Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El mundo de cristal. Les visions de Ballard

FAUSTO | 27 Maig, 2010 07:00

   "La vida, como una bóveda de vidrios coloreados, mancha el blanco esplendor de la eternidad"

   Sota l’aparent senzillesa d’aquesta novel.la (brillant en el seu plantejament i atípica en la seva resolució) s’amaga tot un tractat de filosofia. Les primeres pàgines, ajustades als paràmetres de la narrativa clàssica, intriguen i desorienten el lector amb l’inquietant descripció d’un indret de la selva i del riu fosc que, vorejant una vegetació poblada d’ombres, la travessa.

Ens trobem immersos en una espectral regió de l’Àfrica Oriental, viatjant en un vaixell de vapor que farà aturada a Port Matarre. El doctor Edward Sanders -com Charlie Marlow dirigint-se al cor de les tenebres- se’ns presenta com un home infeliç i carregat de premonicions. Dins el seu equipatge de mà porta la carta de Suzzane Claire: la dona a la que encara creu estimar. La carta, que bé podria ser un oníric poema de William Blake, és en el fons un reclam que serveix d’excusa a Sanders per abandonar la leproseria on ha exercit el seu ofici durant els darrers anys. En ella, Suzzane, descriu el paisatge d’un bosc que sembla una casa de joies. Diu, amb paraules envoltades de misteri, que aquell preciós indret on habita és el lloc més bonic d’Àfrica, i que els pobladors d’aquelles terres caminen entre els arbres i la fosca amb corones de llum al cap. Diu també que, ara, des de que viu allà, porta el cabells llargs fins a la cintura i que per primera vegada en molts anys sent alegria dins el seu cor. La carta acaba amb una frase enigmàtica: “La luz pone en todo diamantes y zafiros.”

Quan el doctor Sanders desembarca a Port Matarre es troba desemparat en un país on els raigs del sol pareix que no arriben al terra, com si un eclipsi permanent emboirés aquell món exhaust. Un silenci feixuc fa emmudir els sorolls de tots els animals de la selva. Dins la fosca, efímeres espurnes de color destaquen sobre el teló de fons que representa el bosc immòbil. La Suzzane Claire viu a Mont Royal, una colònia que queda a vuitanta quilòmetres viatjant riu amunt. Els problemes comencen quan Sanders vol aconseguir una embarcació per arribar-hi i descobreix que els militars han assegurat la zona i controlen el tràfic fluvial. Sembla que un fet inexplicable afecta a una extensa àrea de terrenys molt pròxima a Mont Royal.
 
Sanders, després de fer les seves pròpies indagacions i d’establir vincles amb una sèrie de personatges amb els quals s’anirà topant al llarg de la narració, aconsegueix finalment arribar a la regió afectada. El que es troba allà fuig de tota lògica i, també, de tot control per part de les autoritats militars; una immensa part de la selva s’ha cristal.litzat i, el que és pitjor, el fenomen sembla imparable. La llum que desprenen els arbres, les plantes i les fulles s’escampa saturant l’aire de colors i matisos desconeguts; fins i tot les aigües del riu es solidifiquen en una inèrcia moribunda que esdevé una negació de qualsevol moviment. La visió que suposa tot plegat és tan corprenedora i afecta tan profundament l’ànima humana que fa de qualsevol realitat aliena al bosc de vidre una cosa monòtona i mancada de sentit. Sanders és informat del fet que l’incomprensible succés no és un esdeveniment aïllat sinó que té lloc a varis indrets del planeta. Aviat entenem que aquest procés de cristal.lització, i les seqüeles que l’acompanyen, acabarà afectant la totalitat de la terra.

Un cocodril recobert amb una armadura de pedres precioses obri i tanca les  mandíbules mostrant una col.lecció de dents enjoiades; un bandada d’ocells vitrificats aixequen el vol batent unes ales que desprenen reflexes impossibles; els fongs, les fulles i les flors del bosc, com si fossin diamants que han assolit la perfecció, són recol.lectades pels indígenes amb clares intencions comercials. Aquesta nova percepció de la realitat permet als científics lluir-se proposant agosarades teories sobre el temps i l’espai. Els filòsofs exposen profunds pensaments que insinuen la possibilitat que allò que succeeix a l’Àfrica és la materialització d’un món ideal que resta molt lluny del nostre univers. Amb el pas dels dies, alguns homes que han interpretat segons les seves necessitats o segons la seva fe tot el que ocorre, s’acosten al bosc amb la intenció de quedar-s’hi per sempre. Sense por i plens d’alegria es deixen cristal.litzar recolzant l’esquena contra els arbres o, simplement, adormint-se al terra. En pocs minuts la pell es cobreix d’una carcassa radiant i es submergeixen en un estat de quietud i plaer que els transfigura recompensant-los amb una immortalitat aparent. Sanders, que en el fons és un home covard, es nega a acceptar aquesta nova realitat i recorre els camins brillants aferrat a un crucifix que, per moments, contraresta els efectes de la congelació.

Al final, hi ha una barca, dos homes i un riu desert que porta al cor de la llum. Quan el doctor Sanders escriu al seu diari “El don de la inmortalidad es una consecuencia directa de la renuncia, por parte de cada uno, a nuestras propias identidades físicas y temporales” els lectors ja sabem que J.G.Ballard ens ha estat parlant d’allò que sempre ha obsessionat els grans escriptors: el fet inevitable de la mort i la possibilitat incerta d’una altra vida.

Fausto Puerto

Matamalas y alegría

FAUSTO | 20 Maig, 2010 07:00

   “Ara que la vellesa definitiva m’espera en girar la cantonada, Nícies, entenc que, així com la suor de la mà ho fa amb el mànec de la falç, el frec dels anys treu lluïssors als records. Potser és per això que la llum encegadora d’aquells dies blaus i feliços d’Antígona han retornat a mi tota la vida com una bofetada de primavera a cada galta..”


Tomeu Matamalas escribe como si un griego del siglo IV A.c. tocara la batería.
Un hombre elegante, de cuya amistad toda madre estaría orgullosa; la barba perfectamente recortada, la mirada serena y la voz armoniosa; no viste túnica, pero lo imagino caminando por la vieja acrópolis con su amigo el poeta Mesquida, uno señalando hacia arriba, el otro hacia abajo; tampoco le resultaría desfavorable el atuendo de la Toscana o del Veneto renacentistas.

Acomete Matamalas la escritura de L’illa d’Antígona como un baterista experto construye la base de una canción: un fraseo constante con las escobillas, que jamás pierden el ritmo y que de vez en cuando acentúan un color en la melodía con un simple roce del platillo o del redoblante, y luego de un breve silencio, continua como si tal cosa, sin perder el compás y sin dejarnos nunca solos ni abandonados en la intemperie del ruido o de la grosería.

Y es un escritor percusionista que no necesita mostrar virtuosismo, porque sabe que el único permitido en el arte es el de la generosidad con el público, destinatario final de la obra, a quien, con puro amor, nuestro discreto dandi guiará hacia la alegría y el conocimiento.

Matamalas ejerce la más perversa de las vanguardias: ser clásico.
¿Qué es ser clásico?
Ser clásico, o escribir y vivir como un clásico, es buscar en cada acto de la vida el perfecto equilibrio entre los polos apolíneo y dionisiaco que cercan nuestra existencia. Es buscar la gracia que está más allá de lo puramente objetivo y que sólo se percibe si el artista es un hombre sabio, que vuelca con parquedad y alegría contenida todo su conocimiento en la obra, sin hacerse notar, como quien no quiere la cosa, con cierto aristocrático desdén hacía sí mismo.

El mismo desdén, en este caso hacia la muerte, que rige la narración y los pensamientos de Alexis: una madre partida por una cimitarra, una cabeza aplastada por una maza, un cuerpo femenino colgado de los pelos.

Una coloratura de la melodía acentuada por un toque de escobilla.

Una visión general de la vida y del Arte antirromántica, previa al desfogue insaciable de ego que padecemos desde el siglo XIX y que establece como propio de toda actividad artística a la introspección solipsista o a la mera glosa vacía.
Y ahí aparece Matamalas, dispuesto a fajarse contra cualquier tunante que niegue que haya libertad en la estructura y amplitud en el marco.

Pero Matamalas, no sólo es escritor y músico, sino también pintor, por eso podemos abandonar la imagen del baterista y concentrarnos en la de un travieso constructor de miniaturas que hace un prodigioso pase técnico, de ilusionista, y construye un artefacto que es a la vez, un complejo holograma, en el cual cada una de sus partes es también el todo, y un retrato de su cara, a la manera del artesano de Borges.

Tres padres y tres madres tuvo Alexis, y tres partes tiene la novela, y tres fueron las mujeres de su vida y tres los amigos pintores.
Y la Virgen, acosada, se transforma en Hagia Miriam, recuperando todo el poder y la desgracia de nuestra madre Lilith.
Y Sabrina es el complemento sereno de Melina.
Y Gentile la parte solar de Giovanni, pura luna.
Y hay tres formas de agua: el mar, el lago, la laguna.
Y dos ciudades, que bien miradas son tres: la aniquilada Constantinopla, la victoriosa Istambul y la eternamente moribunda Venecia.
Y hay una equilibrada analogía entre el griego puro y el koiné, reflejada por el uso de variantes mallorquinas (idò) con respecto al catalán del canon (doncs).
Y Alexis que se replica en Nícies, destinatario final de la historia del hombre con la marca de nacimiento en la cara.

Había olvidado un detalle. Para ser un clásico hay que establecer en la obra una visión filosófica de la vida. En ese sentido L’illa d’Antígona es una de las mejores representaciones ficcionales de la filosofía de Epicuro, detalle no menor en esta banal época de pseudo intelectuales de gafas de diseño y de neo bárbaros de calzoncillo a la vista.

El baterista, el pintor y el escritor, como en el viejo misterio de la Trinidad, al acabar el libro, se funden en una sola persona, que quitando importancia a todo lo dicho hasta ahora, me canta a capella una vieja canción italiana, reproduciendo el milagro que se manifiesta en cada uno de sus actos: la alegría de estar vivo.

Gabriel Bertotti

L'illa d'Antígona. Gaudir del camí

FAUSTO | 18 Maig, 2010 07:00

  Hi ha una meravellosa cita de Marcel Proust que diu “sembla com si els esdeveniments fossin més vastos que el moment en què tenen lloc i no poguessin caber sencers dins ell. Cert és que s’escampen cap al futur per la memòria que guardem d’ells, però també demanen lloc al temps que els va precedir”.

Amb la vida passa el mateix, especialment amb la manera com la vivim. Hi ha moments i concretament hi ha persones que viuen la vida de manera tan intensa, que la seva experiència desborda per tots els cantons, i és un constant anar i venir en el temps, agafant del passat i fruint del futur. Aquestes persones necessiten, dins aquest excés vital, ser molt socials, comunicar contínuament amb els altres, i fer-ho en tots els registres que un pugui tenir a l’abast. En la majoria dels casos això no es fa de manera escandalosa, ni tan sols de manera gaire visible, sinó que, essent un fet tan natural com respirar, un es deixa dur per els seus instints i simplement viu.

En Tomeu Matamalas, músic, dibuixant, escriptor, amic i persona (en tota la magnitud de la paraula) és un d’aquests exemples de discreció desbordant, de suau vitalitat. És una persona que viu i disfruta de viure, i aquesta experiència la fa de manera tan imperceptiblement ostentosa, que necessita contínuament la complicitat de les persones que l’envolten. Té tantes coses a dir, que utilitza tots els registres al seu abast (musical, literari...) per tal d’arribar al màxim de gent.

Dins el seu registre literari, ens arriba una tercera obra: L’illa d’Antígona.
Aquest llibre constitueix un viatge al passat que fa l’autor per tal de situar-nos de nou en un moment històric i artístic que el fascina: el quatroccento italià. La seva primera incursió dins el món de la novel.la, Les rares pedres fines, ja ens va introduir dins el fascinant renaixement italià, situant de manera excel.lent la trama a Florència, en tot el seu esplendor. En aquest cas ens trasllada geogràficament cap a Orient, concentrant l’acció a Constantinoble, cruïlla de cultures i punt estratègic del comerç marítim d’aquell  moment, comerç d’objectes, d'esclaus i també de coneixements i d'idees.

L’illa d’Antígona està escrit en forma de memòries, que va relatant en primera persona el protagonista, Alexis Stravos, dirigint-se sempre a un segon interlocutor. En aquestes memòries ens va relatant la seva experiència vital, i tot això serveix d’excusa per a submergir-nos en un moment de fusió de cultures, l’occidental, que ja anava molt més evolucionada, i l’oriental, que encara constituïa els últims vestigis de l’imperi romà. Concretament en el món de l’art, que encara circulava dins uns cànons de rigidesa formal i de finalitat estrictament didàctica, assistirem al moment en què les idees d’occident s’anaven introduint de manera tímida però irreversible, i anava sembrant la recerca de la bellesa i de la gràcia, de l’amor per l’art com a concepte i no tan sols com a instrument dels poderosos cap a adoctrinar el poble.

Alexis Stravos, persona sensible i oberta, desenvoluparà des de petit una facilitat i curiositat cap a l’art, i aviat notarà com la rigidesa del seu entorn (de formes, de colors, de missatges..) no li és suficient, sent que l’art pot anar cap a uns camins més personals, més lliures. L’atzar el posarà en contacte amb un pintor venecià, Gentile Bellini, i aquest fet li obrirà els ulls a un món nou d’experiències formals i creatives.

El llibre està dividit en tres parts, i cada una ve determinada per un lloc geogràfic concret, així com per una relació amorosa que parteix del seu moment vital: Constantinoble, L’illa d’Antígona, i Venècia.

Cada lloc geogràfic marcarà un moment de l’evolució personal i artística del protagonista, que anirà vivint com a espectador privilegiat la fusió de cultures, i coneixerà grans personatges del moment, que l’aniran marcant i facilitaran el seu creixement com a persona.

La  novel.la està molt ben documentada i ens introduirà dins aquest moment històric gairebé sense adonar-nos-en, fent que sigui un plaer la seva lectura tant per als amants de la novel.la històrica, com per als aficionats a l’art.

En molts de moments, els que coneixen l’escriptor veuran en el protagonista, Alexis, un alter ego de Tomeu. Mitjançant el seu personatge, l’autor es submergirà en un moment que el té totalment fascinat i viurà uns fets que segurament ell hauria desitjat poder viure. Són moltes les similituds entre els dos, la sensibilitat, l’amabilitat, les ganes d’aprendre, però es una la qualitat que els fa estar en total comunió d’idees: tots dos tenen clara la seva devoció per les grans figures del moment, són totalment capaços de detectar-les i admirar-les amb una falta total d’enveja o d’amargura.

Alexis Stravos, pintor bizantí, coneixerà els grans mestres italians, i ràpidament es situarà dins una posició d’espectador afortunat que no pretén obsessionar-se en emular els grans mestres, sinó que vol gaudir minut a minut la gran sort de poder contemplar-los i participar del seu món creatiu.

En Tomeu Matamalas, dins la seva trajectòria artística, tampoc no vol perdre temps en una carrera absurda de mèrits o reconeixements (sens dubte merescuts), ja que el poden distreure del seu objectiu real: gaudir del camí.


Maria del Mar Riera

L'illa d'Antígona: un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió

FAUSTO | 13 Maig, 2010 07:00

   No és gratuït que el protagonista de la nova novel.la de Tomeu Matamalas, Alexis Stravos, sigui pintor i que, a més, sigui de l'època del renaixement i pertanyi geogràficament a una cruïlla de cultures com va ser, en aquella època, Constantinoble. Matamalas sent admiració profunda per aquells homes del renaixement, capaços d'excel.lir en totes les arts, interessats per la creació artística en la seva completesa, en la seva totalitat.

En una conversa prèvia a la meva lectura de la novel.la, l'autor em confessà: "No passis pena, que és una novel.leta d'aventures, una cosa senzilla". I heus ací que us exposaré no l'argument sinó les sensacions i les reflexions que m'han vengut al cap en llegir-la, allò que ha fet que em convertís en transformador i educador de l'infant L'illa d'Antígona. Alexis Stravos, el protagonista, és un pintor d'ètnia grega natural de Constantinoble que, per circumstàncies de la vida, entra en contacte amb el pintor venecià Gentile Bellini i amb el seu germà Giovanni. I jo, perdonau-me el simplisme, però veig darrere l'heroi Alexis, un altre nom, un altre home, els ideals d'un altre home, els valors d'un altre home de nom Tomeu Matamalas. I no ho dic jo, ens ho diu ell a la novel.la: "Em queda admetre la vanitat i la presumpció que implica contar la pròpia vida. És obvi que, en unes memòries, l'autor apareix sempre com l'heroi. Ja vaig advertir-te al principi que, tot i que és veritat que aquest escrit va dirigit a tu, és innegable que també va dirigit a mi amb l'esperança d'aclarir tot aquest devessall de sensacions confuses". Per tant, a la novel.la hi cerc sempre aquells valors que ens transmet l'autor, de manera volguda o sense voler, perquè en escriure, tothom, ens conta les seves dèries, les seves passions, els seus traumes i el seu model de vida, en definitiva.

Així com diuen que hi ha literatura femenina, jo us diré que L'illa d'Antígona és un llibre masculí. Perquè el protagonista és un home i perquè l'autor també ho és. La prova és la profusió de detalls que fa servir per descriure la bellesa sublim dels diferents amors que va trobant i perdent a la vida: "Un cosset amb un escot pronunciat adornat amb brodats daurats estrenyia els seus pits esplèndids i li deixava a lloure el ventre, llis i turgent, amb l'encantador melic amb una perla engastada. Uns pantalons amples de seda transparent, subjectats al turmell amb cintes de colors, deixaven entreveure unes cames llargues i perfectes. Una tela a joc amb el cosset s'ajustava a un cinturó amb marqueteria de marfil i li creuava l'entrecuix de davant a darrere cobrint-li el pubis però no les natges, que es destriaven nítides entre les transparències del pantaló. La tenia just enfront de mi i veia el mocador que li recollia els cabells subjectat al front amb una cadena d'or i perles, i el vel de seda que li cobria el rostre deixant al descobert uns ulls grossos i negríssims encerclats amb khol. Tot i que encara no li veia la cara completa, en conjunt em va semblar la cosa més extraordinàriament bella que havia vist en la vida". I heus aquí ara, la descripció escueta i directa d'un home bellíssim: "Paolo era un home espectacular, alt, ben format, guapo, amb els cabells rossos, llargs i ondultats i els ulls més penetrants que havia vist mai". El que dèiem: un llibre masculí.

En l'entrevista que vaig fer a en Tomeu quan va haver guanyat el premi que ha permès ara aquesta publicació, em digué que no hi havia res de Mallorca, cap referència, ni tan sols implícita, a l'ètnia catalana, tot i el pes que en aquella època teníem els catalans a la Mediterrània. Em sap greu contradir-lo. En Tomeu fa servir un llenguatge genuí, de categoria literària, català i mallorquí. De vegades diria que manacorí, encara que no cau mai en el localisme innecessari. Els personatges de L'illa d'Antígona "bravegen", "compareixen", tenen "ventrades d'emocions", i "braços convertits en mordales de cranc", "reblaneixen l'ànima", se'ls fiquen "estarrancs", i coneixen "les tresques" del "pinte de la foganya". Miren per "les retxilleres" i "entrunyellen" els anys de la vida.

Però hi ha més Tomeus dins L'illa d'Antígona: hi ha el Tomeu fascinat per la pintura, capaç de mostrar-nos de manera novel.lada com pensaven aquells homes que descobrien una nova manera d'afrontar l'art i la vida. I és que per Alexis-Tomeu "les persones tenim l'instint de cercar la bellesa, un instint que funciona independentment de l'estatus social i de la cultura adquirida. La cultura, en tot cas, refina el  gust, però no l'inventa". Alexis, instruït en la pintura, sap reconèixer també les seves mancances i acceptar les novetats que li mostra l'avançat Gentile Bellini quan arriba a Constantinoble: "Tractava bé les ombres, imprescindibles per a donar volum, però em fallava la perspectiva, va dir. Se m'escapava el punt de fuga". I en canvi Bellini reconeixia que "Feia temps que volia pintar Venècia i havia hagut de venir a Constantinoble per a trobar-se amb un pintor que s'havia atrevit a fer el mateix amb la seva ciutat. Ni a Florència s'havien atrevit a tant". Alexis, i Matamalas, saben que per molt que entrin noves sensibilitats i noves formes d'art, sempre són hereves de la tradició, que és la que marca el camí que s'ha de seguir, o els viaranys que no són convenients, tant se val.

També hi podem llegir el Matamalas nacionalment conscient, preocupat per la pervivència dels pobles i les cultures. De fet, a mi, quan parla del perill que corren els grecs que han restat sota domini turc a Constantinoble, em recorda, i molt, situacions com la nostra: "Només una política de manteniment de la nostra consciència nacional i religiosa ens pot salvar de desaparèixer com a poble". I tot això ho fa sense perjudici de no fer perdre l'objectivitat ni de caure en un maniqueisme simplista. Venècia, aquella terra delicada, culta i evolucionada també s'exhibeix com un monstre de poder quan les coses van maldades, com quan Alexis és arrestat i està molt a prop de ser torturat acusat d'un fals espionatge. Al mateix temps, Gentile Bellini també veu que els turcs no són tan dolents com se'ls havia pintat.

També hi trobam el Matamalas novel.lísticament coherent i versemblant. Capaç de situar-nos sempre en el moment just de la novel.la, de canviar el narrador de manera que sapiguem en tot moment qui ens parla amb continus apòstrofes al seu interlocutor, que majoritàriament és un misteriós Nícies, però també pot ser el mateix Alexis, donant veu als altres personatges. I versemblant perquè l'autor ha fet també una feina rigorosa de recerca històrica que ens situa en tot moment ara a la Constantinoble grega, ara a la turca, ara a Venècia o a la mateixa illa d'Antígona que dóna nom a la novel.la. I ho fa amb tot luxe de detalls històrics sobre el menjar, la decoració o els grans esdeveniments històrics de cada moment, amb la rivalitat d'un occident dominat per les grans ciutats comerciants com Venècia o Florència, que s'enfronten al poder dels temuts turcs.

I a banda del Matamalas home, del Matamalas humanista, del Matamalas fascinat per la pintura, també hi ha el Matamalas filosòfic, el que pensa, el que reflexiona sobre l'home i el sentit de la vida, sobre el pas del temps, sobre les diferents maneres d'afrontar-lo i de passar les penes i les alegries que ens esperen al llarg d'aquest trànsit cap a l'illa d'Ítaca, o l'illa d'Antígona, on sempre sembla que tenim la necessitat de retornar per tenir la consciència tranquil.la, per asserenar l'esperit i dir-nos: "He rigut, he plorat. I ha valgut la pena". Ja de bon principi trobam una divisa que parla gairebé com una paràbola bíblica: "T'has fixat que a aquests cans els emociona molt més la imminència del menjar que el propi fet de menjar? Idò aquest és el motiu per al qual Déu no se'ns manifesta de manera clara; ens vol expectants, perquè en l'expectativa radica la major part de la felicitat". L'illa d'Antígona és una novel.la optimista, humanísticament optimista. Capaç de creure en l'espècie humana malgrat les atrocitats que és capaç de cometre, la destrucció de l'art, de les cultures, de la vida humana mateixa, que tanmateix és derrotada sempre per l'ànsia creativa de les persones. I tanmateix, tot plegat, per haver viscut, per haver conegut, per haver plorat, per haver patit, però amb la certesa final que, en paraules d'un Alexis vell, "les persones no naixem per a sofrir, sinó per a gaudir de la bellesa terrenal que ens envolta. Senzilles sensacions quotidianes de baix preu i altíssim valor que justifiquen per si soles l'existència". Una existència, la d'Alexis, que va molt més enllà de tot això. Llegiu-la i gaudiu-ne i veureu que no és una simple novel.leta d'aventures, sinó tot un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa.

Antoni Riera

Llobacarda: lloba, llobada, flor de card.

FAUSTO | 06 Maig, 2010 07:00

Llobacarda. Confessions d'un capellà terrol, de Jaume Santandreu, és una mena de biografia novel.lada de mossèn Martí Rosselló Bauzà, un personatge real de Sant Llorenç des Cardassar. 

Formen l'estructura de la novel.la un magnífic pròleg a càrrec de Pere Fullana, que contextualitza el personatge i la situació social i política de la Mallorca d'aquells anys, i després devuit cartes datades des del 4 d'octubre del 1948 fins al 17 de gener del 1949 que mossèn Rosselló,  desterrat a Sant Llorenç per sol.licitació al confessionari, escriu a mossèn Salvador Galmés, que ha escollit com a confessor. Tanca la novel.la  un epíleg dividit en quatre apartats escrit pel protagonista el juliol de 1973.

Mossèn Martí Rosselló Bauzà, el personatge històric ( 1903-1978), era, com hem dit, natural de Sant Llorenç des Cardassar, i pertanyia a una de les pobres i dignes famílies pageses d'aquella època.  Ingressà al Col.legi de la Sapiència el 1926 i s'ordenà el 1930.   L'agost del 36 era l'ecònom de Son Carrió, una de les poblacions més afectades pel desembarc de Bayo, i  prengué part activa en la defensa del poble al costat dels falangistes; es considerava, per tant, un capellà de Franco, l'home que havia salvat l'Església del radicalisme laicista, marxista i anarquista.

El 1948, l'any en què transcorre la major part de la novel.la de Jaume Santandreu, el valencià Joan Hervàs és nomenat bisbe de Mallorca en substitució de Josep Miralles, que acabava de morir. Aleshores, Martí Rosselló era ja vicari de l'Església dels Dolors de Manacor i col.laborava en totes les labors de la Secció Femenina de Falange, comandada per Margalida Alcover, neboda bona de mossèn Alcover. Segons ens explica Pere Fullana en el pròleg, transcorreguts ja nou anys del final de la guerra, els eclesiàstics més significats amb el Règim començaven a perdre poder a favor dels dirigents d'Acció Catòlica, la qual cosa generava conflictes interns.

I fou en aquest estat de coses que succeïren els fets històrics que Jaume Santandreu ha utilitzat per a bastir la seva novel.la. Mossèn Martí Rosselló, que com sabem era un home de la corda dels falangistes, fou reprès   durant un ofici religiós per mossèn Guillem Grimalt, consiliari dels requetès, segons conten recriminant-li el poc esment que mostrava a l'hora de dissimular la seva naturalesa de capellà femeller. Sembla ser que mossèn Martí, sense calibrar les conseqüències, entaferrà dues sonores galtades  al seu sotsdiaca,  que  posà en marxa de seguida la seva venjança personal, amb la complicitat d'alguns dels quinze capellans que integraven aleshores la parròquia dels Dolors, acusant-lo formalment de sol.licitació sexual a una bagassa al confessionari.

Jutjat a portes tancades, Martí Rosselló fou condemnat pel bisbe Hervàs a un arrest domiciliari al seu poble de Sant Llorenç des Cardassar, amb permís per a celebrar missa a ca les monges una hora cada matí i amb un dia al mes per confessar-se amb el capellà que escollís. La trama que ordeix Jaume Santandreu en la seva novel.la comença just aquí, quan mossèn Rosselló  és desterrat al seu poble.

En la novel.la, el protagonista escull com a confessor mossèn Salvador Galmés, aleshores un home de 72 anys amb un prestigi imponent, ja molt malalt, que passa els darrers anys de la seva vida també retirat a Sant Llorenç cuidat per la seva neboda Elisabet. La descripció del noble personatge és ja un  avançament de l'exquisit to literari que tendrà la novel.la en tot moment.  Vaig trobar l'il.lustre personatge amb l'ull dret totalment cluc i amb l'altre mig obert per obra i gràcia de l'esparadrap... fa dir Jaume Santandreu al capellà denigrat, que contempla esglaiat aquell honorable caramull de carn humana embolcallat dins una lloba de color d'ala de mosca que li prega que malgrat que sembli un monstre no li tengui por.

Salvador Galmés, que accepta ser el confessor de mossèn Rossellò,  li recomana que cada més li porti un tros de confessió escrita i que com a primera penitència realitzi la tasca del camp que li resulti més desagradable. Aleshores, Jaume Santandreu, un capellà terrol com el seu protagonista, aprofita l'avinentesa per a fer-nos al llarg de les devuit cartes de confessió escrites pel clergue castigat que formen el cos principal de la novel.la, una extraordinària demostració de la seva coneixença del camp i les seves tasques, la descripció de les quals ens ofereix amb unes selectíssimes metàfores que ens recorden les del propi mossèn Galmés, o les de mossèn Llorenç Riber.

Però alerta, que aquest to poètic i contingut d'en Jaume es torna aspre i cantellut quan dóna veu al  dolgut protagonista per fer referència als seus acusadors i botxins. Si ara mateix els pogués matar de pensament,  els mataria, fa dir-li Santandreu a mossèn Martí. El tribunal de la meva justícia ha dictat quatre penes de mort inapel.lables. Els condemnats són: la fallera episcopal, monsenyor Hervàs i Benet; la seva secretària —la quica felanitxera— l'il.lustríssim don Sebastià Gayà; el criminal requetè i coll-tort Guillem Grimalt, àlies capellà Vives i don Monserrat Binimelis, la covarda maricona Barrequetes.

L'argument avança. A través de les cartes de confessió del mossèn ens assabentam del seu  procés de retorn a la litúrgia del camp que, d'altra banda, s'ha convertit en la seva única font de subsistència. La meva sotana exhibeix clamorosa i desafiant el color de la terra, afirma mossèn Rosselló. El treball intens el dignifica i li apaivaga la supèrbia, però no li fa minvar les ardors de mascle enzelat. L'amor espiritual és un enganyapanxes, explica decebut mossèn Martí al seu confessor. Almenys per a mi, un mascle empedreït i calent, la darrera i autèntica paraula en l'amor la té el cos...

Només la delicadesa d'Elisabet, la neboda que cuida mossèn Galmés, li treu momentàniament el seu caire més tendre. En pensar en ella”, ens diu, “tenc la sensació que rere la meva forta i maleïda ferum de boc, hi glateix la viva innocència del cabritel.lo que s'enfila, indòmit, per les soques pontades dels ametllers vençuts per la tramuntana.

Compareixen en la novel.la personatges senzills i bons, com la mare del protagonista; o n'Elisabet, la neboda de mossèn Galmés; o  el comunista Miquel Bulla...  I compareixen també personatges més primitius, més elementals com n'Orella d'Ordi, sempre disposada a obrir-se al paradís de la carn; o com en Perot, un assassí sense escrúpols a qui temen fins i tot els seus. El  capellà desterrat va donant la seva opinió dels uns i dels altres. De mossèn Salvador Galmés en traça quasi una biografia. L'excels capellà i escriptor és per a ell, “un pare  madur i savi amb unes arrels profundes endinsades dins la greixina més fresca i llacorosa de l'Evangeli i de la història de l'Església". En canvi, tot i que li reconeix els mèrits, es mostra dur amb mossèn Alcover,  de qui diu que manetjava la diòcesi   aplicant els dos principis dels amos de possessió: reverència per als de dalt i branca per als de baix. Com a literat tampoc el deixa millor... molt destre per imitar i nul per crear, conferia als seus escrits l'estil de rondalla fent-nos creure que aquest era l'únic estil que podia assolir el nostre català de Mallorca quan s'expressava en prosa.

Submergits en la trama, en les peripècies del mossèn desterrat, que va passant del rés més sincer al lliurament més exacerbat dels sentits, no ens adonàvem   que el discurs de Martí Rossellò, aquell capellà feixista que uns capítols més enrere ens estava justificant les intervencions més o menys actives dels seus coreligionaris en la repressió durant la guerra civil, aquell capellà que afirmava que la immensa majoria del clergat mallorquí  d'aleshores pertanyia a l'estament pagès i a un pagès no li tremola el pols a l'hora de penjar un ca malcriat, no ens adonàvem, dèiem, que aquell capellà de Franco, a poc a poc havia anat democratitzant el seu discurs fins a quasi entendre i justificar el posicionament polític del capellà Poquet,   afusellat  per la seva ideologia republicana. És aleshores que ho descobrim tot: la veu de Jaume Santandreu, que al llarg de tota la narració romania dissimulada en algun dels plecs de la lloba bruta de terra del capellà terrol, ha anat envaint a poc a poc  la veu  de Martí Rosselló fins a brostar amb la força del jull, la cugula o el margall que envaeixen els sembrats.

Però la veritat és que aquest descobriment no ens ha sorprès gaire, perquè, tot i ser políticament antagònics, les coincidències entre Jaume Santandreu i Martí Rosselló eren moltes; ambdós capellans dissidents, marginats, obrers, terrols, inconformistes, extremistes, compromesos amb Déu però mansfermats a la condició humana; espirituals, però vulnerables davant la bellesa humana localitzada en un cos viu i tocable... 

En l'epíleg ja no hi ha engany: Santandreu, més jove i potser més rabiós, s'ha engolit definitivament Rosselló. Ara, encara que continuï emprant el nom de Martí Rosselló,  ja és  ell tot sol qui ens parla, qui acaba la novel.la amb la clara intenció de reivindicar, de tornar la dignitat a un home injustament marginat. 
Una molt bona novel.la que us recoman.

Tomeu Matamalas

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS