Pero antes, aprovechando un poco de aceite en una lata que le ofrece una tenue iluminación, le leerá una historia al niño.

Sucede algo extraño en este punto. El lector del libro de McCarthy, dada la intensidad negativa de lo que está leyendo, comienza a sentir él también frío y angustia, y necesita calor para poder seguir adelante. Ese calor, esa alegría indispensable, se la puede aportar otra historia que debe ser leída de manera paralela.  
Una historia en la que la luz de la pura sensualidad, guiará al lector agobiado por el dolor y el hielo, en un proceso de eliminación de la muerte.

“Esa hierba crecerá y será una selva”, piensa Doña Flor cuando dos gotas de semen caen a tierra.
Doña Flor, la viuda de nuestro relato paralelo, se aburre con su nuevo marido, el boticario, que le pide permiso hasta para tocarla. Rodeada de flores que reclaman insectos, languidece de pasión recordando al difunto Vadinho, anhelando la dulce violencia con que la arrebataba de la cocina y la hacía vibrar en la más cruda de las transformaciones: posponer la palabra  por el aullido. Al tiempo, tanto deseo insatisfecho genera un milagro: Vadinho vuelve a la vida, el miembro erguido a su entera disposición, venciendo disolución y olvido.
¿Viste a Dios?- pregunta la carne trémula.
Dios es gordo-responde el espíritu de la materia.

Ahora sí que podemos volver a la carretera.
Secos y satisfechos, preparados para sufrir.
El padre observa al niño dormido. El corazón desbocado no encuentra contención en un simple pecho humano.
Es de noche y la mañana se presenta poco prometedora.
En la intemperie no hay esperanza.
Pero en la falsa seguridad de la biblioteca, el lector necesitado de humor y alegría, introduce un libro en otro, haciendo no azaroso lo complementario. Dos libros simultáneos y necesarios.
Un trozo de hielo derritiéndose sobre una mesa de madera en algún lugar tropical.
Leer la historia de la ex viuda caminando entre sus dos maridos, uno abotonado hasta el cuello, sujeto del brazo derecho, el otro desnudo, apoyando la palma mística de la mano en la nalga dura y absorbente que promete calor. Leerla como si estuviéramos junto al padre y al hijo exhaustos, bajo una lona de plástico azul, oyendo crujidos de madera y pasos amenazadores, allá afuera, donde jamás volverá a brillar el sol.

Gabriel Bertotti

Jean Améry i Albert Speer

FAUSTO | 11 Febrer, 2010 08:00

  

  Quan Hans Mayer (1912-1978), més conegut per el pseudònim de Jean Améry, fou deportat a Auschwitz el gener de 1943, ja era allò que avui entenem un intel.lectual. El mateix dia de la seva arribada al camp d’extermini més gran de la història del nazisme, foren assassinades 417 persones. El jove Améry, com molts altres “homes d’esperit” educats en el marc de la millor cultura europea, creia en la raó i la lògica com a principals vehicles del coneixement. Una lògica que es desmuntava davant la insuportable realitat d’aquell infern sense sortida al qual foren abocades milions de persones. Dels 25437 jueus deportats de la Bèlgica ocupada, tan sols en sobrevisqueren 615. Tots i cadascun dels escassos supervivents, entre els quals s’hi trobava Jean Améry, un cop alliberats hagueren d’aprendre a suportar el pes d’aquella experiència. 
 
Però la vida d’aquest home, sense pàtria i sense Déu, que gairebé m’ha obligat a plantejar-me i a completar algunes de les reflexions més radicals de la meva vida, fou infinitament més estremidora del que cap de nosaltres podem imaginar. I és que Améry, abans d’arribar a Auschwitz, ja coneixia la vertadera fesomia del mal. Va ser a la fortalesa de Breendonk, a Anvers, on després de ser brutalment torturat per la Gestapo entengué que només en moments puntuals de la nostra existència contemplem, cara a cara, els fets, i per tant, la realitat. Des d’aquell dia, i amb la incontestable autoritat de qui ha experimentat l’horror en primera persona, sempre negà la discutible idea que, més tard,  Hannah Arendt exposaria en el seu llibre sobre Eichmann i que definia el mal com una cosa banal. "Arendt conocía al enemigo sólo de oídas y lo observaba sólo a través de la jaula de cristal". El nostre home sabia bé de què parlava: penjat del sostre, amb els braços fermats a l’esquena, aguantà el pes del seu cos malmès fins que no pogué resistir-ho més i els ossos de la clavícula se li desencaixaren per damunt el cap. Acte seguit, un home petit, de cara vermellosa i vestit amb l’uniforme de les SS es presentà davant ell. Subjectat al puny, portava el fuet amb què fustigava els presoners sense compassió. La cara del seu botxí no era abstracta i, atès que el mal es sobreposava a ella, superava qualsevol banalitat. "No hay ninguna razón para silenciar su nombre"- escrigué Améry, anys després, a propòsit del seu torturador - "quizás en este momento le va bien, y se siente a gusto en su pellejo rojizo de aspecto saludable, cuando vuelve a su hogar después de una excursión dominguera. Se llamaba Praust: P-R-A-U-S-T"

Arribats a aquest punt, i per fer honor a l’antagònic títol amb què he batejat aquest article, cal introduir un nom que, col.locat devora el d’Améry, ressona dins el meu cap com una blasfèmia: Albert Speer.

Quan el 27 de juliol de 1932 el jove Speer es trobà per primera vegada davant el Führer,  no podia afigurar-se que, en breu, es convertiria en un dels seus homes de confiança, en l’arquitecte més influent del Tercer Reich i, més tard, durant la Segona Guerra Mundial, en ministre d’armament. Vist amb la llastimosa lògica d’aquells qui aspiren a exercir el poder com a meta per sentir-se “realitzats”, podem afirmar que Speer va arribar molt amunt. Tant, que la seva història amb Adolf Hitler, narrada amb tot luxe de detalls a les seves Memòries, semblarà (al lector més mal pensat) un idil.li reprimit entre dues ànimes enamorades. El problema de la interessantíssima i, a estones, apassionant crònica d’Speer roman en què mai no ens acaba de convèncer del tot. La sospita d’una intel.ligència moralment interessada a no quedar com un monstre per a la posteritat, persisteix més enllà dels marges de l’acurada i efectiva prosa. Primo Levi ja ens avisava d’això en el seu assaig Els enfonsats i els salvats: "Un home intel.ligent sap simular". I és veritat, la veu d’Speer, sempre sota l’autocontrol característic de la raça ària, és incapaç d’allunyar els recels i la desconfiança que, dins l’imaginari del lector bregat, genera la seva figura. Tanmateix, mai no hi reconeixem a l’home que es commou amb el drama narrat. No hi ha lloc per a la reflexió profunda i desoladora a la qual ens tenen acostumats les víctimes jueves. Al llarg de mil pàgines se’ns descriu l’ascens, la glòria i la decadència d’un règim que, amb tan sols una dotzena d’anys, canvià el curs de la història. Incrèduls, comprovem com allò que en l’antiguitat sobrevenia als grans imperis en el transcurs d’alguns segles, ocorregué a Alemanya en una dècada.

El que no puc negar és que Albert Speer, vist des de la distància i de manera exclusivament literària, resulta un personatge fascinat. Realment la seva vida és per obrir els ulls i badar la boca, però, i comsevulla, llegir-la de tirada i extreure’n conclusions és relativament senzill, sobretot si comparem les seves reflexions amb els abismes que s’obren davant els assaigs de Jean Améry. Enfrontar-se al pensament Améry és similar a escalar les muntanyes més elevades de la terra; cada metre recorregut esdevindrà una gesta que hem d’assegurar dins la memòria per a no oblidar-la mai. En les 200 pàgines de Más allá de la culpa y la expiación Améry exposa tot allò que Speer no s’atreveix a dir en les 1000 pàgines que componen les seves Memòries. Com a víctima del nazisme, l’intel.lectual austríac, no demana venjança sinó simplement justícia. Vol que el poble alemany assimili tot allò que va fer, tot allò que va ometre i tot allò que va acceptar i que, al mateix temps, ho incorpori a la seva quotidianitat com a part inherent i inesborrable de la seva història. L’holocaust mai no s’ha de transformar en un error inexplicable que marcà un època, ni en un drama terrible que val més oblidar. No es tracta d’incorporar només Thomas Mann o Hölderlin com a part del millor de la cultura alemanya sinó que també s’ha d’incorporar Hitler o Himmler com a part del pitjor.

És veritat que Améry pot semblar-nos un home rancorós però només l’era a la seva manera. La nostra opinió no és vàlida, en aquest cas. El que sí podem afirmar és que Améry, per damunt de tot, era una persona conseqüent. Així com a Auschwitz no s’aferrà a cap déu ni es vinculà a cap ideologia política (malgrat el consol fictici que això suposava per les majories), després de l’alliberació acceptà amb resignació que era un home sol. El seu ressentiment (que només ell podia qüestionar) era de les poques coses reals que li quedaven. Estoicament suportà el pes de les seves conviccions fins a la mort.

Jean Amery i Albert Speer tenen tan sols una cosa en comú: ambdós sobrevisqueren al nazisme. A partir d’aquí tot el que resta són diferències: un era la víctima i l’altre el botxí; un fou empresonat pel fet de ser jueu i l’altre pel fet de ser nazi; un era un gegant del pensament i l’altre un nanet que feia palaus desproporcionats per un grapat d’emperadors decadents. Dels dos anys que Améry passà al camp d’extermini mai no esperàvem tanta humanitat. Dels vint anys com a presoner que Speer passà a Spandau, el lector esperava alguna cosa més que la descripció detallada d’uns fets que ja coneixia. Albert Speer sortí de la presó l’any 1966. Va morir a l’edat de 81 anys. Jean Améry, després d’escriure Levantar la mano sobre uno mismo, es va suïcidar. Tenia 66 anys.

Fausto Puerto

Gabriel Bertotti: escriure, una altra manera de respirar

FAUSTO | 08 Febrer, 2010 08:00

   L’espècie humana és una espècie animal i com a tal, neix, creix, es reprodueix i mor. Però també és, i aquesta és la seva joia, animal racional, animal que pensa, que reflexiona, que s’alegra i es traumatitza, que riu i que plora. Gabriel Bertotti és, justament, un exemplar d’aquesta espècie que resumeix totes aquestes qualitats i les expressa en els seus relats. Ara n’ha publicat un recull a Edicions Móndellibres  sota el títol de La aventura ausente, que és, també, un dels contes que componen el volum.

Bertotti té aquell deix inconfusible dels autors sud-americans, aquell accent imperceptible i indescriptible capaç de donar pas a imatges sorprenents i a esquitxos d’un realisme màgic peculiar. Però Bertotti va molt més enllà dels tòpics i es mostra, sobretot com un animal literari, embolicat per l’alè fantàstic de Borges, i ho fa de manera explícita situant el jo narrador en un dels contes, com a escrivà del cèlebre Rimbaud, a qui  ha caracteritzat com a traficant d’armes afectat greument de malalties de transmissió sexual. El títol del conte, "El barco ebrio", és una clara referència al poema del turmentat mestre de la poesia francesa. Bertotti beu seguit seguit dels seus referents literaris, però és capaç de donar cos als seus relats sense necessitat que el seu lector els conegui de prim compte. Ans al contrari, els pren com a pretextos literaris, com a referents reals per abocar damunt el paper les seves inquietuds personals, les seves preocupacions més humanes, els seus traumes més animals, com ho fa en referir-se als darrers dies del narrador Horacio Quiroga.

El llibre, volent o sense voler, s’endinsa pels camins més poc agradables de la vida: el desamor, la mort, la dificultat de les relacions entre les persones. Però ho fa d’una manera sencera i serena, afrontant amb racionalitat però sense conformisme els avatars que ens han de modular al llarg de la nostra vida. I així i tot, quan aquesta racionalitat es mostra més mancada d’esperança i d’explicacions és justament quan són els homes, els humans, els qui tenim l'opció de resoldre els nostres temors. Davant la mort, la serenor més racional la muerte es el fin de la ilusión del tiempo. Davant la solitud, el drama "Te quiero", dijo. La respuesta fue el tono monocorde del teléfono, o aquell home que just abans de morir confessa No fuiste el amor de mi vida. I davant el destí de la vida, un conformisme disfressat d'irracionalitat: Basta aceptar, no hay que pensar. Aquest desencís vers les relacions humanes, el desamor, la solitud He descubierto la belleza. La belleza es puro horror. Podría haber escrito "azar", és compensat adesiara i més d'una vegada, amb el retorn als illots escadussers i cada cop més llunyans de la infantesa, on Bertotti mira de refugiar-se per recobrar alè davant els embats voluptuosos i alhora turmentats de la vida.

És així que també el llibre traspua un desencant profund vers la figura femenina fins i tot en els casos en què la darrera desenganada és una dona, que rep el cop més dur de la seva vida per culpa d’un desamor amagat durant dècades per part del seu company; la dona, altra volta, vista com a ambaixadora de la temptació, siempre la culpable es una misteriosa mujer.

Tot a la fi, és vida, i tot, literatura. El dubte, per a l’escriptor, i per a la persona, si allò que hem viscut és un record en forma d’holograma o són només les paraules que ens ha generat la nostra odissea: La mujer que escribió el mensaje en el espejo del baño redujo lo que me pasa a simples palabras. L'amor i el desamor, la solitud; la mort i el pas del temps; i la literatura, la metaliteratura, esdevé, tanmateix, la tercera pota sobre la qual se sustenten les lletres de Bertotti: La única manera que conozco de sobrevivir es escribiendo, com si fos una altra manera de respirar. Respirar davant el desencís de viure, perquè, si no es respira escrivint et pot passar com a aquell home que busca desesperadamente el amor, pero que se da cuenta demasiado tarde y el amor es inalcanzable y sólo queda la muerte. Molt més ens estimam això que no trobar-nos fent balanç del que hem viscut, al llindar de travessar la darrera tanca de la vida i haver de dir, com Horacio Quiroga en boca de Gabriel Bertotti, o viceversa: Se vive para nada, se escribe para nadie.             

Antoni Riera. Cent per Cent

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS