Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Món de llibres quedà petit per escoltar Damià Timoner

FAUSTO | 31 Desembre, 2010 09:37

 

Així de petit quedà el renovat local de la llibreria Món de llibres per escoltar i per sentir Damià Timoner i la seva guitarra. Timoner estigué acompanyat per la filòloga i gerent de la Institució Pública Antoni M. Alcover, Magdalena Gelabert. El guitarrista va fer un repàs dels grans músics del pop-rock que va titular "Nice noises and the dark side".

Cent per cent

 

***

***

***

***

***

NICENOISES AND THE DARK SIDE ”
.

Un retrat músical en clarobscur dels grans músics del Pop-Rock.
.

Alguns grans músics del Pop-Rock han fet la vida entre la llum encegadora dels escenaris i la foscor de les tragèdies personals i la solitud. Encara que hagin estat admirats i envejats per mitja humanitat, tots sabem que moltes vegades la fama i l'èxit els han duit a la destrucció. Això no els lleva res com a artistes, al contrari, ens permet veure les seves obres musicals com el vertader llum que contrasta amb les foscors personals. Més enllà del “showbusiness” , Kurt Cobain, David Crosby o Eric Clapton deixaran un llegat per a la posteritat com els músics i creadors excelents que són o han estat. Aquest concert és un reconeixement a aquestes obres i un homenatge a les persones, petites en la solitud, com qualsevol de noltros, que les varen crear.

 

 

Petit concert de Damià Timoner

FAUSTO | 23 Desembre, 2010 09:04

***

ESTAU TOTS CONVIDATS!  

 

 Molt bones festes i un magnífic any nou!

 

Keith Richards. Biografia desautoritzada d’un ionqui supervivent

FAUSTO | 16 Desembre, 2010 08:00

Tot i que la meva intenció era llegir l'autobiografia de Keith Richards, LIFE, que acaba d'arribar a les llibreries fa unes setmanes, per unes circumstàncies que no ve al cas explicar, caigueren en les meves mans unes altres memòries del guitarrista dels Rolling Stones (no autoritzades per ell) que escrigué el 2002 Victor Bockris i que reedita ara Global Rhythem.

Encara que esper llegir aquest LIFE oficial, m'ha agradat moltíssim la visió que té del personatge i de l'època Victor Bockris, un periodista i escriptor anglès que s'ha especialitzat en confeccionar les biografies dels herois de la cultura popular contemporània.

Com tothom sap, de la incontenible explosió musical dels anys seixanta sorgiren una gran quantitat de músics i de conjunts,  però els dos grups més emblemàtics foren, sens dubte, The Beatles i The Rolling Stones.

Sense desmerèixer l'exhaustiva feina realitzada per Victor Bockris, la descripció que fa de The Rolling Stones el periodista anglès Nick Cohn en el seu llibre de la història de la música pop, em segueix semblant la més exacta i la més pareguda a la idea que tenc d’aquest emblemàtic grup.


Explica Cohn:

"Era a Liverpool, el 1965, assegut a un bar davant el teatre Odeon, i de sobte vaig sentir un estrèpit de cotxes i sirenes de policia que es confonien amb els crits de cents de fans que, corrent com a folles, perseguien una limusina. Estaven literalment desesperades. El cotxe es va aturar davant el teatre; un grapat de policies formaren cordons i sortiren els Rolling Stones. No semblaven reals. Els cabells els arribaven fins a les espatles, vestien amb tots els colors imaginables i pareixien els éssers més vils i perversos que hom pugui imaginar. En aquell carrer gris de Liverpool brillaven com a déus. No semblaven humans, eren com criatures d’un altre planeta, incomprensibles i inabastables, però exòtics i bellíssims en la seva lletjor."

Mick JaggerKeith Richard,   Brian Jones,  (mort de sobredosi als 27 anys),  Charlie Watts  i Bill Wyman,  procedien d’estaments socials lleugerament distints, però cap d'ells passava de la classe mitja baixa. Junts, formaven el grup musical amb el so més primitiu, més dur, més cru, més agressiu i més provocador que hagués existit mai. Tocaven rhythm&blues amb la mateixa rusticitat que els negres del Delta del Mississipí, però amb molta més velocitat i molta més ràbia. El cantant, amb uns calçons estrets que li marcaven el paquet, cantava, gesticulava, remenava el cul i pegava bots per damunt l’escenari; però el so del grup era tan fort que no hi havia manera de sentir-lo. Entre ells hi havia sempre tensió, i, veient filmacions de les actuacions d’aquells anys, dóna la impressió que, un moment o l’altre, es pot produir una catàstrofe. He llegit en alguna part que, més que cap altra cosa, els Rolling eren els portaveus de tots els bandarres d’Anglaterra. Hi estic totalment d’acord.

De la mateixa manera que Brian Epstein, mànager dels Beatles, aconsellava als seus al.lots que es vestissin bé, fossin formals, educats i es comportassin bé amb la premsa i amb tothom, Andrew Loog Oldham, mànager dels Rolling Stones, els aconsellava sempre que fossin més lletjos, més peluts, més anàrquics, més salvatges, més bruts i més obscens; que flastomassin en públic, que es comportassin de manera grossera i com a vertaders maleducats amb els periodistes i que es fessin passar per cretins. L’objectiu era fer tremolar els pares dels adolescents, i ho aconseguiren amb escreix. La seva missió era convertir-se en l’antítesi dels Beatles: l’elegància i la finesa musical procedent del rock depurat, contra la rusticitat del rhythm&blues negre.  De cop, els Beatles eren els bons al.lots, els fills que les mares angleses haurien volgut tenir, i els Rolling els dolents, l’enemic públic nº1.

En relació a aquesta situació, circulava per Anglaterra una frase que l’explica molt bé: Deixaria vostè que una filla seva es casàs amb un Rolling Stone? Aquest era el joc. I va funcionar. Beatles i Rolling Stones no es feren mai la punyeta, sinó ben al contrari: eren molt amics. El primer èxit dels Rolling fou I Wanna Be Your Man, que era una cançó cedida per Lennon i McCartney.  Ambdós grups es veien i es telefonaven sovint i s’anaven a veure actuar els uns als altres. Les seves carreres, duites de manera molt intel.ligent, mai es feren nosa. Es repartien el mercat i, alhora, el compartien, ja que, tot i les diferències d’estil, moltíssima gent seguia fervorosament els dos grups. És el tòpic aquell que diu que “es complementaven”. L’alegria contagiosa dels Beatles entremaliats, però bons al.lots contrastant amb l’arrogància provocativa dels Rolling Stones, sempre passats de rosca. Era perfecte. Tothom en treia la seva tallada. En aquells anys seixanta, la indústria progressava encara més ràpidament que la música.

El cas és que tant els Beatles com els Rolling aconseguiren que el món sencer es rendís al seu encant. Les cançons dels uns i dels altres esdevingueren himnes generacionals, i la seva influència es va fer notar en tots els altres grups anglesos, europeus  i americans de la seva època.

Feta aquesta llarga introducció, cal especificar que, dins aquest context de subversió i provocació, de drogues, sexe i rock&roll, com afirma Bockris, Keith Richards va anar sempre (i encara va)  una passa més endavant. És una persona que s'ha passat mitja vida amb el pols tan sols un bateg per davant de la mort... Ens explica.

Richards és l'ésser humà més elegantment destrossat, afirmava Nick Kent, crític del New Musical Express, en aquells anys de la màxima popularitat dels Rolling. És un home enfrontat a un caramull de problemes que s'ha creat ell mateix. Una mena de Lord Byron; un depravat fascinador, un encantador dement que constitueix  un  perill per tots els que el coneixen i el tracten...

Keith és la major contradicció del rock, explicava un altre prestigiós crític musical, Charles Saar Murray. Un monument a l'autodestrucció que es manté fort i vital any rere any; un pirata dur i insensible que en la intimitat de casa seva és capaç de ser extremadament  tendre amb la dona i els fills i de comportar-se amb els amics  com un perfecte cavaller britànic. Un ionqui que es neteja la sang a les clíniques suïsses i que encarrega la confecció de la seva estrambòtica roba als millors sastres de Saville Row. Un músic folrat de diners que, no obstant això, desprèn una aura de credibilitat i honestedat...

En aquesta biografia desautoritzada, Victor Bockris  ens parla del fenomen cultural del segle xx i de l'enorme influència de la música; ens parla dels Rolling Stones, de les virtuts i els defectes del mític grup i, òbviament, de Keith Richards, de la seva relació amb Mick Jagger, de les seves dones, de la seva manera de composar i de la seva aportació a la música en general i a la guitarra en particular, i, es clar, ens parla de les dues grans groupies del conjunt: Anita Pallenberg i Marianne Faithfull.

Estic totalment d'acord amb Bockris quan afirma que Richards aportà no sols un estil de tocar rock, sinó una actitud que es confon amb la idea que ens hem anat fent del caire més salvatge i perillós del rock. El rock and roll es fill del serradís d'aquests clubs horribles en els que la gent beu, sua i vomita, ha confessat Keith Richards. Fill dels pantalons texans i les caçadores de pell i tot el demés. Quan el treus d'aquests elements, el rock perd gran part de la seva substància. Personalment, sempre he procurat conservar aquest rol mascle, simple, brut i subversiu, que és la seva principal força vital.

 Crec que el desig de Keith Richards fins ara s'ha acomplit. Als seus 67 anys, tant ell com els Rolling Stones, han adquirit la solidesa  permanent dels músics d'arrels, i s'han convertit en uns adorables veterans que, malgrat l'edat i les immenses fortunes que manegen, segueixen practicant el seu art amb habilitat, força, integritat i un esperit indomable.

Us puc assegurar que, a través d'aquesta esplèndida biografia de Keith Richards que ens ofereix Victor Bockris, és possible reconèixer el vertader esperit dels anys seixanta i setanta, i entendre el fenomen musical que va fascinar milions de persones en tot el món durant la segona part del segle xx. Aconsell la seva lectura als nostàlgics d'aquella època, als seguidors (i detractors) dels Rolling Stones i a tota persona que tengui interès a saber què punyetes passava en aquells anys prodigiosos.

Tomeu Matamalas

Equilibrio incandescente

FAUSTO | 09 Desembre, 2010 08:00

   Si la teoría de los tiempos simultáneos tiene alguna validez, ésta sólo puede ser la de compensar la injusticia del abandono o de la muerte.
Extraño a alguien, alejado de mí, o muerto hace tiempo, y con la mente lo atraigo a mi lado y lo revivo.
Y en esa estrecha relación entre memoria e imaginación se fundamenta la acción catártica de la lectura y de cierta música.
Por eso en Todas las mañanas del mundo, Monsieur de Saint Colombe se aísla de todo en una cabaña, tocando la viola, hasta que logra el acorde que sólo escuchan los muertos.
Por eso en Las palmeras salvajes, de Faulkner, el protagonista prefiere pasar lo que le quede de vida encerrado en una prisión antes que suicidarse porque, si muriera, el recuerdo de la amada desaparecería para siempre, de ahí que entre la nada y la pena asuma la pena.
La brillante condena de llevarla para siempre consigo.
Lo que se recuerda existe o sucede en el momento exacto en que se lo recuerda.
La muerte, el final absoluto, reside en el olvido.
Olvidar es un tipo insoportable de indiferencia.

Pienso en los que cumplen años y en los que mueren; pienso en Lara, que nunca supo que el tumulto que dejaba atrás se había formado porque Zhivago, al verla casualmente, después de buscarla durante años, cayó fulminado por un infarto en medio de la calle, sin alcanzar a rozarla, a decirle lo que será para siempre conjetura o silencio.
Y ella que se sube el cuello del abrigo y que sigue su camino.
Como la renovada publicidad de cigarrillos rubios, después de la muerte de Beatriz Viterbo.
O la soledad de Petrarca al saberse, para siempre, el único destinatario de la muerte de Laura.
O Heathcliff aceptando el horror y el fuego para que la presencia de Catherine no desaparezca jamás del páramo.
El abandono, la pérdida, el fluir en mundos paralelos, alejados por el espacio o el tiempo pero condenados a revivir en la simultaneidad del recuerdo, son requisitos indispensables para la ficción.
El apacible matrimonio no da para una novela.
Sólo lo inacabado, lo que fue consecuencia de la pasión, del miedo o del error, merece ser narrado. La elegía, la agonía, la desesperación por la oportunidad perdida, acaso la última.
La cartas de Ivonne rindiéndose al amor del cónsul, en Bajo el Volcán, que éste pierde sin leer; su hundirse en el alcohol para poder asumir la aparente derrota y dejar de temblar y la final desesperación al encontrarlas y por fin leerlas y descubrir que podría haber sido feliz, un segundo antes de ser acribillado a balazos y ser arrojado a un barranco.
Devastado por el mismo fuego invisible que arde en Cumbres Borrascosas y
en Doctor Zhivago y en Las Palmeras Salvajes.
Mundos poblados por fantasmas cuya virtualidad depende de que alguien abra el libro y se deje llevar por lo que podría parecer el inconfundible olor de los amores contrariados pero que no era más que el preámbulo de un amor que para siempre se quedaría en el río que nunca deja de fluir.

El contundente olor de un caldo caliente me retorna a mi mundo, por eso los orientales insisten una y otra vez en lo mismo: la única posibilidad de sobrevivir a la centrifugación de mundos paralelos e imaginarios es la estricta concentración en el presente contenido en el espeso aroma a perejil y a apio, a calabaza y a patata, a zanahoria y a pan.

Aquí y ahora, bien anclado en esta tierra roja, me permito por un instante infinito, recordar y proyectarme a otros mundo en los que me esperan otras personas y otras pasiones peligrosas, haciendo equilibrio entre la ilusión y la cordura, en la línea fronteriza del tiempo y del espacio, a la manera del equilibrista de Piglia, que se balanceaba descalzo sobre un alambre de púas.

Gabriel Bertotti

Solano no cabalga solo

FAUSTO | 03 Desembre, 2010 17:33

Varias fueron las revelaciones que se sucedieron en la conferencia de Luis Solano.
La primera, que a la manera de las clásicas duplas de héroes arcaicos como Gilgamesh y Enkidú, y de aventureros-filosóficos como Quijote y Sancho, nuestro héroe no se enfrenta solo al indiscernible dios-mercado, sino que lo hace en todo momento con un amigo-asesor que le guarda las espaldas y que le advierte de las imprecisiones de ciertos mapas y de los peligros del camino. Como no podía ser de otra manera, el escepticismo abstracto nórdico-mallorquín aportado por Daniel Capó, se hace algo necesariamente positivo; un complemento al entusiasmo y al encanto que manifiesta Solano en cada uno de sus actos.

Capó y Solano que conversaron fraternalmente sobre el mundo y el proceso de la edición, me recordaron por un momento a Tom Sawyer y a Huck Finn narrando las aventuras que para cualquier otro hubieran sido casi trágicas y que para ellos no son más que una variación de la alegría.

Es irrefutable un hecho: las acciones motivadas por una pasión compartida y tamizadas con un cierto escepticismo femenino están condenadas al éxito, al descubrimiento nunca azaroso de nuevos mundos, como experimentamos ayer todos los que, desafiando frío y lluvia, nos refugiamos en Món de Llibres para escucharlos.

La segunda gran revelación refuta un molesto pesimismo que ya no puede sostenerse: ¡en Manacor se encuentra el 10 por ciento del total de los lectores de los productos de Libros del Asteroide!

Mérito compartido por un librero, tan clásico como nuestros héroes, y por un público nunca abstracto, y valiente, que afronta crisis y desventuras con un libro en la mano. Un libro primorosamente concebido, gestado y parido por dos amigos que se aventuraron hace años por el más incierto de los caminos: ofrecer un producto del que depende su sustento confiando solamente en la inteligencia y la sensibilidad de un público necesitado de historias. ¿O acaso tu madre no te leía historias antes de irte a dormir?

Gabriel Bertotti

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS