Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Sentido y experiencia/El cobrador de Rubem Fonseca.

FAUSTO | 28 Abril, 2011 07:00

Alguna vez hemos dicho que no hay libertad sin estructura.
Al menos, en la realización artística, es necesario que la creatividad esté demarcada para que no se disperse y pueda fluir en cada rincón de la forma que la contiene.
Por eso lo caótico es tentador pero no comunicable, ya que en un mundo regido por la analogía, carecer del sentido hace perder la experiencia. Eliot lo dijo mejor:

“We had the experience but missed the meaning, and approach to the meaning restores the experience”.

Piglia construyó Respiración Artificial, su mejor libro, partiendo de este axioma poético, y lo hizo jugando, desde la más férrea organización narrativa, a desorientar, a ocultar sentido y experiencia, para que la otra parte del juego artístico (el lector) participe en la concreción definitiva de la obra.
Así, autor/lector y sentido/experiencia se acoplan fijados para siempre en un instante fugaz por la estructura narrativa.

En el relato de la vida de un hombre cualquiera, es generalmente la presencia femenina la que da organización y sentido al conjunto de actos de un salvaje infantil que sólo quiere jugar. O cobrarse la deuda que cada integrante afortunado del mundo tiene con su desgracia, como en El cobrador de Rubem Fonseca, un relato en el que la fuerza caótica y abrasiva del protagonista se organiza pragmática y tecnológicamente con la presencia de una enamorada, que asumiendo el odio y la desesperación de su amado, lo organiza haciéndolo más efectivo.
¿Para qué un cuchillo penetrando la carne de un solo individuo si existe una bomba con la cual matarlos a todos?
¿Por qué improvisar con lo que salga al paso si se puede ser meticuloso al refinar la rabia y transformarla en fría y efectiva inteligencia?
De eso trata El cobrador, de darle un sentido al supuesto caos, de darle una forma a la rabia y al resentimiento.

El amor salva al protagonista, lo quita de la senda nihilista en la que estaba avocado y lo transforma en una especie de entusiasta asesino masivo.
De perro rabioso a ejecutor de una misión que se intuía pero que no se acababa de vislumbrar hasta que la presencia iniciática de una mujer ilumina y da sentido a lo que antes era ardiente lava informe.
El conjunto de asesinatos arbitrarios, desperdiciando odio, cometidos por el cobrador, se transforma en una experiencia absoluta de limpieza y alegría:

“Estaba en lo cierto por lo que a mis impulsos se refiere, pero mi equivocación consistía en no saber quién era el enemigo, ni por qué era enemigo. Ahora lo sé. Ana me lo ha enseñado. No faltará cerveza, ni pavo. Ni sangre. Se cierra un ciclo de mi vida y se abre otro”.

Lo mismo podría haber dicho Adán después de morder el fruto que le ofrece Eva.
No olvidemos que en el Génesis, decir “árbol prohibido” es lo mismo que decir “árbol del sentido”.
Tuvo que haber expulsión, extrañamiento y exilio para que hubiera autoconciencia; ser diferentes a dios y a todo lo creado; ser sin saber quiénes somos, hasta que una mujer dé estructura y sentido a lo que hasta ese momento era un hermoso conjunto de ruidos.

Gabriel Bertotti

Diada de Sant Jordi 2011

FAUSTO | 20 Abril, 2011 15:36

 

De les 9:30h a les 20h 

Exposició i venda de llibres

al claustre del convent de Sant Vicenç Ferrer

VOS HI ESPERAM A TOTS!

Sobre la felicidad a ultranza. Ugo Cornia: un feliç descobriment.

FAUSTO | 14 Abril, 2011 07:00

   Com a vell amic dels llibres, sé que no és gaire habitual que caigui en les teves mans una obra literària desconeguda que de veres t'entusiasmi. Les novel.les d'altres països que s'editen a Espanya per haver assolit l'èxit en el seu país d'origen, solen venir precedides d'una exhaustiva campanya d'informació. Normalment, les llegeixes perquè n'has rebut comentaris favorables d'articulistes prestigiosos o d'altres amics lectors dels quals et fies.  Sobre la felicidad a ultranza (premi Bérgamo 2001), de l'escriptor italià Ugo Cornia, que ha editat ara, el 2011, Editorial  Periférica, és una novel.la de la qual, tot i el meu interès per l'actualitat literària, no n'havia sentit a parlar mai a ningú. Ni tampoc del seu autor.

Quan llegesc a la contraportada les dades que dóna l'editor d'un novel.lista  i una novel.la que no conec (Ugo Cornia nació en Módena en 1965 y es uno de los escritores más prestigiosos de su generación),  em solc reservar l'opinió fins a haver llegit l'obra, perquè sé que cada editor considera els seus artistes els millors i els més prestigiosos de la seva generació. Vull demanar públiques disculpes a Periférica per haver tengut dubtes sobre la veracitat d'aquesta afirmació, perquè no deuen existir gaires autors de la generació d'Ugo Cornia capaços d'elaborar una obra de la magnitud de Sobre la felicidad a ultranza.

No cal llegir-ne gaires pàgines per quedar totalment seduït per la història i pel to que usa l'autor per a contar-nos-la. Cornia, no sé si amb pretensions autobiogràfiques, ens explica en primera persona i partint de la mort d'una tia, el que ha estat la seva vida fins aleshores. Tot i estar construïda en base a les morts de la tia, del pare i de la mare, la narració esdevé un autèntic cant optimista a la vida.  És una història irònica, però no cínica; sentimental, però sense caure mai en la sensibleria; realista, però amb una amargor esperançada. Cada un dels tretze capítols que formen la novel.la, té descripcions d'una bellesa sublim i pensaments filosòfics, aparentment simples, d'una profunditat insospitada. Moltes estones, la narració esdevé poesia en estat pur, d'aquesta sense artifici. En conjunt, m'ha semblat d'un esplendor que te desarma en sec.

El narrador, ens parla de la seva tia que de petit solia entretenir-lo contant-li els set treballs d'Hèrcules o filosofant sobre la caducitat de les coses d'aquest món: En una ocasión, me comentó que, ya desde la escuela elemental, le había causado una impresión mortal el hecho de que hasta el Imperio Romano se hubiese acabado, transformándose en un montón de cenizas imperiales.

I ens parla de sa mare, una persona estimada i a vegades cordialment odiada perquè siempre se infiltraba en mis emociones. Incluso ahora que está muerta siento que está junto a mí y se ramifica, y todavía hoy no sé muy bien cuáles son mis emociones y cuáles las emociones de mi madre. Una dona turmentada que, a petició seva, fou cremada en morir, perquè tenia pànic a ser enterrada viva o, simplement, a convertir-se en una calavera.

I del seu pare, un home que, pese a haber sido el único ateo de verdad que he conocido, siempre estuvo en gracia con el mundo. I ens parla, el narrador, d'unes quantes experiències sexuals intenses que li produïren, a més de plaer,  una gran alegria.

I de la felicitat, aquest entranyable narrador (no sabem si es tracta d'Ugo Cornia) ens parla molt de la felicitat...  siempre me he preguntado si la felicidad se podría guardar, como el dinero, para tirar de ella en los momentos de necesidad.

Una novela maravillosa, com diu la contraportada. Indefinible, apasionante...  casi un informe sobre los sentimientos en clave desesperada y cómica.
      
Tomeu Matamalas

Lectura de poemes

FAUSTO | 12 Abril, 2011 13:06

DIJOUS 14 D'ABRIL A LES 20H

MÓN DE LLIBRES

LECTURA DE POEMES PER LA

 MEMÒRIA

 ESTAU TOTS CONVIDATS!

 

 

 

Sonríe o muere. El fracàs de l'actitud correcta

FAUSTO | 07 Abril, 2011 07:00

   El llibre de Barbara Ehrenreich és un assaig en el que es passa revista a certs aspectes de la cultura americana, des del seu calvinisme iniciàtic fins a l’esfondrament de la borsa del 2008. Les preguntes que intenta respondre són del tipus: Què ens passava? Per què no ens vàrem adonar que anàvem directament a l’abisme? Quins són els precursors dels problemes que ens han explotat a les mans aquests darrers anys?

I Ehrenreich proposa que la resposta està en un dels corrents del pensament occidental que durant més de cent anys ha anat quallant en l’imaginari de la civilització del món ric: el denominat “pensament positiu” que, per entendre’ns, tindria la seva màxima representació en llibres com El secret de Rhonda Byrne, amb la tesi de “pensa en el que vols i ho aconseguiràs”, o en el llibre de motivació ¿Quién se ha llevado mi queso?, amb la tesi “no et perdis en l’anàlisi de les coses i actua sense queixar-te buscant noves oportunitats”.

El “pensament positiu” funciona com una espècie de “màgia simpàtica” que es basa en la idea de que atraiem el que ens és semblant i que utilitza el que es podria considerar “màgia mental”, en la que s’interioritza l’escenari del que es desitja i gràcies a un ritual s’està més a prop d’aconseguir-ho. En cas que no sigui així, el fracàs no s’ha d’atribuir mai al ritual, sinó a la manca de fe o de persistència o... a una actitud inadequada.

Primer en el món de les religions, més tard en el món de les reestructuracions empresarials i la motivació del personal, per a tornar aparèixer en el fenomen de les megaesglèsies i en determinats llibres d’autoajuda, el “pensament positiu” conserva la seva estructura màgica inicial.

En el llibre s’explica que entre el 2002 i el 2006, mentre l’economia creixia, un 25% d’americans entraven en la categoria d’“ingressos baixos” i les diferències entre rics i pobres eren més grans que en la dècada dels anys 20. Després de les reestructuracions dels anys 80 i 90, la pèrdua d’estabilitat laboral i les retallades socials es passaren a considerar com a normals. Fins i tot, i a pesar dels indicadors econòmics, els cursos oferts a les empreses per part d’”entrenadors” positius, pintaven el panorama com un moment de grans oportunitats per les persones amb “l’actitud correcta” i “positiva”.

No hi havia lloc per les males notícies. Les consignes de creixement infinit, de possibilitats sense límit i de riquesa pels “positius” eren inqüestionables. No era important la ciència, la tècnica o la preparació: l’èxit era una qüestió d’actitud i de “motivació”. Fins i tot, a l’hora d’afrontar les malalties la “negativitat” era sinònim de fracàs i podia conduir-te a perdre la vida. Què estava passant? Com es podia haver esvani el sentit de la realitat a l’hora d’analitzar el món?

El que no té en compte Ehrenreich és que els éssers humans tenim un cervell que, en el fons, és un generador d’expectatives i que té una marcada tendència a la simplificació. Tenim tendència a dividir el món entre nosaltres i els altres, entre els bons i els dolents. Som el que Jonathan Haidt en el seu llibre La hipótesis de la felicidad denomina “realistes puerils”: tenim tendència a pensar que nosaltres veiem el món tal com és en realitat i si els altres no ho veuen així, és perquè no han estat exposats als fets rellevants o estan encegats pels seus interessos i ideologies. Haidt acaba el seu llibre presentant un antídot: “Un buen lugar para encontrar la sabiduría es aquel en el que menos se podría esperar encontrarla: en las mentes de sus oponentes”. La saviesa seria, així, una qüestió de dialèctica. La saviesa, així, seria el resultat del que fa la ciència: no donar mai per suposat que una cosa és certa, fins que s’ha comprovat la diferència amb la hipòtesi contrària.

Ehrenreich cita Haidt com un dels abominables psicòlegs positius, encara que, en realitat, és un referent en el camp de la psicologia social i de les bases emocionals de la moralitat. Si en voleu llegir una exposició de les seves idees, consulteu el llibre de Gazzaniga ¿Qué nos hace humanos?, en la part que parla dels elements que defineixen la cultura moral d’una societat determinada. L’anàlisi que fa de les febleses i de les fortaleses humanes en el raonament moral és complex però entenedor.

Ehrenreich passa com un cicló per la part que fa referència a la psicologia científica, de fet arriba a afirmar que, amb l’èxit dels psicofàrmacs, s’ha quedat sense paper en el camp clínic. Simplifica les seves aportacions i paròdia la seva recerca de les bases de les emocions positives. Explica que la recerca de les fortaleses i la diferència entre plaer i gratificació l’ha confosa, que no ho entén, i amb aquesta excusa passa superficialment per un camp científic que, encara que té un objecte d’estudi acotat (com es fa habitualment en la ciència), està oferint informació que en cap cas es pot tractar com a semblant a les dels llibres en pla “sigues positiu i tindràs èxit”. Entenc que, en el plantejament general del llibre, aquesta postura serveix a la seva argumentació, però, què passa amb el rigor i amb l’anàlisi científica? O, al final, Ehrenreich ha sucumbit al seu paper d’advocada del diable i és una víctima més del realisme pueril?

Ehrenreich acaba la seva argumentació demanant més sentit de la realitat: “Nos enfrentamos a problemas reales, y solo podremos afrontarlos si pensamos menos en nosotros mismos y nos ponemos manos a la obra en el mundo real” . En les seves conclusions, Haidt ens recorda el component social de tot assumpte humà: “La felicidad requiere de la transformación personal y también de la transformación del mundo”.

En el llibre d’Ehrenreich, amb tots els seus punts febles, trobem claus per entendre moltes coses del tarannà americà. Les societats europees, però, quedem un poc lluny de l’individualisme americà. A Europa no hem oblidat en cap moment que som éssers socials, que estem connectats. Sapolsky a ¿Por qué las cebras no tienen úlceras?, parlant de la importància del component social a la vida de les persones, introdueix el concepte de “capital social”: la profunditat i l’extensió de recursos socials en una comunitat, que es mesuraria pel voluntarisme i la implicació en organitzacions socials. I està demostrat que com més desigual és una societat, menor és el capital social i, de retruc, menor és la salut d’aquesta. I una societat més desigual, com l’americana, és més probable que caigui en el realisme pueril i en històries com les del pensament positiu que, en part, ens han conduit, com a part del món globalitzat, cap a la gran crisi iniciada el 2008.  

Paula Vicens

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS