Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Vacances

FAUSTO | 21 Juliol, 2011 07:00

Bon estiu a tots!

El bloc s’acomiada fins al setembre. Tornarem amb més articles, més llibres, més conferències, més presentacions i més exposicions!

La familia Máshber. Pintar i callar

FAUSTO | 14 Juliol, 2011 07:00

  

    Posats a parlar de prioritats literàries, he de reconèixer que els darrers quinze dies només he tengut ulls per La familia Máshber. El vaig acabar de llegir amb el cor desbocat, com un corredor de fons que, després de superar tots els obstacles d’una llarga i intensa cursa, apura els darrers metres sabedor de què poques vegades es pot culminar una gesta de manera tan gratificant. Els dies que seguiren al ritme imposat pels germans Moishe-Luzzi-Álter no vaig poder (o no vaig voler) llegir res més. Tampoc, si exceptuam les ineludibles obligacions del meu ofici, vaig parar gaire atenció a altres llibres. Únicament els impressionants personatges ressuscitats per el genial Der Nister (L’Ocult) varen ocupar el meu pensament. Com si tots ells haguessin estat presències reals i conegudes de les quals només em separa la distància insalvable del temps. He de confessar que el dramàtic devenir dels Máshber m’ha copsat. El seu destí tràgic, les seves arrelades i singulars tradicions, el seu particular sentit de la justícia i també, per què no dir-ho, la seva exasperant estupidesa són només comprensibles en el context social que se’ns descriu i dins el marc surrealista de la ciutat on habitaren. La limitada visió de la realitat que demostren els protagonistes (enclaustrada entre les creences religioses més excloents i la voràgine del comerç més despietat) acaba per aniquilar qualsevol possibilitat de canvi i deixa com a única sortida, a tots aquells que es saben diferents o que es situen al marge de la societat, l’opció de la fuita. Tanmateix aquesta novel.la és d’una actualitat sorprenent i són infinites les coincidències i els detalls que ens recordaran alguns aspectes de la crisi actual. Sembla que sempre seran els mateixos homes poderosos (banquers especuladors, polítics corruptes, empresaris sense escrúpols i estantisses autoritats eclesiàstiques) els que faran les mateixes barbaritats.

La familia Máshber duu ja dues edicions. Si els compradors habituals de llibres actuassin d’una manera previsible, fent justícia primer de tot a la qualitat literària i després a la rellevància de l’obra en qüestió, aquesta novel.la hauria d’arribar a una xifra exagerada d’edicions. No hi ha cap explicació raonable que impedeixi que les coses succeeixin d’aquesta manera. Malgrat tot, i com bé saben els editors, allò que esdevindrà amb un llibre un cop surt a la venda és un misteri que fuig de tot control. Arribats a aquest punt només resta creuar els dits a l’espera que el públic respongui adequadament. Ajudaria, també, que els llibreters es convencessin que aquest cop (a pesar de les sempre sospitoses faixes que ho destaquen) sí que és veritat que estam davant d'una obra mestra. No deix de demanar-me com és possible que una novel.la com La familia Máshber no s’hagués publicat abans. Certament és un fet del tot inexplicable. No és xocant que els grans segells editorials no comptassin amb aquest gran escriptor?. És com si a dia d’avui ningú hagués publicat Els Buddenbrook de Thomas Mann o Viatge al fons de la nit de Céline o El quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell o, per posar un exemple més recent, Vida i destí de Vasili Grossman.
 
Goethe digué: “Pinta, pintor, i calla”. L’any 1934 Der Nister guiat per aquest manament començà a dibuixar i a acolorir La familia Máshber. I ho va fer com els grans mestres: amb talent, humilitat i perseverança. No hi ha cap passatge que no destaqui amb llum pròpia; no hi ha cap capítol que no ens depari un sense fi d’imatges inoblidables. Impagable és, per exemple, el moment en què l’imprevisible Sruli, fet una sopa, es queda dormit al cementiri damunt la làpida d’un respectat rabí; sense paraules em deixaren les pàgines que descriuen la nit de noces d’Alter i el seu increïble desenllaç; surrealista és també l’esmorzar ple de visites inesperades a la casa del rabí Dudi. Són tantes i tan grandioses algunes de les històries paral.leles que conformen la novel.la que la llista per destacar-les seria gairebé tan llarga com el mateix llibre. Al final entenem que la crònica descrita amb tanta cura i detall es fa suportable gràcies a l’estrany i subtil sentit de l’humor del narrador. La seva veu - que de forma intel.ligent compareix sempre en els moments més oportuns- mai no ens molesta ni ens fa nosa; potser perquè mai no jutja ni ens adoctrina sobre el que està succeint. L’escriptor no opina, deixa que siguem nosaltres els que traguem les conclusions adients mentre es permet luxes narratius extravagants i agosarats que a un altre company d’ofici no perdonaríem però que en ell consideram genials. 

L’editorial Libros del silencio, que ja ens va sorprendre amb la brutal Knockemstiff de Donald Ray Pollock, ara sí que s’ha lluït. Cal no perdre de vista el que faran a partir d’avui mateix.

Fausto Puerto

Els models del món i el poder de les històries

FAUSTO | 07 Juliol, 2011 07:00

   Chris Frith, en el seu llibre Descubriendo el poder de la mente, ens explica com el nostre sistema nerviós, de forma automàtica i inconscient, processa multitud de dades per tal de poder funcionar amb un mapa que ens permeti adaptar-nos a la realitat i aconseguir sobreviure, sentir-nos segurs i competents. El cervell és una màquina de predicció i està preparat per tenir en compte aquells estímuls que ens diuen si passarà alguna cosa positiva o negativa en el futur. A més, associa certes accions amb uns determinats resultats. El que falli aquest mapa no fa més que ser un element de millora: es va fent un bucle “predicció/error/nova predicció/error/nova predicció...” que ens apropa, cada vegada més, a un model més efectiu de la realitat. Només ens sorgeixen dubtes sobre la “veritat” del nostre model quan ens comuniquem amb altres persones i descobrim que el seu model del món no coincideix amb el nostre.

En L’habitació, Emma Donoghoue ens introdueix en el model del món d’en Jack, un nen de cinc anys que ha viscut tota la seva vida, amb la seva mare, en l’espai reduït d’una habitació. En Jack aprèn, juga, corre, plora, s’enfada i riu en aquest lloc que, per ell, és el seu univers. Intenta entendre els canvis d’humor de la seva mare, les anades i vingudes de l’home que els porta coses i l’existència d’un món exterior que no és real i que només pot veure a través d’un monitor de televisió. En el dia a dia que ens convida a presenciar l’autora, en Jack ens fa testimonis de la construcció del seu mapa de la vida, un mapa que, al principi, li permet fer una travessia plàcida a través del seu territori, però que, de sobte, quan es veu obligat a sortir de l’habitació, introdueix errors de predicció i col.lisions amb els mapes dels altres que el fan sentir insegur, confús i desorientat.

Les previsions del mapa d’en Jack “en el món de fora de l’habitació” no funcionen bé. Els errors són continus i el deixen perplex, espantat o l’angoixen. La seva vida, abans segura i previsible, esdevé una font contínua de malestar i d’estranyesa. La seva mare, superada per les proves que la retornen a la realitat, no està massa disponible i, fins i tot, arriba a l’esfondrament total quan perd el que era el seu objectiu vital: protegir en Jack en un món fet a la seva mida.

Assistim a la recomposició del mapa del món d’un nin de cinc anys que veu com la seva vida canvia de forma dràstica i imprevisible. Anem omplint el que ens conta amb les nostres suposicions, completant un quadre que ens enganxa i ens manté amb el cor estret, amb un sentiment d’horror que s’imposa com a rerefons.

Quatre anys té en Romochka, el protagonista de la novel.la d’Eva Hornug El niño perro, quan és abandonat pels seus cuidadors i acollit per una família de gossos. El seu mapa del món canvia radicalment a mesura que es va adaptant a la seva nova vida. Va deixant enrere el que li era familiar, aprenent unes altres regles i donant importància a nous elements ambientals que abans no sabia ni que existien. Aprèn a caçar, a jugar, a ensumar i a comportar-se com un gos més, per arribar a formar part del clan.

L’autora ens acompanya en l’aventura d’en Romochka, sense perdre’s en antropocentrismes, desvetllant la riquesa de les interaccions entre els membres d’aquesta nova família i, en el fons, revelant el subtext del que som, en part, els humans: mamífers territorials que estem prenent contínuament decisions emocionals de forma inconscient. En Romochka ens dóna una visió crítica de la nostra societat des de la distància que li atorga la seva adaptació a aquest altre món. I quan, finalment, ha de tornar al món dels homes, molts elements del seu mapa mental li serveixen per tal de llegir les situacions i incorporar-se a la societat.

En Jack i en Romochka ens il.lustren sobre com funcionen els mapes del món creats pel nostre cervell, com van canviant a mesura que ens trobem descol.locats, com els errors ens fan tornar a avaluar la nostra visió de les coses i les nostres previsions, permetent-nos, gràcies a aquest bucle continu, acostar-nos, cada vegada més, al que és la realitat. Tot això, contat sense dramatisme, amb el rerefons de la capacitat d’adaptació dels nens a un món que canvia contínuament.

En la Història de Pi de Yann Martel, ens trobem amb en Piscine (Pi) Molitor Patel, un altre noi de setze anys que, a diferència d’en Jack i en Romochka, no cerca adaptar-se al seu món, sinó crear-ne d’alternatius. En Pi, com la mare d’en Jack, articula una història que li permet travessar situacions molt complicades. La mare d’en Jack està segrestada en una habitació i mira de protegir el seu fill de l’horror de la situació. En Pi es troba en un bot salvavides al mig del Pacífic intentant sobreviure a pesar de tots els elements que, a priori, juguen en contra seva. Ambdós necessiten “ocupar” la seva ment amb un model del món que els permeti trencar la por, vèncer la impotència i la desesperança i, finalment, possibilitar la construcció d’un futur.

En Pi i la mare d’en Jack no es deixen condicionar pels fets que els van passant, sinó que miren de superar-los generant un model del món que sigui habitable. I, així, ens mostren el poder de les històries. Les històries, al contrari del que passa amb el procés d’adaptació al món físic i social, no han de seguir un criteri de veracitat, només han de ser creïbles i obrir camins possibles per tal de transcendir la realitat.

Els problemes de la mare d’en Jack i d’en Pi apareixen quan han de reincorporar-se al “món amb els altres”. La perplexitat dels altres davant la seva història els genera en el primer cas una gran crisi i, en el segon, l’elaboració d’històries alternatives per fer més fàcil la comunicació. Les narracions són, en el fons, mapes generats pel cervell per tal de donar sentit al que vivim i ens possibiliten la creació de la nostra pròpia “realitat”; però la potència del discurs narratiu és major quan està ben articulat i pot ser compartit amb els altres. En Pi genera una estructura narrativa que fa possible la creació d’històries alternatives per tal de compartir significats: aquesta és la seva força i el camí que fa possible que sobrevisqui sense massa seqüeles. La mare d’en Jack, en canvi, només articula la història per contar-la al nen, per donar sentit al que fan de forma conjunta; per això, quan es reincorpora al món exterior, ho fa amb una narració poc estructurada, que deixa molts elements importants de la seva vida a fora, i que fa molt difícil compartir-la i, així, superar-la.

La cultura, en el fons, és el resultat de construir mapes mentals compartits. I, en la majoria de casos, s’articula a través d’històries, narracions sobre el sentit de les coses, gràcies a l’assignació de significat als senyals de la realitat. Aquests llibres reflecteixen aquest meravellós procés que, com ens recorda Chris Frith, podem fer gràcies al nostre cervell, creant mapes del món que generen possibilitats d’adaptació o, inclús, de superació.

Paula Vicens

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS