Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El ruido eterno. Una història del segle XX

FAUSTO | 29 Abril, 2010 07:00

   En Psicologia hi ha una discussió clàssica sobre si l’emoció és anterior o posterior a la cognició. Normalment es resol amb un compromís que conclou que hi ha una dinàmica contínua entre emoció i pensament. La música sigui tal vegada una de les vies més directes d’entrada al món emocional, sempre que qui l’escolta tingui poc entrenament formal. De fet, hi ha tota una sèrie d’estudis neuropsicològics que ens recorden que els músics professionals “escolten” la música de forma analítica, mentre que els afeccionats ho fem de forma emocional (consulteu, per favor, la magnífica obra del gran Oliver Sacks, Musicofília, on se’ns confirma  que els músics tenen una mida més gran de l’estructura que comunica els dos hemisferis i es constata que tant el cerebel com les zones motora, auditiva i visuoespacial de l’escorça mostren un augment de matèria grisa en els músics comparats amb els no músics).

La música ens “segresta”, indueix estats d’ànim, connecta amb les nostres  emocions bàsiques. Totes les cultures tenen la seva música, els seus instruments musicals, les seves convencions pel que fa a la composició (de fet, en el llibre que es comenta se’ns posen bastants exemples de com les creacions d’un compositor s’enriqueixen quan aquest entra en contacte amb la música d’altres cultures). En aquest sentit, és una manifestació pròpia de la humanitat com a tal: som una espècie musical. A més, no només implica els nostres sistemes auditius i emocionals, sinó també els motrius, fins al punt que, com deia Nietzsche, “escoltem la música amb els músculs”, de manera que en seguim el compàs encara que no l’escoltem conscientment.

La música, tal com diu en Sacks, “pot calmar-nos, animar-nos, consolar-nos, entusiasmar-nos, o servir-nos per organitzar-nos i sincronitzar-nos a la feina o en un joc”. I pot esdevenir, per tot això, una peça fonamental de cohesió en la vida social i política.  De fet, en el llibre d’Alex Ross El ruido eterno podem veure en acció les interaccions entre els diferents elements que intervenen en la creació musical en una cultura (l’occidental) i en un període de temps determinat (el segle XX).

Alex Ross ens introdueix a la relació entre elements històrics i la creació en l’àmbit de la música clàssica de forma brillant, demostrant una gran capacitat d’anàlisi i  síntesi de dues disciplines complexes. Aconsegueix que les paraules ens permetin entrar en el llenguatge propi de la música. Aconsegueix que la música es vegi en relació al context històric. Aconsegueix novel.lar aquestes relacions, arrossegant el lector a les intrigues entre els personatges i la seva filosofia musical i personal.

La creació, sigui musical, literària o de qualsevol altre tipus, depèn d’una sèrie d’elements, i mai d’un sol individu aïllat o d’un petit grup. Per Howard Gardner (Las cinco mentes del futuro), el gran estudiós de la ment i de la intel.ligència, i seguint a Mihaly Csikszentmihalyi i els seus estudis sobre l’estat de flux i la creativitat (podeu fruir de l’anàlisi en el seu llibre Creatividad), la creativitat és el producte de la interacció de tres elements autònoms: una persona, que ha arribat a dominar una disciplina; un àmbit cultural, amb els seus models, fórmules i proscripcions; i, finalment, un camp social, és a dir, aquells individus i institucions que permeten accedir a experiències educatives rellevants i a oportunitats per a practicar-les. La prova de foc de la creativitat es podria resumir en la pregunta: l’aportació d’aquesta persona, ha modificat de forma significativa el domini que estem estudiant?

Una persona creativa, seguint Gardner, destaca per la seva insatisfacció en front de l’obra que té al davant, dels criteris dominants, de les preguntes vigents i de les respostes que es donen en l’àmbit. Accepta, al menys inicialment, la seva diferència pel que fa a la resta. Té una actitud diferent davant les anomalies, explorant-les i a vegades convertint-les en una nova veritat.  Una persona creativa vol estendre els límits del saber, canviar els límits d’un gènere, obrir noves i, fins aleshores, imprevistes direccions. Aquesta és la història que ens mostra Ross quan ens il.lustra sobre els camins seguits per MahlerStraussStravisnskyShostakovitxProkofievSibeliusJohn CageShoenbergBritten i molts altres. Creadors que, després de dominar la disciplina musical, exploren camins intransitats, expandeixen gèneres, converteixen la seva insatisfacció en obres que canvien per sempre l’estat de la música clàssica.

La potència de l’exposició de Ross és que ens mostra de forma amena i documentada en quin àmbit cultural es mouen aquests músics, com van modificant les fórmules vigents i, a la vegada, com aquestes condicionen el seu camí. Podem veure com, per exemple, Shoenberg extrema la dissonància i la converteix en una altra proscripció dins del grup del qual, a partir d’un moment determinat, n’és el líder i referent (és a dir, es converteix en el creador d’un nou àmbit cultural). I com aquesta dissonància, exponent màxim de la música antiburgesa, es filtra en les pel.lícules de Hollywood i en el jazz de la postguerra. 

Ross també ens mostra les influències del tercer dels elements presents en la creativitat: el camp social. Gràcies a la seva capacitat sintètica descobrim com les diferents figures creatives, que seguim en el curs de la seva vida,es veuen confrontades o reforçades, perseguides o aclamades, i sempre condicionades,  per les institucions o persones que dirigeixen la vida social, que possibiliten les experiències d’aprenentatge i les oportunitats d’anar presentant les seves obres (per cert, una altra anàlisi sobre la importància de l’element social en la creativitat el podem trobar també en l’obra de l’excel.lent periodista cultural Malcolm Gladwell "Fueras de serie"). Veiem aquí com determinats plantejaments polítics enforteixen determinades tendències i consideren una “traïció” la defensa d’unes altres. Veiem com els creadors conviuen, confraternitzen o lluiten contra aquests condicionants. I retrobem una nova anàlisi de períodes foscos de la història de la humanitat.  Així, per exemple, en l’anàlisi de l’ambient musical del Berlin prebèl.lic, ens mostra com la dreta i l’esquerra emfatitzen la “conformitat” (que en alemany també significa “pensar com una sola persona”), defensant “la misma mitificación de la comunidad, la misma indiferencia hacia la inviolabilidad de la vida (.....), preparando inintencionadamente a los niños alemanes para una época en la que habrían de hacer cualquier cosa por el Fürher”.

Llegiu aquesta obra. Assistireu a la història del segle XX, arribant al segle XXI entenent més el que som gràcies al que hem sigut. Assistireu a la contínua transformació de la música, amb onades alternants de preponderància de qüestions melòdiques i harmòniques, folkloritzants i avantguardistes. Assistireu al desplegament de les vides de grans creadors que deixen i reprenen diferents temes, que triomfen o cauen en desgràcia, que col.laboren amb o lluiten contra l’status quo.

Llegiu aquesta obra. És un plaer.

Paula Vicens

Miracle a Llucmajor. L'home que va viure per una idea

FAUSTO | 22 Abril, 2010 07:09

(Aquest text va ser llegit a la presentació de “Miracle a Llucmajor” de Sebastià Alzamora, el 15 d’Abril del 2010, al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor)


Quan començava a preparar aquest text vaig pensar que no estaria de demés partir recordant que, en aquestes alçades, Sebastià Alzamora és ja l’autor de sis llibres de poemes i que la novel.la que avui presentam és la que fa cinc de les que ha publicat. Com a escriptor ja té una quantitat d’obra considerable a les llibreries. A més, algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, al francès, a l’hebreu, a l’italià, al portuguès i a l’anglès. També afegiré que ha estat guardonat amb els premis literaris següents: Salvador Espriu, Documenta, Ciutat de Palma, Jocs Florals, Josep Pla i Carles Riba.

Jo no sé si, com molts diuen, això dels premis literaris i l’èxit comercial són molt significatius en aquesta cosa tan complicada de la “qualitat literària”, però el que els puc afirmar, sense cap dubte, és que com fa la dita “alguna cosa tindrà l’aigua quan la beneeixen”. Jo, personalment, estic convençut que Sebastià Alzamora, de Llucmajor, és en aquests moments l’escriptor més complet que tenim a les Balears. Utilitzant un símil d’alta cultura podríem dir que Messi és el Sebastià Alzamora del futbol.

Vaig tenir la sort de ser un dels primers lectors d’aquesta novel.la. I una de les raons per les quals en Sebastià em va demanar que fes aquella lectura de prova de Miracle a Llucmajor era precisament pel meu desconeixement de la història verídica de Pere de Son Gall. Ell pensava que jo podria llegir-la sense idees preconcebudes. I els puc dir que, partint de l’anècdota vital de Pere de Son Gall,  Sebastià Alzamora ha escrit amb molta mestria una història lluminosa i plena de meravelles.

Evidentment, i crec que és important dir-ho abans que algun integrista de la llucmajoritat i dels seus símbols s’enfadi, vull recalcar que en aquesta novel.la Sebastià Alzamora no ha volgut escriure la crònica de Pere de Son Gall sinó que el que ha fet ha estat escriure una història protagonitzada per un personatge que s’anomenava Pere de Son Gall i que volia fabricar una aeronau d’enlairament vertical al Llucmajor dels anys 20.

Amb aquesta matèria primera, Alzamora ha escrit una història que és una celebració de l’amor, de l’amistat i de la passió. Una narració de les bones, de les de veres... capaç d’enganxar i emocionar el lector més escèptic.

I sense voler rompre la festa m’agradaria contar alguns detalls d’aquest relat. Un jove, en Pere de Son Gall, durant el funeral del seu pare, s’enamora, a primera vista, de Maria Boscana, la filla de Jaume Boscana, enemic secular de la família. Aquest enamorament és detectat a l’instant, tal vegada gràcies a un sentit aràcnid poètic, per la poetessa oficial del poble, Maria Antònia Salvà, que decideix donar passes per aconseguir que aquest amor impossible arribi a bon port.

Mentre, arriben a la ciutat de Llucmajor tres dones amb una missió ben especial: són les representants de la Lliga del bon mot, una organització creada a Catalunya per lluitar contra la flastomia. Aquestes dames, vénen a la ciutat per propagar la seva doctrina contra la mala parla i són rebudes amb entusiasme per les forces vives del poble. Les tres senyores, són ben diferents: una és una fadrina vella amargada, l’altra una vídua madura i golafre i la tercera una vídua jove extremadament voluptuosa. A aquests personatges els hem de sumar un alcalde conservador i no gaire llarg, un secretari de l’ajuntament, element inestable amb tendències conspiradores, i un capellà, el del poble, home tot de Déu i dipsòman, que passarà quasi tota la novel.la intentant controlar el seu penis indomable i permanentment enravenat.

L’obra compta amb més personatges: en Busca Llarga, el millor amic del protagonista i un dels més mals parlats del poble i la preocupada mare del protagonista, que veu que el seu fill és l’esclau d’una obsessió que ella no pot entendre però a la qual, íntimament, dóna suport.

  Mereix un esment especial la senyora Maria Antònia Salvà, que fa un paper d’alcavota molt entranyable.

Per últim, sobrevolant la novel.la també hi ha la figura del cometagiroavió. Un aparell construit per Pere de Son Gall per provar la possibilitat certa de l’enlairament vertical.

També van apareixent en el transcurs de la narració, diversos fragments de la rondalla d’en Joanet de l’Onso, que com saben era fill d’una dona i d’un onso i es caracteritzava per la seva caparrudesa. En Joanet de l’Onso, entre altres fets, salvà una princesa. A més, a Miracle a Llucmajor, hi trobam un jove que en lloc de ser mig onso és mig ca lobo, individu inspirat, segons em diuen, en un altre il.lustre llucmajorer.

  D’aquests elements, engiponats per l’habilitat narrativa d’Alzamora, és d’on, partint de l’anècdota inicial d’un home que volia fer una màquina voladora, surt una història capaç de fer-nos volar l’imaginació.

I ara m’agradaria assenyalar de manera especial una de les característiques que, els de vostès que tendran la sort de llegir Miracle a Llucmajor per primera vegada, estic segur que veuran de seguida i és que sense dubte una de les principals virtuts d’aquesta obra és que ens parla de coses que coneixem molt bé i que tot d’una ja farem nostres. Ens parla de la passió amorosa incontenible i fonamental que despertà en nosaltres el primer amor, de la nostra primera rebel.lió necessària i inevitable contra les figures d’autoritat... i en el meu cas particular hi he trobat un tema que em sedueix d’ençà de fa molts anys. Tots aquells que em coneixen saben que una de les meves debilitats més desenvolupades és la dels vehicles d’època.

  Em fascina el principi de l’era del motor. Els anys en què alguns dels membres més visionaris de la humanitat construïen, partint del no-res, màquines cada vegada més sofisticades i potents per a dominar la terra, la mar i els aires. Els moments en què els inventors amb quatre ferros i un poc de combustible exploraven un món desconegut i nosaltres, com a humanitat, encara ignoràvem els límits als quals seríem capaços d’arribar.

 A Mallorca, un lloc on davant qualsevol mostra de talent encara ara es reacciona amb un destructor “ara aquest què s’ha pensat!” a la gent de la raça de Pere de Son Gall se’ls coneix amb el nom de “brusquers” o també com a “tallats de lluna”. Aquestes persones tan caparrudes com per dedicar la seva vida a un ideal, en la nostra societat són habitualment ridiculitzades i apartades per norma: s’educa els al.lots a riure’s d’elles i quan volen fer alguna cosa que surti del comú es prova de desanimar-los dient-los coses com la que encara se diu a Llucmajor quan volen augurar un final desgraciat a qualsevol comesa: “Això acabarà com s’avió d’en Pere”.

  Pere de Son Gall, el Pere real, no el de la novel.la, és una figura tràgica i fascinant. Un home que va viure per una idea i per la seva consecució i per això va morir sol i vexat. Com tants d’altres que lluitaren perquè nosaltres avancéssim, es mereix tot el nostre respecte i aquest homenatge a la seva figura que és Miracle a Llucmajor.

Miracle a Llucmajor és una novel.la d’amor, és una novel.la d’aventures, és una comèdia, és un homenatge lluminós a Pere de Son Gall, a Llucmajor, als brusquers i a la bona gent que treballa amb amor i per l’amor.

Aquí ens trobam davant d’una de les poques obres de les quals els puc dir: comprin-la, descobreixin el miracle que ens anuncia el títol i si no els fa passar una molt bona estona, els promet que jo mateix els tornaré els doblers .

Josep Lluís Aguiló

La aventura ausente...Tres ressenyes a la premsa

FAUSTO | 20 Abril, 2010 07:00


LA SEMANA TRÁGICAAntoni Serra

GABRIEL BERTOTTI

   Ha sido un descubrimiento. Ha sido una sorpresa, grata y reconfortante. Ha sido una aventura, llena de imaginación y de fuerza creativa. En fin, que acabo de leer el primer libro (narraciones) de un argentino (reside en Mallorca) que hace de la escritura un arma de palabras en libertad: Gabriel Bertotti, y su obra se titula La aventura ausente (Edicions Món de Llibres, Manacor 2009).

Frase corta, palabra sugerente, lenguaje directo y poético a la vez, fuerza desbordante y muy especialmente en sus narraciones El sendero peligroso y La manera de narrar, que para mí resultan excepcionales y mágicas (con el recuerdo de Lugones, Horacio Quiroga, Alfonsina Storni o Bioy Casares). ¿Sentido de la escritura? Sin duda: “Tomé varias veces un lápiz, robé unas hojas y traté de escribir, pero sólo pude llorar”. ¿Quieren mayor lucidez?. O También: “Escribo en un papel que seguramente perderé: “He descubierto la Belleza. La Belleza es puro Horror”. Podría haber escrito “azar”. Es lo mismo”.

Lleguen al final del libro y descubrirán que “Se vive para nada. / Se escribe para nadie”, pero-estoy convencido- La aventura ausente sí perdurará.

ÚLTIMA HORA / Diumenge, 14 de març de 2010.


Món de llibres acaba de publicar i distribuir un nou llibre

Es titula La aventura ausente i es tracta d’un recull de 21 relats de l’escriptor Gabriel Bertotti. L’autor, que viu a Mallorca des de fa 14 anys, va néixer a l’Argentina i és llicenciat en Filosofia. Els seu contes, molt personals i poètics, ens acosten al solitari i corprenedor dia a dia d’uns personatges desencantats que, a l’espera d’una aventura que mai no acaba d’arribar, es veuen abocats a la ineludible convivència amb les seves pors i, finalment, l’acceptació de la seva pròpia solitud. L’amor i el desamor, la bellesa i l’horror van de la mà en aquest llibre estrany i encisador. De manera subtil i admirable l’escriptor aconsegueix que sigui el lector qui, gràcies als detalls de la prosa, completi els espais buits de cada una de les històries que ens proposa. Sovint, un gest, una paraula o un simple pensament basten per resoldre el misteri que envolta la narració.

Per a Món de llibres, La aventura ausente, suposa la segona incursió en l’àmbit de l’edició després d’haver publicat l’any 2009 Mosaic de lletres: una compilació de 29 relats d’escriptors manacorins que va tenir una gran acollida a tota l’illa de Mallorca.

Perlas y cuevas. 19 de febrer de 2010


Por las solapas

Cuentos de un argentino en Mallorca.

En su segunda iniciativa editorial, después del interesante recopilatorio Mosaic de lletres, la librería de Manacor Món de llibres nos presenta una veintena de narraciones de Gabriel Bertotti, argentino licenciado en Filosofía y residente en Mallorca desde hace tres lustros. Destacan el aliento poético de estos cuentos y su variedad, desde el carácter fantástico a lo cruento y humorístico.


Diario de Mallorca. 11 de febrer de 2010

 


Llegiu també:

Gabriel Bertotti: la negació del somni a "La aventura ausente"

Gabriel Bertotti: escriure, una altra manera de respirar

La aventura ausente. La vida en su extrañeza

Un grapat de llibres per Sant Jordi

FAUSTO | 15 Abril, 2010 07:00

   Darrerament, superat per la fructífera creativitat dels col.laboradors d’aquest bloc, no he publicat cap article. La conseqüència de tot plegat no és que un servidor hagi deixat de llegir sinó que, gràcies a les afinades ressenyes dels amics de la llibreria, he pogut llegir més que mai. Quan faig memòria dels inicis dubitatius d’aquesta pàgina (per aquells dies no em quedava altre remei que escriure gairebé un article setmanal) i els comparo amb el fet que ara m’arriben, al manco, tres o quatre propostes mensuals, un no pot fer altra cosa que sentir-se’n satisfet. De totes maneres, he de reconèixer que aquestes darreres setmanes, entrullat amb els preparatius de l’imminent Sant Jordi, no hagués tingut molt de temps per escriure res i que l’ajuda m’ha vingut que ni pintada. Avui, i aprofitant l’avinentesa d’aquest dia en què tothom comprarà un llibre, m’agradaria destacar un grapat de novetats i clàssics que em semblen dignes de tenir en compte.

En primer lloc i amb motiu del centenari de la mort de Lev Tolstoi, vull començar destacant la nova traducció al castellà d’Anna Karenina que acaba de treure l’editorial Alba. Aquesta i la ja existent de Guerra y Paz publicada per Mario Muchnik, són dignes d’ocupar un lloc preferent a qualsevol biblioteca. Malauradament, en llengua catalana no tenim aquesta sort i ens trobem que si volem llegir el genial escriptor rus no ens queda altre remei que recórrer a les traduccions de l’any 1933 i 1928 de Proa i Edicions 62 respectivament, que ara ens tornen arribar com si fossin novetats. Sigui com sigui, llegir Tolstoi en qualsevol idioma és una obligació que convé no ajornar.

Un altre llibre meravellós, al qual no em vaig poder resistir, és La librería de Penelope Fitzgerald. Convindreu amb mi que, una novel.la que relata l’entranyable aventura d’una senyora de mitjana edat que, un bon dia, decideix obrir una llibreria a un poblet d’Anglaterra, no em podia passar desapercebuda. Si a més de tot això, la llibretera en qüestió té el coratge de fer una comanda de 250 exemplars de Lolita de Nabokov per vendre als veïns d’una comunitat tan conservadora, entendreu la meva decisió de destacar-la damunt la taula de novetats.

Per altra banda, dins el subgènere literari dedicat a llibres que parlen de llibres, hi ha un assaig titulat Bibliotecas llenas de fantasmas que agradarà forçosament a tots aquells que comparteixen el vici d’acumular llibres a casa. Jacques Bonnet ens regala un tractat sobre l’art d’habitar dins una biblioteca que no deixa d’augmentar.

Vull assenyalar també la darrera novel.la d’Enrique Vila-Matas, a la qual, homenatjant James Joyce, li ha posat per títol Dublinesca. He de reconèixer que aquest autor no deixa de sorprendre’m; cada llibre que publica satisfà i sobrepassa les expectatives dels seus nombrosos i fidels lectors. 

Tampoc no ens podem perdre de cap manera les fabuloses memòries de José Carlos Llop, En la ciudad sumergida, un llibre apassionant que, de ben segur, serà dels que perduraran en la seva bibliografia.

Tornant als clàssics, no vull deixar d’insistir en la recomanació de les acurades edicions que podem trobar d’alguns llibres de R. L. Stevenson: a més de les obres En els mars del sud i Weir de Hermiston, publicades per Edicions del Salobre, també hi ha una edició il.lustrada de tots els seus contes a Mondadori que no ens decebrà gens ni mica. Per altra banda, els lectors als quals la novel.la de Robertson Davies, La Lira de Orfeo, va obrir les ganes de llegir E.T.A Hoffmann, han de saber que Alba Maior ha publicat els seus Nocturnos en una edició de luxe. A aquells que gaudeixen dels llibres il.lustrats, els proposo fer un cop d’ull a la col.lecció Libros del zorro rojo; certament aquest segell publica una joia darrera una altra.

No puc deixar de comentar la sorpresa que suposen les edicions en català de Verd aigua i L’illa de l’editorial Minúscula. Esperem que no siguin els darrers que treuen en la nostra llengua. Proyecto Lázaro d’Aleksander Hemon, No hay bestia tan feroz d’Edward Bunker i Magnitud imaginaria (2ª part de Biblioteca del s. XXI) de Stanislaw Lem, són tres llibres que no vull passar per alt.

Repassant la taula on hi tinc els llibres de no ficció em decanto en primer lloc per l’imprescindible El veritable estudi de la humanitat d’Isaiah Berlin; es tracta d’una selecció dels millors assaigs d’un dels més lúcids pensadors del segle passat. El ruido eterno d’Alex Ross esdevé una de les sorpreses de la temporada, aquest recorregut per la història del segle XX a través de la seva música agradarà tant a erudits com a simples aficionats. Just al seu costat (amb els títols enfrontats) hi ha un llibre interessantíssim que ens planteja un Viaje al silencio: l’obra de Sara Maitland és una reflexió sobre la recerca del silenci dins una societat on pareix que una cosa tan necessària no hi té cabuda. Escrit en una casa aïllada enmig d’un inhòspit paratge escocès, aquest llibre reflexiu i profund esdevé una troballa molt especial.

 Ja per acabar no vull deixar de proposar el nou llibre de Sebastià Alzamora, Miracle a Llucmajor, del qual la setmana pròxima el senyor Josep Lluis Aguiló en parlarà més extensament en aquest bloc. La narració d’Alzamora es llegeix d’una tirada i el panxó de riure que m’he pegat amb les dones de la Lliga del Bon Mot, les aventures d’en Pere de Son Gall i en Ca loooobo! no té preu. Una altra novetat imminent de la qual vull començar a fer-ne ressò, malgrat no poder gaudir-ne fins al proper mes de maig, és la nova novel.la del nostre prolífic amic i col.laborador Tomeu Matamalas, L’illa d’Antígoni, novel.la guardonada amb el premi Pollença 2009 i que publicarà El Gall editor. He de suggerir també una novetat molt sucosa: Cuina econòmica, del manacorí Antoni Tugores; tota una antologia de receptes culinàries tradicionals de l’illa de Mallorca!. I finalment, no vull deixar d’esmentar La aventura ausente de Gabriel Bertotti, una obra de la qual autor i editor n’estan molt satisfets tant per la seva bona acollida com per les positives crítiques rebudes per part dels mitjans de comunicació i dels lectors en general.

Des de la llibreria vos desitgem a tots un Sant Jordi molt especial!!

Fausto Puerto

“Bajo el Volcán”, revisitado.

FAUSTO | 08 Abril, 2010 07:00

Todo flota en medio del calor.
En la ribera del río miles de cuervos devoran cadáveres.
El Hotel “Paradiso das Musas” brilla como una estrella. Los que estamos en el patio, aguardando a que amaine la tormenta para embarcar, nos miramos con recelo mientras la lluvia cae sin hacer ruido.
Así llueve en los sueños.
Un inglés con el que venía viajando desde Fortaleza entra a la galería del Hotel tambaleándose, se detiene junto a mí y me mira con cierta curiosidad.
El pato que vive debajo de la escalera, junto a los lavatorios, grita rompiendo el silencio de la noche.
El inglés me dice “No me gustan las despedidas”. Me da un libro que saca del plástico con el que se cubre de la lluvia. “Tome, amigo, para que no se aburra en el viaje”.
Luego me da la espalda y sigue su camino incierto. Posiblemente llegue a su cama o quede tendido, si tiene suerte, debajo de la inmensa higuera que ocupa casi todo el patio. No estaré allí para verlo.
Ha parado de llover, corremos pegados a las paredes carmesí y durazno.
El olor de la fruta pudriéndose en el mercado del puerto me adormece.
A la mañana, cinco horas después de haber zarpado de Belem, escucho agitado que los delfines del Amazonas se comen a los niños que se aventuran a ir a pescar a la ribera.

Mi hamaca estaba en uno de los pasillos laterales del barco. Tal vez decirle barco a ese cascajo suene demasiado pedante, pero el toque literario es necesario para transformar lo cotidiano en maravilloso.
¿Eran verdaderas las hamacas que parecían frutos maduros de extraños árboles, conteniendo en su interior a viejas sarmentosas fumando cigarros interminables, o extraños hombres que escuchaban radios que carecían de pilas, o niñas exclusivamente preocupadas por sus hermosas cabelleras y que sabían que al llegar a destino se convertirían en poco tiempo en imponentes moles de carne y gordura?


Y ahora, mucho tiempo después, en la Isla, lejos ya de todo aquello, al releer el libro que me regaló el inglés, me pregunto si todo lo que recuerdo no será tan sólo una construcción imaginaria, tan poco probable como una predicción sobre el futuro.
Sé que estuve en el Paradiso das Musas.
Sé que existió el inglés y el libro.
Lo sé porque lo tengo en la mano, lo sé porque al abrirlo de nuevo después de tantos años y travesías, cayó de su interior una página manuscrita, con mi letra de entonces, en la que hacía la siguiente reflexión sobre lo que había leído aquellas frescas jornadas en que, mientras que el barco se movía, no existían los mosquitos:

Malcom Lowry descubrió que el infierno no era fuego.
Lo supo líquido y le puso un nombre: mezcal.
Demostró, Lowry, que no se llega fácilmente a ser un condenado.
Pero los descensos no son circulares. Lleva toda la vida llegar al pie del barranco y morir de tres tiros.
La compañía: un perro muerto.
No existe salvación posible, no son los hechos los que conducen al infierno.
Ni siquiera ciertas circunstancias desfavorables, sino la más absoluta y distinguida racionalidad.
Para ir al paraíso se debe ser un poco idiota.
El infierno de Lowry sólo es accesible a aquél que posee la extrema sensibilidad que da el alcohol. A aquél que sabe que todo es inútil, que entiende que el amor es la salvación, pero que comprende que salvarse es una vulgaridad.
Al llegar al infierno se renuncia a todo y se descubre en el último momento que se podría haber sido feliz.
El consuelo final es la muerte, digno silencio para aquél que lleva en el cuerpo la llaga infesta que pudre el alma: la lucidez”.

Cuando escribí esa reflexión era joven y me creía inmortal.
La hoja está amarillenta, tan frágil que, temeroso de romperla, la devuelvo al libro.

Gabriel Bertotti

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS