Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Picnic en Hanging Rock. Un enigma insondable

FAUSTO | 27 Gener, 2011 08:00

“¿Es todo lo que vemos, o parecemos, solo un sueño dentro de un sueño?”

     Edgar Allan Poe

   Els llibres són com una porta a través de la qual podem fugir de la realitat. Afortunadament, en la construcció d’aquesta frase i, al manco en el present que a mi em pertoca viure, l’ús del verb fugir no té una connotació negativa. De moment no tinc motius per voler escapar de la meva quotidianitat i sí una infinitud de raons per desitjar quedar-m’hi el màxim de temps possible. Això no entra en contradicció amb el fet que m’agradi tant obrir portes per fer un aguait als universos inabastables que ens amaguen els llibres. Al cap i a la fi, no és el mateix evadir-se amb alegria i per voluntat pròpia d’un entorn al qual sabem que, més tard o més d’hora, voldrem tornar, que fer-ho amb aflicció i amb la sospita que el que cerquem amb tanta persistència és allunyar-nos d’una realitat, sens dubte, més decebedora que la que ens expliquen alguns escriptors.

Fa anys que vaig entendre que la paraula escrita, empentada per l’esforç de la imaginació, em permetia marxar de qualsevol lloc i viatjar per tot el món - inclús arreu de l’univers - sense moure’m del petit espai que ocupo d’assegut. El que no sabia fins que vaig llegir l’inquietant novel.la de Joan Lindsay és que, així com els lectors podem acabar vagant per paratges desconeguts només girant un grapat de pàgines, hi ha personatges que s’escapen dels llibres deixant un forat insondable just allà on, fa uns instants, la vida es mostrava en tot el seu esplendor.

On han anat a parar aquests àngels de Botticelli que de forma tan onírica ens ha sabut dibuixar l’escriptora? Tinc la sospita que totes les ànimes que habiten pels voltants de Hanging Rock volen, d’una manera o d’una altra, fugir. Aquesta idea no deixa d’obsessionar-me cada cop que faig memòria dels esdeveniment narrats. Tanmateix, per intentar l’evasió d’un lloc i fer-ho amb certes garanties d’èxit, necessitem, primer de tot, saber on som exactament. Com podem arribar, nosaltres, simples criatures mortals, a saber què és i com és el nostre univers si no el veiem des de fora? Com podem revelar el misteri de l’existència si no és transitant el camí que ens porta en la direcció d’abandonar-la? Cap de nosaltres –així com els personatges entranyables que resten desorientats vora les roques negres de Hanging Rock- sabem de quina enrevessada trama formem part, quin lloc ocupem en ella i, molt menys, quines conseqüències ens depararan els nostres actes. Per això som incapaços d’esfumar-nos sense deixar rastre. Només uns pocs elegits, mentre pugen i pugen cercant el cim més alt, saben com fer-ho. Són àngels que es despullen.

Picnic en Hanging Rock va ésser la darrera i, també, una de les millors novel.les que vaig llegir dins el passat any 2010. És de justícia que sigui aquest i no un altre el primer llibre que recomani en el 2011. I és que descobrir, en ple segle XXI, un conte gòtic on el misteri comença a les dotze del migdia i l’acció transcorre en un paratge australià tan lluminós, no és una cosa que passi cada dia. Comsevulla, a l’hora d’escriure aquest article m’adono que, per respecte als possibles lectors, val més no destapar gaire cosa de la narració. És impossible exposar totes les idees i teories enrevessades que em passen pel cap com a resultat de la lectura d’aquesta pertorbadora crònica d’uns fets tan extraordinaris. Val més callar i desitjar molta sort a tots aquells que vulguin acostar-se per primera vegada a l’enigma insondable de Hanging Rock.

Fausto Puerto

 

“César Aira”/Novela futura

FAUSTO | 20 Gener, 2011 08:00

Encontré cinco rasgos esenciales, irrenunciables, que debe tener toda novela futura que quisiera sentirse perteneciente al nuevo siglo: La “intertextualidad” (escrita así, entrecomillada). Las conexiones con la alta poesía. La escritura vista como un reloj que avanza. La victoria del estilo sobre la trama. La conciencia de un espacio moral ruinoso.
                                         

Enrique Vila-Matas. “Perder teorías”.

   Vila-Matas me cuenta que el día de su cumpleaños decidió releer un librito de César Aira llamado Cumpleaños.

“Aira me apasiona como a un enigmista una paradoja o a un matemático una incógnita a despejar”-me dice. “En mi lejana y elástica juventud, mencionar su nombre, a pesar de que por entonces sólo hubiera publicado dos o tres novelitas muy raras, era adquirir renombre como ultramoderno o incluso, para los más arraigados en el mainstream, iconoclasta.

Todos estaban obnubilados por un tipo de literatura comprometida que limaba un poco las asperezas de la mala conciencia, o en historias pseudo mágicas envejecidas antes de tiempo, concretamente desde el momento en que los libros de Aira, aparentemente menores y descuidados, irrumpían desde un país en que el eufemismo o la obviedad se trenzaban en duelos no sólo literarios.

Aira no hacía ficción con dolores recientes, ni mencionaba abusos o injusticias cotidianas. Hablaba de indios que pensaban como sofistas, de una cautiva que se hacía rica criando faisanes, o de matrimonios que esperaban un hijo en una atmósfera gótica y carente de luz, sin utilizar recursos banales ni exageradamente mágicos. No podías, leyendo a Aira, integrarte al grupo de los jóvenes comprometidos, ni al de los  supuestos hechiceros del lenguaje. Te condenaba a pertenecerte sólo a ti mismo y a no poder compartirlo con nadie, porque nadie lo había leído y porque el que lo hubiera intentado se habría alejado desilusionado al no haber encontrado ningún fuego artificial que le iluminara el camino”.

Hace una pausa. Una ballena en un instante infinito.

“Aun conservo un ejemplar de La Luz argentina, su tercera novela, en su primera y única edición de 1982. ¿Cuántas veces la he leído sin haber podido resolver todavía el misterio de su estilo? ¿Cuántas veces he leído la historia de Ema, la cautiva, sin saber exactamente qué pasa en esa nouvelle tremendamente bella y ambigua?
En fin, la cosa es que releí de una sentada Cumpleaños, y a pesar de que Aira se refiere a su 50 aniversario, cantidad apenas divergente del mío, no pude menos que olvidarme de mí mismo por un rato y concentrarme en el punto preciso desde el que extiende su estrategia narrativa: el error inicial del que se deriva toda una vida equivocada.
En la novelita, la manifestación del error se produce mediante un chiste malo referido a las fases de la Luna. Aira a los cincuenta años cree que se deben a la sombra que proyecta la Tierra al interponerse entre la Luna y el Sol. Su mujer lo corrige. Las fases se deben a las propiedades de la luz sobre una esfera. La Tierra no tiene nada que ver.

El supuesto hombre de genio, para hacerse el gracioso, hace una observación cómica que no hace reír a nadie y que su mujer corrige. ¡Casi una viñeta costumbrista! Y descubre que si estaba equivocado desde niño en algo tan obvio, entonces, es posible que derivando de ese error original sus creencias y escasas actividades, toda su vida haya sido una equivocación, una mera sumatoria de errores indiferenciados. Debes darte cuenta que este descubrimiento es terrible para alguien que solamente se dedica a leer y a escribir ficciones, por cierto, actividades que necesitan de un paréntesis dentro del cual esconderse para no hacer otras. (Recuerda, me dice al oído, que hasta la preponderancia del mundo urbano, en el campo, leer ficción, era algo peor que una extravagancia).

Ficción, mentiras que alguien, un escritor, se inventa mientras no vive. ¡Y qué no-vida la suya que, desde entonces, hace ya treinta años, ha publicado un promedio de dos libros anuales! De esa recién adquirida conciencia, a los 50 años, de vida no vivida, escrita, leída y errada, es de lo que trata Cumpleaños”.

Se toma un tiempo antes de seguir. Podría parecer que es para darme un momento de reflexión, pero también para jugar por un rato al buda sereno, con el nirvana al alcance de la mano.

“O tal vez no”, me dice, rechazando el nirvana y aceptando la ironía. “Tal vez trate de un tipo que se distrae de su cumpleaños y de todo lo que ello implica, mientras lee un libro que se llama Cumpleaños”.

Gabriel Bertotti

L’evolució de la Calpurnia Tate o “és sorprenent el que un pot veure quan s’asseu a mirar”.

FAUSTO | 13 Gener, 2011 08:00

  Estem davant una lectura que es pot convertir en un “perillós” material d’intercanvi generacional.  Na Jacqueline Kelly ens convida a seguir les aventures de na Calpurnia Tate, una texana que viu en un petit poble, a cavall entre el final del segle XIX i el principi del XX, en una plantació familiar del sud dels Estats Units, amb un grapat de germans més petits i més grans (sis germans i ella al mig).

Cada capítol està introduït per una cita de l’Origen de les espècies de Darwin, el llibre que na Calpurnia està llegint i que li ha deixat el seu avi, un naturalista afeccionat que somnia en descobrir una espècie nova. L’avi la convida a seguir-lo en els seus passejos, en els que van parlant i observant el que la natura els posa pel davant. Na Calpurnia té una llibreta amb una coberta de cuir vermell que li ha regalat el seu germà gran i durant sis mesos anirà anotant en ella el que veu i ens guiarà pel que viu: el que comparteix amb els seus germans, amb els seus pares, amb la seva estimada cuinera, amb la seva amiga, amb la professora de piano...

Na Jacqueline Kelly ens mostra la transformació d’una nena que va intuint el final de la infància i el principi del que serà la resta de la seva vida. Na Calpurnia té clar què vol fer i veure moltes coses, però es pregunta “quines estan al meu abast?”. A mesura que va omplint la seva llibreta, també va formulant més preguntes sobre el que veu, sobre el que viu, sobre el que fan i pensen els altres, sobre el que vol fer, sobre el que li agradaria veure, sobre el seu futur...

Com diu l’avi després de veure com les observacions de Calpurnia són cada vegada més precises: “És sorprenent el que un pot veure quan s’asseu a mirar”. O, tal vegada li hauríem de donar la volta en pla “és sorprenent el que deixem de veure perquè amb el temps, i sense adonar-nos-en, deixem de mirar”. Na Calpurnia mira i veu coses que la majoria de persones no veuen: els condicionants socials, els condicionants de gènere. Na Calpurnia se n’adona que fer el que vol no serà fàcil perquè l’engranatge dels costums ens empeny cap a fer el que tothom espera que fem. A vegades, però, té una gran esperança en el futur, en la possibilitat de triar el seu propi destí...

El llibre és un homenatge al procés d’aprendre, a com aquest procés ens transforma. Un homenatge a com la ciència pot formar part de la vida i com el pensar ens pot alliberar d’automatismes que ni tan sols sabíem que existien i ens condicionaven. L’avi i la néta projecten observacions i experiments, gaudeixen dels canvis que veuen, aprenen de forma activa. Ens retornen al goig del coneixement, ens fan pensar que la ciència no és aquell llistat telefònic que ens fan aprendre, sinó una eina que ens permet mirar d’una altra manera i, gràcies a això, veure coses sorprenents.

Paula Vicens

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS