Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Borges i la individualitat

FAUSTO | 28 Octubre, 2010 07:00

"Nadie es alguien, un solo inmortal es todos los hombres. Como Cornelio Agrippa, soy dios, soy filósofo, soy demonio, lo cual es una fatigosa manera de decir que no soy.”

Parlar d’un escriptor de la talla de Borges entranya serioses dificultats, fonamentalment si tenim en compte l’enorme complexitat de la seva obra, on les idees i reflexions ocupen un lloc privilegiat dins l’heterogènia cosmologia borgeana. L’aspecte més característic resideix bàsicament en el fet que es serveix d’un ampli conglomerat de conceptes que li permeten edificar un nou ordre estètic, combinant subtilment un ric substrat filosòfic amb una innovadora estètica narrativa. Amb cada lectura dels seus contes es fa patent la seva profunda erudició filosòfica i hi reconeixem sense cap mena de dubte els clàssics del pensament com ara Plató, Schopenhauer, Berkeley i un llarg etcètera. En aquest sentit, un dels corrents que més el determinà va ser la filosofia idealista, la qual va contribuir amb els seus arquetipus a construir el característic univers literari de Borges.  No oblidem que gran part dels temes que tant li fascinaren, i que de manera magistral plasmà als seus llibres, provenien fonamentalment dels filòsofs idealistes pròpiament dits. D’aquesta manera, a la seva obra van apareixent temes de diversa índole: la negació de la realitat, la dificultat per apreciar la frontera entre el somni i la vigília, el jo incognoscible o la pregunta pel temps, l’abismal problema del temps, com l’anomena el mateix Borges. En la cosmologia de l’argentí, aquest problema adquireix un paper clau i n’esdevé la qüestió metafísica per excel.lència. L’eternitat serà acollida per Borges amb gran fascinació i la traslladarà a la seva literatura. La negació del temps comporta l’engendrament de la seva idea d’infinitud, i aquesta mateixa refutació es convertirà en una de les seves grans obsessions. Com a curiositat, cal diferenciar clarament dues èpoques de Borges quant al tractament de la pregunta pel temps: la primera, on trobem els textos més filosòfics  referents a l’eternitat, i la segona, on la inquietud per aquest tema deixa el seu lloc preeminent en benefici de la inquietud respecte a la identitat i el seu significat. Aquest darrer té el seu origen en el desassossec que li produeix la noció d’immortalitat, ja que acceptar la immobilitat del món de la voluntat comporta irremeiablement acceptar la pèrdua de tota individualitat. Al final, Borges trobarà en la memòria l’única garantia del jo.

En el fons, però, tot això va encaminat a comprendre una qüestió que el preocupa encara més: la individualitat, cosa que fa acte de presència en cada un dels escrits de l’argentí. De fet, la naturalesa d’aquesta preocupació li permetrà ampliar alhora les possibilitats imaginatives de la seva literatura. Cal remarcar que, per Borges, l’interès per aquesta mena de temes no es limita solament a què són models teòrics més o menys probables del pensament, sinó que a la vegada li permeten eixamplar i enriquir el seu horitzó estètic, on el llenguatge i les seves possibilitats assoleixen un punt àlgid.
 
Un autor que impregnà en gran mesura el pensament de l’escriptor argentí fou Arthur Schopenhauer, un dels màxims representants de l’idealisme i autor clau de la història del pensament. En aquest sentit, la fe idealista de Borges l’empeny a negar el món material, amb les seves causalitats i les seves substàncies, per acabar refugiant-se en les idees, immutables i úniques, que el filòsof alemany va entendre com a voluntat. A partir d’aquí, la riquesa d’aquests plantejaments propis de l’idealisme serà clau per entendre el germen especulatiu de l’obra borgeana, especialment pel que fa a la filosofia schopenhaueriana. En tot cas, la lectura que realitza l’argentí no és exacta, fonamentalment a causa del singular escepticisme que impregna el seu pensament.

Igual que la resta de pensadors idealistes, Borges creu que la realitat és una il.lusió dels sentits i que l’existència d’aquesta realitat es troba supeditada a la presència d’un subjecte pensant que la percebi. Alhora, també concep la representació com un món del qual no és possible extreure’n un coneixement fiable. Solament mitjançant el món entès com a voluntat i la posterior negació de la voluntat de viure, l’home pot alliberar-se del dolor que l’oprimeix. Així com Schopenhauer nega rotundament aquesta voluntat de viure, en el cas de l’argentí el seu arrelat escepticisme l’impedeix obrar de la mateixa forma.

Per dir-ho d’alguna manera, l’alemany proposa destituir la realitat representacional, mentre que l’argentí assaja una duplicació mitjançant la creació d’un univers fenomènic en el qual no acaba de negar-se a si mateix. En aquest sentit, Schopenhauer rebutja la  materialitat per donar una certa coherència i, a la vegada, una certa fermesa al seu discurs sobre la idea de voluntat; en canvi, per mitjà d’un exercici d’irrealitat, Borges duplica aquesta realitat per superar-la i donar consistència a la realitat fantàstica. Per això mateix, la presència del món fenomènic mai no acaba de desaparèixer, ja que el món material és en veritat el substrat ontològic del qual es val l’escriptor per crear les seves ficcions. Podem parlar, doncs, de dos Borges distints: el Borges escriptor i el Borges del mirall. Inclús, algunes de les ficcions que trobem en la obra on apareix ell com a personatge principal, l’argentí adquireix una realitat quasi mítica. És a dir, aquest Altre és un reflex o representació del Borges escriptor, però traslladat a una realitat fantàstica, amb totes les conseqüències que això comporta. Per tant, l’Altre Borges duu a terme una duplicació de la realitat, o dit d’una altra manera, la substitució d’una realitat aparent per una altra, en la qual s’estableix una sola objectivitat: el món fantàstic. I serà a partir d’aquí que Borges plasmarà la seva inquietud per la duplicitat del jo, no només amb els miralls infinits i fatals, sinó també per mitjà dels laberints. Aquests, invencions d’un intel.lecte pervers i foll, amb la seva tortuosa forma geomètrica enormement complexa, representen la perdició de l’home quan pretén enfrontar-se a allò que no entén, a l’enigma que determina la seva insignificant vida de mortal.

Cuando se acerca el fin, ya no quedan imágenes del recuerdo; sólo quedan palabras. No es extraño que el tiempo haya confundido las que alguna vez me representaron con las que fueron símbolos de la suerte de quien me acompañó tantos siglos. Yo he sido Homero; en breve seré Nadie, como Ulises; en breve, seré todos: estaré muerto”
 
Miquel Àngel Sansó

Leviatán o la ballena. Ah, el món! Oh, el món!

FAUSTO | 21 Octubre, 2010 06:55

   He de reconèixer que fa dues setmanes, abans de convertir-me en un “especialista” en grans cetacis, llegir un assaig que versa sobre la relació entre l’home i la balena no entrava dins els meus plans immediats. Tampoc no m’esperava que d’una capsa de novetats tan petita pogués sortir-ne una obra tan monumental. I és que, així com hi ha peixos que es condemnen saltant de l’aigua directament a la boca dels seus depredadors, hi ha llibres que es salven de l’extinció botant, amb sobtada agilitat, a les mans dels seus lectors. No parlo del típic i vistós exemplar que, com un salmó de riu, es resigna a subsistir durant unes setmanes damunt la taula de novetats; parlo d’un mamífer únic i fascinant, últim representant d’una època antiga que amaga i conserva sota la seva pell - i, de ben segur, en el fons dels seus records-  les ofenses que els homes, armats d’arpons i ambicions, li infligiren. Parlo, també, d’una manera de fer i d’entendre la literatura gairebé oblidada; d’unes pàgines alimentades per l’èpica i el desig de perdurabilitat que recorre els clàssics. I parlo d’un monstre incomprès i desconegut; de l’habitant prehistòric d’un món amenaçat a qui la nostra ignorància ha martiritzat sense compassió; d’un valent caçador dels abismes que els turistes del segle XXI, protegits per la distància mínima de seguretat, cataloguen com l’animal més gran i poderós de la terra sense acabar d’entendre que estan davant d’un ésser mític capaç de dotar de sentit, just amb el seu alè, el pols narratiu d’aquest llibre meravellós que ens ha llegat Philip Hoare.

Com anava dient, amagat dins la fosca d’un escatimat paquet de novetats, aquest animal bíblic m’esperava a la llibreria. El que primer em cridà l’atenció fou la seva silueta incerta dibuixada a la portada; tot seguit, el seu títol apocalíptic i evocador sacsejà els meus instints de llibreter saturat de feines i m’obligà a posar-li la merescuda atenció. Leviatán o la ballena. La cosa sona millor encara en la seva llengua original: Leviathan or, The Whale; tot plegat un homenatge a Thomas Hobbes i a l’encapçalament provisional amb què Herman Melville titulà la seva obra més famosa. Quan vaig submergir-me en el ventre de les cinc-centes pàgines d’aquest volum (després de llegir una adient cita de John Milton i un passatge del llibre de Jonàs) ni de lluny em podia imaginar el goig que suposaria avançar i retrocedir pels seus inspirats capítols, tots embellits amb il.lustracions. En aquells moments inicials em sentia com un nen envestint una aventura!. Emperò, quan vaig acabar el darrer paràgraf, ja era un home vell i estava massa commogut per desitjar embarcar-me de veritat en odissees com la que acabava de llegir. Una estranya sensació, mescla d'admiració, vergonya, compassió, ràbia i impotència, m’embargà. Què era aquell estrany exemplar que tenia a les mans?: una advertència als humans?, un document científic i literari inclassificable?, un recull d’anècdotes ben seleccionades?, una declaració d’amor?, o, per ventura, un darrer crit d’auxili abans que el silenci conquistàs els oceans?.

Seguint les petjades d’un jove Herman Melville des de la ciutat de Nova York, Philip Hoare ens guia incansable en un llarg recorregut al voltant del món i de la història. Les aventures d’Ismael, les obsessions del capità Ahab, les converses amb Hawthorne, els paisatges i els somnis de Thoreau, conformen i donen cos a la poderosa veu narrativa que desplega l’autor britànic mentre ens obliga a escoltar-lo amb una veneració gairebé divina. Viatjam per uns indrets dels oceans que no recordàvem tan fascinants des d’aquella primera i llunyana lectura de Moby Dick. En alta mar, perduts enmig de les calmes que immobilitzen el nostre vaixell, escoltam com es romp el silenci quan el guaita crida a tot pulmó: –Brollador! brollador!. Si miram a estribord veim, immensa i indefinida, la bèstia surant a l’aigua. Llavors, remant en una fràgil embarcació de fusta, ens acostam lentament a la balena sense fer gens de soroll. Amb el batec suspès i estremits de por, procuram no entrar dins el seu camp de visió. Cal no perdre mai de vista l’arponer que, dret a proa i amb el pit nu com un heroi grec, es concentra en la seva presa i es prepara per llançar la mortífera arma. Potser, d’aquí a uns segons, tots els que tripulam l’embarcació serem homes morts; o potser la balena s’espanti i aconsegueixi escapar. De sobte, l’arpó vola per l’aire fins a clavar-se profundament dins la carn. La sang no té temps de brollar i la gran bèstia ja es submergeix arrossegant metres i metres de corda cap a l’abisme. Si no es cansa abans d’arribar abaix, si no s’atura abans que la corda s’acabi, nosaltres la seguirem als inferns. En canvi, si tot surt com Déu mana, la balena morirà d’esgotament després d’una llarga agonia i, d’aquí a unes hores, sabrem què se’n fa de les seves restes. Envoltats d’un aire pestilent serem partícips de la matança; descobrirem l’or líquid que guarda el seu crani portentós; ens comportarem com paràsits recercant dins els budells el tresor fòssil de l’àmbar, i les restes d’un calamar gegant trobat dins l’estómac del cetaci alimentaran la nostra imaginació. Més tard, protegits sota la pell i el greix que aviat convertirem en combustible, ens sorprendrà trobar arpons de temps remots en perfecte estat de conservació. Seran aquests objectes fora de lloc que ens revelaran l’edat de l’ésser que acabam de matar. Alguns, sentirem pena i temor per allò terrible que hem fet o tindrem por per les conseqüències imprevistes dels nostres actes. Altres, simplement, es vanagloriaran de la proesa a les tavernes i als molls. Només uns pocs es fregaran les mans esperant recollir els beneficis i perfeccionant les armes. 

Era obligatori que algú escrigués aquest llibre. Que algú exposàs els fets i assenyalàs els pecats mortals de la nostra raça. Era necessari que un home a qui les balenes miren als ulls es decidís a fer alta literatura partint d’una criatura tan extraordinària. I és el nostre deure com a lectors recomanar aquest llibre i intentar que, per una vegada, sigui la seva història la que generi el benefici. Només així, les grans i tímides balenes podran habitar en pau i harmonia als oceans de la terra. 

Fausto Puerto

Vargas Llosa

FAUSTO | 14 Octubre, 2010 07:00

“Las cosas no son como las vemos sino como las recordamos”
                                                                                Valle-Inclán

“No le dieron el premio al Viejo. Se burlaba pero seguro que le hacía ilusión.
Esa es la palabra clave.
La ilusión inútil, sana, por un sueño en el que no se cree.
Aunque con los años, un nombre que en una época tuvo tantas referencias, (la calle Tucumán, Palermo, la Recoleta, las puertas de cancel, las brújulas, los raídos mapas) se hará austero, seco; ahora, lejos ya el siglo XX, Borges, es simplemente el Viejo, como Lao-tsé, un sinónimo de sabiduría sin premio y de búsqueda sin meta. El puro wu wei, como querían los sabios taoístas: actuar sin finalidad, hacer lo que haya que hacer sin placer ni obligación; matar sin odio y amar sin esperanza. De ahí que los comités suecos nunca hayan elegido su nombre, puesto que se premia al que muestra deseo de ser premiado, al que hace cosas “por cambiar el mundo”, al que se compromete por medio de su palabra con los pobres y oprimidos, al que denuncia tiranos. Pero también al mejor lamedor, al que perfila desde el comienzo de su carrera su literatura y su vida como acciones pertinentes a un premio.
-Muy bien.-dicen los señores suecos-Toma tu premio. Y lanzan un trozo de algo que el escritor perruno corre a recoger.
Premio Nobel es el nombre de una representación anual en la que nada falta: estulticia, como la manifestada por Cela bailando como una morsa arrebatada con la pequeña arribista - por esa falta de gracia una voz suprema debería haber rugido desde el cielo: ¡Premio anulado!-; cinismo, baste mencionar a ¡Kissinger!; absurdo, dos nombres sobran: Echegaray y Benavente; y así hasta el sinsentido..”

-No me gusta, manifestarías un rechazo demasiado evidente y enseguida se notaría que hay un prejuicio personal porque no se lo dieron al Viejo o a Cortázar o a Bioy. Lo que sería paradójico -me dice Fausto- porque, ¿aceptarías la validez del premio si se lo hubieran dado a alguno de tus maestros?
-Te olvidaste de mencionar a Nabokov, a Tolstoi, a Proust, a Kafka (éste, post-mortem) a Perucho, a Chesterton , a Greene, a..

El anuncio del premio a Vargas Llosa, me pilla surfeando en Son Serra. Por gestos distingo que mi compañera me pide que me arrime a la costa justo cuando venía la mejor ola.
Era Fausto, que me ordena que deje de perder el tiempo y me vaya enseguida a Nueva York a entrevistar al galardonado. Tres horas después estoy apretado entre una ventanilla y un respaldo releyendo al peruano y recordando que una de las frases que decidió mi pasión por los libros y la escritura era suya:

“La literatura es el aire que respiran mis pulmones”. Curiosamente, muchos años después, Toni Riera, escribirá que para mí escribir es otra manera de respirar.
Hablaré de lo que he leído:
Los cachorros, La ciudad y los perros, La Casa Verde y La guerra del fin del mundo son obras mayores, todas iniciáticas para los lectores y escritores de mi generación; La tía Julia y el escribidor y Pantaleón y las visitadoras, rompieron con humor y frescura erótica los rígidos cánones de la literatura sudamericana (antes lo habían intentado Macedonio y Borges, pero también Marechal, Cortázar y Bioy), allanando el camino a gente como Bryce Echeñique, o Jaime Bayly, que heredó una de las magias más sostenibles en Vargas Llosa: el oído para las infinitas variaciones del lenguaje hablado; Conversaciones en la Catedral, por último, es una de las mejores novelas escritas en el siglo XX; hay que ducharse y arreglarse un poco antes de entrar en ella y después flipar con la destreza técnica que un joven escritor de apenas 30 años manifiesta en esa obra única.
La historia de Mayta, El pez en el agua, La fiesta del chivo, etc, son perífrasis gloriosas o estables, de esas maravillas que surgieron de su pluma en la época del Boom. Época cuyo reinado compartía con su viejo compadre García Márquez y que acabó con la trompada que el peruano encajó en la cara del colombiano. Parece que hubo una mujer que alteró la conducta de los gallitos, que desde entonces se han enfrentado en silencio a través de sus seguidores, tema por todos conocido y en el que no me detendré. Y es que estos dos pavos reales, mezclando sabiamente a Faulkner con Hemingway y Flaubert, crearon una manera de narrar que como todas terminó estereotipándose hasta la extenuación: sólo así podría haber existido Isabel Allende, por ejemplo.

A las nueve de la mañana lo localizo leyendo ensimismado en la biblioteca pública en la que suele refugiarse. Me siento del otro lado de la mesa de caoba, justo frente a él. Soy el único que parece reconocerlo; cuando estoy por abordarlo recoge sus cosas y se pone de pie.
Sin asustarlo lo interrumpo, le cuento la razón de mi presencia y lo perentorio de hacerle algunas preguntas.
-Con una sola basta, ¿no cree?-me dice.
-¿Cuál es su Nobel preferido?-le suelto sin pensar en lo que digo.
-El que le dieron a Paul Newman en una película malísima de los sesenta.
Antes de reaccionar lo veo saliendo por la gran puerta donde lo espera un piquete enarbolando retratos de Evo o de un payaso venezolano, pero como no podía ser de otra forma no lo reconocen, e ignorándolo, lo dejan pasar.
Ya que estoy en la biblioteca y mediante un pequeño soborno pido el mismo libro que estaba leyendo el señor tan elegante que se acaba de ir. Mi júbilo estalla en una media sonrisa como las que pintaba Leonardo: es Elogio de la Sombra, del Viejo. Hay una hoja doblada, señalando un hito en el camino en el cual vale la pena detenerse. Leo furtivamente en  Los  Fragmentos de un evangelio apócrifo,  la entrada marcada con la inconfundible tinta de una Montblanc:
   
  Felices los felices

Esa es la clave para el artículo que me pide Fausto: la ausencia de culpa del que es feliz haciendo lo que mejor sabe, como un artesano que no busca mayor premio que la tarea bien hecha y que lucha por el conocimiento y la belleza sin esperar ni reconocimiento ni recompensa; así, el nuevo premio Nobel y yo, somos purificados al mismo tiempo en el acto de comprender que la única salvación posible está en no esperar nada y saber para los siglos de los siglos que “es la puerta la que elige, no el hombre”.

Gabriel Bertotti

Corazón de Ulises. Grècia for ever!

FAUSTO | 07 Octubre, 2010 07:00

Els lectors compulsius sovint ens sentim atrapats per diferents tipus d’obsessions. En algunes ocasions ens obsedim per un autor i no param de llegir, un darrere  l’altre, tots els seus llibres. De vegades ens inclinam per un gènere i passam hores i hores endinsats en novel.les negres o en relats d’aventures o en històries kafkianes. També ens pot passar que, havent llegit alguna obra mestra sobre un tema determinat, comencem a cercar altres lectures sobre la mateixa qüestió i ens passem una bona temporada immersos, per exemple, en obres de ficció que ens transporten a l’Anglaterra victoriana o a la Unió Soviètica d’Stalin.

Aquest cop, el que m’ha passat  mentre anava llegint Corazón de Ulises, del viatger, periodista i escriptor Javier Reverte, és que sentia uns desitjos irresistibles de  submergir-me dins les pàgines d’altres llibres de viatges per terres gregues i turques. Per una altra banda, el llibre de Reverte m’ha conduit a rellegir volums que vaig llegir obligada pels estudis o que vaig rellegir a corre-cuita obligada per la meva feina docent i que, si bé són obres mestres indiscutibles, no havia assaborit mai com ara. En resum, és aquest el tipus de lectura que més em sedueix: el que et porta irremissiblement d’un llibre a un altre i un altre i un altre...

Corazón de Ulises és un viatge geogàfic per les terres del Mediterrani Oriental, en especial  per la Grècia d’ahir i per la Grècia d’avui. És un viatge per la història dels seus mites, de la seva filosofia, del seu art, de la seva gent, del seu paisatge i també de llocs on han viscut algunes persones que l’han estimada.

A mesura que anava llegint, algunes pàgines em recordaven les classes d’Història d’un molt llunyà quart de batxillerat. Aquelles classes on ens explicaven les guerres mèdiques i ens parlaven de la rivalitat entre la bel.licosa Esparta i la culta Atenes i de com les seves diferències les abocaren a les guerres del Peloponès; aquelles classes on vaig sentir per primera vegada el nom del jove, i deien que plantós, general Alexandre, que va crear l’ imperi més vast de l’antiguitat i que va estendre l’hel.lenisme per tots els seus regnes. La lectura també m’evocava les primeres classes de Filosofia, una assignatura que trobava fascinant i misteriosa i que molts cops em parlava de coses que no acabava d’entendre, però que per això mateix em captivava; recordo que ens parlaven de Pitàgores i no acabàvem de veure clar si era matemàtic o filòsof perquè per a nosaltres, nines de quinze anys, les Matemàtiques i la Filosofia eren dues assignatures ben diferenciades. Unes altres pàgines em transportaven a les classes de Història de l’Art;  em semblava veure les fotografies del llibre de text de les restes de la Porta dels lleons  a Micenes o de l’Acròpolis a Atenes o del teatre d’Epidaure a l’Argòlida...Però, sobretot, rememorava les classes de Literatura de sisè de batxiller on per primera vegada vaig sentir parlar de com un tal Aristòtil classificava les obres que escrivien uns poetes excelsos en quelcom que en deien gèneres literaris i de com donava les pautes que havia de seguir tot bon escriptor.

Javier Reverte coneix i estima la literatura, i els seus viatges  responen a diferents interessos i objectius, però el que predomina és el de refer les rutes dels seus autors més preats. Així a Corazón de Ulises ens guia pels poemes fundacionals de la  literatura occidental. Quan visita Troia, ens parla de La Ilíada; quan és a Ítaca, de L’Odissea; davant del vell teatre d’Atenes, de les tragèdies d’Èsquil de Sòfocles i d’Eurípides; des de Lesbos, dels poemes de Safo i ens empeny indefungiblement a rellegir-ho tot. Fa salts en el temps i ens acompanya per Missolonghi, on va morir Byron, aquell rebel poeta anglès que va lluitar per la llibertat de la Grècia sotmesa a l’ imperi otomà; per l’Alexandria de Kavafis i de Lawrence Dürrell o per la Creta de Nico Kazantzakis. Li agrada recordar al lector alguns escriptors i escriptores contemporanis que han escrit sobre temes mitològics, com quan visita l’illa de Rodas, on fa al.lusió a una novel.la d’Henry Miller, El coloso de Marusi i també esmenta Casandra i Medea, recreacions novel.lesques dels mites clàssics escrites per l’alemanya Christa Wolf.

No voldria acabar sense mencionar que Corazón de Ulises no és només el que fins ara heu llegit, sinó molt més.  És un relat plaent, un punt erudit i un punt costumista, d’un llarg passeig que a finals dels anys 90 del recent acabat segle XX l’autor va fer per la Grècia continental, per nombroses illes del mar Jònic i de l’Egeu i per Turquia. Passeig que ens narra mesclant el passat i el present d’aquestes contrades. Quan fa referència a l’ara i avui podem gaudir d’un munt d’anècdotes delicioses i molt variades. En trobem més d’una sobre l’odi ancestral entre els grecs i els turcs i ens les conta amb una fina ironia que ens fa somriure perquè n’evidencia l’absurditat en fer-nos veure que ambdós contrincants empren els mateixos arguments per fonamentar les seves rancúnies atàviques. Ens explica anècdotes i fa descripcions de diverses i variades persones que es va trobant pels camins que recorre en vaixell, en autobús o en el que se li posa davant; fa descripcions de llocs molt diferents, la majoria prou bells i atractius per tots aquells a qui ens agrada conèixer món. Aquesta és una de les moltes excel.lències de la literatura: per un preu mòdic podem viatjar per diferents indrets que mai podrem trepitjar i, fins i tot, podem visitar els temps pretèrits i triar l’època on en cada moment ens agradaria habitar.

 

Suggerències totalment subjectives

La Iliada. Homer.(No està gens malament la versió en prosa d’Alessandro Baricco)
L’Odissea. Homer
Agamenó. Èsquil
Edip rei .Sòfocles
Medea. Eurípides
Les Troianes. Eurípides
Poemes. Safo
Poemes. Lord Byron
Poemes.Hölderlin
Poemes.Kavafis
El colós de Marusi.Henry Miller
La filla d’Homer. Robert Graves
Zorba el grec.Nikos Kazantzakis
Quartet d’Alexandria. Lawrence Durrell
Cefalú. Lawrence Durrell
Las torres de Trebisonda. Rose Macaulay. Minúscula
    

Marta Sanxo

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS