Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Cantar y narrar

FAUSTO | 30 Juny, 2011 07:09

 

“Canta, oh, musa”

  Nosotras cantábamos las historias que todos conocían.
  La historia de los que vencieron la ira que pretendía destruirlos y que fueron derrotados por un ardid.
  La historia del que desafió al dios del mar y fue  herido por la ambigüedad del hogar y de la aventura, del amor que conduce al aburrimiento y de la felicidad del peligro.
  La historia de todas las noches que son mil y una maneras diferentes y simultáneas de eludir la muerte, seduciendo al verdugo con un acertado tono de voz.
  Nosotras descubrimos que entre las palabras no hay silencios, sino diferentes maneras de modular los sonidos para darles sentido y generar alegría o llanto.
  Nosotras inventamos al dios de nombre secreto, tan alejado de sus criaturas que lo hicimos hombre y le hicimos beber vinagre en una cruz.
  Cuando el hombre se miró por primera vez, y se ahogó en su propia conciencia recién descubierta, dejamos de cantar, y comenzamos a narrar.
  Se canta para todos, se cuenta sólo para uno.
  Entonces, en el estruendoso silencio de los individuos, nos hicimos llamar Chaucer, y Dante y Montaigne.
  Y entonces todos dejaron de cantar.
  Nuestra canción equilibrada se transformó en el balbuceo de un idiota que cuenta una historia llena de sonido y de furia. Fuimos una, porque el ego de los románticos así lo quería, e inspiramos el fuego de Byron, y de Shelley, de Keats y de Novalis, que una noche nos vio en el bosque y luego calló para siempre, hasta que con otra voz nos hicimos llamar Rimbaud, nuestro hijo amado.
  Fuimos, otra vez,  muchas voces con Tolstoi, pero sólo una con Dostoievsky, y dos, que ríen y lloran con Gogol. Llamándonos Flaubert pudimos ser Kafka, que aprendió todo leyendo a Bouvard y Pécuchet.
  Hicimos morir al autor creando la artificialidad tan seductora de la obra abierta; artificial creación de todos los avatares de su tiempo.
  Con traviesa indiferencia inspiramos el rumor de que ya no había más nada que decir, que sólo se podían enumerar objetos y describir comportamientos, que todo era significante y que no había ningún significado. 
  Entonces nos retiramos. Nos habían precedido los dioses y los demonios, los bosques y los desiertos sagrados; cuando un simple psicofármaco pudo sosegar lo que habíamos generado como oscuro y salvaje, como el delirio y el desequilibrio necesarios para cantar; cuando follar comenzó a matar y callar dejó de ser considerado signo de sabiduría, decidimos que ya era nuestro tiempo de partir.
  Y cantamos esta canción:

  “Lo que los dioses han hilado para los míseros mortales
es vivir entre congojas, mientras ellos están exentos de pena.
   Sigue tu destino, riega tus plantas, ama tus rosas.
  El resto es la sombra de árboles ajenos.
  Mira de lejos la vida. Nunca la interrogues. Ella nada puede decirte. La respuesta está allende los dioses. Que  son dioses porque no se piensan"

  Y no olvidéis una cosa, seréis inmortales el instante en que invoquéis nuestro nombre para cantar como nosotras lo hicimos.

Gabriel Bertotti

 

Gabriel Galmés. Així de clar

FAUSTO | 23 Juny, 2011 07:00

 

 

Poesia i revolució. La tragèdia de Rimbaud

FAUSTO | 16 Juny, 2011 07:00

   "La poesía es conocimiento, salvación, poder, abandono. Operación capaz de cambiar al mundo, la actividad poética es revolucionaria por naturaleza; ejercicio espiritual, es un método de liberación interior. La poesía revela este mundo; crea otro. Pan de los elegidos; alimento maldito. Aisla; une. Invitación al viaje; regreso a la tierra natal. Inspiración, respiración, ejercicio muscular. Plegaria al vacío,diálogo con la ausencia: el tedio, la angustia y la desesperación la alimentan"                                               

El Arco y la Lira, Octavio Paz

  

De les Flors del mal de Baudelaire als Cants de Lautreamont, passant per Rimbaud, la modernitat s’ha caracteritzat per dibuixar una corba ascendent en la voluntat per plasmar la transgressió en la poesia. Cap al 1884, Paul Verlaine publicà per primera vegada Les Poètes maudits, llibre que popularitzà el terme maleït per fer referència a tots aquells poetes on geni i autoaniquilació seguien un camí paral.lel. L’estranya seducció que varen exercir, i que encara projecten en el món d’avui, és deguda a que la literatura és comunicació. Qualsevol mena de transmissió es troba delimitada per la lleialtat, per la qual cosa la hipermoralitat dels maleïts s’articula a partir d’unes complicitats obscures en el coneixement transgressiu i l’exercici del mal, cosa que fonamenta una comunicació encara més intensa. En aquest sentit, la transgressió poètica de tots aquests autors es manifesta en un concepte que va més enllà de tot límit possible: el Mal com a motor de tota revolució. La forma extrema del Mal suposa dins aquesta concepció poètica el valor suprem, entès com a hipermoral, i per això, la transgressió es projecta com a condició necessària per tota poesia. Així, només essent conscient de la caducitat dels valors vigents, el poeta pot emprendre la tasca pròpia de la seva activitat: una escriptura que excedeix i dramatitza la vida, que esdevé un concepte relacional entre el Mal i la violència, ja sigui de manera directa o diferida: física, moral, institucional, teològica i metafísica. Baudelaire, Artaud, Lautreamont, Trakl,... tots ells destaquen per concebre el Mal com inherent a la vida mateixa, la seva autèntica essència, indissociable de l’ésser humà.

D’aquest grup heterogeni, però, en sobresurt un que desitjà i abraçà el malditisme com ningú, cercat en un procés deliberat i conscient de transgressió contínua. Aquest poeta és Rimbaud. Tot plegat, el seu gran mèrit va ser entendre la poesia com un sentit en eterna construcció, mai finit, on el llenguatge es subordinava a la finalitat de tota transgressió, això és, la de rebel.lar-se contra les pretensions de qualsevol lògica, i conseqüentment, traspassar el límit individual. És així, per via de la paraula, que Rimbaud surt de les profunditats intangibles cap al món real, fent coincidir pensament i realitat a través de l’escriptura poètica. El poeta prolonga, a través de la paraula, els llaços que uneixen pensament i món, i d’aquí ens adonem de la vertadera voluntat de Rimbaud, que és el de transformar la realitat. En tot cas, aquest camí cap al desconegut es troba limitat pel fet que les formes tradicionals de la poesia resulten insuficients per concloure aquesta unió i per comunicar els seus resultats. Segons ens dóna a entendre Rimbaud quan llegim les Cartes del Vident, el vertader Faktum teòric contra el qual es va haver d’enfrontar el trobem en el llenguatge mateix, en les preocupacions que originen la necessitat d’expressar i comunicar les visions del geni poètic. Per això, no és d’estranyar que les relacions entre el llenguatge i el món, entre l’individu i la realitat, la construcció verbal del pensament, la vinculació entre ètica i estètica, constitueixin els temes que articulen la concepció intrínseca de la poesia rimbaudiana.

I és que aquest problema del llenguatge es troba estretament relacionat amb el tema del Jo. Anticipant un desdoblament similar al que som objecte quan ens posem davant un mirall i observem desconcertats el reflex d’un rostre que no reconeixem, l’autor francès se n’adonà d’aquest desdoblament, el del jo real i el jo poètic. L’expressió Je est un autre fa referència a la coexistència dels dos Rimbauds, dues personalitats contradictòries que en conformen una sola. Realitats que s’expliquen mútuament, on la poesia segueix un camí paral.lel iniciat pel jo poètic, a través del qual s’aconsegueix la llibertat absoluta de l’existència. Però, a la vegada, trobem una lluita constant entre ells per la supremacia, i el conflicte, per tant, és inevitable: al final, necessàriament, un acabarà per consumir i negar l’altre. Davant l’esperança de trobar en la poesia una resposta per al conflicte del Jo, Rimbaud es trobà en un carrer sense sortida, on ni la mateixa transgressió podia salvar-lo. Així, limitat per la seva mateixa naturalesa i tancat en si mateix, acabà per transgredir la seva mateixa escriptura i tot allò que representava. El poeta francès va vessar en els seus poemes tot allò que en veritat el definien com a ésser i, per això, el seu silenci solament el podem interpretar com una renúncia a la mateixa existència. A partir dels 20 anys, Rimbaud visqué mort: preferí el no ésser com a condició necessària per continuar respirant. Una vida buida de qualsevol sentit. Vet aquí la vertadera tragèdia del poeta: capbussar-se dins l’abisme, dins l’absència de tot sentit, per poder seguir existint en el món real. Aquesta renúncia significà el seu darrer acte de rebel.lió, la seva autèntica desgràcia, el darrer excés d’un poeta excessiu i genial.

Miquel Àngel Sansó

Pep Alba i Tomeu Matamalas a Món de llibres

FAUSTO | 13 Juny, 2011 17:46

 Quan sonaren els primers acords de les guitarres de Pep Alba i Tomeu Matamalas es va fer el silenci que necessàriament ha d’acompanyar tota música. Món de llibres, una vegada més, va tenir el privilegi de fruir d’aquells que saben contar les coses. Poemes musicats interpretats per les veus de dos amics ben avinguts i, entre cançó i cançó, originals anècdotes que ens feren gaudir del seu bon humor. Llavors, cap al final, arribaren els Beatles, a pèl, unplugged, electritzants. En Tomeu i en Pep, en Pep i en Tomeu, dos artesans del seu ofici, feren veritat aquella frase de Miguel Ríos que afirma que “els vells rockers mai no moren”. A poc a poc, el ritme marcat s’apoderà dels assistents; els peus començaren a seguir el compàs damunt el parquet i els aplaudiments s’adaptaren al desig de les notes. Així, una hora inoblidable, ambdós coronaren els darrers minuts de la festa amb una intensa i emocionant interpretació de Hey Jude.
***

Zhuang Zi. Mestre de mestres

FAUSTO | 09 Juny, 2011 07:00

   Pietro Citati comença la tercera part de La luz de la noche, titulada Los juegos del tao, recomanant, de forma apassionada i apassionant, el Zhuang Zi. Fent ús d’una prosa fèrtil i evocadora, diu Citati que aquest és un llibre únic i meravellós; un llibre per llegir i rellegir; un llibre per tenir devora el llit durant mesos sencers i sobre el que podrem reflexionar al llarg dels anys.

L’excepcional volum d’Eliot Weinberger, Algo elemental, comença citant un fragment del llibre segon del Zhuang Zi“(...) Todo marcha bien cuando el mundo está quieto. Pero cuando el viento sopla, las diez mil cavidades lloran y gimen. ¿No oyes como gimen sin cesar? En los impresionantes bosques montañosos hay árboles enormes, de unos treinta metros de alto, que están llenos de cavidades que gimen...Cuando el viento es suave, la armonía es dulce; pero cuando la tormenta brama, es un coro imponente. Y luego, una vez el feroz viento ha pasado, las cavidades se quedan vacías de nuevo”.

Borges quan parlava de Berkeley i Hume a Otras inquisiciones o quan recopilava somnis a Libro de los sueños, s’encarregava de recordar-nos la història de Zhou i la papallona, extreta del llibre II del Zhuang Zi:

“Una noche Zhuang Zhou soñó que era una mariposa: una mariposa que revoloteaba, que iba de un lugar a otro contenta consigo misma, ignorante por completo de ser Zhou. Despertose a deshora y vio, asombrado, que era Zhou. Mas, ¿Zhou había soñado que era una mariposa? ¿O era una mariposa la que estaba ahora soñando que era Zhou?” 

Evocar la imatge de l’octogenari Cristóbal Serra, recollit en el seu pis de Palma traduint el Zhuang Zi, és una manera de revindicar i assenyalar l’obra d’un erudit que mereix ser visitada. Què fan els savis quan el món s’acaba?: simplement, traduir els grans mestres.

“El sabio no se ocupa de los mundanos negocios. Ni busca el beneficio, ni evita el perjuicio. (...) Cuando no habla parece que ha hablado, y cuando habla parece que no ha hablado; y su espíritu vuela más allá del sucio mundo. (...) El sabio brilla con el sol y la luna, abraza el universo todo, sumérgese en la cósmica armonía, permanece indiferente a todo desorden y confusión, tiene por iguales a nobles y plebeyos. Los hombres se afanan y fatigan; el sabio se muestra estúpido e inactivo.”

De Pascal Quignard ja no em sorprèn res. Les ensenyances i les paràboles del Zhuang Zi ressonen en molts dels seus llibres. Per això unes declaracions com les que segueixen em pareixen absolutament coherents:

“Cuando uno ha leído y admirado tremendamente una obra, uno quiere –yo quiero- ir a respirar un poco el aire que rodeaba el olfato del viejo muerto que ha desaparecido.

Pero, para ir al sitio donde está enterrado hay que adentrarse a veces en lugares muy conocidos y otras veces en lugares totalmente desconocidos. Uno de mis autores preferidos, que escribió solamente a través de parábolas y cuentos, se llama Zhuang Zi y, cuando estuve en China, quise ir a su tumba y me encontré perdido en la selva de Hainan en una región cuyos habitantes no visten como nosotros y son mucho más primitivos. Ese viaje fue errático, barroso, sucio. Pero yo estaba muy feliz de que los lugares maravillosos donde había vivido se hubieran reconvertido en una selva, de nuevo húmeda y salvaje.”

No és d’estranyar que siguin els escriptors que més admiram aquells que ens empenten a adquirir les obres dels autors que, irremeiablement, acabarem admirant. El Tao Te King, per exemple, arribà a casa fa molts d’anys per recomanació de l’excelsa  Marguerite Yourcenar. El Zhuang Zi, en canvi, porta només uns mesos ocupant el seu lloc al prestatge i -encara que tenc la sensació que sempre ha estat allà- foren moltes les abelles d’allò invisible que conspiraren per a que això fos possible. I és que els llibres, com els bons amics, compareixen i toquen a la porta quan més se’ls necessita. Per ells, sempre hi ha un espai robat a l’aire de l’estança i un motiu per fixar el seu devenir a la memòria. Record que el Heiki Monogatari es va presentar en el moment més inesperat per mor d’una cita al diari. Bouvard i Pécuchet, va omplir un buit inexcusable gràcies a la insistència d’un amic; Bradbury, fou un regal dels déus marcians que poblaven la meva joventut; London, un encertada obligació de l’escola; Tolkien, el caprici meravellós d’un adolescent endeutat; els clàssics antics, una addicció que fomentaren èpiques seqüències cinematogràfiques; Montaigne, una benedicció i un premi a la meva curiositat mai no satisfeta. Vist des d’aquesta perspectiva, entendrem que era qüestió de temps que el Lie Tse (el tercer gran llibre del taoisme) vengués a copsar, des de fa uns dies, el lloc natural que li correspon entre Lao Tse i Zhuang Zi.

Totes les biblioteques que evolucionen acaben per recollir i associar les inquietuds dels seus propietaris. Per aquest motiu tafanejar a la llibreria d’una altra persona pot resultar tan revelador, i alhora tan inquietant, com el diagnòstic d’un psicoanalista.

Zhuang Zi detestava la línia recta perquè, segons deia, ofèn a la naturalesa. Zhuang Zi no es cansava mai de defensar les coses inútils. Zhuang Zi deia que qui discuteix no hi veu. Zhuang Zi ens diria que més important que conèixer quins són els llibres que manquen a casa ho és saber quins són els que hi sobren. Així, quan arribi el moment d’aplicar la màxima taoista segons la qual hem d’anar, poc a poc, desposseint-nos de tot allò que hem acumulant al llarg de la vida, no tendrem por de girar la darrera fulla del darrer llibre abans d’abandonar-lo. Serà llavors, quan tenguem les mans buides de coses inservibles, que la veu de Zhuang Zi ens consolarà dient-nos: “Tenéis un árbol grande y os preocupa su inutilidad. ¿Por qué no lo plantáis en el país de la nada y el infinito? A su sombra todos podrán pasear tan a gusto y echarse allí si les apetece”

Fausto Puerto

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS