Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 27 Octubre, 2011 07:00
En certa manera, podríem dir que creem les nostres vides, que les anem construint en funció del significat que atribuïm als fets. El nostre comportament està condicionat per aquesta atribució de significat que, per la seva banda, s’articula en un discurs del que desapareixen determinats fets per tal que la narració que construïm conservi una certa coherència. Necessitem sentir que estem segurs i, per això, de forma inconscient deixem de banda determinada informació i donem per suposat que no hi haurà grans canvis en la nostra vida, en el nostre món. Entrem en el que Taleb en el seu llibre El cisne negro denomina la fal.làcia narrativa i creem estructures explicatives i predictives que, en el fons, l’únic que fan és ocupar el nostre espai mental amb el que pensem que passarà, sense tenir idea real del que passarà en realitat.
El cisne negro és una obra publicada abans de la gran crisi del 2008 (però amb una reimpressió del 2011) i que ens avisava que les eines que utilitzàvem en el món financer es basaven en la idea de que els grans canvis són una cosa estranya, poc probable i que, per tant, es poden obviar. Suposàvem que havíem arribat al punt en què qualsevol cosa del món econòmic o social era susceptible de modelitzar i, per tant, de preveure. Segons l’autor, estàvem en el punt en el que havíem confós el mapa amb el territori.
Els humans caiem contínuament en la trampa de pensar només en el que ja sabem i de filtrar la informació que quadra amb el que pensem. Sembla com si donéssim per suposat que si el nostre discurs està ben documentat i és molt coherent serà evident que som millors coneixedors del món real. Sempre construïm el passat, donem sentit al que ha passat, pensant, a posteriori, que era evident que passaria el que ha passat. No ens adonem que la nostra narració dels fets és només això, una narració que, per tal de conservar la coherència i la credibilitat, deixa de banda dades que podrien generar discursos alternatius. El que sorprèn, diu Taleb, no és la magnitud dels nostres errors de predicció, sinó la nostra falta de consciència sobre ells. És semblant al que ens mostrava Malcom Gladwell en el seu llibre La intel.ligència intuïtiva.
Som animals que cerquen explicacions, que busquen les causes identificables de les coses i que consideren que la que més destaca és sobre la que s’ha de construir el discurs. Agafem les persones que han tingut èxit i decidim que el que les distingeix són determinats trets que hi veiem presents; no tenim en compte que moltes persones amb els mateixos trets no van arribar mai enlloc. Però això ens fa sentir millor; ens deixa seguir pensant que tenim el control, que l’aleatorietat no és tan important, que si ho fem bé tot anirà bé.
Ens agraden les anècdotes. No ens manegem gaire bé entre les dades abstractes o les estadístiques. Com diu l’autor:
“Nos encantan lo tangible, la confirmación, lo palmario, lo real, lo visible, lo concreto, lo conocido, lo visto, lo vívido, lo visual, lo social, lo arraigado, lo que está cargado de sentimientos, lo destacado, lo estereotipado, lo enternecedor, lo teatral, lo romántico, lo superficial, lo oficial, la verborrea que suena a erudición, el pomposo economista gaussiano, las estupideces matematizadas, la pompa, la Académie Française, la Harvard Business School, el Premio Nobel, los trajes oscuros del hombre de negocios con camisa blanca y corbata de Ferragamo, el discurso emotivo, lo escabroso. Y sobre todo, somos partidarios de lo narrado.
Por desgracia, en la edición actual del género humano no estamos fabricados para entender asuntos abstractos: necesitamos el contexto. La aleatoriedad y la incertidumbre son abstracciones (…) somos superficiales por naturaleza, pero no lo sabemos”
Tot això, sembla més perillós en un món atapeït d’informació i quasi bé totalment globalitzat. Al final, les històries que ens conten el mitjans, tenen tendència a homogeneïtzar-se i a acumular anècdotes i elements escabrosos per tal de provar la seva idoneïtat per explicar el món i preveure el futur pròxim. Compte amb els experts que basen la seva argumentació en elements narratius, diu en Taleb. Hauríem de ser més conscients de les nostres limitacions: només així seria possible estar preparats pel que es va presentant i per aprofitar les oportunitats.
I després d’aquesta presentació del sistema cognitiu com un creador de mapes hipotètics que arribem a confondre amb la realitat i que gairebé mai serveixen per preparar-nos pel que realment ve, quina salvació possible tenim? I aquí apareix el que ell denomina “la humilitat epistèmica”, la capacitat de posar en dubte els propis coneixements, i el principal exponent filosòfic d’aquesta postura és Montaigne (i que ara està representada de forma empírica pel camp de la psicologia de la presa de decisions).
Montaigne, ens diu Taleb, ens assenyala que només serà efectiva aquella filosofia que tingui en compte els límits de la nostra racionalitat, els errors que ens fan ser el que som, ésser com som. Tots, des de la nostra pròpia història, estem convençuts de tenir raó, de la superioritat de les nostres solucions, de les nostres conviccions i de les nostres prediccions. I, abans de nosaltres, molts havien pensat el mateix. Montaigne ens convidaria a suspendre el judici i a considerar com a mínim com a sospitosa aquesta fermesa dels nostres punts de vista.
Sarah Bakewell, en el seu recent i magnífic Cómo vivir o una vida con Montaigne ens apropa, de forma entretinguda, al que Taleb denomina l’epistemocràcia. Ens introdueix al pensament i a la vida de Montaigne, a les situacions que el van marcar, a les respostes a la pregunta de “com hem de viure”. Ens recorda que no podem escapar de la nostra perspectiva: “només podem caminar amb les nostres cames i asseure’ns amb el nostre cul”. I, amb el repàs a vint respostes que troba en els seus assajos a la pregunta de com viure, ens presenta un Montaigne que reflexiona, que té en compte les visions contraposades d’una mateixa cosa, que és capaç d’observar els altres amb perplexitat i pensar que els altres també l’observen de la mateixa manera. Montaigne ens recorda que necessitem un espai personal per arribar a viure bé, prestant atenció al que passa i gestionant fins allà on ens sigui possible. Ens proposa viure amb atenció plena, amb una actitud oberta, plena de curiositat, dubtant del que hem après i sense pressa per arribar a conclusions. Ser conscients de la pròpia fal.libilitat és l’únic camí possible cap a la bona gestió de la nostra vida.
Bakewell ens mostra els trucs que Montaigne aplicava seguint als estoics i als epicuris per tal d’aconseguir el “control” del les emocions (avui parlaríem de regulació emocional) i viure amb atenció plena. I, per això, hem d’acceptar les coses tal com són; només així podrem respondre de forma adequada i no ser esclaus de les nostres pròpies reaccions. Però aquesta missió la nostra pròpia naturalesa la dificulta; tal com exposa Taleb no només categoritzem, reaccionem i prenem partit de forma automàtica, sinó que no ho veiem. Tots ens sentim carregats de raó, amb les nostres categories platòniques. Ser conscient d’això, de la nostra irracionalitat automàtica, és un dels camins més difícils que ens queden encara per recórrer i és el que ens dóna l’oportunitat de viure de forma satisfactòria.
Encara que sempre ens quedarà Montaigne.
Paula Vicens
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Octubre 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |