Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Les flors del mal. Baudelaire i el viatge cap al desconegut.

FAUSTO | 31 Març, 2011 07:00

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
 exiliat en terra i blanc de les censures,
 ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
                                 (Les flors del mal, l’Albatros)

   Sempre m’he demanat el motiu pel qual la gran majoria d’escriptors que avui romanen sota l’etiqueta de clàssics foren, en el seu moment, menyspreats o fins i tot perseguits. Els noms que figuren en aquesta llista d’escriptors maleïts en vida i enaltits després d’haver mort és inabastable. Dins ella, trobem autors de la talla de Céline, Dickinson Dostoievski, Rimbaud o Lautréamont. En tot cas, de tot aquest entramat de noms en sobresurt un de molt especial, l’obra del qual va obrir la porta cap a una nova concepció poètica i que, al mateix temps, prefigurà la modernitat: el sempre estrany i enigmàtic Charles Baudelaire.


Durant prop d’un segle, l’obra del poeta parisenc va ser repudiada i perseguida per la seva immoralitat, inclús arribà a ser considerada com una lectura pròpia de degenerats. Va haver d’esperar al segle XX per gaudir del reconeixement que mereixia. De tota la seva composició, bastant extensa i complexa, destaca sobretot Les flors del mal, un recull de poemes que constitueix una veritable obra mestra i que, possiblement, sigui una de les obres decimonòniques de lectura obligada. La ciutat, el dandisme, el tedi o la misèria humana esdevenen el nucli especulatiu de la seva poesia i fan acte de presència en cada un dels seus versos. Quan llegim Les flors del mal ens adonem d’un tret que posa de manifest la veritable intenció que tenia Baudelaire quan escrigué els seus poemes: tot és anònim. No trobem descrits llocs concrets, ni dates, ni tampoc persones. París apareix, amb els seus laberints de pedra i els seus habitants anònims, com una ciutat abstracta. És, de fet, el punt on es barreja la multitud i l’individu solitari. A través d’aquests versos, Baudelaire retrata la vida i la seva quotidianitat d’una manera crua i desencarnada, sense esperança ni possibilitat de redempció.

¿Qui sap si el reflorir que el meu llarg somni espera
no trobarà al meu sòl net com una ribera
el místic aliment que el rescati amb escreix?
-Oh dolor!, oh dolor! Devora el Temps la vida,
i l’Enemic que al cor ens obre una ferida
de la sang que perdem es fortifica i creix!

(Les flors del mal, L’enemic)

A través de la singularitat poètica i la negació, els seus poemes adquireixen una ressonància universal que intenta reflectir, alhora, no sols els sentiments de l’autor, sinó de tots els individus. De fet, no pot assegurar de cap de les maneres la seva existència sense confrontar-la amb el rostre dels demés, els quals esdevenen el vertader mirall del seu abisme interior. Però, de totes maneres, això no nega el seu fatalisme, cosa que es reflecteix en uns versos que destil.len angoixa i desesperació.

Per això, la poesia baudelairiana és sinònim d’aïllament, d’incapacitat de comunicació. En poques paraules, de decadència. De fet, Baudelaire és el poeta decadent per excel.lència, el model a partir del qual sorgiren noves generacions de poetes i artistes que intentaren continuar el camí iniciat pel poeta parisenc. Aquesta estètica malaltissa es tradueix en l’exaltació del mal i la perversió. En Baudelaire, reconeixem aquesta infructuosa i constant recerca del Jo, l’única realitat que li permet gaudir allò que més li importa: la llibertat. I solament ho aconsegueix per mitjà d’un salt de fe, a través de l’analogia.

El llenguatge poètic li permet penetrar la realitat desconeguda, allò ocult, la unitat dels contraris, per així lligar aquest entramat de símbols que dóna significat a la realitat. Per altra banda, aquest camí cap al desconegut solament és possible a través del desdoblament poètic, on el Jo poètic es separa del Jo real per tal d’aconseguir allò impossible. De fet, el dandi baudelairià és el reflex d’una postura de la insatisfacció permanent, i per això, el spleen –el tedi- troba el seu origen en el reconeixement de qualsevol progrés futur.

M’agafa por del son com d’un forat pregon,
ple d’un confús horror, conduint qui sap on;
per totes les finestres veig infinit, i ombres,
i sempre, amb l’esperit pel vertigen obsés,
la insensibilitat gelosa del no-res.
-Ah!, no sortir mai més dels Éssers i dels Nombres!

(Les flors del mal, l’Abisme)

En Baudelaire, trobem en certa manera una rebel.lió metafísica que anticipa les postures transgressores dels poetes posteriors. Es proposà iniciar un viatge sense retorn cap al desconegut, més enllà de la moral de la societat, per tal de poder assolir una llibertat que desitjava desesperadament. De totes maneres, no va pretendre destruir la moral imperant, sinó que li negà tota submissió.

La seva poesia va cimentar les bases d’una modernitat poètica que, uns anys més tard, trobaria la seva màxima expressió en figures com ara Rimbaud o Lautréamont.

Miquel Àngel Sansó

«Ci falt la geste que Vallcorbus declinet».

FAUSTO | 28 Març, 2011 15:56

En el món de la cultura, parlar d'Acantilado i de Quaderns Crema és parlar de qualitat i saber-fer literaris. Dos magnífics segells editorials, abanderats i liderats pel cavaller Vallcorba qui, amb el coneixement immediat de la veritat i acompanyat de la seva distingida dama, s'abalança a l'aventura de conquistar el lector amb cada nova obra que edita. I és, també, aquest entregar-se a la feina -que no al disgustós treball- el que li reporta l'èxit que tot lluitador mereix.

Escoltar el passat dijous Jaume Vallcorba esdevingué un acte de confirmació de tot allò que sospitàvem: el que es fa amb amor, amb bon criteri i de manera apassionada, té la recompensa del reconeixement i la perdurabilitat. De la mateixa manera, la magnífica prosòdia de Josep Maria Nadal Suau va arrodonir una tertúlia de la que aprenguérem moltes coses. Una tertúlia que, puc assegurar, va ser del gust de tots els qui poguérem gaudir-ne i participar-ne.

Cati Duran

 

***

 

Jaume Vallcorba. Agave y Abismo

FAUSTO | 17 Març, 2011 08:00

***

 

***

"Per començar la seva gran aventura, havia d’optar per un camí que el portàs a terres llunyanes, sense despeses i amb la possibilitat que el seu camí fos el seu destí, o a l’inrevés”.
            Gabriel Galmés. Viatge. (Parfait Amour) Quaderns Crema.


Hay una clave de la conducta humana que casi todos los autoritarios desconocen y que ya sabían las sirenas.
Y es la irresistible respuesta a una seducción apropiada.
La obligación y la prohibición aceleran reacciones inesperadas.
Hay que tener fe en la belleza de la canción que nos asoma al abismo: dejar de ser Yo para ser Todos y Nadie.
Y en eso consiste precisamente leer: abrir un libro es atreverse a entrar en una zona desconocida, guiados simplemente por un mapa de palabras.

Hay que hacer de la cultura y de la lengua un objeto de deseo, una tentación irresistible. Nada más que el ansia por leer Indian Camp debe obligarte a aprender inglés, y nadie más que Caetano Veloso incentivarte a comprender el portugués de Brasil.

Jaume Vallcorba, en 1979, funda Quaderns Crema.
Eligiendo como tótem un agave, la Garamond como tipo, el PH neutro como papel, la epifanía visual como gráfica, y el humor y la ironía como emblemas.
Desde entonces ha editado a prosistas y poetas en un registro preciso de la lengua que da al catalán la misma variabilidad y adecuación que un sabio taoísta al agua o un físico cuántico al abismo subatómico, convirtiéndolo así en un material válido para hablar simultáneamente y sin contradicciones de la vida y de la muerte, del sueño y la vigilia, del odio y el amor.
Dando cabida desde el principio (Poesies de Ausiàs March y El Preludi de Antoni Marí) a las dos facetas de su propio rostro: los clásicos de la literatura y del ensayo universal en nuevas y cuidadas ediciones y traducciones, y lo mejor del canon catalán en ediciones revisadas y aligeradas de errores u omisiones y sirviendo como plataforma de lanzamiento de los autores contemporáneos. Logrando así que la variación corpuscular/ondulatoria de la lengua tenga la sutileza de una lluvia oída desde un claustro o la porosidad de la tormenta adivinada desde un vagón del metro.

¿Quién puede resistir el encanto y el talento de los autores del catálogo de Quaderns?

Galmés, Pàmies, Monzó, Moliner, Martí de Riquer, Ferrater, Batllori, Brossa, Ballart, Casajuana, Comadira, Carner, d’Ors, de Sagarra, Foix, Ibarz, Torrent, Solsona, Julià de Jòdar, Serés, Márquez, Guixà, Puig y tantos otros.

Un encanto, por cierto, que hay que pagar, lo que demuestra lo efectivo de la seducción.
Y es que el aprendizaje o el placer nunca son gratuitos.
A veces, se paga con el alma. A veces, con sangre y dolor. A veces, sin darnos cuenta. Las más, corriendo riesgos. Por lo que el precio de un buen libro nunca es demasiado alto en relación con todo lo que hay detrás de una editorial como Quaderns.

Una editorial es una empresa afirma Vallcorba en un reportaje y como tal tiene el propósito de poner en circulación libros para que se vendan, con los que se hace negocio. Pero también tiene la función de preservar el patrimonio cultural y recuperar voces importantes para los lectores y para la historia de la literatura”.

20 años después de Quaderns Crema, funda una nueva editorial, Acantilado, esta vez en castellano. Un nombre que alude al abismo al que se enfrenta el que se lanza sin miedo, en perfecto clavado. Y es que como Borges, es el otro, el mismo.

Un nuevo estilo con los mismos principios: “Dar al lector un texto del autor de la forma más prístina y transparente posible, en el estadio más cercano a la voluntad de su autor, con la menor mediatización y todo ello con el mayor cuidado. Es decir, la intención del editor que me gustaría representar es no modificar en su sustancia el libro que ofrece a sus lectores (..) . Si se me permite, diría que en mi caso lo que quiero, precisamente, es justo lo contrario: ofrecer al público lector el texto escogido por su autor en las mejores condiciones posibles, si es necesario purificando y corrigiendo incluso algunos errores de transmisión que se habían producido por el paso del tiempo y la incuria humana. Y si ello es posible, colaborando con el mismo autor”.

Actuar así transforma al editor en una especie de autor.
Su obra es cada uno de los libros que agrega a la simultaneidad del mundo.
Y el catálogo es su legado. La manifestación de su pulsión a preservar y a dar a luz.

Nuevas traducciones y ediciones (en algunos casos por primera vez completas) de Montaigne, Chateaubriand, Boswell, Pessoa; el desvelamiento de una tierra hasta ahora incógnita: Kertész, Zagajewski, Kovacsics, Wat o Kis; la recuperación después de años de letargo y subestimación de cumbres literarias como Chesterton, Léon Bloy y Kipling; la deslumbrante gracia de Roth, Zweig, Hofmannsthal y Kraus; o magias perdurables como las de Yannis Ritsos y Jeanne Hersch.

Vallcorba ha demostrado que ningún individuo es menos complejo que el universo.
Y que lo contradictorio es una manera traviesa y a veces muy lúdica de ser complementario.
Y así, su risa clara resuena sobre el paisaje desolado de los que no entienden que se puede ser Jaume y Santiago, que se puede ser especialista en la vanguardia y haber escrito una personal lectura de la Chanson de Roland, que un editor también puede ser catedrático y que lo que importa, al fin y al cabo, no sólo es la lengua en que está escrito un texto o lo adecuado de su traducción, sino nuestra capacidad para entenderlo y disfrutarlo.

Vallcorba, ante cualquier posible polémica, deja, como siempre, las cosas claras de entrada. En la segunda página de todos sus libros editados en castellano encontramos la siguiente declaración:


  ACANTILADO
 Quaderns Crema, S.A., Sociedad Unipersonal.


Quaderns, el hijo mayor, lleva las cuentas y Acantilado, el menor, recibe el apoyo necesario para crecer fuerte y perdurar los 500 o 600 años prescriptivos.
No se menciona a la madre. Hay un único Padre.

Y es precisamente en uno de los libros de Acantilado, escondido entre miles de palabras, donde se encuentra el adagio que mejor define la tarea realizada por Vallcorba en estos 32 años. Lo escribió Goethe y lo menciona Karl Kraus en uno de los artículos de “Die Fackel”:

“Limpiar y enriquecer la lengua materna es tarea de las mejores cabezas. La limpieza sin enriquecimiento suele revelarse a menudo carente de ingenio(..) El hombre ingenioso amasa su material léxico sin preocuparse de en qué elementos consiste; el carente de ingenio bien puede hablar con pureza, pues no tiene nada que decir”.

Gabriel Bertotti

Diccionario de editores para snobs literarios. (A manera de síntesis de una Gira Triunfal por Mallorca)

FAUSTO | 14 Març, 2011 11:53

*** 

Enrique Redel. Editor madrileño con nombre de sacrosanta calle de Córdoba. Como Luis Solano, la impericia juvenil de haber estudiado leyes se transformó en una acción casi suicida: editar libros buenos y bonitos. Los indígenas, satisfechos con el tamaño de las letras y las ilustraciones apropiadas (¡Sara Morante!), le invitaron a una extraña bebida de color rojo.

Julián Rodríguez: El de aspecto más literario de los jóvenes editores salvajes y un gran escritor. Editado por Random House Mondadori, su obra resiste indemne el asedio de Fogwill, Aira y Fresán. Un apreciado gesto de humildad, inesperado en ese ámbito: no mencionó ni una vez su obra.

Diego Moreno: Si Flaubert era Madame Bovary, Diego Moreno es Nórdica. Hombre del renacimiento, su gusto literario y estético, su capacidad como maquetador y autor del diseño de todas las obras de Nórdica, lo transforman en un viejo impresor con los dedos manchados de tinta y la mirada obsesionada por tipos de letras y de papel. Fue recompensado con la misma misteriosa bebida roja que Redel.

Santiago Tobón: Sustenta su encanto en un discreto uso de la palabra. Una dama me dice al oído: "¡Es muy guapo!". “Ten cuidado con él”, le digo, “recuerda el logo de la editorial: alguien sube hasta un sexto piso y se tira”. A partir de ahí empiecen a leer un libro.

Daniel Moreno: Los hermanos Marx gritando consignas marxistas (¡Incinérenme! ¡Y vuelquen el 10% de mis cenizas sobre mi representante!) son las señales que Daniel deja a su paso. Un detalle irresistible para los snobs es verlo liar tabaco en la mesa de los bares. Despierta la ternura femenina.

Los cinco, los días que estuvieron de gira por Mallorca, dieron testimonio de una verdad ancestral: sólo perdura lo que se hace con pasión.
Y humor”, agrega, Rafa Sánchez, de UDL, el distribuidor, el nexo clave entre la pasión de unos y las necesidades de otros. “La mano que mece la cuna”, le digo, pensando que de todos los que compartíamos una mesa, editores, escritores y libreros, Rafa es el único que tiene hijos.
Me sonríe como sólo lo hacen los que saben una verdad muy antigua.

Gabriel Bertotti

 

I el cervell va crear l’home... o el que ens fa ser tal com som

FAUSTO | 10 Març, 2011 08:00

   Benvinguts a l’època de la divulgació científica de qualitat. Ens trobem en un moment en què la ciència del cervell està de moda, un moment en el que diferents pesos pesants de la neurociència estan publicant llibres sobre la consciència, la moralitat, la responsabilitat, l’art, els sentiments i les emocions.

Antonio Damasio, un gran neurocientífic que va fer arribar al gran públic el missatge que el dualisme cartesià havia estat una equivocació (“El error de Descartes”), ens torna presentar la informació de que en el fons ens hem d’entendre com un cos que intenta sobreviure i que interacciona amb el cervell, encara un gran desconegut a pesar de tots els avenços, que és l’origen de les emocions, dels sentiments de les idees i del jo.

En I el cervell va crear l’home, ens il.lustra sobre com el cervell, amb el seu bucle continu amb el cos, genera la ment i amb ella apareixen els trets que ens defineixen com a humans.  La tesi és que els fets mentals equivalen a certes menes de fets cerebrals i intenta explicar l’aparició de les ments conscients a partir de les dades obtingudes gràcies a la neurobiologia i la biologia evolutiva. Ens presenta un marc que interconnecta comportament, ment i cervell, i situa la consciència com el resultat de pressions evolutives fruit de la selecció natural: la consciència s’ha imposat pel fet d’augmentar significativament la supervivència de la nostra espècie.

Damasio afirma que el cos és el fonament de la ment conscient, ja que el primer nivell de consciència, el que anomena protojo, es genera en el tronc cerebral, fruit de la interacció contínua entre el cervell que vol garantir la supervivència i el cos que va informant de quin és el seu moment homeostàtic. Cos i cervell estan adherits (i la cursiva és del propi Damasio). D’aquesta vinculació/relació en sorgeixen els sentiments primigenis que, per la seva banda, seran l’origen de les emocions i dels sentiments. Quan apareix l’escorça cerebral, apareixen les imatges, les representacions del món exterior i a partir d’aquestes i del protojo, apareix el que anomena el jo central, el jo que té a veure amb l’acció, fruit de la interacció entre el propi organisme i l’objecte. El jo més específicament humà és anomenat jo biogràfic, i és el producte de les interaccions entre les dues estructures anteriors i les imatges que defineixen una biografia. Aquest jo autobiogràfic, gràcies a la memòria i al sentiment personal, ens permet la reflexió i la planificació, que introdueixen més flexibilitat a la nostra conducta.

Estem davant un tractat sobre la neurologia de la consciència i l’autor, amb una gran claredat, ens va introduint en els processos i en les estructures cerebrals necessàries per tal que es generin la ment i la consciència. Apareix una tríada d’elements en el camí cap a la consciència: el tronc cerebral, el tàlem i l’escorça. Aquestes estructures interactuen per tal de generar els elements necessaris per la seva emergència, que també són tres: vigília (estar desperts), ment (imatges mentals) i jo (amb els seus tres vessants).

Segons Damasio, els debats sobre la neurologia de la consciència i el problema ment/cervell solen patir els problemes de, per una banda,  la infravaloració del cos, que  és un element primordial del diàleg continu entre el cervell i l’estat dels sistemes corporals per tal de poder organitzar les respostes adequades a les demandes de l’ambient. Per altra banda, la infravaloració del cervell com a tal i del que podem arribar a conèixer d’ell.

En definitiva, el dualisme està en retirada. Som un grapat de cèl.lules que intenten sobreviure i que, en el camí de l’evolució, ens hem anat organitzant de manera complexa i hem arribat a nivells de flexibilitat de resposta que mai cap altra espècie havia assolit. Pel camí, i per tal d’aconseguir una major supervivència, s’han primat els nostres instints socials i la informació ha quedat inscrita en els nostres gens.

L’aparició de la consciència humana va associada a canvis en el cervell, en el comportament i en la ment i aquests condueixen a la creació de la cultura. Segons Damasio, les evolucions culturals manifesten el mateix objectiu que el que prima en el cas de l’homeòstasi corporal: “Reaccionen a una detecció de desequilibri en el procés de la vida, i proven de corregir-lo dins les limitacions de la biologia humana i de l’entorn físic i social. L’elaboració de les normes de morals i lleis i el desenvolupament de sistemes de justícia responen a la detecció de desequilibris causats per comportaments socials que posaven en perill els individus i el grup”

I arribats aquí, una vegada que ja queda clar com el funcionament de la interacció entre cervell i cos ens pot il.lustrar el naixement de la consciència, us convidaria a visitar un altre llibre:¿Qué nos hace humanos? de Michael Gazzaniga, un altre gran científic i estudiós del cervell i la conducta. Per favor, no us heu de perdre l’analogia entre la territorialitat dels ximpanzés i dels humans. I, tampoc, de cap manera, heu de deixar de llegir l’apartat sobre la moralitat, sobre com està construïda sobre elements emocionals i com el raonament és un afegitó que, en moltes ocasions, usem per tal de justificar-nos. I, lletraferits, no deixeu de fruir amb les explicacions sobre la utilitat de l’art en la nostra supervivència com a espècie.

El llibre de Gazzaniga té la frescor de les dades ben explicades i de les teories ben documentades. Ens porta a passejar per la conducta de les altres espècies i es detén en el que ens fa diferents. Som éssers emocionals, socials, morals i culturals. I, tal i com defensa també Damasio, biologia i cultura entren en un diàleg permanent que ens fa tal com som.

Entendre el que som farà possible poder imaginar el que podem arribar a ser i inventar les maneres i els mitjans per tal d’arribar al benestar individual i de la societat.

Paula Vicens

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS