Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Poesía

FAUSTO | 24 Juny, 2010 07:00

Una poesía digna de ese nombre comienza por la experiencia de la fatalidad. Sólo los malos poetas son libres.
                   Cioran

¿Qué es la poesía?

Poesía es la explicación que le damos a la convergencia entre causalidad y casualidad.
Es el misterioso momento en que el conjunto de mis actos, más o menos voluntarios, más o menos racionales, se cruza con el conjunto indeterminado de hechos en los que yo no participo.
Ese momento impredecible es puro azar, pero el sentido que se le da es pura poesía.
La explicación del misterio es poesía.
Y el que manifiesta el arcano, Poeta.
Por eso siempre han provocado respetuoso temor y se los ha tenido por locos o por hechiceros.
Y es que un poeta necesariamente debe tener la mirada de un ladrón o un asesino.

¿Qué es la poesía?

Es el momento en que, siendo un adolescente, agobiado por no saber qué hacer con mi incipiente vida, y harto de todo, me dejo estar entre la desidia y la mugre, esperando una consigna, un mensaje del viento o de la arena, que me diga qué hacer y que me oriente en una dirección.
Y entonces sucede. Alguien que pasaba por ahí pone un disco y se escucha una canción de Spinetta que dice, que me dice: “Habrán mandado a pedirle a Gabriel,
que se junte con su cuerpo, que responda por nosotros”
.
Y entonces la calma, la ducha, la navaja.
Y entonces hacerse cargo del destino por medio de las palabras.
De estas palabras.

La poesía también es contradicción y sin sentido.
Y es el mensaje que te llega del lugar menos esperado.
Una película. Una canción. Un periódico.
Es el momento de máxima comprensión que desencadena una serie de acciones que rompen la inercia o la inmovilidad.
Es el mensaje sagrado de los dioses. Como creían los antiguos.


¿Qué es la poesía?

Es la máxima condensación de sentido en el mínimo espacio.
Es la elegancia de la brevedad y la transparencia.
Es el arte de hacer simple lo complejo.
De comprimir un conjunto ilimitado de significantes en una sola imagen.

En ciertos lugares de Oriente el arte supremo de la poesía se manifestaba en el último Poema, aquel que se escribía cuando se presentía la presencia irreversible de la muerte, y la dama, el monje o el guerrero hacían el resumen final de toda una vida.

Al venir, todo está claro, no hay duda. /Al ir, todo está claro, sin duda./¿Qué es, pues, todo?  Hosshin, siglo XIII.

La vida es una rueda que no deja de girar./Y cada día es el día. /Quien recita poemas a su muerte/añade escarcha a la nieve. Mumon Gensen, siglo XIV.

Y como a cada instante estamos muriendo, gastados por el mismo viento invisible, cada poema que intenta atrapar ese momento fugitivo es un poema de la muerte.
Y de la permanencia.
Lo suficientemente breve y claro como una navaja que rasga un velo y que, por primera vez y con rigurosa necesidad lógica, nos permite ver lo que realmente hay.

Como una fórmula matemática o un teorema.

     

;la ecuación que Schrödinger mandó grabar en su lápida.

O un chiste.

Felipe, el amigo de Mafalda, diría: "¿Por qué justo a mí tenía que tocarme ser yo?"

O un haiku.

El ruiseñor/haciéndose caca/en la ramita del ciruelo.

 

¿Qué es poesía?

Poesía es el último poema de Basho:

Su muerte próxima
Nada la hace prever
En el canto de la cigarra
.

Poesía es un amargo silogismo de Cioran:

Cuando rozo el Misterio sin poder reírme de él, me pregunto para qué sirve esa vacuna contra lo absoluto que es la lucidez.

Poesía es..

La avalancha de los muertos,
la avalancha de los que se suicidan
por su mano o por otra,
porque vivir es un suicidio,
la avalancha de las sombras
que en vano amontonamos
en los rincones de la tierra,
la avalancha de lo que no sabemos ni pensar,
hace que cada tanto extendamos un brazo
y hagamos una señal en el vacío.

Sólo queda la señal como un detalle.

A Toni Xumet y Jaume Mesquida, poetas.

Gabriel Bertotti 

Historias de Roma. La ciutat eterna

FAUSTO | 17 Juny, 2010 07:00

   Si esteu estressats, si esteu avorrits, si us fascina Roma, si us agrada llegir en els diaris les cròniques dels periodistes que ens donen la seva visió absolutament subjectiva, i per què no poètica, del món, si us agrada somriure quan llegiu textos farcits d’una ironia subtil o si simplement voleu passar una bona estoneta passejant per alguns paratges de la vella i moderna història de la ciutat on si hom hi va sempre desitja tornar-hi, heu de llegir Historias de Roma. És curt i se us farà curt; és una d’aquelles lectures que voldríem que no finissin, que ens deixa amb la sensació de què es podria allargar i allargar i mai no en tindríem prou.

Les cent vint-i-set pàgines del relat ens conten diferents aspectes del present i del passat de la Roma que Enric González - periodista corresponsal d’El País a Londres, París, Nova York, Washington, Roma i, ara, Jerusalem - ha conegut. Des de  la capital d’Israel ha escrit les seves peculiars impressions sobre la ciutat eterna.

Sóc de les que em són suficients les set o vuit primeres línies d’un llibre per intuir si l’acabaré o no, si gaudiré amb la seva lectura o si val més que dediqui el meu escàs temps a un altre títol – de vegades m’he equivocat, no gaires- i amb Historias de Roma, en haver començat la primera pàgina i haver llegit les primeres frases- “En casa, es decir, en Palazzo Massimo, teníamos capilla. Y campanario. Eso me impresionaba. Me hacía sentir importante, como un cardenal o un torero.”-, ja vaig saber que estava iniciant un tomb per uns llocs especials d’una forma especial perquè el to de la narració m’agradava. Qui es pot resistir a les contarelles d’un home que ha viscut en un vell palazzo romà? Qui es queda indiferent i no se li escapa una rialla quan li comparen un cardenal amb un torejador? Jo, no. I vaig seguir llegint.

Enric González, a qui vaig tenir el plaer de sentir i veure en directe a les darreres “Converses literàries a Formentor” on es parlà de Geografies literàries, ja ens havia passejat pels seus recons preferits de Londres, París, Nova York i pels camins confusos del Calcio italià, i ara un altre cop aconsegueix que, des del nostre saló de lectura i sense haver d’estar pendents de les cendres del famós volcà islandès que no ens deixaria partir, viatgem en el espai i en el temps en unes poques hores.

Les planes on ens explica el tarannà dels romans de sempre, les corrupteles que ens fan gràcia perquè no les patim i perquè ens les conta de tal manera que es fan perdonar, són molt gracioses: els moixos de l’autor que per viatjar necessiten un  passaport de disset euros cada un o quan recorda el seu pas pel Vaticà com a corresponsal acreditat a la Santa Seu defineix el petit estat pontifici amb una agudesa particular, com “una oficina muy grande y muy antigua, cuajada de mala leche burocrática”... I en el capítol 10 ens resumeix la història de la construcció de la basílica de Sant Pere i converteix el Papa Bonifaci VIII en l’inventor del turisme de masses. Una altra vegada ens fa somriure.

Adesiara el llibre ens parla d’antigues pel.lícules italianes, pel.lícules que segurament només recordem les persones d’una certa edat, protagonitzades per actors tan entranyables com Alberto Sordi, l’Albertone dels italians. Ens explica com aquest actor representava i encara representa la idiosincràsia de molts homes romans, aquella que combina la simpatia amb la polissoneria, amb l’amor quasi malaltís per la mamma que aprofita per dominar-los fins al límit més insospitat. Tot això protagonitzat per un actor que era exactament com els personatges que parodiava amb una gràcia esperpèntica i punyent.

Se sent parlar i es llegeix sobre si el periodisme és o no és literatura. Enric González ens pot aclarir els dubtes. Es pot ser un bon periodista, un periodista ben informat, honest,  afegiu tots els adjectius que trobeu que calen al substantiu periodista, i també, al mateix temps, escriure llibres relacionats amb la informació però que vagin més enllà de la crònica del darrer esdeveniment polític, econòmic, esportiu, etc. A més a més, el llibre està ben escrit i sembla una guia turística, però no és una guia turística. Els que ja han passat per Roma gaudiran a l’hora de recordar indrets inoblidables o s’apuntaran cafès descoberts amb la lectura i que planejaran visitar en la propera visita a la ciutat; els que no hi han estat mai, però la tenen a la seva agenda, també passaran gust de llegir les particulars històries de Roma de l’escriptor i periodista català.

Ara esperem que d’ací a uns pocs anys ens conti les històries de, l’ara seva, Jerusalem.

Marta Sanxo

Algunes reflexions sobre les majories

FAUSTO | 10 Juny, 2010 07:00

   Fa unes setmanes vaig llegir un didàctic i entretingut llibre de Luciano de Crescenzo dedicat als filòsofs presocràtics. Al llarg de les seves pàgines, i amb un gran sentit de l’humor, l’escriptor napolità ens destaca les idees més significatives d’aquells homes que “inauguraren” els camins del pensament racional. D’entre totes les reflexions i les anècdotes recollides en aquest assaig, n’hi ha una que em va cridar l’atenció de manera molt especial. En una ocasió, els set homes més savis de l’antiga Grècia es citaren a Delfos. Després de ser rebuts amb tots els honors per la multitud, l’ancià sacerdot que s’encarregava del temple els va proposar que escriguessin, en una de les parets, una màxima que deixés testimoni de la seva visita. Quilon d'Esparta fou el primer i apuntà allò famós de “Coneix-te a tu mateix”. Després, un rere l’altre el foren imitant: “Òptima és la mesura”, “Recorda’t dels amics”, “Aprèn a obeir i aprendràs a comandar” i altres veritats per l’estil. En arribar el seu torn, Bias de Priene, -considerat en aquells moments el més savi d’entre els savis-  refusà escriure res. Els seus companys, sorpresos i decebuts alhora, insistiren demanant-li que els il.luminés amb els seus sabers. Bias s’excusava tot el temps i defensava la seva reticència dient: “Amics meus, és millor per a tots que jo no escrigui res”. Finalment, veient que no hi havia manera d’evadir-se’n, el pobre savi agafa el cisell i amb la mà tremolosa escrigué : “LA MAJORIA DELS HOMES ÉS DOLENTA”.

Luciano de Crescenzo diu que aquesta frase constitueix el veredicte més dramàtic expressat mai per la filosofia grega. “La majoria dels homes és dolenta” esdevé una bomba capaç de tombar qualsevol ideologia. Amb ella s’enfonsen les democràcies, el sufragi universal, el marxisme, el cristianisme i qualsevol teoria basada en l’amor al proïsme. Ben mirat hem de reconèixer que Bias, tot i essent una mica pessimista i actuar en aquells moments sota pressió, era un home vertaderament savi. Si ens aturem a analitzar les seves paraules veurem que no anava gens desencaminat.

Contínuament ens arriben evidències que ens confirmen la sospita que vivim immersos en una societat que premia i enalteix la mediocritat en lloc del talent i la perseverança, la qual cosa posa de manifest com n’estam d’allunyats d’aquells homes instruïts que, fa més de 2000 anys!, passejaven per l’àgora reflexionant sobre el món i sobre ells mateixos.

Diuen que a l’antiga Roma els gladiadors que lluitaven damunt l’arena del Colosseu s’estimaven més demanar clemència a l’Emperador abans que apel.lar a la compassió dels espectadors. Aquells lluitadors sabien molt bé que la gran massa sempre tenia la tendència a abaixar el dit i per això preferien deixar la decisió en mans d’un sol home abans que en les d’aquell públic sedegós de sang. Amb aquesta acció fixaven la responsabilitat en una persona i així confiaven poder salvar-se.

Bias de Priene no diu que tots els homes siguin dolents com a individus; diu que és el fet que estiguin en majoria que els fa maliciosos. Es veu que, envalentits per aquest poder que dispersa el sentiment de culpa, tots podem arribar a fer coses que en solitari mai no faríem. Dotze membres d’un jurat poden agafar la decisió d’executar un o varis condemnats però, a l’hora de la veritat (si no hi ha un botxí en el grup), qui serà el valent que s’aixecarà, agafarà l’arma i dispararà el tir de gràcia? Aquell que faci foc  sap que es convertirà, automàticament, en una persona marcada i que serà, per sempre, el responsable directe d'allò que acaba de fer amb independència del que opinés la majoria. Així, la ferma seguretat d’un grapat de persones es veu desbaratada quan, en darrera instància, la resolució d’un assumpte passa pel filtre d’una decisió personal. És en aquest moment quan sortirà a la llum l’home bondadós, o l’home dolent, o -de manera més habitual del que ens pensem- l’home covard (perquè no hem de confondre mai la covardia amb la bondat, ni tampoc la valentia amb la maldat). En canvi, de l’home savi no podrem dir res ja que sempre serà molt lluny de qualsevol moviment i restarà sol.

Thomas Hobbes va dir que l’home és un llop per l’home, per tant una majoria d’homes són una manada de llops. Les multituds només es mantenen estables quan el vent bufa a favor, és a dir a l’hora de la festa, de la celebració i de la broma. Inclús en temps de bonança, no tot allò que fan les majories són coses necessàriament recomanables. Sovint, allò que atreu tanta gent no és ni de lluny el millor sinó, més aviat, el més fàcil. Bias de Priene va entendre que sota la idea única del consens les senyes d’identitat es difuminen fins a desaparèixer i ens podem veure obligats a fer, a dir o a escriure coses que convindria callar.

Dies després d’acabar aquest article, na Cati i jo assistírem al concert d’una llegenda del blues. A la cloenda de la gran actuació, i amb una intensitat emotiva que no recordo haver vist en molt de temps, el públic s’aixecà de les butaques i aplaudí amb devoció. Vaig pensar que aquella majoria en la qual em trobava immers era bona, que no feia falta fugir ni distanciar-se ja que tots estàvem d’acord en una cosa: que la festa hauria de continuar. Allà no hi havia lloc per la frase de Bias. Llavors, quan els músics marxaren de l’escenari i mentre esperàvem que la sala es descongestionés una mica, ho vaig entendre tot: aquella gentada que sortia satisfeta, parlant i compartint les impressions del concert, representava, en realitat, una minoria. Si tenim en compte que l’aforament de l’Auditorium de Palma és de 920 places, que aquella era l’única actuació a Mallorca i que l’illa té aproximadament 814.275 habitants, resultava que aquella multitud era, al cap i a la fi, una colla d'amics a l’hora de l’esbarjo. Un únic i solitari organisme aïllat que aplaudia al ritme d’uns acords repetits. En sortir al carrer, la petita minoria es dividí en minories encara més petites. Uns marxaren cap als seus cotxes; uns altres s’aturaren a qualsevol bar a fer una primera o una darrera copa; alguns, cap als restaurants del Passeig Marítim amb la sana intenció de sopar. Recordo que aquella nit, agafats de la mà i just abans de dormir-nos, encara ens xiulaven les orelles i que estàvem, com ho està la gran la majoria, en absoluta minoria.

Fausto Puerto

SEXO

FAUSTO | 03 Juny, 2010 07:00

Sexo.
Amo tu sexo, mujer
No creo en nada si no hacemos el amor.
Sexo.

            L.A.Spinetta


Lo de siempre con determinadas palabras.
Al pronunciarlas, darse cuenta de que son algo más que un conjunto de letras y sonidos.
Algo más.
¿Por qué, sino, tanto pudor al mencionar “cáncer” o “aborto” o “sida”, todas variaciones de “muerte”?
¿O tanta alegría al pronunciar “pasión”, “orgasmo” o “semen”, todas variaciones de “vida”?
¿Y acaso “muerte” y “vida” no son conceptos indisolubles?
¡Y más en el ámbito de lo que llamamos “sexo”!
Como siempre, el racionalismo del francés da con la palabra exacta: al orgasmo lo llaman “petite mort”.
Con el sexo recreo la muerte al disolver el ego en el placer: aquí y ahora.
Sexo: aferrarse a la vida aprendiendo a morir.
Es desde aquí que se entiende la presencia recurrente del sexo en el arte y en la literatura, como un mordisco a la médula de lo que se supone real pero que está oculto por tenues apariencias, por eso el sexo es una forma de canibalismo metafórico y de mutua anulación metafísica.
Es comerse al otro reafirmando el hecho de estar vivo: un relámpago de fuego.

Aprender a follar es aprender a morir.

¡Con cuánta facilidad podemos paladear en el mayor instante de exaltación de la vida la presencia agazapada de la muerte!
De ahí que no sea entonces casual que en Argentina se diga “acabar” en vez de “correrse”, puesto que es imposible que todo siga igual.
Está claro que el ejercicio de la sexualidad en cualquiera de sus formas es algo más que un mero aceleramiento sináptico y hormonal. Es en realidad, y así lo atestigua el lenguaje, una cesura, una interrupción honda, como la grieta de un terremoto, que en una fracción infinitesimal hace que todo acabe para volver a empezar, diferente.

La cara que se asoma al espejo, deformada de placer, puede parecer también la cara de alguien que sufre.
El ruido que el niño escucha desde el cuarto de sus padres puede parecer la manifestación de un dolor compartido.
Y el niño que se tapa con la almohada para no sentir sufrir a mamá.
Que no sufre. Pero que aún no puede explicarle.
Sexo y tiempo.
El adolescente, que fue niño y que ahora carece de identidad, espera su momento.
Sexo y temor.
Los pezones, anhelantes, esperan su momento.
Sexo y tiempo.
Senos ya no turgentes, rollos de grasa ocultando órganos aún entusiastas.
Terrible confirmación victoriosa de la gravedad.
Gravedad en la cara que se asoma al espejo.
Sexo y memoria.
Recordar es revivir el gusto de la saliva ardiente en la boca.
La ausencia de aire en los pulmones.
El calor insoportable en las mejillas y el ardor en la garganta.
Liberando neurotransmisores que relajen el tenso momento de la vejez no erectiva o de la ausencia de otro cuerpo y el hastío que nos provoca tocarnos.
Y sin embargo, a veces, la masturbación salvadora es la única confirmación de nuestra existencia.

Semen sobre piel.
Flujo sobre piel.
Transpiración. Extraños sonidos.
Almizcle. Pudor y barbarie.
Silencio y gemido.

¿Y la literatura? ¿Qué tiene para aportar a este tema?
¿Sutileza y elipsis o crudeza y pornografía?
Da igual, lo que importa en la representación artística no es la verdad sino la efectividad en dar en el blanco.
La pureza del efecto de la palabra sobre el lector.
Un baño de rosas después de hacer el amor, o vestirse y huir oliéndonos los dedos.
Leer a Rilke y a Bukowsky; a Marguerite Yourcenar y a Philip Roth. A Bioy y a Henry Miller.
Siempre igual, emprenderla a patadas en el culo de Dios o arrodillarse frente a una rosa.


Nunca la palabra podrá representar la totalidad de una complejidad tan misteriosa como el sexo, sin embargo sí que puede atrapar y condensar en imágenes algunas de sus peculiaridades y sutilezas.
Siempre entre dos extremos, el de la crudeza de una bestial erección de Vadinho, o el tímido y ardiente gemido que se le supone a Jane Eyre. Entre el espíritu orgiástico de los amantes de Cumbres Borrascosas y el sutil deseo nunca satisfecho de los personajes de Italo Svevo.
Mostrar o insinuar.
¿En tu casa o en la mía?

Bolaños escribió esto:

“Follar es lo único que desean los que van a morir. Follar es lo único que desean los que están en las cárceles y los hospitales. Los impotentes lo único que desean es follar. Los castrados lo único que desean es follar. Los heridos graves, los suicidas, los seguidores irredentos de Heidegger. Incluso Wittgenstein, que es el más grande filósofo del siglo XX, lo único que deseaba era follar. Hasta los muertos, leí en alguna parte, lo único que desean es follar. Es triste tener que admitirlo, pero es así”

Después murió esperando un transplante de hígado que nunca llegó.
Lo imagino preparado, con el arpón enhiesto en la mano, esperando sin temor a la ballena blanca.

Sangre y esperma.
Ceniza y barro.

Gabriel Bertotti

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS