Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Madame Bovary. En companyia dels clàssics.

FAUSTO | 30 Setembre, 2010 07:00

   Em sembla que és a Ítalo Calvino que se li atribueix l’afirmació que “un llibre clàssic és aquell que mai no acaba de dir allò que ha de dir.” Shopenhauer té una altra definició també molt coneguda: “la clàssica, és la literatura permanent.” El que sí que crec que tots tenim  ben clar és que,  un llibre clàssic, és aquell que transcendeix la prova del temps. Madame Bovary, de Gustave Flaubert, compleix amb escreix qualsevol requisit que sigui necessari per ser considerat un clàssic amb tots els honors.

Aprofitant que per Món de Llibres vaig trobar una versió en català que Proa va editar el 2003 (una esplèndida traducció de Ramon Xuriguera), he rellegit de bell nou i amb gran plaer aquesta excel.lent novel.la.

Atès que tots coneixem, més o menys, les aventures i desventures d'Emma Bovary, l'encisadora i inquieta filla del terratinent Roualt,  decebuda del seu matrimoni amb l'anodí metge Charles Bovary i de  l'entorn provincià en què viu submergida —tan allunyat del seu món de fantasies literàries—, resultaria una pretensió per part meva voler aportar alguna cosa que ja no s'hagi dit abans sobre aquesta obra mestra; crec, però, que podria ser interessant anotar algunes impressions que he tengut durant el procés d'aquesta relectura.

Tot i que ja sabia que Madame Bovary és una novel.la considerada un prototip del realisme francès de mitjans del segle XIX, m'ha vengut de nou la mesquinesa, la vulgaritat i la impostura dels personatges, que en el meu record tenien un comportament més noble, més idealista, més proper a allò que solem entendre per romanticisme. És veritat que Emma Bovary, la gran protagonista, conserva algunes característiques pròpies de la novel.la romàntica: el sentimentalisme cursi, la imaginació desbordada, l'afecció per les cartes plenes d'hiperbòliques declaracions d'amor, la propensió a la tristesa,  a les efusions exagerades alternades amb les crisis nervioses, els remordiments religiosos... però m'ha cridat molt l'atenció com de clar remarca Flaubert la dualitat de la nostra heroïna, una dona il.lusa i somniadora que, en principi, dóna la impressió que en la seva obsessiva recerca de la felicitat rebutja la realitat, però que esdevé absolutament terrenal, pràctica, luxuriosa i falta d'escrúpols a l'hora de preparar i dur a terme els seus adulteris.

En relació a aquestes infidelitats, m'ha sobtat com, sense explicar-se de manera explícita, queden ben clares al llarg de la novel.la les ànsies d'Emma Bovary per a consumar físicament i amb evident delit els seus somiejos amorosos:  Mai la senyora  Bovary no havia estat tan bella com en aquella època, ens remarca l'autor referint-se al moment de màxim entusiasme sexual de la nostra encantadora adúltera.

M'ha sorprès, també, la sensualitat latent en tota l'obra, que recordava  expressada d'una manera més diluïda. De totes les bellíssimes i subtils descripcions relacionades amb aquesta sensualitat de què parlam,  senyalaria, per exemple, aquesta: No semblava sinó que un artista consumat en corrupcions hagués disposat en espiral el pentinat del clotell d'Emma Bovary; els cabells s'enrotllaven negligentment, en una massa densa, segons els atzars de l'adulteri que els desfeia cada dia...

Una sensualitat que, a vegades, frega la irreverència...Quan la senyora Bovary s'agenollava al seu reclinatori gòtic, adreçava al Senyor les mateixes paraules de suavitat que abans mormolava al seu amant arrabassada per les efusions de l'adulteri...
I per irreverent, l'apotecari, el senyor Homais, un voltarià rabiós,  seguidor de les idees de la Il.lustració i l'Enciclopedisme, que parla pestes de l'Església i dels seus representants: Jo, si fos del govern, faria sagnar els capellans una vegada al mes. Sí senyors, una flebotomia cada mes, en interès de la civilització i dels bons costums. (...) Crec en un Ésser Suprem, en un Creador, sigui quin sigui, m'és igual. (...), però no tenc cap necessitat d'anar a l'església a besar uns plats d'argent i a engreixar amb la meva butxaca una banda de farsants que es nodreixen molt més bé que nosaltres.(...) D'altra banda, no admeto un Déu com un home qualsevol que es passeja amb un bastó a la mà, introdueix els seus amics al ventre de les balenes, mor proferint un crit i al cap de tres dies torna a ressuscitar; tot això és absurd i contrari a les lleis de la física...

Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és la suprema imbecil.litat de Charles Bovary, el marit d'Emma.  No he aconseguit tenir-li llàstima en cap moment de la lectura. Tot i les subtileses descriptives de Flaubert, en ocasions, m'ha semblat una mica caricaturesc. Costa imaginar que pugui existir damunt la terra un home tan beneit i tan desgraciat com ell. Els llavis, gruixuts, li tremolaven transmetent-li una certa estupidesa a l'expressió, ens aclareix l'autor. En el tall de la levita Emma hi veié instal.lada tota la vulgaritat del personatge...

Vista la situació des de la nostra òptica actual, podríem dir que Emma Bovary actuava en defensa pròpia.

Xoca molt, també, la indiferència que sent Madame Bovary per Berthe, la seva única filla. En realitat, en tota la novel.la no fa altra cosa que desempallegar-se d'ella.
Boníssima la descripció del cinisme de Rodolphe, el primer amant. I de la indecisió convertida en desvergonyiment de Leon, el segon amant, quan gairebé segresta Emma Bovary i la manté dins un carruatge fent-li l'amor durant hores.

I Bournisien, el sacerdot rural. I Lhereux, el mercader de draps... Tots ells magnífics personatges.

Això apart, la narració està plena de aportacions aparentment secundàries que, tot i que no ignorava que la tenien, m'han semblat d'una excel.lent qualitat literària. Em referesc al tractament del paisatge, les descripcions de l'entorn vital: cases, mobiliari, vestuari, menjars, costums, activitats quotidianes... en conjunt, una meravella.

Aquest breu i amateur anàlisi d'un “clàssic”, em duu a una reflexió final sobre el rigor en l'elaboració d'una obra d'art. Una qualitat que, tant en pintura i escultura com en literatura, sembla haver-se convertit en una raresa.

Hem començat aquest escrit parlant de classicisme, i el classicisme ens remet de manera inevitable als grecs de l'antiguitat. Com entenien els pares de l'ètica i l'estètica occidental això que nosaltres anomenam avui en dia una obra d'art? Si consultam els manuals de pintura, escultura i arquitectura, queda més o menys clar que l'ideal grec (recuperat després en el Renaixement) era la recerca de la bellesa a través de l'harmonia de les formes, de la proporcionalitat, de l'aplicació d'un tot integrat; d'un conjunt en permanent equilibri intel.lectual encaminat a crear obres que dignificassin l'esperit i resistissin el pas del temps. Un fi que es materialitzava i es concretava a través de l'ofici adquirit amb anys de  pràctica diària. No hi ha dubte que aquestes mateixes qualitats són aplicables a la poesia, la narrativa, el teatre, la dansa, la música i a qualsevol activitat creativa.

Javier Reverte (no confondre amb Arturo Pérez-Reverte!!) en fa d'aquesta qüestió un bell resum. L'ideal clàssic, en pintura, escultura i arquitectura, i, per suposat, també en música i literatura, és l'anhel de perfecció formal: l'estètica. Un anhel que requereix normes, preparació, voluntat, honestedat creativa...és a dir: valors ètics. O com ja deia Aristòtil: l'ètica aconseguida per mitjà de l'estètica. La virtut aixecada sobre bases estètiques.

Ja sé que no totes les obres que acompleixen aquests requisits esdevenen clàssiques, però el que sí que sé és que totes les obres que esdevenen clàssiques acompleixen aquests requisits.
Gustave Flaubert era un home d'un talent literari excepcional, però tot i així, va dedicar cinc anys de la seva vida, quasi en exclusivitat, a pensar, redactar i perfeccionar Madame Bovary. I es nota.
Si voleu gaudir d'unes hores de literatura “clàssica”, no dubteu a llegir, o rellegir, aquesta magnífica novel.la.
      
Tomeu Matamalas

El cervell, els homes i les dones

FAUSTO | 23 Setembre, 2010 07:00

   Fa uns anys, l’any 2007, vaig topar amb el llibre de Louann Brizendine “El cerebro femenino”. En el món acadèmic ja s’havia consolidat la visió que els cervells femenins i masculins afrontaven les tasques de manera diferent. Havien passat 5 anys des que Steven Pinker amb la seva “Tabla Rasa” escrivís sobre la necessitat d’admetre la biologia del nostre cos com a punt de partida d’una teoria científicament vàlida de la naturalesa humana. Afirmava que som animals socials producte de l’evolució, que el nostre cervell s’ha anat configurant per a facilitar la nostra supervivència i que hi ha diferències entre homes i dones des del principi de la vida. I, aquestes diferències, no són únicament atribuïbles a l’educació.

La proposta de Brizendine es basava en entendre i conèixer les diferències entre homes i dones per tal  d’arribar a l’harmonia. Parlava de com la biologia canalitza les nostres tendències de comportament. En el llibre del 2007, ens explica que no existeix un cervell unisex. Ens trobem amb una estructura que determina com interpretem el que veiem, el que sentim, el que escoltem, el que ensumem i el que provem. I, homes i dones, ho fem de forma diferent. Les hormones que es posen en marxa abans del naixement, condicionen els interessos del cervell. Ajuden a guiar les conductes alimentàries, socials, sexuals i agressives. I, aquestes hormones, tenen un protagonisme diferent en el cervell de la dona i de l’home.

Si voleu bromes del tipus “els homes són primitius: bàsicament agressius i sexuals”, no llegiu “El cerebro masculino”. Si voleu veure com les hormones van banyant literalment determinades estructures cerebrals i condicionant la vida dels homes i de les dones, llegiu-lo. Hi trobareu, sí, el cervell del sexe (presentat, també, en el llibre de l’antropòloga Helen Fisher “¿Por qué amamos?”), però també el cervell explorador del nadó mascle;  les ganes de moure’s del cervell del nin petit (que generen, en molts casos, un “ai” al cor continu en les mares primerenques);  el cervell adolescent avorrit i, al mateix temps, arriscat (que ens recorden tots els relats dels joves que, en un moment determinat, rompen amb el clan i experimenten en el món); el cervell apassionat de l’home adult (que s’enamora amb tanta intensitat com el femení); el cervell del pare que adora els fills (que els protegeix i els cuida); el cervell agressiu, obsessionat amb la jerarquia i el territori (i que recorda a les descripcions de les colònies de primats de Sapolsky o el recorregut de Tobeña pel món del poder i la política a “Cerebro y poder”); i el cervell emocional masculí que cerca solucions pràctiques, ràpides i efectives.

Homes i dones resolem de forma diferent els mateixos problemes. Això pot convertir-se en una font de riquesa o en una de malentesos i de patiment. En el camp emocional, hi trobem clàssics com el que apuntaven teòrics de la comunicació com Tannen (que intenta respondre a la pregunta de si homes i dones tenen un estil diferent de conversa): quan la dona explicita una preocupació, espera comprensió i empatia; la majoria d’homes passen directament a intentar trobar una solució. En el llibre podem seguir, gràcies a les noves tecnologies, com l’empatia i la recerca de solucions depenen d’àrees diferents que s’activen en moments diferents en homes i dones. Les dones es queden més temps “acompanyant” a la persona, mentre que els homes passen directament a la resolució de problemes. Aquesta és una font de frustració contínua entre els dos sexes: les dones es queixen de manca de comprensió per part dels homes (“no m’entén”), mentre que els homes, perplexes, no entenen que no se’ls reconegui el seu interès per tal de solucionar el problema (“no sé què passa, s’enfada i diu que no l’escolto”).

En el cervell femení, l’estrogen, la progesterona i l’oxitocina predisposen els circuits cerebrals a desplegar conductes femenines. En el cervell masculí, són la testosterona, la vasopressina i la SIM les que el condicionen cap a conductes considerades masculines (més territorials i agressives). Això no significa que l’arquitectura cerebral estigui determinada per aquestes hormones al final de la infància. La cultura i l’aprenentatge hi juguen un paper molt important: com a humans, les persones, volem que els altres ens acceptin i aprenem molt aviat a actuar de forma socialment acceptable. Però el coneixement de les nostres compulsions ens pot conduir a poder decidir realment quina és la conducta més adequada per tal d’aconseguir els objectius que ens anem marcant. Això no és possible si no ens coneixem millor.

Llegiu aquest llibre, ja sé que des del marc constructivista que ha dominat el món cultural i social aquests darrers 30 anys, sona a que el pèndol ha oscil.lat cap a l’altre costat: érem culturalistes i ens proposen entrar en el biologisme. També he de dir que en l’exposició hi trobem a faltar el cos com a tal, les estructures que formen part del sistema neuroendocrí. Però, el recorregut al que ens convida Brizendine,  ens condueix a admetre que som animals ben adaptats gràcies a un cervell desenvolupat i ric en generar diferents solucions a un mateix problema. Homes i dones som diferents, físicament i hormonalment. A partir de les nostres diferències, podem trobar camins comuns que enriqueixin la nostra experiència. Com diu l’autora: “creo que el conocimiento de los entresijos del cerebro masculino puede ayudar, tanto a los hombres como a las mujeres, a sentir más intimidad, compasión y valoración mutua”

Paula Vicens

Viaje Vacío

FAUSTO | 16 Setembre, 2010 07:00

Quedo con Xumet en el 1919 del puerto de Pollença.
Llego diez minutos antes de hora; veinte minutos después, cinco vueltas completas buscando sitio para aparcar, le veo, a Xumet, cargado con una bolsa de libros. Me dice que vaya al parking público. Lo busco, me pierdo, salgo del puerto, sigo un camino extraño, que me lleva a un hotel de Salzburgo, donde me pongo un smoking para ir al Mozarthaus; vuelvo al hotel, estoy cansado, la habitación me inquieta, ¿he estado antes aquí?

Me despierta el teléfono, me dicen que Xumet me espera abajo, entro en el 1919 agotado, sintiéndome culpable por llegar tarde.
Nos entregamos libros mutuamente.
Uno de los que me da es L'origen, de T.Bernhard, un libro temible, escrito desde el resentimiento más ocre. “Nunca lo leas antes de ir a Salzburgo”, me advierte Xumet. Lo hojeo, no reconozco en medio de tanto odio y dolor la hermosa ciudad que oprimió a Mozart, ignoró a Zweig y amargó a Bernhard; creo recordar la obstinación repetitiva del nombre del músico hasta en mecheros y golosinas.
Parecemos dos frikis intercambiando cartas mágic, o maquetas de la Estrella de la Muerte imperial, o diccionarios klingsor.
Ahora más que nunca se nota lo absurdo de nuestra afición por lo libros”, dice Xumet. “Puesto que teóricamente lo que tendría que importar es la información y no el formato”.

No me parece mal, jamás he resistido el encanto de las tiendas de trenes eléctricos o de juguetes antiguos, tan parecidas en muchos aspectos a una librería. Hay otra luz, como en las tiendas de hierbas y especias. Mencionamos la luz crepuscular que emiten ciertos libros iluminando las viejas tinieblas. “Es verdad”, dice Xumet. “Un libro es una espada abriendo camino, reemplazando a la luna”; entonces, amando los libros seríamos como magos invocando demonios, o guerreros enfrentados a los bárbaros.
Una logia oculta a la vista de todos.

Otro de los libros es una antología de poemas de M.Yourcenar, ignoro por un momento todo lo que me rodea:
“La ruta es una trampa; Ni trenes, ni navío; El viaje está vacío”.
Recuerdo entonces el librito de Bioy sobre su viaje a Brasil, recuerdo la emoción incontenible que me producía contemplar la simplicidad absoluta del genio que, sin perder una pizca de ironía, construye todo de la nada más insípida.
“Si algo así se puede predicar de lo que no existe”, me interrumpe Xumet.
¿Cómo hace para saber lo que pienso?
“Lo sé todo. ¿Recuerdas lo que te decía tu padre sobre el Tiempo?”
“El Tiempo es simultaneo, Gabriel”
, me decía. “¡Mientras hablamos Napoleón cruza los Alpes y vos te quedas sin palabras frente a mi tumba!”.
Era muy pequeño, me asusté. “No tengas miedo”, y entrábamos al Océano.
Y eso sin conocer los versos de T.S.Eliot:

El tiempo presente y el tiempo pasado
Están tal vez ambos presentes en el tiempo futuro.
Y el tiempo futuro contenido en el tiempo pasado.
Si todo tiempo es eternamente presente
Todo tiempo es irredimible.

“¿Qué hago acá?”, le pregunto a Xumet. “¿Cuándo vine al Puerto?” Se encoge de hombros como lo haría una abuela mallorquina cuando le preguntas: “¿Cómo está?” y te responde con espontánea sabiduría: “Ya lo ves, sentada”.

“Esto es un sueño. Pero en un sueño todo es real.
Como reales son los gritos que producen las pesadillas.
La noche es la madre del destino y de la muerte”
.

Todas las respuestas orgánicas a los estímulos producidos en un sueño son reales.
El miedo, el placer, el dolor y la alegría de un sueño son emociones tan reales como las que generan los ojos abiertos.
Los sueños no son construcciones simbólicas, ni son rompecabezas que hay que armar e interpretar. Son realidades tan falsas y complejas como el hecho de cortar el pan y de recordar que en algún lugar, alguien convoca al errante que está a miles de kilómetros y que sin evitar la angustia sigue adelante, alejándose de su Nombre, hasta el momento de abrir los ojos y despertar.
Aparco.
No sé cómo he llegado hasta aquí, el otro del que no soy consciente me ha traído sano y salvo mientras que yo estaba en otra parte, pero como dijo Beckett, ¿qué otra parte puede haber en este infinito aquí?

Gabriel Bertotti

Coses que han canviat i coses que mai no canvien.

FAUSTO | 09 Setembre, 2010 07:00

   Un desig que ja donava per irrealitzable ha agafat la forma de la llibreria que m’envolta. Així, de manera natural, he vist com gairebé totes les meves ambicions professionals i un bon grapat de les aficions a les quals som addicte, han trobat la manera de convergir i d’organitzar-se dins un mateix marc que alhora les reforça i les limita. Podria aventurar, si no fos per la meva incredulitat, que un ésser tot poderós amagat entre els recons de les prestatgeries o davall les taules de novetats s’ha entretingut descartant possibles variables i obrint espais a noves probabilitats amb l’única motivació que el nou Món de llibres tingués al manco una oportunitat de tirar endavant.

Vertaderament, són moltes les coses que han canviat des de la mudança. Per començar, ara em duu el doble de feina obrir les portes, el triple de feina escombrar l’entrada i el quàdruple de feina netejar les vidrieres. I mentre faig aquestes tasques de neteja ineludibles no puc evitar fer un cop d’ull a l’antic local que, desemparat com una núvia plantada a l’altar, sembla que em retreu la meva descarada infidelitat, encara que eren les seves pròpies limitacions les que em privaven de la llibertat de moviments i de les comoditats de què ara disposo. I és que a la nova llibreria, el perfum del paper es mescla amb l’evocadora aroma del cafè acabat de moldre; el jazz sona millor que mai, com si les notes dels grans mestres ocupessin l’espai que resta buit entre les paraules i, fins i tot, sembla que els llibres llueixen d’una altra manera, més plantosos i distingits. He d’admetre que els primers tres o quatre dies no tenia gens clar per on havia d’envestir les tasques. Tampoc no recordava on havia col.locat el que era imprescindible i em posava de mal humor que, tot i les previsions, em faltessin exemplars per completar els prestatges i les taules de novetats. La primera setmana tenia molts de dubtes: quin seria el millor moment del dia per fer les comandes, preparar les reposicions i organitzar els serveis de novetats?; quines eren les coses que em convindria haver deixat fetes la jornada anterior i quines hauria de fer a primera hora? I entre aquestes reflexions i el tràfec d’atendre els clients que, encuriosits, entraven a la botiga, els dies em passaren volant  fins que, a la fi, arribaren les desitjades vacances. De tornada ha resultat que les coses s’han organitzant totes soles. Inclús he trobat quin és el millor moment per escriure els meus articles, actualitzar aquest bloc i llegir la premsa.

Hi ha coses que canvien, com ja he dit, i d’altres que, afortunadament, no canvien mai com és l’addicció a la lectura. Poc a poc, els clients habituals tornen d’estiuejar i acudeixen a la llibreria a fer les primeres compres. Com sempre, tots parlen dels llibres que han llegit o dels que fan comptes llegir però ara, la diferència és que ho fan còmodament asseguts a les cadires o elegantment recolzats en el sofà.

I així, un rere l’altre, seguint un ritual o un impuls que comença en un indret i en un moment que jo desconec, tots els clients van arribant per deixar-me ben clar que hi ha coses que, en lloc de canviar, es reafirmen.

Fausto Puerto

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS