Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Dante Panzeri/Fútbol, dinámica de lo impensado

FAUSTO | 24 Novembre, 2011 08:00

 

“El veloz con la pelota tiene que detenerse para ser veloz.

El estático con la pelota tiene que correr sin la pelota para ser veloz”

                                                         Dante Panzeri

.

Siempre me ha gustado el fútbol. Entre los cuatro años (primera pelota, el más inolvidable de los cumpleaños) y los treinta, jugué un promedio de tres partidos semanales. Me veo a los siete años, esperando a que mi padre, recién llegado del trabajo, se quitara el traje de hombre serio, para jugar conmigo al fútbol, arco contra arco, en el patio de la vieja casona. Recuerdo a mi abuela padeciendo por sus plantas y a mi madre por las manchas del cuero en la pared o por las bombillas de luz rotas a pelotazos. Recuerdo haber visto durante gran parte de mi infancia a mi madre como a un bicho raro, por ser la única de toda la familia simpatizante del odiado equipo rival. Recuerdo también la mirada entre comprensiva y apiadada que le dedicábamos a los amigos o compañeros que no jugaban al fútbol, como si fueran seres que ocultaban alguna carencia o temor. Después apareció Maradona, y no temo decir que el segundo gol que le hizo a los ingleses en el mundial de Méjico del 86, me hizo, por primera y única vez en mi vida, ser participe de un orgasmo simultaneo entre millones de personas que hasta ese momento no se conocían y que desde entonces cargan en su corazón el melancólico recuerdo de la gracia recibida. Pero no sólo amaba jugar o ver o hablar de fútbol sino que también disfrutaba leyendo a algunos periodistas que miraban lo mismo que nosotros pero desde un ángulo diferente, insólito para el acostumbrado mainstream de dirigentes y críticos convencionales. Y entre todos esos periodistas recuerdo al más legendario, el único que parecía considerar que la razón esencial de un juego es la búsqueda de la alegría, y que esa alegría, lo mismo que en cualquier otro arte, se obtiene con la contemplación despojada de la belleza, sea tanto de un verso de Juarroz o de Eliot, de un cuadro de Paul Klee o de una improvisación de Miles Davis o de Diego Armando Maradona.

.

Recuerdo que fue una de las únicas voces críticas con el Mundial celebrado en Argentina en 1978, en plena represión, y me recuerdo enojándome con él por tener razón, y conmigo por estar tan feliz de haberlo ganado.

.

Después fue olvidado, hasta que el insólito Capitán Swing decidió reeditar el más famoso de sus libros, un libro que no trata sólo de fútbol, sino que por sobre todas las cosas intenta desmontar tonterías y lugares comunes y rescatar lo esencial de todo juego,  “la dinámica de lo impensado”, como lo llamaba su autor, el gran Dante Panzeri, uno de mis más queridos maestros. Un tipo que se atrevía a escribir acerca de la “realidad” reemplazándola con el término “fútbol”.

.

Sólo Montaigne o Chesterton me han hecho sentir el mismo temor a romper lo políticamente correcto, enfrentándose a las hienas que esconden la cara, jugando con precisión y riendo como niños; a cara descubierta.

.

Gabriel Bertotti

El forastero misterioso. L’humor que ens farà savis.

FAUSTO | 17 Novembre, 2011 08:00

   Amb el temps he comprovat que existeix una sèrie de llibres que ens fan tornar petits; que gairebé invaliden els nostres principis; que si s’excedissin una mica més en els seus plantejaments ens farien desaparèixer. Quan m’arriba un exemplar d’aquests em converteixo en un personatge de Lilliput i l’escriptor esdevé als meus ulls un demiürg capaç de provocar-me amb els pensaments més inabastables. Depenent del nostre caràcter, de la nostra fe (o de la seva absència) i de la nostra ideologia, classificarem aquest tipus de llibres amb l’etiqueta de paraules sagrades o de blasfèmies aberrants. Els autors que firmen aquestes obres, adesiara, aconsegueixen distanciar-se tant d’allò que suposadament emmarca les passions humanes que sembla que contemplen el nostre devenir des de fora, com si fossin entitats divines que observen els estels i els planetes des de la llunyania mentre es diverteixen jutjant les nostres accions rere l’òptica d’un entomòleg. Així, aquesta mena de llibres, poden ser sublims o aterridors depenent de com sigui el lector però també del moment històric en què surtin a la llum. Twain, per exemple, no hagués pogut publicar El forastero misterioso l’any en què transcorre la seva acció (1590), i molt menys en el lloc on fou ambientat (un petit poblet d’Àustria); ben segur, els lectors de l’època l’haguessin llençat, a ell i el seu manuscrit, a la foguera. Tampoc, i això ho va preveure amb molt de seny, va trobar oportú publicar-lo en vida, per la qual cosa va acordar amb el seu marmessor editar-lo anys després de la seva mort. Així i tot, Mark Twain, no es va oblidar mai dels lectors que en un futur el llegirien i va comprendre que l’única manera de fer més suportable aquesta faula o conte fantàstic era afegir a la recepta trasbalsadora un ingredient essencial per facilitar-ne la digestió: el sentit de l’humor.

El sentit del humor és una de les poques peculiaritats dels humans que aconsegueixen que allò tràgic, transcendent o metafísic que ens afecta es torni mínimament tolerable. És com les bromes inspirades que es fan dos pistolers de pel.lícula just abans de morir tirotejats o com el maquillatge de la nit de Halloween (cal recordar que no és el mateix vestir-se de vampir, amb la bauxa que implica tot plegat, que ser un vampir de veritat i portar el pes de l’eternitat damunt l’esquena). Alguns dels escriptors que més admiro han utilitzat i utilitzen com ningú aquest do universal que provoca la riallada i estableix punts de partida i de trobada. Chesterton, per exemple, aconsegueix dir-nos les coses més políticament incorrectes -i sovint les més encertades- adornant-ho tot amb la seva ironia i la seva lògica demolidora. El gran Michel de Montaigne (encara que sigui francès) també ho sap fer molt bé això d’incitar-nos al somriure en els moments menys adients i, a més, ho il.lustra amb cites i exemples tan contradictoris que arriba a causar un estat d’ataràxia als seus desconcertats lectors. Directors de cinema com Ford, Wilder, Lubitsch o Chaplin; escriptors i articulistes com Wodehouse, O'Brien, Gabriel Galmés, Sergi Pàmies o Sebastià Alzamora; humoristes com els Monty Python, Mister Bean, Buenafuente o Toni Gomila (posats a mesclar exemples clàssics amb altres de contemporanis) han existit i continuaran existint no només per retratar la realitat que els hi ha tocat viure sinó per fer-nos-la més acceptable a la resta dels involucrats.

Al final, però, resulta que és veritat allò que tot té els seus pros i els seus contres: i és que quan algú té un gran sentit de l’humor i en fa un ús indiscriminat apuntant i disparant a tots els àmbits socials, polítics i religiosos se’n diu d’ell que està actuant. Hi ha una idea molt generalitzada segons la qual sembla que tots els humoristes interpreten qualcú que en realitat no són (és impossible que aquests tipus siguin així de graciosos tot el dia!). Per contra, es creu que tots els divulgadors amb els cabells blancs, tots els tertulians engominats, tots els filòsofs amb ulleres plegables i tots els escriptors compromesos amb un ideal utòpic són exactament així com els veiem: genuïns, complets, íntegres. Per fortuna he tingut la sort de tenir amics tan especials que si sortissin per la televisió també creuríem que interpreten un personatge...i, gràcies a Déu, són així de veritat!

El Mark Twain de la darrera etapa és, sens dubte, un personatge autèntic i també un d’aquests autors que ens fan tornar petits. Crec que poca gent s’agafa seriosament tot allò que vol abastar l’escriptor amb els seus genials llibres pòstums. Cada cosa que hi exposa és d’una claredat i d’una coherència brutals. Resulta que els humans sempre esdevenim uns éssers ridículs si ens mirem des de la distància adequada. La gràcia, la bondat, la humilitat, només les trobarem si aïllem determinats individus de la gran massa per tal d’observar-los amb lupa. La bellesa, que sovint som capaços de crear, o la capacitat de perdonar i de fer el bé que ens atribuïm són de moment unes llavors que, en el devenir general de la humanitat, pareix que encara no han donat el seu fruit. Per això tot el que està escrit amb lletres majúscules en els llibres d’història és tan dramàtic o insensat. Tant és així que es fa absolutament necessari tenir molt i molt de sentit de l’humor per tirar endavant.

Mark Twain, amb el seu foraster misteriós i els seus escrits irreverents, em fa vessar llàgrimes d’alegria. No sempre succeeix que un clàssic tan inclassificable com aquest sigui el més venut durant una setmana i, a la vegada, doni el joc suficient per alimentar tantes hores de les nostres tertúlies. Aquest home de Missouri -com els savis antics de Grècia- s’ho qüestiona tot; ens gira la truita cent vegades davant els nassos i ens la torna crua per fora i cremada per dins. Juga i fa filigranes amb els nostres ideals i, finalment, en un darrer capítol excepcional, s’allunya tant dels escriptors de la seva generació, se’n va tan enfora per endinsar-se en l’espai profund, que ja no ens bastarà només el sentit de l’humor per copsar tot el que vol dir. Tampoc seran mai suficients tots els aplaudiments i totes les ovacions que mereix.

Fausto Puerto 

Sergi Pàmies, Toni Gomila i una llimona

FAUSTO | 11 Novembre, 2011 08:00

Cap dels assistents a la tertúlia amb Sergi Pàmies sabíem allò que estava a punt de succeir. A Pàmies no li agrada fer plans. Toni Gomila és un actor, i s’enfrontava a un repte inusual: executar el seu propi guió..inexistent. Cadascun d’ells va assistir a la cita molt concentrat, amb la tensa serenitat que precedeix l’èpica. No es concertaren les preguntes; no es va marcar cap línia d’acció. Senzillament, Pàmies es begué un gintònic preparat amb tota cura per l’àlter ego de Gomila, un cambrer molt ocurrent que, avançant al ritme de la improvisació més extrema, va aconseguir que l’autor català donés el millor de si mateix, que no és sols la ironia o el somriure tranquil i permanent del nin que juga, sinó la pura i essencial innocència del tímid que, per justificar èticament la interrupció del silenci, sense vanitat, accepta el desafiament de l’actor manacorí, i es llança a executar les passes d’una coreografia desconeguda que a ells els deixa exhausts i a nosaltres sorpresos en un lloc que, per uns moments, no sembla Manacor.

.

Quan acaben, el silenci ens envolta. Nosaltres també estam esgotats: hem parat atenció com poques vegades ho fem. La generositat de Pàmies i de Gomila, ens ha permès gaudir del do de l’espontaneïtat; el mateix do que fa que la fletxa encerti, inexorablement, en el centre.

.

Èpica i estètica, suor i intel·ligència.

Mai un aplaudiment fou tan merescut.

.

Gabriel Bertotti 

Sergi Pàmies a Món de llibres

FAUSTO | 03 Novembre, 2011 07:00

"Personalment, el conte em sembla un gènere fundacional per dos dels elements més importants de la literatura: els autors i els lectors. Aprenem a llegir a través dels contes i molts escriptors comencen a escriure bé poemes, bé contes. Aquesta evolució, més endavant, continua, evoluciona i es sofistica i, des de sempre, el conte ha tingut representacions entre autors excepcionals i que avui considerem clàssics. Que per alguns sigui un gènere menor o d’assaig és problema d’ells. Per mi, continua essent un gènere molt viu, amb unes característiques pròpies que el fan especialment accessible i interessant. Pel que fa al futur, serà dolent, igual que el futur de la pastanaga, l’economia o la lluita grecoromana".

Sergi Pàmies

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS