Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 07 Abril, 2011 07:00
El llibre de Barbara Ehrenreich és un assaig en el que es passa revista a certs aspectes de la cultura americana, des del seu calvinisme iniciàtic fins a l’esfondrament de la borsa del 2008. Les preguntes que intenta respondre són del tipus: Què ens passava? Per què no ens vàrem adonar que anàvem directament a l’abisme? Quins són els precursors dels problemes que ens han explotat a les mans aquests darrers anys?
I Ehrenreich proposa que la resposta està en un dels corrents del pensament occidental que durant més de cent anys ha anat quallant en l’imaginari de la civilització del món ric: el denominat “pensament positiu” que, per entendre’ns, tindria la seva màxima representació en llibres com El secret de Rhonda Byrne, amb la tesi de “pensa en el que vols i ho aconseguiràs”, o en el llibre de motivació ¿Quién se ha llevado mi queso?, amb la tesi “no et perdis en l’anàlisi de les coses i actua sense queixar-te buscant noves oportunitats”.
El “pensament positiu” funciona com una espècie de “màgia simpàtica” que es basa en la idea de que atraiem el que ens és semblant i que utilitza el que es podria considerar “màgia mental”, en la que s’interioritza l’escenari del que es desitja i gràcies a un ritual s’està més a prop d’aconseguir-ho. En cas que no sigui així, el fracàs no s’ha d’atribuir mai al ritual, sinó a la manca de fe o de persistència o... a una actitud inadequada.
Primer en el món de les religions, més tard en el món de les reestructuracions empresarials i la motivació del personal, per a tornar aparèixer en el fenomen de les megaesglèsies i en determinats llibres d’autoajuda, el “pensament positiu” conserva la seva estructura màgica inicial.
En el llibre s’explica que entre el 2002 i el 2006, mentre l’economia creixia, un 25% d’americans entraven en la categoria d’“ingressos baixos” i les diferències entre rics i pobres eren més grans que en la dècada dels anys 20. Després de les reestructuracions dels anys 80 i 90, la pèrdua d’estabilitat laboral i les retallades socials es passaren a considerar com a normals. Fins i tot, i a pesar dels indicadors econòmics, els cursos oferts a les empreses per part d’”entrenadors” positius, pintaven el panorama com un moment de grans oportunitats per les persones amb “l’actitud correcta” i “positiva”.
No hi havia lloc per les males notícies. Les consignes de creixement infinit, de possibilitats sense límit i de riquesa pels “positius” eren inqüestionables. No era important la ciència, la tècnica o la preparació: l’èxit era una qüestió d’actitud i de “motivació”. Fins i tot, a l’hora d’afrontar les malalties la “negativitat” era sinònim de fracàs i podia conduir-te a perdre la vida. Què estava passant? Com es podia haver esvani el sentit de la realitat a l’hora d’analitzar el món?
El que no té en compte Ehrenreich és que els éssers humans tenim un cervell que, en el fons, és un generador d’expectatives i que té una marcada tendència a la simplificació. Tenim tendència a dividir el món entre nosaltres i els altres, entre els bons i els dolents. Som el que Jonathan Haidt en el seu llibre La hipótesis de la felicidad denomina “realistes puerils”: tenim tendència a pensar que nosaltres veiem el món tal com és en realitat i si els altres no ho veuen així, és perquè no han estat exposats als fets rellevants o estan encegats pels seus interessos i ideologies. Haidt acaba el seu llibre presentant un antídot: “Un buen lugar para encontrar la sabiduría es aquel en el que menos se podría esperar encontrarla: en las mentes de sus oponentes”. La saviesa seria, així, una qüestió de dialèctica. La saviesa, així, seria el resultat del que fa la ciència: no donar mai per suposat que una cosa és certa, fins que s’ha comprovat la diferència amb la hipòtesi contrària.
Ehrenreich cita Haidt com un dels abominables psicòlegs positius, encara que, en realitat, és un referent en el camp de la psicologia social i de les bases emocionals de la moralitat. Si en voleu llegir una exposició de les seves idees, consulteu el llibre de Gazzaniga ¿Qué nos hace humanos?, en la part que parla dels elements que defineixen la cultura moral d’una societat determinada. L’anàlisi que fa de les febleses i de les fortaleses humanes en el raonament moral és complex però entenedor.
Ehrenreich passa com un cicló per la part que fa referència a la psicologia científica, de fet arriba a afirmar que, amb l’èxit dels psicofàrmacs, s’ha quedat sense paper en el camp clínic. Simplifica les seves aportacions i paròdia la seva recerca de les bases de les emocions positives. Explica que la recerca de les fortaleses i la diferència entre plaer i gratificació l’ha confosa, que no ho entén, i amb aquesta excusa passa superficialment per un camp científic que, encara que té un objecte d’estudi acotat (com es fa habitualment en la ciència), està oferint informació que en cap cas es pot tractar com a semblant a les dels llibres en pla “sigues positiu i tindràs èxit”. Entenc que, en el plantejament general del llibre, aquesta postura serveix a la seva argumentació, però, què passa amb el rigor i amb l’anàlisi científica? O, al final, Ehrenreich ha sucumbit al seu paper d’advocada del diable i és una víctima més del realisme pueril?
Ehrenreich acaba la seva argumentació demanant més sentit de la realitat: “Nos enfrentamos a problemas reales, y solo podremos afrontarlos si pensamos menos en nosotros mismos y nos ponemos manos a la obra en el mundo real” . En les seves conclusions, Haidt ens recorda el component social de tot assumpte humà: “La felicidad requiere de la transformación personal y también de la transformación del mundo”.
En el llibre d’Ehrenreich, amb tots els seus punts febles, trobem claus per entendre moltes coses del tarannà americà. Les societats europees, però, quedem un poc lluny de l’individualisme americà. A Europa no hem oblidat en cap moment que som éssers socials, que estem connectats. Sapolsky a ¿Por qué las cebras no tienen úlceras?, parlant de la importància del component social a la vida de les persones, introdueix el concepte de “capital social”: la profunditat i l’extensió de recursos socials en una comunitat, que es mesuraria pel voluntarisme i la implicació en organitzacions socials. I està demostrat que com més desigual és una societat, menor és el capital social i, de retruc, menor és la salut d’aquesta. I una societat més desigual, com l’americana, és més probable que caigui en el realisme pueril i en històries com les del pensament positiu que, en part, ens han conduit, com a part del món globalitzat, cap a la gran crisi iniciada el 2008.
Paula Vicens
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Abril 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |