Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 27 Octubre, 2011 07:00
En certa manera, podríem dir que creem les nostres vides, que les anem construint en funció del significat que atribuïm als fets. El nostre comportament està condicionat per aquesta atribució de significat que, per la seva banda, s’articula en un discurs del que desapareixen determinats fets per tal que la narració que construïm conservi una certa coherència. Necessitem sentir que estem segurs i, per això, de forma inconscient deixem de banda determinada informació i donem per suposat que no hi haurà grans canvis en la nostra vida, en el nostre món. Entrem en el que Taleb en el seu llibre El cisne negro denomina la fal.làcia narrativa i creem estructures explicatives i predictives que, en el fons, l’únic que fan és ocupar el nostre espai mental amb el que pensem que passarà, sense tenir idea real del que passarà en realitat.
El cisne negro és una obra publicada abans de la gran crisi del 2008 (però amb una reimpressió del 2011) i que ens avisava que les eines que utilitzàvem en el món financer es basaven en la idea de que els grans canvis són una cosa estranya, poc probable i que, per tant, es poden obviar. Suposàvem que havíem arribat al punt en què qualsevol cosa del món econòmic o social era susceptible de modelitzar i, per tant, de preveure. Segons l’autor, estàvem en el punt en el que havíem confós el mapa amb el territori.
Els humans caiem contínuament en la trampa de pensar només en el que ja sabem i de filtrar la informació que quadra amb el que pensem. Sembla com si donéssim per suposat que si el nostre discurs està ben documentat i és molt coherent serà evident que som millors coneixedors del món real. Sempre construïm el passat, donem sentit al que ha passat, pensant, a posteriori, que era evident que passaria el que ha passat. No ens adonem que la nostra narració dels fets és només això, una narració que, per tal de conservar la coherència i la credibilitat, deixa de banda dades que podrien generar discursos alternatius. El que sorprèn, diu Taleb, no és la magnitud dels nostres errors de predicció, sinó la nostra falta de consciència sobre ells. És semblant al que ens mostrava Malcom Gladwell en el seu llibre La intel.ligència intuïtiva.
Som animals que cerquen explicacions, que busquen les causes identificables de les coses i que consideren que la que més destaca és sobre la que s’ha de construir el discurs. Agafem les persones que han tingut èxit i decidim que el que les distingeix són determinats trets que hi veiem presents; no tenim en compte que moltes persones amb els mateixos trets no van arribar mai enlloc. Però això ens fa sentir millor; ens deixa seguir pensant que tenim el control, que l’aleatorietat no és tan important, que si ho fem bé tot anirà bé.
Ens agraden les anècdotes. No ens manegem gaire bé entre les dades abstractes o les estadístiques. Com diu l’autor:
“Nos encantan lo tangible, la confirmación, lo palmario, lo real, lo visible, lo concreto, lo conocido, lo visto, lo vívido, lo visual, lo social, lo arraigado, lo que está cargado de sentimientos, lo destacado, lo estereotipado, lo enternecedor, lo teatral, lo romántico, lo superficial, lo oficial, la verborrea que suena a erudición, el pomposo economista gaussiano, las estupideces matematizadas, la pompa, la Académie Française, la Harvard Business School, el Premio Nobel, los trajes oscuros del hombre de negocios con camisa blanca y corbata de Ferragamo, el discurso emotivo, lo escabroso. Y sobre todo, somos partidarios de lo narrado.
Por desgracia, en la edición actual del género humano no estamos fabricados para entender asuntos abstractos: necesitamos el contexto. La aleatoriedad y la incertidumbre son abstracciones (…) somos superficiales por naturaleza, pero no lo sabemos”
Tot això, sembla més perillós en un món atapeït d’informació i quasi bé totalment globalitzat. Al final, les històries que ens conten el mitjans, tenen tendència a homogeneïtzar-se i a acumular anècdotes i elements escabrosos per tal de provar la seva idoneïtat per explicar el món i preveure el futur pròxim. Compte amb els experts que basen la seva argumentació en elements narratius, diu en Taleb. Hauríem de ser més conscients de les nostres limitacions: només així seria possible estar preparats pel que es va presentant i per aprofitar les oportunitats.
I després d’aquesta presentació del sistema cognitiu com un creador de mapes hipotètics que arribem a confondre amb la realitat i que gairebé mai serveixen per preparar-nos pel que realment ve, quina salvació possible tenim? I aquí apareix el que ell denomina “la humilitat epistèmica”, la capacitat de posar en dubte els propis coneixements, i el principal exponent filosòfic d’aquesta postura és Montaigne (i que ara està representada de forma empírica pel camp de la psicologia de la presa de decisions).
Montaigne, ens diu Taleb, ens assenyala que només serà efectiva aquella filosofia que tingui en compte els límits de la nostra racionalitat, els errors que ens fan ser el que som, ésser com som. Tots, des de la nostra pròpia història, estem convençuts de tenir raó, de la superioritat de les nostres solucions, de les nostres conviccions i de les nostres prediccions. I, abans de nosaltres, molts havien pensat el mateix. Montaigne ens convidaria a suspendre el judici i a considerar com a mínim com a sospitosa aquesta fermesa dels nostres punts de vista.
Sarah Bakewell, en el seu recent i magnífic Cómo vivir o una vida con Montaigne ens apropa, de forma entretinguda, al que Taleb denomina l’epistemocràcia. Ens introdueix al pensament i a la vida de Montaigne, a les situacions que el van marcar, a les respostes a la pregunta de “com hem de viure”. Ens recorda que no podem escapar de la nostra perspectiva: “només podem caminar amb les nostres cames i asseure’ns amb el nostre cul”. I, amb el repàs a vint respostes que troba en els seus assajos a la pregunta de com viure, ens presenta un Montaigne que reflexiona, que té en compte les visions contraposades d’una mateixa cosa, que és capaç d’observar els altres amb perplexitat i pensar que els altres també l’observen de la mateixa manera. Montaigne ens recorda que necessitem un espai personal per arribar a viure bé, prestant atenció al que passa i gestionant fins allà on ens sigui possible. Ens proposa viure amb atenció plena, amb una actitud oberta, plena de curiositat, dubtant del que hem après i sense pressa per arribar a conclusions. Ser conscients de la pròpia fal.libilitat és l’únic camí possible cap a la bona gestió de la nostra vida.
Bakewell ens mostra els trucs que Montaigne aplicava seguint als estoics i als epicuris per tal d’aconseguir el “control” del les emocions (avui parlaríem de regulació emocional) i viure amb atenció plena. I, per això, hem d’acceptar les coses tal com són; només així podrem respondre de forma adequada i no ser esclaus de les nostres pròpies reaccions. Però aquesta missió la nostra pròpia naturalesa la dificulta; tal com exposa Taleb no només categoritzem, reaccionem i prenem partit de forma automàtica, sinó que no ho veiem. Tots ens sentim carregats de raó, amb les nostres categories platòniques. Ser conscient d’això, de la nostra irracionalitat automàtica, és un dels camins més difícils que ens queden encara per recórrer i és el que ens dóna l’oportunitat de viure de forma satisfactòria.
Encara que sempre ens quedarà Montaigne.
Paula Vicens
FAUSTO | 20 Octubre, 2011 07:00
Kan Zaman (había una vez..) un niño que tuvo un sueño después de jugar durante horas con un mapa del mundo. Recorrería los oasis de Egipto, viajaría en busca de los árabes del mar, conviviría con los sacerdotes animistas de Costa de Marfil, recorrería el Sudán en camión, recuperaría los individuos que en la época decimonónica eran transformados en meras entelequias exóticas, contaría las historias de los rostros anónimos que veía en las viejas fotografías de libros como Razas Humanas, y alguna vez iría a Socotra, la mítica isla perdida en la que Gilgamesh encontró la planta de la inmortalidad, la isla de la mirra y el incienso, la isla de los aloes que curaban las heridas de los griegos, la isla en la que crecían los dragos, cuya sangre de dragón cubría los cuerpos de los gladiadores y era utilizada para dar el toque mágico a los ilustres violines de Stradivarius, pero por sobre todo, la isla en la que habitaban el fénix y el ave Roc, de la que se habla en uno de los viajes de Simbad y que era capaz de levantar con sus garras un elefante o un rinoceronte.
Hace años, un grupo de fotografías de los oasis egipcios me causó cierta inquietud que aún recuerdo. No sólo eran las miradas oblicuas de la gente del río, no sólo era el acerado blanco y negro que tenía un extraño resplandor opaco, sino la mirada del que hacía las fotos, la vacía mirada que encontraba la luz oculta de las cosas y las entregaba sin inocencia y sin condena, tan contundentes y abstractas a la vez, como una duna o un iceberg. El autor de las fotos era un tal Jordi Esteva del que nunca antes había oído hablar. No olvidé ese nombre en veinte años.
Jordi Esteva va a Socotra, la isla que aparece de súbito entre las nubes y la tormenta, para subir a al-Haggar, la montaña donde se supone que el Roc tiene su nido.
¿Se puede ir a algún lugar por una razón mejor?
El libro es el relato en primera persona de ese viaje final, un viaje por los mundos árabes que conviven en una parte del mundo que nos es prácticamente desconocida, una parte del mundo que se rige por un Libro y por un conjunto de rutinas ritualizadas que estructuran cada paso de sus habitantes, un mundo en que la camadería y la hospitalidad son ley sagrada, en que el silencio y la desconfianza me recuerdan el silencio socarrón de los mallorquines de fora vila ante un foraster, un mundo de inocente amistad masculina y de sutil homoerotismo. Un mundo en que las mujeres comen, fuman y beben con el cuerpo cubierto por túnicas negras, en que algunos rostros, pocos, se vislumbran detrás del velo por el resplandor del cigarrillo al encenderse o por el cansancio de los labios que sujetan el borde de la túnica que cubre el rostro; en todo el viaje Esteva habla con sólo dos mujeres: una prostituta que no cantaba canciones de amor y una vieja matrona que, con permiso del marido y a cara descubierta, termina de contar una historia.
Un mundo que se va desdibujando lentamente, que está al borde de la desaparición, un mundo ancestral en que se habla una lengua arcaica, como la cara de sus habitantes, hermano del que hablaba la reina de Saba. Un extraño lugar aislado durante milenios cuya historia e identidad fueron borradas por la guerra fría y el integrismo islámico.
Pero, superando cualquier metáfora, dentro de ese conjunto de mundos, existe uno todavía primitivo, en el que los hombres hacen fuego con dos palillos y lo administran con la mano, en que los makoles (curanderos) aún tratan con los genios (yins), y en el que las mujeres visten vestidos coloridos y andan con los cabellos al viento y el rostro mestizo de griego, indio, negro y árabe, descubierto.
La travesía desde la costa del Yemen hasta Socotra, y en Socotra, hasta la montaña de al-Haggar, donde viven los hombre que aún cuentan historias, es el argumento de este libro, un viaje en el que por la increíble destreza literaria de Esteva el tiempo nunca es lineal, siempre es en espiral: momentos que recuerdan otros momentos engarzados en otros momentos, olores que vienen de otra parte, encuentro con pastores que descienden la montaña y que los esperan en lo alto de la montaña con un té caliente. Esteva maneja una prosa seca, transparente, y lo hace como un brujo bueno, dominando con gracia el espacio y el tiempo, transformando el pasado, su pasado personal y el pasado del espacio en el que viaja, en un puro presente en el que coexisten todos los planos temporales sin que ninguno anule a los demás y que se desarrolla mientras avanzamos en la lectura, logrando así que parezca que todo lo que se recuerda, que todo lo que se narra, sucediera por primera vez.
Un viaje que como todo viaje a tierras lejanas es una excusa y una terapia para la más extrema introspección. La montaña de Socotra es el alma ancestral de Esteva, y con él, al mismo tiempo que él, nos sumergimos en esas transparentes profundidades prehistóricas en donde no encontraremos ninguna respuesta y sí una de las más ancestrales preguntas:
¿Qué ocurre cuando los sueños se han cumplido?
Gabriel Bertotti
FAUSTO | 14 Octubre, 2011 08:41
***
David Castillo, Jaume Capó i un públic entregat !
***
***
Primavera
Hores d’ara, la primavera ja deu haver arribat a la rambla de Catalunya i al carrer d’Enric Granados, que són els que m’agraden més de l’Eixample. Els plàtans ja deuen haver tret tota la fulla i els migdies, si fa sol, abelleix passejar-s’hi davall cercant una barra acollidora on prendre un vermut i mirar passar les noies, que a la fi han rescatat les faldilles curtes i les bruses vaporoses.
Si escoltau bé, sentireu la remor de les fulles sobre els vostres caps i, amb bona voluntat, descobrireu que es percep un lleu perfum d’eclosió floral. Fins i tot les parades de la rambla de les Flors semblen més esponeroses, com si durant l’hivern s’haguessin limitat a esperar que arribàs el dia en què de sobte tothom s’ha posat d’acord per lluir colors a la cara i vestimentes subtils.
Amb un alè us adonau que s’han retirat definitivament les feixugues caçadores de cuir, els pesats abrics que us feien l’efecte d’habitar una Barcelona poblada d’óssos. Els pantalons de pana, les botes gruixudes que convertien els passos lleugers de les noies en desfilades militars i el caminar esvelt dels nois en assajos maldestres d’anau a saber què, s’han hagut d’arraconar sense ni una paraula d’agraïment.
M’imagín que els oficinistes i els dependents ja esperen l’autobús amb l’americana plegada sobre el braç i els senyors grassos esbufeguen i s’eixuguen la suor del front amb un mocador impol.lut sense fer, però, la cara embotornada i fatigada per l’estreta cruel de l’agost.
Les terrasses de la rambla de Catalunya es deuen haver omplert un altre any de senyores enjoiellades que prenen el te, d’homes madurs, vermells, circumspectes i magníficament solitaris que prenen whisky amb ginger-ale i llegeixen el diari, de colles de joves que no perden la moto de vista, fan molt de soroll i beuen orxates i cerveses a la sortida de les acadèmies.
Quan ens n’adonarem, arribaran els petards de Sant Joan i l’estiu i trobarem que, com cada any, la primavera de Barcelona ha passat límpida i fina com un ganivet nou i quasi bé no n’hem gaudit, i ens farà una mica de pena.
I, sobretot, ens farà pena als qui l’haurem haguda
d’evocar des de la distància i per escrit, que és la manera
més trista d’evocar les belles sensacions i el record d’anys feliços.
GABRIEL GALMÉS
FAUSTO | 06 Octubre, 2011 07:00
Deu anys després de la seva mort, crec que caldria començar a pensar a col.locar una estàtua eqüestre a Gabriel Galmés. No sé si les autoritats populars el premiaran finalment, tot i que s’ho mereixeria, perquè durant els quinze anys de la seva obra periodística i narrativa els va utilitzar com a personatges, engrandint-los i projectant-los a la història. Caldria que deixessin de banda les seves dinàmiques d’ocupació hotelera, paella i autopistes i des del Parlament de Ses Illes iniciessin el tràmit per encarregar estàtues eqüestres per tota l’illa, amb la més gran a Manacor, si pot ser a la plaça de sa Bassa, centre neuràlgic del galmerisme.
Aquest és el primer paràgraf de les “Cròniques de 1999 a 2001” del nostre etern amic Gabriel Galmés, editat per Quaderns Crema, a cura de David Castillo.
Gabriel Galmés va ser un dels més destacats novel.listes en llengua catalana dels últims anys. Des dels seus primers relats fins a les quatre novel.les que va escriure, en tots els seus llibres s’hi reconeix una veu potent i singular. Però va ser també un escriptor de premsa notabilíssim i formidable. Faceciós, amb una bonhomia irònica d’arrel, qui sap si més britànica que local, va saber ridiculitzar, amb un estil vigorós i fibrat, però ple tanmateix de veritable simpatia, les manies domèstiques que a cops han quedat establertes com a veritats respectables entre nosaltres. A Vull una estàtua eqüestre, s’hi reuneixen textos triats que va escriure per a la premsa dels anys 1990 a 2001. El lector hi trobarà el Galmés més exhilarant i impertinent, però també l’ésser humà càlid i entranyable que s’apropa al món amb la curiositat i l’empatia que solament els grans saben tenir.
A la fi, hi ha notícies de molt bon fonament, que indiquen que el desig de l’estàtua eqüestre s’ha duit a terme: a cada un dels exemplars que podreu tenir en les vostres mans. La presentació i modest homenatge, dijous dia 13, a les 20 hores, a Món de llibres.
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Octubre 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |