Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Cuentos de lo extraño i les adaptacions impossibles

FAUSTO | 24 Febrer, 2011 08:00

   És molt probable que Roman Polanski no hagi llegit, encara, el relat de Robert Aickman titulat En las entrañas del bosque. D’haver-ho fet en qualque moment de la seva vida -i si el meu olfacte cinèfil no em falla- estic segur que el gran director polonès ja s’hagués plantejat seriosament la possibilitat d’adaptar-lo al cinema. Si l’any 1968, per exemple, acabades d’estrenar The fearless vampire killers i Rosemary’s Baby, Mia Farrow li hagués regalat a Polanski Sub Rosa: Strange Tales potser avui en dia estaríem parlant d’una imprescindible trilogia vampir-satànica-sonàmbula. El nou llibre d’Aickman era la novetat perfecta per un cineasta que, en breu, seria capaç d’escenificar una obra tan pertorbadora com Le locataire chimèrique de Roland Topor. Sembla, doncs, que només era qüestió de temps que En las entrañas del bosque, ambientat en un sanatori per insomnes, arribés a les mans d’un tipus tan enrevessat i obsessiu com Polanski. Malgrat tot (mentre la pobra Tess plorava damunt les pedres de Stonehenge sabent que tot és vanitat) el temps va passar i el destí, disfressat de pirata desafortunat, ens ha seguit negant el tresor que suposaria aquesta producció. 

Adaptar els contes d’Aickman a la gran pantalla és, a dia d’avui, una assignatura pendent. Mentre llegia Cuentos de lo extraño no podia deixar d’imaginar quins dels directors que més admiro podrien haver-ho fet amb certa garantia d’èxit. És innegable que les ficcions d’aquest escriptor, de prosa refinada i profunda simbologia, tenen quelcom de cinematogràfic. A més, com passa sovint amb el cinema de veritat, les imatges que Aickman aconsegueix evocar se’ns queden gravades dins la memòria per molt de temps. Un no sap si allò que llegeix és l’evolució lògica de les fantasies d’altres escriptors que el precediren o és la font, cronològicament impossible, de la qual alguns dels millors autors begueren. En aquest sentit, i gràcies al que confio que sigui una primera tria de l’editorial Atalanta, descobrir Aickman ha estat per mi (amant dels contes de terror i de ciència-ficció) tot un plaer.

Seguint el fil encetat amb el tema de les adaptacions, és evident que, per varis detalls força significatius, el relat titulat Los trenes (1951) és una història Hitchcockniana pel fet que reuneix molts dels elements que tant agradaven i obsessionaven al mag del suspens. En primer lloc, els trens que mai no s’aturen de passar (de tots és sabuda la importància que aquest mitjà de transport té al llarg de la seva filmografia). En segon lloc, tenim un casalot gòtic i imponent dominant un paisatge inhòspit. Aquest tipus de mansió, evocadora d’un passat esplendorós però immersa en un present de decadència, anticipa, de qualque manera, la casa sobre el turó de Psycho (1960). De la mateixa forma, el majordom, amb tendència a transvestir-se, anticipa un alienat Norman Bates. Per acabar, com no podien faltar en els films de Hitchcock, tenim els personatges femenins (sempre per duplicat) que es veuran abocats en una situació límit. La tensió sexual mai resolta, barrejada amb l’ambigüitat de la narració, dóna joc a tota mena d’interpretacions i converteix aquest relat en un dels més visuals del llibre. Dels directors moderns, crec que només David Lynch podria arriscar-se a filmar unes escenes tan suggestives. Una altra tema seria el resultat que en sortís de tot plegat. 

L’adaptació de Che gelida manina podria haver estat un projecte ideal per Francis Ford Coppola sempre i quan l’hagués començat just acabat el film The conversation. En aquells moments, el genial director, dominava el to narratiu que considero més adequat per al relat d’Aickman. Fins i tot hagués pogut mantenir Gene Hackman en el paper protagonista principal. A més, l’obra seria recordada per tots si Ray Bradbury hagués firmat el guió. Descartant Coppola i posats a cercar un director més actual, em ve al cap David Fincher, sobre tot després de visionar l’obsessiva Zodiac

Canviant de plana, i també de relat, crec que només un artesà com Robert Wise hagués sabut enllestir La habitación interior. Gairebé puc imaginar-me els traveling impossibles (a l’estil Audrey Rose o The Haunting) que faria tot voltant l’exterior de la casa de nines. Llavors, la càmera, guaitaria per totes i cada unes de les finestres i ens desvetllaria les inquietants escenes que tenen lloc rere els vidres. Tinc la sospita que Robert Aldrich, si estigués tan inspirat com quan va filmar What ever happened to Baby Jane?, també hagués pogut lluir-se amb aquesta història, inclús dotar-la de més profunditat i foscor que Wise. Tim Burton és una altra alternativa, però potser la cosa li fugiria de les mans en arribar al desenllaç. 

Quan pens en els esdeveniments descrits a Nunca vayas a Venecia, automàticament em ve al cap un relat de Julio Cortázar titulat La barca o la nueva visita a Venecia. Llavors, recordant que avui només parlava de cinema em torn a posar en el paper de productor i em plantejo (un cop descartat Robert Mulligan per raons obvies) si seria més adient, en aquest cas, contractar a un popular Shyamalan o a un desconegut George Sluizer. Finalment, fent memòria, pens en la genial Don’t look now (adaptació d’un relat de Daphne Du Maurier) i en tot allò que la pel.lícula implica. Decideixo, sense dubtar-ho, que Nicolas Roeg és el director que necessit ja que fou ell i Thomas Mann els que m’explicaren que el destí sempre ens esguarda a Venècia.
 
He deixat per l'acabament el més difícil de tot: trobar algú capaç d’adaptar El vinoso ponto. Si no, llegiu el primer relat de Cuentos de lo extraño i sabreu de què estic parlant. Tanmateix, després de pensar-ho una bona estona, he arribat a la conclusió que no hi ha cap director dels moderns que volgués, en primer lloc, i que sapigués, en segon, traspassar a la gran pantalla un conte com aquest. Hi ha històries que són filles d’un altre temps i que pertanyen a un altre lloc. Narracions mitològiques que semblen enfocades a una altra generació que res té a veure amb l’actual. El vinoso ponto és una d’elles. Idònia per Joseph Mankiewicz. Imagineu quina obra més estranya i captivadora ens hagués llegat un senyor dotat de la seva elegància. És com si el veiés fumant la seva pipa i visitant les localitzacions abans de començar el rodatge. Desembarcant al moll i pujant a peu les envellides escales que porten al paradís de les tres Gràcies; transitant les fresques estàncies de la casa i enquadrant amb la seva mirada les escenes d’amor que, amb tanta subtilesa, mai no s’atreviria a filmar; Mankiewicz assegut vora l’aigua, cavil.lant i contemplant la terra llunyana on s’acaben els mites, com si fos ell el vertader protagonista de pel.lícula sabedor que el cinema també és un bocí de la nostra realitat. Llavors, dins el silenci que restaria a la sala després de contemplar una obra mestra, segur que no ens passaria desapercebut el nom de Bioy-Casares entre els guionistes. Qui sap? diuen que no hi ha temps que no torni. De moment ja ha arribat Robert Aickman.

Fausto Puerto

Ponç Pons a Món de llibres

FAUSTO | 17 Febrer, 2011 08:00

*

Dimecres 23 de febrer a les 20:00 hores a

Món de llibres

*


Conferència de Ponç Pons.

Escriptor de l’Any 2011

*


Presentació a càrrec de Bernat Nadal

*

Estau tots convidats !

*

Aprofitant la visita del poeta menorquí a la nostra llibreria, recuperem el fantàstic article de Llorenç Carreres que ja publicàrem en aquest mateix bloc


Nura. Escriviure, malgrat tot. Un gran poema

Sense paraula no hi ha vida, encara que el poeta, amb cinquanta anys a l’esquena, ha après que la vida és més important que la literatura. En tot cas, l’aprenentatge deu haver estat dur, perquè el bagatge literari de Ponç Pons (Alaior, 1956) és difícilment superable.

Nura, tractat d’enyor, representa l’evocació –potser l’últim adéu– de la Menorca miticoparadisíaca que el poeta va viure a la infantesa; una Menorca que tenia els seus defectes, però que no havia patit els estralls de l’especulació i el turisme de masses i a la qual Pons vol tornar:

Sé que hi ha llocs d’exòtics paratges de faula
però jo vull tornar al meu Son Bou d’infantesa

El paisatge de Menorca, l’antiga Nura, que els menorquins no han sabut valorar (Insensibles al do immerescut de ser illencs / no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge), és present a tot el poema. Nura neix de la necessitat de superar l’enyor produït per la pèrdua de la Menorca d’antany, univers òbviament irrecuperable.  Al final del camí, només li resta la llengua en la qual perdura el record. Llengua i terra van lligades. Les paraules representen, simbolitzen, i la Menorca –o la Mallorca, tant se val– que perd els referents lingüístics i geogràfics tradicionals mai no tornarà a ser la mateixa. Així, doncs, es constata la desaparició d’una cultura que el poeta, quixotesc, vol salvar. Tanmateix, s’imposa el pessimisme (l’únic retret que jo faria a Pons) del no-hi- ha-res-a-fer.

Sols podem evocar allò perdut amb els mots
com diu Faulkner triar entre tristesa o no-res

El poeta verbalitza el trauma, li dóna forma mètrica en versos dodecasíl.labs de ritme prodigiós i el divideix en set parts. Sorgeix, així, Nura, poema fet ritual on Ponç Pons reflexiona en veu alta i enfila els versos de manera magistral, tot juxtaposant àgilment els temes, lligant les reflexions, filant cada cop més prim, ajustant el sentit. Perquè Nura no és un simple plor per la pèrdua del paradís. Nura és un poema global, un exorcisme sorgit de l’experiència vital i literària que s’endinsa en l’ànima de Pons. Cal, doncs, que aprenguem el joc que ens proposa el poeta i que (re)llegim amb cura els versos per poder copsar la diversitat profunda del poema. Temes d’actualitat, d’interès polític i mediàtic (guerres, ecologia, immigració, corrupció), són passats pel sedàs particular de Pons, juntament amb reflexions i imatges poètiques de caire més íntim sobre cinema, filosofia, literatura, amor, sexe, religió...

Com ja hem esmentat, llengua i paisatge ocupen un lloc preeminent a Nura. Hem d’afegir-hi la preocupació per la pròpia literatura, per la funció i el sentit de la poesia. Per a Pons, escriure és un compromís de primer ordre. El poeta no pot escriure des de la torre d’ivori (Compromès a través de la tinta no vull / creure que són normals el dolor i la misèria).

Com diu el també menorquí Joan F. López Casasnovas, Ponç Pons és un artista compromès que pateix pel desordre i el caos (corrupció, mentida, malvestat...) que proliferen arreu i que, per açò mateix, exclama: «En el fons del meu cor jo sóc un anarquista, què punyetes!».

Ha aparegut una taula de salvació, la ironia que permet un distanciament respecte del propis pensaments i certeses. De vegades, Pons és irònic, provocatiu, burleta (Literari i humà el meu món no és d’aquest regne). Sempre lúcid, deixa, romàntic (rescrivint revoltat a l’absurd), una porta oberta a l’esperança més enllà de la literatura.

Llorenç Carreres


 

L´allure de Chanel/ El aire de Morand

FAUSTO | 10 Febrer, 2011 08:00

"Por mucho que Monsieur Sartre me diga que soy miserable, víctima de mi condición humana (tal como LaSalle decía en los comienzos del marxismo: “En primer lugar hay que convencer al obrero de que es un desgraciado”), estoy decidida a ser feliz sin necesitar ese veneno cotidiano, recientemente inventado, llamado felicidad."

Estaba varado en el aeropuerto, la nieve impedía la salida.
En el kiosco sucedió un milagro y encontré un libro de Paul Morand.
Había escuchado muchas veces ese nombre. Sabía que era un poeta francés de la época de Blaise Cendrars. Se lo mencionaba con admiración en Libro de réquiems y en El esnobismo de las golondrinas. Los dos libros de Wiesenthal que cambiaron mi comprensión del término esnob, que sin perder del todo una cierta carga negativa, dejó de referirse exclusivamente a papanatas arribistas que siguen ciegamente la moda y que se recargan de aptitudes y poses artificiales, para referirse a esos raros individuos que desafían lo correcto, marcando con ironía el lugar común. Eso me agradó. Cínicos que descreen de abstracciones e ideologías y que relacionan la bondad y la verdad con la belleza y el humor. Según esta definición es tan esnob el Nabokov que despreciaba la revolución rusa mientras cazaba mariposas como aquel crítico francés citado por Gaignault, en el Diccionario de literatura para esnobs, de la imprescindible Impedimenta, que se vanagloriaba de no haber leído a Marguerite Duras o a Michel Foucault porque usaban jerseys de cuello vuelto.

Lo curioso con los esnobs es que muchas de las actitudes u opiniones que en su momento resultaron chocantes, con el tiempo se hacen exactas. Además nunca cometen la torpeza de tomarse demasiado en serio y, como ha sucedido desde Lao Tse,  parece como si hubiera que obligarles a hablar o escribir, de ahí que las manifestaciones esnobs por excelencia se encuentren en las líneas marginales de la literatura: el comentario paradójico o aforístico, el libro de viajes desganado y digresivo y los breves pensamientos de lógica hiriente, que siguen atacando la pereza implícita en el lugar común y la soberbia filistea del comisario cultural, desorientado ante la impúdica mezcla de lo ambiguo con lo frívolo.

Ambiguo: indiscernible.
Frívolo: (Dicho de alguien): En su grado positivo: que percibe claramente que el tiempo es un conjunto de instantes fugaces y actúa en consecuencia. En su grado negativo: un idiota.

Había leído de Morand, Venecias. Fue un descubrimiento. Algo milagroso que pasa pocas veces. Gracq. Quignard.
De ahí que leyera todo el librito que encontré en el aeropuerto en menos de una hora.  Intenté hacerlo durar más tiempo, para matizar la espera, pero no pude. Detenerme, imponer un fin práctico al placer más puro, no sólo sería una grosería sino también una indecencia.

Pocas actividades entrañan más carga moral que la manera en que se lee un libro.

En la sala de espera había un cartel que anunciaba una exposición fotográfica de Lagerfeld.
“Hay una especie de justicia poética en el hecho de que Karl Lagerfeld haya sido director creativo de Chez Chanel”, pensé. ¿O no fue Coco Chanel la que dijo que al infame marica nada le parece suficiente para vengarse de la mujer?
Era de la vieja escuela. Previa a las aburridas épocas de corrección política.

Fue pobre. Fue huérfana. Fue maltratada. Fue puta. Fue inmensamente rica. Maltrató. Se recluyó como una virgen morfinómana. La aristocracia trabajaba (¡!) para ella. Trabajó toda la vida. Participó destacadamente en la destrucción del imaginario pequeño burgués francés del que hablaban Balzac, Flaubert y Zola, sin reclamarse artista, sin creerse inteligente y sin perder la sagrada ira que transformó una manera de vestir mezcla de baile de disfraces y sesión de tortura en otra en que la ropa era no sólo una cómoda extensión de la piel, sino también y por sobre todo la más clara y primaria manifestación personal.

Pero, y a pesar de reconocer sus innovaciones cada vez que salgo a la calle, los bolsillos en los trajes y en las faldas, el collar y los pendientes de perlas, las chaquetas y los blazers, el jersey, los zapatos con suela de corcho, el bolso que se lleva en bandolera, el color negro y el color blanco, la mística del 5, el cabello corto a lo garçon, los sombreros que se pueden poner, y de tener en cuenta cuando intento escribir o leer sus dos célebres axiomas: "la simplicidad es la clave de la verdadera elegancia y la moda se pasa de moda, el estilo jamás", es el crudo resultado, entre cruel y humorístico, entre escandaloso y exacto, de sus recuerdos y reflexiones, lo que me ha impactado.
Esa tarde, en el aeropuerto, un libro misterioso me fue concedido, en las mismas circunstancias de su concepción: la persistencia de la nieve.

Las confesiones que Gabrielle Bonheur, alias Coco Chanel, le hace a Paul Morand en el invierno de 1946 en Saint Moritz; alejada de su trabajo y de París, acaso para siempre, fumando sin parar, que Morand anota cada noche cuando regresa a su habitación. Y que treinta años después organiza y redacta como libro, su último libro.
Un diamante en bruto tallado por un orfebre invisible.
Dos seres, frívolos, que conversan, apenas molestos por la incomodidad más que metafórica de la ropa interior manchada, que sin embargo confiere una tremenda contextualización a sus ambiguas y clarividentes palabras.

¿Quiénes se exiliaban o trataban de ocultarse en la Europa de 1946?
Morand fue embajador de Vichy en Rumanía.
Chanel fue amante de un oficial de las SS de ocupación en París.
El ruiseñor que hace caca en la rama del almendro.
Ya no nieva.

Gabriel Bertotti

Olive Kitteridge. Pobra Olive!

FAUSTO | 03 Febrer, 2011 08:00

 “Cuanto más auténtico se vuelve uno, cuanto más auténtico es en su expresión, particularmente acerca de sus experiencias personales e incluso de las dudas sobre sí mismo, tanto más las personas pueden relacionarse con esa expresión, y a su vez se sienten más seguras para expresarse. Esa expresión se vierte sobre el espíritu de la otra persona y se produce una auténtica empatía creadora, que origina nuevas comprensiones y aprendizajes, y una sensación de entusiasmo y aventura que mantiene el proceso en marcha”.

Aquesta cita prové del llibre Els 7 hàbits de la gent altament efectiva del gurú del management Covey, del que ara se n’ha fet una edició aniversari. En ell, es parla de la importància d’acceptar la responsabilitat de la pròpia realitat i de reflexionar  sobre els propis valors per tal de ser coherents amb aquests. No es pot ser un bon gestor de la pròpia vida si abans no hem posat en qüestió el que anomena la “nostra missió”, el que volem aconseguir en cada una de les àrees en les que estem implicats. El canvi solament és possible de dintre cap a fora: per canviar el món, primer hem de canviar nosaltres. El que ell anomena “victòria pública” només és possible a curt i llarg termini si va precedida d’una “victòria privada”: només tindrem èxit gràcies a la coherència amb la pròpia missió.

Pensava en aquest plantejament vital quan llegia Olive Kitteridge, la història d’una dona que, arribada a una certa edat, es troba amb un seguit de dificultats de relació amb persones que ella considera significatives en la seva vida, sobretot el seu fill que, a la seva maduresa es trasllada a l’altra punta del país cercant l’aire, l’espai per poder créixer. Com podem arribar a ésser tan inconscients sobre l’efecte que tenen les nostres accions i les nostres paraules sobre les altres persones? Com pot ser que arribem a confondre la intenció de fer les coses bé amb l’efecte de les emocions que despleguem? Com podem estar tant en el que Solomon, en el seu llibre Etica emocional, denomina “l’enfocament en primera persona” quan, ens aconsella sàviament, ens aniria millor el de “tercera persona”, el que té en compte com influeix el que fem i el que diem en l’espai interpersonal?

N’Olive està perduda en la seva perspectiva, en els seus propis estats d’ànim. En l’àmbit familiar, no suposa que hagi d’entendre altre visió de les coses que no sigui “la correcta” i que, evidentment, és la seva. N’Olive s’enfada perquè les coses no són el que se suposa que “haurien de ser”. Viu en un món de certeses,  gràcies a les que no deixa de constatar les “equivocacions” dels altres, encara que, també, a mesura que l’acompanyem en el viatge de la vida, va canviant i experimenta moments de gran compassió. És, en definitiva, el que diríem una dona difícil.

I, tot això, l’autora, Elisabeth Strout ens ho dibuixa gràcies a la multiperspectiva. Els personatges als que dóna veu, protagonistes de les 13 històries de les que consta la novel.la, ens proporcionen una visió calidoscòpica de n’Olive, aportant una profunditat que no seria possible amb el plànol únic en el que es mou el seu discurs. Les històries d’una petita comunitat americana conformen peces d’un puzle que, al final, ens permeten conèixer la vida de n’Olive i la seva evolució.

Sobta que algú pugui ser tan inconscient del que projecta. I fa pensar en el que podem originar en els altres sense, en cap moment, ser-ne conscients. La intendència, les tasques pendents, a vegades no ens deixen veure la realitat. I si no som capaços de veure fins a quin punt generem emocions amb les nostres expressions, també serem incapaços de saber què senten, com ho viuen les persones que ens envolten.

Elisabeth Strout ens parla sobre la duresa de determinades situacions, sobre les dificultats en les relacions, sobre la solitud, sobre les esperances, sobre les decepcions, sobre l’amor, sobre la pròpia fragilitat. N’Olive ens acompanya en la reflexió, molt temps després d’haver deixat les pàgines entre les quals viu.

Paula Vicens

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS