Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 24 Febrer, 2011 08:00
És molt probable que Roman Polanski no hagi llegit, encara, el relat de Robert Aickman titulat En las entrañas del bosque. D’haver-ho fet en qualque moment de la seva vida -i si el meu olfacte cinèfil no em falla- estic segur que el gran director polonès ja s’hagués plantejat seriosament la possibilitat d’adaptar-lo al cinema. Si l’any 1968, per exemple, acabades d’estrenar The fearless vampire killers i Rosemary’s Baby, Mia Farrow li hagués regalat a Polanski Sub Rosa: Strange Tales potser avui en dia estaríem parlant d’una imprescindible trilogia vampir-satànica-sonàmbula. El nou llibre d’Aickman era la novetat perfecta per un cineasta que, en breu, seria capaç d’escenificar una obra tan pertorbadora com Le locataire chimèrique de Roland Topor. Sembla, doncs, que només era qüestió de temps que En las entrañas del bosque, ambientat en un sanatori per insomnes, arribés a les mans d’un tipus tan enrevessat i obsessiu com Polanski. Malgrat tot (mentre la pobra Tess plorava damunt les pedres de Stonehenge sabent que tot és vanitat) el temps va passar i el destí, disfressat de pirata desafortunat, ens ha seguit negant el tresor que suposaria aquesta producció.
Adaptar els contes d’Aickman a la gran pantalla és, a dia d’avui, una assignatura pendent. Mentre llegia Cuentos de lo extraño no podia deixar d’imaginar quins dels directors que més admiro podrien haver-ho fet amb certa garantia d’èxit. És innegable que les ficcions d’aquest escriptor, de prosa refinada i profunda simbologia, tenen quelcom de cinematogràfic. A més, com passa sovint amb el cinema de veritat, les imatges que Aickman aconsegueix evocar se’ns queden gravades dins la memòria per molt de temps. Un no sap si allò que llegeix és l’evolució lògica de les fantasies d’altres escriptors que el precediren o és la font, cronològicament impossible, de la qual alguns dels millors autors begueren. En aquest sentit, i gràcies al que confio que sigui una primera tria de l’editorial Atalanta, descobrir Aickman ha estat per mi (amant dels contes de terror i de ciència-ficció) tot un plaer.
Seguint el fil encetat amb el tema de les adaptacions, és evident que, per varis detalls força significatius, el relat titulat Los trenes (1951) és una història Hitchcockniana pel fet que reuneix molts dels elements que tant agradaven i obsessionaven al mag del suspens. En primer lloc, els trens que mai no s’aturen de passar (de tots és sabuda la importància que aquest mitjà de transport té al llarg de la seva filmografia). En segon lloc, tenim un casalot gòtic i imponent dominant un paisatge inhòspit. Aquest tipus de mansió, evocadora d’un passat esplendorós però immersa en un present de decadència, anticipa, de qualque manera, la casa sobre el turó de Psycho (1960). De la mateixa forma, el majordom, amb tendència a transvestir-se, anticipa un alienat Norman Bates. Per acabar, com no podien faltar en els films de Hitchcock, tenim els personatges femenins (sempre per duplicat) que es veuran abocats en una situació límit. La tensió sexual mai resolta, barrejada amb l’ambigüitat de la narració, dóna joc a tota mena d’interpretacions i converteix aquest relat en un dels més visuals del llibre. Dels directors moderns, crec que només David Lynch podria arriscar-se a filmar unes escenes tan suggestives. Una altra tema seria el resultat que en sortís de tot plegat.
L’adaptació de Che gelida manina podria haver estat un projecte ideal per Francis Ford Coppola sempre i quan l’hagués començat just acabat el film The conversation. En aquells moments, el genial director, dominava el to narratiu que considero més adequat per al relat d’Aickman. Fins i tot hagués pogut mantenir Gene Hackman en el paper protagonista principal. A més, l’obra seria recordada per tots si Ray Bradbury hagués firmat el guió. Descartant Coppola i posats a cercar un director més actual, em ve al cap David Fincher, sobre tot després de visionar l’obsessiva Zodiac.
Canviant de plana, i també de relat, crec que només un artesà com Robert Wise hagués sabut enllestir La habitación interior. Gairebé puc imaginar-me els traveling impossibles (a l’estil Audrey Rose o The Haunting) que faria tot voltant l’exterior de la casa de nines. Llavors, la càmera, guaitaria per totes i cada unes de les finestres i ens desvetllaria les inquietants escenes que tenen lloc rere els vidres. Tinc la sospita que Robert Aldrich, si estigués tan inspirat com quan va filmar What ever happened to Baby Jane?, també hagués pogut lluir-se amb aquesta història, inclús dotar-la de més profunditat i foscor que Wise. Tim Burton és una altra alternativa, però potser la cosa li fugiria de les mans en arribar al desenllaç.
Quan pens en els esdeveniments descrits a Nunca vayas a Venecia, automàticament em ve al cap un relat de Julio Cortázar titulat La barca o la nueva visita a Venecia. Llavors, recordant que avui només parlava de cinema em torn a posar en el paper de productor i em plantejo (un cop descartat Robert Mulligan per raons obvies) si seria més adient, en aquest cas, contractar a un popular Shyamalan o a un desconegut George Sluizer. Finalment, fent memòria, pens en la genial Don’t look now (adaptació d’un relat de Daphne Du Maurier) i en tot allò que la pel.lícula implica. Decideixo, sense dubtar-ho, que Nicolas Roeg és el director que necessit ja que fou ell i Thomas Mann els que m’explicaren que el destí sempre ens esguarda a Venècia.
He deixat per l'acabament el més difícil de tot: trobar algú capaç d’adaptar El vinoso ponto. Si no, llegiu el primer relat de Cuentos de lo extraño i sabreu de què estic parlant. Tanmateix, després de pensar-ho una bona estona, he arribat a la conclusió que no hi ha cap director dels moderns que volgués, en primer lloc, i que sapigués, en segon, traspassar a la gran pantalla un conte com aquest. Hi ha històries que són filles d’un altre temps i que pertanyen a un altre lloc. Narracions mitològiques que semblen enfocades a una altra generació que res té a veure amb l’actual. El vinoso ponto és una d’elles. Idònia per Joseph Mankiewicz. Imagineu quina obra més estranya i captivadora ens hagués llegat un senyor dotat de la seva elegància. És com si el veiés fumant la seva pipa i visitant les localitzacions abans de començar el rodatge. Desembarcant al moll i pujant a peu les envellides escales que porten al paradís de les tres Gràcies; transitant les fresques estàncies de la casa i enquadrant amb la seva mirada les escenes d’amor que, amb tanta subtilesa, mai no s’atreviria a filmar; Mankiewicz assegut vora l’aigua, cavil.lant i contemplant la terra llunyana on s’acaben els mites, com si fos ell el vertader protagonista de pel.lícula sabedor que el cinema també és un bocí de la nostra realitat. Llavors, dins el silenci que restaria a la sala després de contemplar una obra mestra, segur que no ens passaria desapercebut el nom de Bioy-Casares entre els guionistes. Qui sap? diuen que no hi ha temps que no torni. De moment ja ha arribat Robert Aickman.
Fausto Puerto
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Febrer 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 |