Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El gran mundo. Una amistat peculiar

FAUSTO | 25 Març, 2010 08:00

   Si algun lector habitual d’aquestes pàgines s’ha entretingut en seguir alguna de les meves esporàdiques col.laboracions, temo que pensi que Libros del Asteroide em dóna comissió en doblers o en espècies. No, no és així; encara que sigui mallorquina, no entra en els meus plans ser una dona que es deixa corrompre ni tant sols per acreditades editorials. Dic això perquè no és el primer ni el segon cop que escric un panegíric de l’Asteroide pel bon criteri pel qual es regeix en la tria dels autors que ens va descobrint. Autors coneguts i valorats en altres contrades, però que per les nostres gairebé ningú no en sabia res. Primer, coneguérem el canadenc Robertson Davies i el seguí una llista de seixanta títols entre els quals destacaria, molt subjectivament, William Maxwell, Wallace Stegner, Angel Wagenstein, Miklós Bánffi i Jetta Carleton.

L’autor que ens presenta el volum 60 és australià, diuen que un dels més rellevants escriptors contemporanis del seu país. Fins ara ningú n’havia publicat cap obra i heus ací que El gran mundo, publicada a l’Austràlia del 1990, ens arriba vint anys més tard en castellà. Deixant-me dur un poc pels consells de qualque crític de suplement i un altre poc pel meu olfacte ensumador d’històries, l’he llegit en quatre mitjos capvespres i mig cap de setmana. És un d’aquells llibres que no podem deixar i que agafem en disposar d’una estoneta, encara que haguem de robar a la son el temps del qual no disposem.

Aquells qui cerquen experiments formals i que pensen que les novel.les que conten històries no interessen als lectors del segle XXI no cal que la llegeixin, però els que segueixen assaborint amb plaer un relat ben contat on hi passen moltes coses i molt diverses poden estar segurs que no restaran decebuts. Viuran les peripècies vitals de dos amics ben diferents; de dos homes que quan es coneixen durant la seva primera joventut no connecten gens ni mica, en especial un d’ells no té uns sentiments gaire positius envers l’altre, i que durant tota la seva llarga vida observaran una amistat molt particular.

Vic Curran i Digger Keen són, quan comença el relat, dos joves de vint anys els quals, quan Austràlia entra en la 2ª Guerra Mundial, es senten uns futurs herois salvadors de la democràcia i s’enrolen a l’exèrcit. Poc temps després, l’exèrcit australià capitula i tots els soldats  i els seus cabdills resten durant tres anys i mig presoners dels japonesos en un camp nomenat “el gran mundo”... Fins que no acabi el conflicte no tornaran a ser lliures. Ells, que havien somiat ser protagonistes de grans aventures i que contribuirien a la victòria dels seus, s’han passat tota la guerra construint trens i túnels pels seus enemics i han estat constantment humiliats, sotmesos al més ferotge dels esclavatges i han viscut experiències que els marcaran per sempre més. En Vic Keen mai no serà capaç d’enfrontar-se al succés més traumàtic de la seva vida i la única manera que trobarà per superar-lo serà la d’arraconar-lo en el seu subconscient i fer-se creure que l’ha oblidat. El succés marcarà tota la seva vida i les seves relacions familiars i socials.

Una personalitat molt diferent té l’altre protagonista. Digger Curran és un home reservat, aclaparat per les responsabilitats que li imposa una mare dominant i una germana molt especial i depenent. Tant feixuga li és la càrrega, que recorda els anys passats al camp de presoners com una experiència gairebé alliberadora.

David Malouf, com els bons narradors, no és del tot explícit en les seves contarelles – val a dir que estem parlant d’una novel.la de 400 pàgines-, ens deixa endevinar als lectors fets esdevinguts que ens dóna per contats a través dels seus suggeriments i a través de fets consumats que anem llegint.

Ah! I perquè no quedi cap dubte sobre la meva honorabilitat us diré que també m’agraden molt la immensa majoria dels llibres que descobreixen o recuperen les editorials Minúscula, Nórdica, Acantilado, Papel de liar i, de vegades, Anagrama.

Marta Sanxo

En Nadar-Dos-Pájaros

FAUSTO | 18 Març, 2010 08:00

   Le permitía hurgar entre los libros. El olor a papel, “a bosque”, decía el cliente llamado Borges, se mezclaba con el del café que el librero le preparaba cuando, habiendo retornado de alguna de sus expediciones por estantes y pasillos, dejaba los libros elegidos sobre el mostrador de madera lustrada. Era un tipo alto y regordete. “Hay algo líquido en ese hombre”, pensó el librero. Parecía una especie de gigantesco y abandonado sapo perdido en un mundo demasiado seco. Era tartamudo, temía a las mujeres y vivía leyendo. “A veces escribo”, le dijo mientras sin disimulo examinaba los libros que el librero sacaba de una caja recién llegada de Londres.  Eligió uno. Le gustó el título y que el autor fuera irlandés. Pagó, le tendió una mano pequeña y fofa, casi anfibia, y se marchó a su pequeño departamento. El taxista le escuchó repetir en voz monocorde una extraña letanía. Sterne. Swift. Bram Stoker. Wilde. Shaw. Yates. Una pausa. “Joyce”. Este último siempre iba solo y después de un breve silencio.

El mismo silencio que siguió a la lectura apasionada de uno de los falsos poemas escrito por alguno de los falsos narradores de un libro que producía las mismas ilusiones que un conjunto de espejos enfrentados. El que leía era un joven alto, de pelo cortado al cero. Escupía las palabras, transformándolas en objetos que golpeaban al elegante anciano que escuchaba con atención. Un ojo cerrado, el otro tapado por un parche. El libro había sido escrito por un compatriota. Uno que había decidido quedarse en aquel país pobre, húmedo y católico. Ellos, hacía años que habían escapado de la isla, impulsados por otros dioses. Bebían un whisky áspero, ahumado por la turba de Islay. Beckett, el joven con cara de águila, pronunciaba el inglés con un acento gaélico que hacía las delicias del anciano:

      Soy un hombre del Ulster, y un hombre de Connacht y
      un griego,
      soy cuchulainn y soy Patrick,
      soy Carbery-Cabeza-de Gato y soy Goll,
      soy mi propio padre y soy mi hijo,
      soy todos los héroes que han sido desde el inicio del
      tiempo.

Soy un mosquito”, concluía James Joyce, y agregaba: Es un libro en verdad muy divertido. (Una pausa). ¿Otra copa?.

El editor de Longman invitó a uno de sus empleados, el novelista Graham Greene, a beber un poco de un antiguo whisky irlandés. El sabor dulzón del cereal destilado le soltaba la lengua. “Debo pedirle que afine sus capacidades, mi amigo”, le dijo. “¿Recuerda haber escrito esto?” Tomó un trago, chasqueó la lengua y comenzó a leer: “Es un libro en la línea de Tristram Shandy y de Ulises; su sorprendente humor no oculta la seriedad de sus intenciones: presentar de manera simultánea todas las tradiciones literarias de Irlanda”.  Cuando terminó hizo una pausa y miró unas facturas. “Hemos vendido solamente 244 ejemplares. ¿No le parece que está perdiendo su capacidad..digamos..antes certera de descubrir buenos autores?”. Greene preguntó: “¿Puedo?” Y se sirvió un buen vaso. Años después rescataría de una editorial vulgar el Lolita de Nabokov. Pero entonces aún no lo sabía.


Durante más de veinte años, Borges, escritor secreto de un país recóndito, para quien la palabra Irlanda era verde y mágica, fue uno de esos 244 lectores diseminados por el mundo. Una bomba incendiaria alemana destruyó el almacén de Longman en Londres, acabando de manera catastrófica con la existencia de todos los ejemplares restantes de At Swim-Two-Birds, el maravilloso y enigmático libro no reeditado hasta el final de los sesenta, cuando ya Greene, translúcido por el alcohol, había dejado de ser un prometedor escritor, y Beckett, siempre recto con la ayudita de un buen Jameson, se paseaba por París, ya lejano el tiempo en que en Trieste le leía al viejo y casi ciego Joyce la obra de un autor estragado por el alcohol que había transformado su nariz de elfo en una patata surcada por venillas rojas. Se llamaba Brien O´Nolan cuando trabajaba como empleado público; Myles na gCopaleen, cuando ejercía de periodista y escritor costumbrista y Flann O´Brien, cuando se desmelenaba escribiendo artefactos sorprendentes como At Swim-Two-Birds o El tercer policía, novela que Nadie se atrevió a publicar. “Bueno, finalmente la he perdido”, mintió en el Pub ante ninguna pregunta.

Borges, el escritor regordete que escribía reseñas literarias en una revista de señoras que jamás las leerían, esperó que la Madre hubiera apagado la luz de su habitación, y en voz alta declamó:
    
    Soy un hombre del Ulster, y un hombre de Connacht y
    un griego,
    soy cuchulainn y soy Patrick,
    soy Carbery-Cabeza-de Gato y soy Goll,
    soy mi propio padre y soy mi hijo,
    soy todos los héroes que han sido desde el inicio del
    tiempo.
    Soy un mosquito.

No bebía, pero se sentía embriagado. Las manos ya no más fofas, escribían con la firmeza con que los viejos labriegos paganos conducían el arado:

“He enumerado muchos laberintos verbales; ninguno tan complejo como la novísima obra de Flann O´Brien: At swim two birds. Un estudiante de Dublín escribe una novela sobre un tabernero de Dublín que escribe una novela sobre los parroquianos de su taberna (entre quienes está el estudiante), que a su vez escriben novelas donde figuran el tabernero y el estudiante, y otros compositores de novelas sobre otros novelistas. Forman el libro los muy diversos manuscritos de esas personas reales o imaginarias, copiosamente anotados por el estudiante. At swim two birds no sólo es un laberinto: es una discusión de las muchas maneras de concebir la novela irlandesa y un repertorio de ejercicios en verso y prosa, que ilustran o parodian todos los estilos de Irlanda. La influencia magistral de Joyce (arquitecto de laberintos, también; Proteo literario, también) es innegable, pero no abrumadora, en este libro múltiple.
Arturo Schopenhauer escribió que los sueños y la vigilia eran hojas de un mismo libro y que leerlas en orden era vivir, y hojearlas, soñar. Cuadros dentro de cuadros, libros que se desdoblan en otros libros, nos ayudan a intuir esa identidad”
.

Contento por haber acabado a tiempo la reseña, se deleitó leyendo en voz alta, a la manera en que los piratas clamaban ¡Al abordaje!, un fragmento de la obra  de O´Brien:

“Una noche volvió a su casa y se tomó tres tazas de té con tres cucharadas de azúcar cada una y se cortó la yugular tres veces con una navaja barbera y garrapateó con una mano agónica sobre una foto de su esposa adiós, adiós, adiós”.

“¡Oh, Dios de Israel, concédeme una mujer!”, pensó antes de apagar la luz y aceptar el solitario insomnio que duraría cuarenta años, hasta que ya viejo, delgado y ciego, su plegaria fuera atendida y conociera el amor. 

Gabriel Bertotti

Weir de Hermiston. L'obra mestra inacabada de Stevenson

FAUSTO | 11 Març, 2010 08:00

Edicions del salobre, seguint la seva impecable línia editorial, ens ofereix ara dues obres de l'escriptor escocès Robert Louis Stevenson (1850-1894) traduïdes al català: En els mars del sud (traducció de Dolors Udina) i Weir de Hermiston (traducció de Joan Antoni Cerrato). 
 
Les especials circumstàncies que envolten la concepció i realització de Weir de Hermiston, qualificada d'obra mestra inacabada, ja són en si un element propici per arribar a algun tipus de resultat magistral.  Stevenson, malalt de tuberculosi, ha decidit cercar la salut navegant pels mars del Sud. Després de voltar durant sis anys per les illes de la Polinèsia, s'instal.la en una cabanya del poblat de Vailima, a l'illa d'Upolu, prop de Samoa. Els darrers anys ha treballat molt dur enllestint vàries novel.les. Se sent debilitat per la malaltia, que tot i l'aparent millora ha rebrostat de nou, i en començar la que intueix que serà la seva darrera obra —una història que, paradoxalment, transcorre a Escòcia—, es veu obligat a dictar-la a la fillastra.

"Els colors incendiaris del mar, del cel i de la  profusa vegetació, que entren per la finestra, obliguen a mantenir els ulls mig tancats. Una bufada de vents alisis alleuja per un moment la xafogor entabanadora d'aquest món gairebé prehistòric on la vida sembla immòbil i la sensació d'aïllament és profunda"

Imaginem l'escena: Stevenson i la seva fillastra, Belle Osbourne,  en una de les constants pauses de l'escriptura que el clima exigeix, assaboreixen un refresc que els acaba d'oferir el servent samoà del qual saben que en la seva joventut —no tan llunyana—   va prendre part en més d'un ritual caníbal. Stevenson  se'l mira i somriu amb ironia. Pensa en totes les vegades que aquest mateix servent ha besat displicent la mà de la senyora d'algun visitant. Sap que aquest nadiu tan amable i  atent, cada cop que besa una mà, esperonat per un atavisme invencible, avalua en secret les  possibilitats nutritives de l'exquisida extremitat  europea.

Stevenson, tot i trobar-se a gust en aquelles desolades latituds polinèsies, trama històries que transcorren en les seves fredes i inhòspites terres escoceses. Potser és conscient que ja mai més no tornarà a veure-les i les vol retre, des del seu paradís dels mars del Sud, un últim homenatge.

 "He vist caure la pluja i aparèixer l'arc del cel
 a Lammermuir. He escoltat altra volta atentament
 el toc de campanes de la meva ciutat cimera.
 I aquí lluny he escrit, embegut en les meves llars i raça..."

Assegut a la porxada que dóna a la mar pacífica, cel, verda i transparent, Stevenson es trasllada amb la imaginació unes hores cada dia als grisos aiguamolls de les terres d'Escòcia, on l'esperen Lord Weir de Hermiston, el sever Justícia Major, i el seu fill, el jove Archie Weir, estudiant de lleis, que s'enfronta públicament al pare en veure que condemna a la forca sense clemència a un pobre desgraciat.

Aleshores, establerta ja una primera relació d'antagonisme entre els dos protagonistes principals, l'escriptor, esperonat pel brogit proper del mar —que ha deixat de ser pacífic— i els xiscles de les aus marines, dicta a la fillastra les particularitats del noble Magistrat President, un home grosser i cruel a qui, en morir prematurament la seva dona, només se li va ocórrer comentar que no havien estat mai l'un per l'altre; un home insensible que prefereix ser temut abans que estimat.

I després dicta les particularitats del fill, Archie Weir, un jove respectuós i sensible completament dominat pel seu pare que, culpa d'una lleu insubordinació, l'ha desterrat  a les pantanoses propietats familiars de  Les Bruixes del Diable.

Vençuda la peresa inicial, producte del tròpic i de la malaltia, Stevenson pren fua cada matí i descriu amb gran mestria les especials característiques de dos personatges  bàsics per a la història: les dues Kirties. La tia, que és una dona de cinquanta esplèndids anys, prompta, garlaire i arravatada, que té guerra declarada amb la majoria dels seus veïns, i amb els altres no gaire més que una neutralitat armada; i  la neboda, que és una joveneta formalista, lànguida, bella, elegant i molt bruna... La tia és l'encarregada de tenir cura del jove i desemparat Archie Weir, a qui desitja en secret. La neboda, en veure per primer cop aquell jove cavaller de vint anys, alt, esvelt, refinat i quelcom malenconiós, endevina que acaba de trobar el seu destí...

S'interromp de nou l'escriptura. Fa calor. No es mou ni una gota d'aire. Després de prendre un glop de cafè espessit amb suc de coco madur i arruixar amb el bastó una de les gallines que espigolen tot el dia per dins la casa, Stevenson, altra volta inspirat, es disposa a continuar la història, que ja camina i pren forma de bon de veres. Compareixen els Quatre Germans Negres de Cauldstaneslap, cruels, venjatius, primitius (qui sap si remotament inspirats en alguns personatges reals de Samoa, com aquell cabdill d'Hatieu, que per provocar als blancs caminava per la platja d'Anaho pegant mossegades a un braç arrabassat a l'enemic; o tal volta inspirats en aquells quatre indígenes d'Atuona, que tallaren el cap a un Haamau i a la seva filla en presència del reverend Stewart...); i  compareix també Frank Innes, el jove i eixelebrat advocat a qui l'atzar porta a aquella parròquia coberta d'aiguamolls per assumir el seu paper de tercer en discòrdia.

Les relacions entre els personatges es tornen més complexes; tots comencen a mostrar fissures en el seu caràcter; les coses ja no són tan senzilles com pareixien al començament...

Aleshores, Stevenson, tot i la passió de creador que el domina, se sent de cop vençut per la malaltia. Conscient que no tendrà temps d'acabar la novel.la, prova de fer un ràpid resum a la fillastra de tot el que té planejat: diferents desenllaços, canvis bruscs entre els protagonistes, possibles incorporacions de nous personatges... Tot inútil. Mor abans de definir de manera clara i precisa el que, sens dubte, hauria estat l'obra mestra de la seva vida. Té quaranta-quatre anys. És un escriptor d'èxit i ha viscut la vida que volia. L'enterren en un turó prop de la seva casa de Vailima. Els nadius el veneren i li han concedit el títol pòstum de Tusitala, “el narrador d'històries.”

És probable que el seu esperit, alguna d'aquestes nits del Sud en què l'aire és temperat i olorós i se sent la remor de les llargues onades que avancen cap a la badia, llanci una d'aquestes prolongades i poderoses xiulades exorcitzadores de la polinèsia que fan remoure les fulles dels cocoters.

Tomeu Matamalas

Cants de Balafi. "Sé que la poesia em fa més llum"

FAUSTO | 08 Març, 2010 10:54

   Dins els plecs dels anys i la terra s'hi troben, amagats i sempre seguits, personatges inconeguts, absents, discrets, però insistents, perspicaços i tenaços. És el cas de Joan Antoni Cerrato. Ja present a l'antiga antologia d'Onze poetes inèdits, publicada fa vint-i-un anys, Cerrato ha arribat a escriure justament sobre aquesta discreció que el caracteritza: "Sóc el perfecte estrany:només sabeu de mi pel sotrac d'un gest", per acabar afirmant de manera gairebé profètica que  "demà seré l'au fènix que volarà segura sobre vosaltres". Una au fènix que després de guanyar els premis de la Biblioteca de Can Torró el 1991 amb la novel.la El somni dels absents i el Marià Manent de Poesia del 2000 amb La fosca arrel del crit, ara ressorgeix d'entre les cendres que tapen el foc colgat de l'escriptura amb un nou premi, el Parc Taulí de poesia per Cants de Balafi, acabat de sortir al carrer aquests dies.

Cerrato mostra ofici, i una veu pròpia, però defugint l'artificiositat gratuïta o l'encriptació presumptuosa. El poeta manacorí marca ja una pauta de lectura amb la dedicatòria inicial a la seva padrina "per haver-me mostrat la màgia de les paraules".

Cerrato es mou per l'espai mític de Balafi, on alimentat de reflexió i d'amor, fa créixer, pedra a pedra, la seva persona. La pedra, justament, un element imprescindible per entendre aquest creixement personal. La pedra, element avui inert que atresora una vida ancestral, atàvica, capaç de servir d'embolcall, de coixí i de protecció si la sabem emprar degudament, amb les mans, amb la pell: "Primer van ser les teves mans, la pedra. (...) Després van ser les teves mans, la casa". O també "Però encara em trobes dins el poema, agraït per la pedra i per la calç d'aquesta casa nostra que ens acull".

Però la pedra, mur encoixinat que acarona els límits de la llibertat, no deixa de ser antiga vida, element inert i és compensat amb la presència constant i gens discreta de buguenvíl.lies, ullastres, ametllerars, roses, pollancres, figueres, pàmpols, garrovers. Elements estàtics d'un paisatge al qual aporten un testimoni vital, vitenc que deixa constància de la vivència reflexiva del poeta. I són,  aquests testimonis llenyosos, verds, els preferits del bard de Balafi, contraposats als inquietants ocells que de vegades semblen voler trencar l'harmonia: "Quan l'estol d'estornells, en xiuladissa, convertesqui en foscor l'esclat del dia" o "els ocells no gosen pertorbar el darrer crepuscle de les mirades", "que proclamen la indecència del pas del temps sota els mortals", fins al punt d'anunciar la mort mateixa, els crits de desesper dels ocells atrapats entre la neu, i en canvi, en altres ocasions esdevenen també testimoni esclau de la bellesa reclosa dins la casa de pedra: "Fora crida la tórtora engabiada". A Cants de Balafi hi trobam, més que èxtasi o fascinació, serenor i placidesa, admiració, tanmateix. És, Balafi, la plataforma des de la qual el poeta pot recordar la infantesa per sempre més perduda, o projectar-se fins al moment de morir, observat, des de l'espera, amb la tranquil.litat de qui sap que viu feliç. Tot plegat, no obstant això, troba camí d'expressió i de reflexió a través de la poesia, perquè "sé que la poesia em fa més llum", i per això li són prou unes espelmes per llegir.

I és així, llegint, sentint i estimant que conclou Cerrato que "el cel, la mar i la terra de Balafi formen un paradís privat: el nostre", un paradís on l'excelsitud del que hi passa és capaç d'aturar les busques del rellotge: "Vivim dins una gàbia d'emocions, a mercè de les hores insensibles". Insensibles com la pedra? No. La pedra va, i ve, i torna. La pedra, testimoni lacònic dels amors dels segles. "Les mans al pedregam, que tresquen formes, pedres manllevadores que espiaran des de murs de silenci les vivències d'aquells que les colliren, talment fruits". El fruit cíclic i reencarnat de la vida humana, la de la consciència de viure, d'estimar, de morir.

Antoni Riera

En els mars del Sud. La nostàlgia del no retorn

FAUSTO | 04 Març, 2010 08:00

   Viatjar és la manera més autèntica de llegir el món; fer memòria de les passes que donàrem, la forma més nostàlgica d’evocar-lo.

Sigui com sigui, un no retorna sencer dels llocs on s’ha sabut feliç. Sempre deixem infinitud de moments darrere nostre: són com les espurnes d’un foc que s’apaga, tan efímers i delicats que se’ns farà impossible tornar a contemplar-los fora del mirall on es desvirtuen les coses que no volem oblidar. Penso que, així com els paisatges resten ferms a l’altra banda dels ulls que els contemplen, les paraules es queden aturades per sempre en els racons on foren pronunciades. Recórrer la distància que ens portarà a casa sabent que allò que visquérem mai no es tornarà a repetir, anticipa el final de quasi totes les històries i ens deixa davant el dubte del destí al qual renunciàrem.

Viatgem per poder ser nosaltres mateixos en altres llocs, però, com més intensament passem les pàgines dels dies que s’escurcen, més penós se’ns fa tancar el llibre que atresora els indrets que visitàrem. Adesiara, un preferiria no haver marxat mai de certes platges. Millor fer com Stevenson i somniar una tomba envoltada de flors sota l’immens i estel.lat cel. Admetre que la memòria no basta per recordar els colors dels dies passats, pot motivar-nos a agafar la ploma per capturar les impressions que ens causaren. Tanmateix aquest acte de rebel.lia envers l’oblit, que per una part assenyala la vanitat de l’home i altrament posa de manifest la nostra fràgil condició, duu implícit el resultat d’una guerra que perdrem. Els escriptors poden guanyar batalles, alguns d’ells tantes que el clamor que provocaran amb els seus triomfs arribarà més enllà dels nostres dies: però cap escriptor mai no podrà guanyar la guerra. Les distàncies del temps i de l’espai es tornen, tot seguit, tan immenses que inclús els mites acaben per desaparèixer. Comsevulla, davant aquest axioma incontestable, no deixem de escriure i de llegir; unes vegades per confirmar, mitjançant l’escriptura, que durant uns instants existírem; altres per sentir-nos, mitjançant la lectura, encara més vius. Tot plegat, entre els preparatius i l’enyorança, entre la partida i el retorn, entre la vanitat amb què pronunciem el nostre nom i l’efímera persistència amb què ressona, gaudim del millor de l’existència.

Alegre he viscut i alegre em moro.

Stevenson va escriure el seu testament molt lluny de casa seva, donant-li la forma perdurable d’unes memòries que semblen un poema èpic. La seva prosa transpira tota la nostàlgia de què he parlat abans i recull totes les meravelles que harmonitzen sota la perspectiva del viatge. En elles, l’escriptor destil.la els records dels seus dies en el Pacífic i concentra, en unes pàgines memorables, la veritat que resta després de tantes aventures immortalitzades en els seus llibres. Els paisatges exuberants; el vaixell que talla les aigües cristal.lines; els indígenes que s’acosten en les canoes a comerciar; els centenars d’illes verges que, per ventura, amaguen tresors oblidats; els esculls perillosos i els corals encantats; els taurons a l’aguait d’un descuit dels mariners; les nits plenes de misteris i silencis; els llumins encesos vora les finestres per tal d’allunyar els esperits. El sol, la mar, la platja fèrtil que espera i, finalment, l’emoció de posar els peus a terra  després d’un llarga travessada.

Diuen que cada cop que llegim Robert Louis Stevenson ens retrobem amb el nen que antany fórem. De la mateixa manera que això esdevé una certesa, així farem cas a aquells altres que opinen que tot escrit dedicat a la seva memòria hauria de concloure citant els versos que hi ha sobre la seva tomba, dalt del puig de Vaea, a Samoa, el paradís on fou feliç.

Under the wide and starry sky
Dig the grave and let me lie.
Glad did I live and gladly die,
And I laid me down with a will.

This be the verse you grave for me:
"Here he lies where he longed to be;
Home is the sailor, home from sea,
And the hunter home from the hill."

Fausto Puerto

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS