Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 28 Octubre, 2010 07:00
"Nadie es alguien, un solo inmortal es todos los hombres. Como Cornelio Agrippa, soy dios, soy filósofo, soy demonio, lo cual es una fatigosa manera de decir que no soy.”
Parlar d’un escriptor de la talla de Borges entranya serioses dificultats, fonamentalment si tenim en compte l’enorme complexitat de la seva obra, on les idees i reflexions ocupen un lloc privilegiat dins l’heterogènia cosmologia borgeana. L’aspecte més característic resideix bàsicament en el fet que es serveix d’un ampli conglomerat de conceptes que li permeten edificar un nou ordre estètic, combinant subtilment un ric substrat filosòfic amb una innovadora estètica narrativa. Amb cada lectura dels seus contes es fa patent la seva profunda erudició filosòfica i hi reconeixem sense cap mena de dubte els clàssics del pensament com ara Plató, Schopenhauer, Berkeley i un llarg etcètera. En aquest sentit, un dels corrents que més el determinà va ser la filosofia idealista, la qual va contribuir amb els seus arquetipus a construir el característic univers literari de Borges. No oblidem que gran part dels temes que tant li fascinaren, i que de manera magistral plasmà als seus llibres, provenien fonamentalment dels filòsofs idealistes pròpiament dits. D’aquesta manera, a la seva obra van apareixent temes de diversa índole: la negació de la realitat, la dificultat per apreciar la frontera entre el somni i la vigília, el jo incognoscible o la pregunta pel temps, l’abismal problema del temps, com l’anomena el mateix Borges. En la cosmologia de l’argentí, aquest problema adquireix un paper clau i n’esdevé la qüestió metafísica per excel.lència. L’eternitat serà acollida per Borges amb gran fascinació i la traslladarà a la seva literatura. La negació del temps comporta l’engendrament de la seva idea d’infinitud, i aquesta mateixa refutació es convertirà en una de les seves grans obsessions. Com a curiositat, cal diferenciar clarament dues èpoques de Borges quant al tractament de la pregunta pel temps: la primera, on trobem els textos més filosòfics referents a l’eternitat, i la segona, on la inquietud per aquest tema deixa el seu lloc preeminent en benefici de la inquietud respecte a la identitat i el seu significat. Aquest darrer té el seu origen en el desassossec que li produeix la noció d’immortalitat, ja que acceptar la immobilitat del món de la voluntat comporta irremeiablement acceptar la pèrdua de tota individualitat. Al final, Borges trobarà en la memòria l’única garantia del jo.
En el fons, però, tot això va encaminat a comprendre una qüestió que el preocupa encara més: la individualitat, cosa que fa acte de presència en cada un dels escrits de l’argentí. De fet, la naturalesa d’aquesta preocupació li permetrà ampliar alhora les possibilitats imaginatives de la seva literatura. Cal remarcar que, per Borges, l’interès per aquesta mena de temes no es limita solament a què són models teòrics més o menys probables del pensament, sinó que a la vegada li permeten eixamplar i enriquir el seu horitzó estètic, on el llenguatge i les seves possibilitats assoleixen un punt àlgid.
Un autor que impregnà en gran mesura el pensament de l’escriptor argentí fou Arthur Schopenhauer, un dels màxims representants de l’idealisme i autor clau de la història del pensament. En aquest sentit, la fe idealista de Borges l’empeny a negar el món material, amb les seves causalitats i les seves substàncies, per acabar refugiant-se en les idees, immutables i úniques, que el filòsof alemany va entendre com a voluntat. A partir d’aquí, la riquesa d’aquests plantejaments propis de l’idealisme serà clau per entendre el germen especulatiu de l’obra borgeana, especialment pel que fa a la filosofia schopenhaueriana. En tot cas, la lectura que realitza l’argentí no és exacta, fonamentalment a causa del singular escepticisme que impregna el seu pensament.
Igual que la resta de pensadors idealistes, Borges creu que la realitat és una il.lusió dels sentits i que l’existència d’aquesta realitat es troba supeditada a la presència d’un subjecte pensant que la percebi. Alhora, també concep la representació com un món del qual no és possible extreure’n un coneixement fiable. Solament mitjançant el món entès com a voluntat i la posterior negació de la voluntat de viure, l’home pot alliberar-se del dolor que l’oprimeix. Així com Schopenhauer nega rotundament aquesta voluntat de viure, en el cas de l’argentí el seu arrelat escepticisme l’impedeix obrar de la mateixa forma.
Per dir-ho d’alguna manera, l’alemany proposa destituir la realitat representacional, mentre que l’argentí assaja una duplicació mitjançant la creació d’un univers fenomènic en el qual no acaba de negar-se a si mateix. En aquest sentit, Schopenhauer rebutja la materialitat per donar una certa coherència i, a la vegada, una certa fermesa al seu discurs sobre la idea de voluntat; en canvi, per mitjà d’un exercici d’irrealitat, Borges duplica aquesta realitat per superar-la i donar consistència a la realitat fantàstica. Per això mateix, la presència del món fenomènic mai no acaba de desaparèixer, ja que el món material és en veritat el substrat ontològic del qual es val l’escriptor per crear les seves ficcions. Podem parlar, doncs, de dos Borges distints: el Borges escriptor i el Borges del mirall. Inclús, algunes de les ficcions que trobem en la obra on apareix ell com a personatge principal, l’argentí adquireix una realitat quasi mítica. És a dir, aquest Altre és un reflex o representació del Borges escriptor, però traslladat a una realitat fantàstica, amb totes les conseqüències que això comporta. Per tant, l’Altre Borges duu a terme una duplicació de la realitat, o dit d’una altra manera, la substitució d’una realitat aparent per una altra, en la qual s’estableix una sola objectivitat: el món fantàstic. I serà a partir d’aquí que Borges plasmarà la seva inquietud per la duplicitat del jo, no només amb els miralls infinits i fatals, sinó també per mitjà dels laberints. Aquests, invencions d’un intel.lecte pervers i foll, amb la seva tortuosa forma geomètrica enormement complexa, representen la perdició de l’home quan pretén enfrontar-se a allò que no entén, a l’enigma que determina la seva insignificant vida de mortal.
“Cuando se acerca el fin, ya no quedan imágenes del recuerdo; sólo quedan palabras. No es extraño que el tiempo haya confundido las que alguna vez me representaron con las que fueron símbolos de la suerte de quien me acompañó tantos siglos. Yo he sido Homero; en breve seré Nadie, como Ulises; en breve, seré todos: estaré muerto”
Miquel Àngel Sansó
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Octubre 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |